Els EUA són diferents

Kamala Harris, de 59 anys d’edat, és una filla de pare negre de Jamaica, professor  universitari d’Economia a  la Universitat Stanford, (encara viu), i de mare índia, interessada en l’estudi del càncer de mamella (del que va morir) on va fer un descobriment important. Els pares, ja des de sempre molt interessats en drets humans, es van divorciar aviat i la Kamala i sa germana es van ajuntar més a la mare que no pas al pare, i van passar anys treballant al Canadà i a San Francisco al laboratori per pocs diners. Entrant al tema que seria el principal de la Convenció, aquestes tres dones pertanyien a la classe mitjana baixa i trobarien difícil millorar sa posició social, on hi ha una barrera que no deixa ni pujar ni sortir-ne fàcilment a ningú. Kamala (anomenada KH, d’aquí endavant) recordava quan vivia a San Francisco a un petit pis baix amb vistes del carrer i les butxaques buides. Va aconseguir amb beques treure un diploma d’advocada i va començar a mirar com trobar una bona feina a San Francisco. Es va trobar amb un senyor negre que fou per anys alcalde de San Francisco i era un home molt poderós i bastant ric, separat de la seva dona, que va prendre la KH sota la seva protecció. Resulta que San Francisco és una ciutat amb molts aristòcrates rics que tenen el costum de reunir-se per fer festes entre ells de tant en tant, una mica com passava als Salons descrits a les novel·les del segle XIX. La KH no era cap bellesa pero era  molt intel·ligent i simpàtica i reia sempre i fou admesa a aquestes festes on es feien amics amb diners per guanyar eleccions. Va esdevenir Fiscal de Districte (vol dir Municipal) de la Ciutat de San Francisco. Pocs anys després ja havia estat elegida Fiscal General (Ministre de Justícia) de l’estat de Califòrnia on va començar a desplegar la seva personalitat com una dona que volia la justícia i respectar la llei pero es preocupava i volia saber les raons dels acusats. (Als EUA les investigacions les fan la policia i els fiscals, de cap manera els jutges que es limiten a escoltar què  diuen el fiscal i l’advocat defensor). En aquell temps va entrar a la seva vida en Doug Emhoff, un advocat jueu divorciat amb dos fills ja grans amb qui es va casar, que, com veurem, esdevingué un des homes més  exitosos i celebrats de la Convenció. I al poc temps la HR  esdevingué Senadora Federal per California (cada estat té  exactament dos Senadors a Washington) i als dos anys d’això en Joe Biden la va triar com Vice-Presidenta. En Biden segur que tenia bones intencions, pero li va donar feines mal triades, on no es lluiria, com anar a Centre-Amèrica a convèncer fàbriques estrangeres que obrissin sucursals locals per crear feina i evitar que la gent intentés entrar il·legalment als US, o ocupar-se d’aspectes fronterers de la immigració, un tema perillós i gairebé impossible de resoldre, amb moltes baralles (i insults). Només al final, després que els Jutges Suprems haguessin decidit negar el dret de totes les dones a decidir si trien i volen fer un avortament o no, fou quan la KH, indignada, es va activar de debò. Prendre aquest dret a les dones era intolerable i l’indignava. Però això també sortirà mes abaix.

La Convenció a la ciutat de Chicago

El lector ja sap que el President Biden volia fer-se reelegir pero estava perdent contra Trump de tal manera, sobretot després d’una discussió desastrosa que els Demòcrates ja veien com un desastre sense remei. No fou fàcil, però unes poques setmanes abans de la Convenció Biden va decidir plegar renunciant a favor de la KH, enlloc de a favor dels molts candidats demòcrates forts que hi havia (pels que era massa tard, perquè haurien començat a insultar-se i barallar-se entre ells no obstant el poc temps i diners que quedaven  i haurien fet riure encara més a Donald Trump. Pero la KH, encara que s’havia presentat de candidata sense èxit feia quatre anys era un advocat i un advocat, com un metge o un escriptor, no està preparat per fer de President i de fet la KH havia comés  unes quantes pífies parlant de Política i sovint no havia sabut com respondre o s’havia equivocat.  A més. el seu paper a la Casa Blanca, probablement per culpa de Biden, no havia estat brillant de cap manera. Ai, ai, ai, deien molts. Això acabarà malament. Però no: es veu que molta gent havien infravalorat molt aquesta senyora, sempre somrient i ben educada, que tant es preocupava amb compassió de la justícia i els drets dels homes (cosa poc freqüent entre polítics).

