08 jul. 2024
Jocs Florals de la Llengua Catalana: Llibertat i Llengua
Patriotisme i llengua han estat fortament lligats a molts països com el nostre, com demostra el desenvolument centenari del Jocs Florals de la Llengua Catalana, dels quals el que us escriu, treballant en aquell temps a Berna (Suïssa), de forma molt poc mereixedora fou nomenat Protector l’any 1968 en plena dictadura feixista. Els jocs florals van ser iniciats poc abans de la Renaixença a la cort de Tolosa del Llenguadoc, a la part Sud d’Occitània (al Nord hi havia Aquitània) i van durar la primera vegada de 1323 fins 1484. Segons sembla el certamen annual es derivava d’un festival literari romà dedicat a la deessa Flora. Els jutges recompensaven l’autor de la millor poesia presentada a la Gaia Festa només amb una flor, una „violeta de l‘or més fi“. Potser és el moment d’aclarir que en vell provençal i català “gai” només vol dir “alegre” i no té de cap manera un altre significat més modern. Un mot curiós que inesperadament es faria famós per tot el món.
Encara que sembla que trobadors catalans hi participaven, la llengua inicial fou el provençal, també anomenat occità i cal estudiar lingüística per esbrinar la relació entre les dues llengües. Després de l’atur, en 1393 els Jocs Florals foren refundats en català al Saló de Cent de la ciutat de Barcelona amb el títol “Jocs Florals de Barcelona” i van començar a estendre’s per molts llocs durant anys, fins al final del segle XV. En algun moment hom introduí un canvi important: la competició consistiria en tres parts guardonades amb diferents flors: la Flor Natural a la millor presentació sobre l’Amor, l’Englantina, sobre qüestions patriòtiques i la Viola, religiosa. Si un poeta aconseguia guanyar les tres es feia mereixedor del títol “Mestre en Gai Saber”. Però poc a poc, la política va anar reapareixent, mentre que els Jocs s’escampaven per moles ciutats ibèriques, sobretot València i fins i tot el País Basc. Hi va haver com a mínim tres corrents exigint l’ús or return de la llengua catalana anterior tal com es parlava i escrivia en segles previs, una qüestió complicada i divisiva, sempre de difícil resolució.
La política i la poesia catalanes de la Renaixença representada pels Jocs van tornar triomfalment al Saló de Cent el primer diumenge de 1858 per ser prohibides temporalment durant la dictadura del General Primo de Rivera. La política nacionalista s’hi havia ficat a fons, però la qüestió d’acceptar una variant dialèctica per damunt de les altres semblava intractable. La més grossa, fou la negativa dels Jocs en 1914 d’acceptar plenament la reforma lingüística i ortografia de Pompeu Fabra, qüestiò molt conflictiva que (qui vulgui pot riure) al final va resoldre Lo Rat Penat de València. Al final el concurs va començar a crear i distribuir premis territorials, encara que no en van faltar alguns en un altre idioma i els Jocs van durar anys.
Però aleshores, ai las, la Guerra Civil va arribar el 1936 i com era natural i confirmatori de la importància alhora política com cultural i catalanista característics dels Jocs Florals. el Dictador Franco Bahamonde els va prohibir, encara que alguns hi van continuar fent sessions clandestines. No fou el final, perquè molts patriotes havien aconseguit fugir a països llibres (i també que al cap d’anys també molts emigrants comuns Catalans s’hi afegirien) i van decidir organitzar Jocs Florals annuals a capitals estrangeres, la primera en 1941 a Buenos Aires, seguida de 36 més annuals, sense interrupció, ni tan sols durant la Guerra Mundial. A mí em va tocar fer una modesta donació sense altres mèrits en 1968 a Suïssa quen encara ens quedaven vint-i-tants anys de Dictadura i em van nomenar Protector. No he volgut perdre mai el diploma. El sistema va continuar a ser organitzat annualment a l’exterior a tantes grans ciutats, increïble com pot semblar a tothom, per 36 anys sense atur final en 1977 a la ciutat de Múnic. No sé si era veritat o no però vaig llegir a un diari que el 1977 enmig de la gran estupefacció dels bavaresos locals, nombrosos Catalans van envair la Plaça Central de Santa Maria cantant i ballant mentre alguns cridaven “L’any que ve a Barcelona”. Trenta-sis anys pel món sense perdre la fidelitat a la nació i la llengua catalanes. Caldria recordar-se‘n. Fou un gran esforç català.
De fet la festa va tornar a la Sala del Consell de Cent, però els temps, l’interès i la situació havien canviat. Els Jocs Florals no havien mort, però s’havien canviat de roba. I fins ara. El guanyador s’anomenaria Poeta de la Ciutat de Barcelona.
Records entre còmics i sinistres
Havia prohibit el Dictador els Jocs Florals? Ja era extraordinari que sabés què eren, però no els havia oblidat. Va fundar una mena diferent de Juegos Florales en Castellà amb participació i direcció de les autoritats militars i probablement de gent afí poc coneguda. El sistema era sempre el mateix. Els Jocs que jo recordo tenien lloc al Teatre Grec i estaven presidits, al menys sovint, pel Capitán General de la Cuarta Región Militar. Hi feien sortir elegida, vestida de blanc i coronada de Reina una filleta del Capità General que havia de seure a un tro mentre poetes desconeguts llegien poemes dolents i alguns eren guardonats amb flors. Era emocionant, veure com la Dictadura promovia la cultura a Cataluña. Sortia a totes les notícies de Radio Nacional de España i algun cop del No-Do. Potser ho haurien hagut d’haver fet a algun local del Paral·lel.
Recordo una altra curiositat, més còmica encara, per molt que fes plorar a molta gent. Entre els anys quaranta i probablement cinquanta o seixanta (no es va anunciar mai) la censura prohibia terminantmant l’ús de la paraula impressa “Cataluña” designant el nostre país enlloc. Se n’havia de dir sempre tant als títols com dintre dels articles exclusivament “la Cuarta Región Militar”. Algú no s’ho creu? Busqueu els titulars de la Vanguardia. Els de la meva terra vam esdevenir „Cuartaregiónistes“ de naixement.
Quan jo estudiava, per treure el diploma del Batxillerat, calia perquè tel donessin anar primer a una oficina de la Falange al Passeig de Gràcia, pagar unes pessetes i et donaven un paper dient que no constava res contrari als principis del Glorioso Movimiento Nacional (es veu que els devia tenir amagats). Ni tan sols ho buscaven enlloc. Igual poc després caldria tornar-hi per treure un altre certificat i poder matricular-me a la Facultat de Medicina (on calia estudiar, aguantar les classes durant tres anys i examinar-se de Formación Nacional per poder passar al quart any de la Facultat) i igual per treure el Diploma de Llicenciat. Pel Doctorat ja sembla que ho havien deixat córrer.
Allò que no he oblidat mai, fou una classe d’un professor feixista explicant amb entusiasme als alumnes com un personatge molt admirat durant la República havia fet un discurs fantàstic i exemplar sobre una elecció imminent. „Si el resultado de les urnas fuere completamente contrario a los destinos de España, lo reduciríamos al último lugar del menosprecio con el acero caliente de nuestras pistolas”
Hauran canviat en els nostres dies?
Joan Gil
No hi ha resposta