La seva tria (com la renúncia de Biden) fou ben rebuda al país, sobretot entre les dones. Les enquestes van millorar però seguien massa prop dels resultats de Trump, que repetia cada dia que la KH no era intel·ligent ni sabia de què parlava i no estava clar que pogués millorar. Allò que la KM sí que va poder fer fou començar a recollir  donacions per la breu campanya que s’acostava: ara diuen que ha aplegat prop de 600 milions de $ (!), més de mig bilió americà,  i molt més que Trump i sense problemes judicials. Sembla que 2/3 parts dels donants han estat dones i hi havia bufetades per entrar als llocs on apareixia. Esdevingué una sensació inesperada.  Amb raó, en Trump estava cada dia mes pansit. Però el resultat no estava gens clar.

Doncs calia preparar la Convenció per tal que la KH pogués acceptar oficialment la nominació a Candidat. El que va seguir serà recordat probablement com un dels esdeveniments més únics, extraordinaris i increïbles de la política nord-americana. Hom no pot tenir cap dubte seriós que la idea va sortir del cap de la KH perquè tot el que estava a punt de passar lligava amb la seva personalitat i caràcter, però sens dubte va contractar alguns professionals que sabessin com fer-ho… sense exposar-se al ridícul i en menys d’un mes. I els va trobar. L’endemà de la quarta i final sessió de la Convenció (la coronació de KH) vaig veure a la TV com una dona de l’Ajuntament de Chicago presentava per felicitar-lo a un comitè un senyor desconegut no gaire ben vestit, sense corbata que evidentment no volia sortir a la càmera ni volia que el coneixès  ningú i es girava sempre de costat. Es va acomiadar en pocs minuts, dient que ja tornaria dintre de quatre anys. Amb el tema triat, hauria estat molt fàcil fer el ridícul, per se’n va sortir fent cridar d’alegria, fent verdaderament plorar a molta gent i sorprendre i exposar tots els problemes de la gent pobre el país, dels que pocs polítics parlen. La Convenció seria una gran festa de celebració que va escampar l’alegria i va fer recuperar l’esperança i la fe política a molta gent. I serà recordada.

Aquest palau on se celebrava la festa (perque era una festa) tot és molt gran. No sé quanta gent hi cap, però segur que hi cabien molt milers omplint totes les graderies i tota la pista coberta de cadires. Hi havia una mena d’escenari amb pantalles de TV enormes amb petits grups de cantants i músics professionals i tot havia de ser una “party”. A l’exterior es van quedar els manifestants contra la guerra de Gaza. Un orador volia entrar pero no li van permetre, l’ única cosa que molts han retret a l’organització. La KH no obstant en va parlar al final fortament com no podia ser d’ altra manera. Els invitats sortien a fer els discursos a l’escenari a vegades tots sols, a vegades introduïts per nens o famílies, algun cop acompanyats per música moderna i cantants. I ara ve la cosa més important. De què van parlar els invitats?

De com pot ser de trist i dur el món de les famílies pobres d’ ells i els seus parents estimats, de com els havia anat, com havien hagut de patir i sofert no obstant viure a un país tan ric (i amb tants bilionaris, alguns dels quals es fan pagar 15 i 25 milions de sou a l’any -l’Elon Musk 500-) . La llista era llarguíssima:

Molts recordaven la feina humil del pare i la mare per guanyar prou diners, poder viure a un habitatge decent i segur (abans molts podien comprar una casa, poder pagar el lloguer que tant pujava i no ser desnonats, fer educar els fills, poder comprar menjar malgrat la inflació, pagar les factures a cal metge, no poder comprar els medicaments receptats pel preu escandalós, no poder prendre vacances, tothom amb 2 o 3 feines diferents, dolor veient com els pares i els amics no se’n sortien i com no podien mudar-se ni gairebé pagar el cotxe que necessitaven, la impossibilitat de donar carreres als fills, els mals tractes de la policia, les mentides dels polítics, els serveis militars al servei de la seva pàtria que molts havien fet voluntàriament, la insalubritat del barri, la mort dels pares per no poder permetre’s el  tractament mèdic. I recordaven que els havien faltat  coses i ningú els va ajudar, pero com ells sí que havien ajudat a tothom que ho demanés, com era l’obligació d’homes decents. Les Assegurances eren massa cares i molts no estaven assegurats i conduïen pel carrer exposats a ser detinguts. Hi va haver casos excepcionals , sobretot l’ assumpte de la prohibició dels avortaments. A Texas ho havien prohibit tot: avortaments mai, encara que l’ embarassada estigués en perill de mort (al començament volien introduir penes de 90 anys de presó a qualsevol que hagués ajudat, metges, infermera, veí,  marit, amic. Manaven coses estúpides sense saber de què parlaven, com per exemple fer arribar pregnàncies extrauterines a terme (!!!!!!). Hi havia dones que explicaven que la prohibició les va posar en perill de mort perquè els metges texans tenien por de fer una interrupció que els podria dur a la presó i per salvar-se les malaltes van haver de fugir a altres estats. Van intentar prohibir la venda de medicaments que indueixen l’avortament. Una atenció especial la van rebre els invitats de raça negra que explicaven els detalls de les coses i abusos que havien patit i la manca d’ajut i d’escola decent pels nens, cosa que fa fer posar dempeus cridant a moltes espectadores i espectadors negres. Els Republicans volien ficar-se en els ensenyaments escolars exigint què tenien l’obligació d’ensenyar els mestres als alumnes i havien prohibit molts llibres. La manca de caritat, solidaritat i compassió causada pel fanatisme era un problema greu. (Com diuen els Quàquers, “Estima el teu proïsme i tots els veïns, sense excepcions”). Altres van parlar de tractaments i ajut medical necessitat pels fills presents a l’edifici que es van aixecar agraint-lo. Altres fills o filles havien mort. El que serà Vice-President de Kamala, un senyor de 78 anys, governador de Minnessota amb una ajudant indígena (com es volen dir ara els indis americans) va parlar de la seva lluita mèdica contra la infertilitat matrimonial i identificava amb el dit la dona i els tres fills a l’audiència, que es van aixecar saludant  cridant i donant-li les gracies. Per la família i els veïns cal fer tot allò que hom pugui. En resum, hi havia falta de respecte als drets humans, a la igualtat i justícia i que s’ignorava la conclusió final: que un home lliure té dret a fer com vulgui, o almenys així s’ho pensaven els qui van escriure la Constitució. Algú es podria creure que amb aquest recital autèntic, molts trobarien aquest tema central fora de lloc o ridícul, però es van veure moltes llàgrimes al local, fins i tot entre els presentadors, perquè tot el que hom havia explicat era veritat.

Hi va haver coses divertides i moltes explicacions de detalls personals. Sobretot cal destacar el sensacional discurs de Doug Emhoff, el marit de Kamala Harris, introduït per la germana de KH, que va explicar detalls desconeguts. En Doug va parlar fent broma dels primers incidents del seu festeig, rient ell mateix  i fent esclatar l’ audiència. Qui li va donar el telèfon de la K i com ell, despistat, va trucar per primera vegada per equivocació a les 8 i mitja del mati, les coses que van passar en les seves cites i com ell es mirava com la seva dona esdevenia cada dia més i més important. De moment ell només era el segon “gentleman” perquè el títol de primer “lady o gentleman” està reservat per la parella del President, pero en Doug ja s’hi acostava. La Kamala no té fills, pero en Doug en tenia dos i la K va casar ella mateixa (que tenia autoritat per fer-ho) el fill més gran. Tots dos fills estaven a la festa rient com tothom, sobretot la filla, una noia ja gran. Doug va rebre una gran ovació i s’ha fet famós.

En un parell de cas0s, un home havia estat explicant els contactes tristos que va patir de jove i van sortir al costat seu homes vestits amb roba escaient fent-li companyia o fins i tot cantant o ballant. Però el que millor recordo fou una breu entrada a senyora negra encara jove (potser la germana de KH?) conduint a la ma dues nenes que semblaven bessones  d’uns  10 o 11 anys. La primera nena va declarar serenament que estaven allí perquè hi havia gent (en Trump) que pronunciaven malament el nom de la Kamala, i elles havien vingut a ensenyar la pronunciació correcta. La nena de l’esquerra,  mirant el públic a la seva esquerra va dir: Ara digueu tots a l’hora “Kama”, cosa que tot el públic a l’esquerra va fer i la segona nena dirigint-se als de la dreta va demanar que acabessin dient “la” com tots van fer. I tot seguit tothom va començar a pronunciar cridant “Kamala, Kamala” per molta estona. Em sembla difícil creure que això va passar de debò.

Potser molt lectors saben qui es el Sr Buttigieg, Secretari (Ministre Federal) del Transport de Biden, famós per les lliçons que ha donat per escarmentar moltes companyies d’aviació entre altres coses.  Tothom sap que ést un homosexual casat amb un senyor i que han adoptat dos fills o nenes. Doncs es va posar a parlar-ne, explicant com era de feliç i satisfactori tenir i trobar una família i fillets bessons que l’estimaven quan tornava a casa. Ho hauria fet algú a Catalunya això? Trobo que tenia raó. Tothom ha de poder fer com vulgui.

Opra Winfrey, l’actriu i presentadora de TV que diuen que ha esdevingut la dona més rica dels EUA, va oferir un discurs molt bo i més seriós que els dels altres, però se li va acudir al final posar-se a cantar el nom KAMALA HARRIS per molt de temps amb veu molt alta com si estigués a una opera.  L’audiència va respondre molt bé. Sempre ha estat una dona original i sens dubte molt intel·ligent.

També va parlar la jove i ja molt famosa Alexandria Ocasio-Cortez, filla de Puertoricans nascuda al Bronx, ara ja al tercer mandat com a membre de la Cambra Federal Baixa. Ho tenia fàcil d’explicar: va haver de treballar com a cambrera a un local del Bronx rebent propines, com ja ha explicat moltes vegades. I ha esdevingut ja el cap indiscutible de l’esquerra progressista Americana al Congrés. No accepta donatius electorals de gent rica: 3 $ ja estan bé per començar.

En Bill Clinton va declarar que ja tenia 79 anys, jove comparat amb els 81 d’en Biden. Tenia una veu molt dolenta i no va dir res interessant, però te bon aspecte. La seva dona ha engreixat i també la van deixar parlar. Sí, ella havia volgut ser la primera Presidenta.

Els dos Obamas van estar francament bé, sobretot la Michelle que va agradar molt. En Biden va parlar només al començament i se’n va anar tot seguit de vacances. Tenia una veu reforçada molt alta que no podia ser natural i cridava molt.

La Kamala fou la darrera en parlar. Pronunciava el discurs més important de la seva vida i probablement l’havia escrit un professional però sota la seva direcció. Li va sortir molt be. Els oradors sovint llegeixen el text d’una pantalleta rodona al davant seu que el públic en general no veu. Tenia tanta por d’equivocar-se que la mirava amb els ulls girats cap a la dreta contínuament, però tot va sortir perfecte. Va començar parlant com tothom de la seva pobre mare i la penúria d’aquells temps pero a mig discurs es va aturar anunciant serenament que estava molt honrada acceptant la invitació a ser candidata. En aquell moment el local es va gairebé ensorrar no d’un aplaudiment, sinó d’un rugit de milers de lleons cridant el seu nom que va durar minuts.

I quin efecte tindrà tot això? Als senyors totpoderosos pro-Trumpistes amb els milions seguríssim que els haurà fet poca impressió. Allò que els Demòcrates i la KH havien acabar de fer amb un èxit gairebé inimaginable no s’havia vist mai i era perillosíssim. La KH encara ha d’anar amb compte de no equivocar-se i de saber respondre i  presentar-se per primera vegada a un periodista o una revista important a respondre qüestions difícils com li cal fer immediatament. Jo crec que sabrà fer-ho be i en Trump s’equivoca molt dient que te una intel·ligència limitada.

Joan Gil

Tags: Convenció a Chicago, Eleccio Presidencial EUA, Kamala Harris, Solidaritat i Drets Humans

Molts que tenim anys hem estat sovint estabornits per l’horror, barbàrie i la crueltat de les guerres interminables que tots hem vist entre molts països del món, potser recordant a casa la guerra i la postguerra franquista i oblidant que la guerra no és mai la resposta. Quan en veiem una no és qüestió d’estar a favor o en contra d’un dels combatents, sinó en contra de tots els qui els van enviar a la mort i a favor de negociacions i acords de pau. El cas d’Israel i els Palestins és particularment cruel i difícil de resoldre, i fins i tot difícil i llarg d’explicar. El Sionisme fou un moviment originat a Europa a mig segle XIX preconitzant el retorn dels ciutadans jueus a l’antiga Palestina per colonitzar-la. El moviment es va enfortir moltíssim, com era natural, amb el salvatgisme inhumà de la persecució antisemítica hitleriana i els camps d’aniquilació. El somni de l’emigració a Palestina va esdevenir una necessitat, però Palestina ja estava inhabitada per àrabs des de feia segles, sobretot Palestinencs, que no volien marxar i a mes tot estava sota l’autoritat colonial britànica. Una lluita cruel entre els dos pobles va començar i els anglesos aviat en van tenir prou, retirant-se i deixant el cas a les noves Nacions Unides, les quals en 1948 van pronunciar una partició bastant irracional entre les dues nacions, que com era d’esperar, no es conformaven amb la partició. La guerra per la independència jueva contra la feble coalició àrab va esclatar i fou guanyada en 1949 pels jueus. El preu pagat pels Palestins fou terrible. Molts foren expulsats de la llar ancestral a l’estranger, a camps de refugiats que segueixen existint i estant encara tractant de retornar. Molts van morit, van perdre les cases, les memòries  i la terra per sempre, a més dels fills i marits. Vet aquí que al món sovint hi ha coses difícils de resoldre. Els uns recordaven l’Holocaust, els altres la pèrdua de la llar ancestral. En un cas així, preveient com el cas acabaria, les Nacions Unides o els Estats Units s’hi haurien hagut de ficar i establir la pau, però els Estats Units van triar enlloc enviar armes i molts diners a Israel i reprimir els Palestins. Aquesta política unilateralment pro-israeliana fou iniciada pel President Harry Truman i no ha parat de crèixer. Nous desastres esperarien aviat als  àrabs. En la Guerra dels Sis Dies (1967) van perdre l’altra meitat de Jerusalem, tot el Banc Oest de Palestina (conegut com  Cisjordània), la franja de Gaza, el territori siri de l’Alt Golan, i tota la península egípcia del Sinaí. A més amb la protecció transparent dels EUA els Israelians van introduir i repetir combats humiliants, lluites i petites invasions  burlesques constants. Després de la guerra de Yom Kippur en 1973, que va acabar una miqueta millor pels àrabs, Egipte va reconèixer Israel i signar un tractat de pau, recuperant el Sinaí. Encara hi va haver una altra guerra molt dolenta i cruel contra el Líban en 2006. Israel havia esdevingut un gegant invencible gràcies al suport militar i econòmic dels EUA. Fins ara entre 1946 i 2023, Israel ha rebut un total de 260 mil milions de $ del Tresor americà. En l’actualitat el govern d’Israel rep 3.3 mil milions anuals, per temps indefinit, i Biden acaba d’afegir-hi una nova donació de 20 mil milions més, gairebé tot per armes de destrucció (com si en faltessin a l’Orient Mig). Cal afegir que els EUA havien negat a Israel bombes atòmiques en temps de Kennedy però ells hi van treballar i reeixir, establint en els anys finals de l’Apartheid de Sud-Africa una cooperació, possiblement per tenir un lloc on poder fer assaigs i explotar bombes. Al final de l’Apartheid, el President Clinton va exigir al darrer President blanc Sud-Africà la dissolució del projecte i el govern va obeir. Segons sembla, Israel compta actualment amb unes 80 o 90 bombes nuclears, i hom no en sap gaire més.

La qüestió de la realitat política d’Israel ha estat molt poc discutida i es poc coneguda,  però és probablement central. Durant el començament del Sionisme, molts jueus havien afavorit formes de socialisme radical i de fet després de la independència, el país fou governat alguns anys pel Labor, el partit socialista que va introduir moltes formes de col·lectivisme com els Kibuz i ideologies d’esquerra. Ben-Gurion fou l’home d’aquest període i l’economia es va desenvolupar bé gràcies en part a les grans indemnitzacions pagades per l’Alemanya de l’Oest i amb figures notables, com Golda Meir. Tot s’acabaria en 1977 amb l’accés al poder de Menachem Begin, un antic líder dels terroristes que van lluitar contra Anglaterra, que va establir a la nació el primer govern Likud, en aquells temps de moment Centre-Dreta, però que poc a poc aniria patinant fortament cap a la dreta, on el Likud i el seu líder “Bibi” Netanyahu poc a poc van convertir Israel en un país de dreta cada dia mes radical, arrogant, militaritzat, i profundament anti-palestí. La veritat és que els governs socialistes previs ja havien començat a promoure les colònies jueves dintre de Palestina (que no han deixat de créixer i ara ocupen la gairebé majoria del territori palestí, a més creuat per carreteres que poden ser usades només per israelians, amb tota l’aigua i electricitat que volen i amb residents perillosos que usen violència, mals tractes i sovint assassinats contra els Palestins, que també poden ser empresonats (o morts) amb poques esperances de justícia. Hi ha altres Palestins que són ciutadans d’Israel però no tenen gaire drets o esperances. Netanyahu, un home sovint acusat de corrupció i capaç dels equilibris polítics més inimaginables per evitar judicis, s’oposa radicalment a un estat palestí i en canvi segueix repetint que els Palestins no reconeixen el dret Israelià d’existir, com si ell reconegués el mateix dret als Palestins. Els petits partits d’extrema dreta que el mantenen al poder, són encara més violents demanant l’expulsió de tots els àrabs i n’hi ha que promouen la violència al territori ocupat de Palestina, fins i tot distribuint de franc armes entre els colons israelians. Incomprensiblement, Republicans del Congrés han invitat Netanyahu quatre vegades a Washington a donar discursos polítics al Congrés sovint atacant principis del govern legítim americà. (Estava molt indignat que Obama volia firmar un tractat amb Iran).

Potser algú es pregunta d’on ha sortit aquest pes tan gran israelià dintre la política nord-americana? Hi ha una cosa que és important encara que en aquest moment sembla haver renunciat a la glòria i visibilitat del passat, que és l’organització AIPAC, (American-Israel Comitè d’Acció Pública. Qui vulgui pot mirar el Web AIPAC.org, que abans era molt explícit afirmant la necessitat d’educar els polítics i ciutadans Americans sobre el significat i necessitats d’Israel. Abans organitzaven mítings polítics enormes, amb discursos del President i dels polítics més importants, però ara cal trobar una app per saber què fan. No és difícil explicar-ho pero és fàcil d’entendre: com que el problema més gran dels polítics americans és trobar diners per la campanya de reelecció que pot ser caríssima (diuen que Trump i la Kamala Harris ja tenen a la butxaca uns $300 milions, i molts Senadors en necessiten també molts) i com que els diners venen nomes de subscripcions populars o de donacions de grans multimilionaris, és natural que els aspirants a ser elegits els busquin. Abans la gent de l’AIPAC invitaven candidats a una entrevista i els donaven una nota revelant si eren prou amics d’Israel o no. L’AIPAC en aquells temps (ara no ho sé) no donava diners; el que feia era donar noms de milionaris disposats a ajudar a candidats amb bona nota d’aprovat. En l’actualitat, sí que AIPAC dona diners i els dediquen sobre tot a ajudar gent per fer fora adversaris polítics amb una bona campanya. Aquest any ja ho han fet exitosament amb diputats que s’interessaven pels Palestins, i això que eren només les primàries. Quants diners oferiran quan s’acosti l’elecció? Que el lector tingui en compte que res d’això és il·legal i que ni poden ni volen amagar-ho.

Conclusió Final. La fundació d’Israel fou molt complicada i és difícil fer justícia a tothom. És que ningú va reconèixer a temps com de malament anaven les coses? Israel havia caigut en les mans de partits d’extrema dreta dirigits per un polític aventurer i perillós com Netanyahu, mentre que entre els Palestins és difícil trobar actualment personalitats esperançadores. Els Jueus i els Palestins són éssers humans vius amb drets i aspiracions. Sembla que el govern federal dels EUA hauria de trobar una sortida justa i humana diferent de regalar tones d’armes perilloses.

Una de les coses més desagradables que feia o potser encara fa AIPAC és anomenar a tothom que criticava Israel un “anti-semita” i encara ho fan amb qui intenta parlar de Palestins. Doncs no: hi ha tristament molts anti-semites verdaders pel món. Fa uns dies vaig veure a la TV un jove amb un ganivet a la ma que sense cap raó atacava tres joves jueus amb vestits típics que anaven pel carrer parlant entre ells; hi ha temples (sinagogues) que han estat atacats amb bombes i explosius; hi ha ciutadans jueus que han estat assassinats. Això sí que és verdader anti-semitisme. I cal considerar també que hi ha molts jueus dintre i fora d’Israel que estan contra les actuacions de l’extrema dreta i la guerra i ara han d’aguantar que molta gent només degut a la seva religió els molesti sense preocupar-se de què pensen.

Joan Gil

Tags: Anti-Semitisme and Zionism, Israel, Jews, Middle East wars, Palestinians, US POLITICS IN ISRAEL