Els EUA són diferents

El nombre de migrants indocumentats que arriba cada any és variable depenent de les circumstàncies polítiques, l’actitud de la policia de fronteres i la Casa Blanca  i l’economia, però en 2023 va arribar als 2,3 milions, ja no sempre mexicans sinó també centreamericans, sudamericans, àrabs, xinesos, cubans, veneçolans, africans, sudasiàtics, haitians, ukraïnesos,… Amèrica generalment ha absorbit molt bé i incorporat aquests nouvinguts, però ara Donald Trump va dient que són violadors, criminals fugits de la presó, negociants de drogues, lladres, pederastes, i que si és elegit establirà una mena de cos semimilitar cos de policia per caçar i identificar aquests invasors si cal pel carrer i organitzar la deportació més gran de la història. Deixem-ho córrer.

Com veuen els Americans de naixement aquests migrants? Què passa amb la llengua de tots dos grups? És una cosa molt, però molt seriosa per al poble americà, només que ho fan molt bé. Els Americans són un poble immigrant ells mateixos, tots excepte els indígenes, i totes les famílies van arribar un dia sense saber parlar l’Anglès i els van explicar que, diversa com era la nació, la llengua Anglesa era l’única cosa que uneix els estats, la Unió i els ciutadans, o sigui que la llengua és un element fonamental de la identitat nacional. Si els pares com molta gent gran no el podien aprendre, els seus fills ho faran amb immersió evident a les escoles. Encara més clar, la llengua nacional Anglesa és intocable, sense ella el país, igual com passaria a Catalunya, deixaria d’existir.

Tornem als immigrants que han vingut, alguns fugint, però la majoria a guanyar més treballant durament, a lliurar-se de dictadors, a tenir drets i llibertat. I si no parlen i no poden aprendre l’Anglès, què passa? És senzill d’explicar.  El Americans es recorden de com van arribar els seus avis, i pares, avis i nens petits i ajuden posant avisos, guies i traduccions en diferent llengües per tot arreu, als parcs, als hospitals, fins i tot a les comissaries de policia. Els idiomes estrangers poden ser molt diferents de l’Anglès, però els cartells bilinguals i multi-linguals ajuden molt a aquesta gent que han vingut a treballar i esdevenir Americans. Fa anys hi havia molts cartells en Italià, que han desaparegut perquè ja queden pocs immigrants italians, però altres estan proliferant. Seguríssim que acabaran desapareixent un dia o altre. Em recordaré sempre d’una dona mexicana que estava visitant amb un nen de 10 o 11 anys uns Grans Magatzems. Vaig sentir com demanava al nen que anés a preguntar a una dependenta on estava el WC de senyores. Es la situació. No era trist?

Fa anys gairebé tots els cognoms de ciutadans eren Anglesos o Alemanys, cosa que ara està canviant. Cada dia se’n veuen més d’ Europeus orientals, jueus, sud-americans, xinesos, àrabs, africans de ciutadans que treballen com tothom i quan les coses van bé, viuen com veïns  a la casa del costat i parlen Anglès local. N’hi ha que coneixen alguna llengua familiar, sovint oralment només, cosa que durarà una, potser dues generacions. I els nou arribats, si tenen els diners, poden tenir diaris, televisions, cinema… Perquè hauria de molestar a ningú? Per descomptat en un país de 330 milions d’habitants no tothom són angelets ben educats que recorden com van haver de bregar i patir els seus avantpassats (tenim gent com Trump i els seus) i sempre acaba sortint algú que es queixa dels estrangers o els molesta. Però el món pertany a la majoria i Amèrica seguirà creixent i d’aquí alguns anys, esdevindrà un país multicultural i seguirà essent ric i poderós, i probablement lliure. Això sí: seguiran amb la llengua Anglesa, que tothom considera l’adhesiu comú que ens uneix a tots i el mon sembla estar d’acord. Els altres idiomes són temporals. Que a ningú ni en broma se li acudeixi proposar que les llengües dels migrants haurien de ser oficialitzades. Podria ser pres molt malament.

He afegit uns impresos que he rebut a casa per correu, un del meu districte (comtat de Montgomery) i un altre manat per MEDICARE, l’assegurança federal  gairebé universal de tots els que passem de 65 anys i també dels pobres) a les companyies que distribueixen medicines, oferint ajut en tots els idiomes. El més curiós és el del comtat sobre el reciclatge de coses electròniques en castellà (que van enviar confosos pel meu nom) en xinès i en un alfabet que no puc identificar però crec que és Amhàric, la llengua principal d’Etiòpia.

Allò que m’ha fet pensar en aquesta situació, és veure com és de diferent del que passa a Catalunya. Hi ha gent que per força volen introduir obligatòriament el castellà com a llengua oficial, per ara de forma bilingüe, aviat sens dubte estrictament monolingüe, com en els temps franquistes. I no ho fan per ajudar temporalment a ningú sinó per afeblir i destruir la identitat catalana. Em recorda sempre el senyor que vol ser president, però com a supervisor de Madrid  del partit PSC que era tan catalanista  fa anys, s’ha comportat de forma bilingüe a molts discursos i presentacions sense necessitat. I segur que no ho fa per ajudar ningú. Perquè la Generalitat no intenta introduir texts i cartells multi-linguals en lloc dels bilinguals que usen ara? Ajudarien a molta mes gent i farien entendre com son les coses. No hi hauria problema incloent el castellà pels nouvinguts, i altres idiomes pels Africans, Xinesos, Àrabs, … El missatge seria més clar. Ho faríem temporalment per ajudar a tothom que ho necessiti i tothom entendria, com passa als EUA, que cal aprendre Català per poder esdevenir un ciutadà com tothom. Aixo i ser honrat son les úniques condicions.

Joan Gil

Tags: Ajuts en llengües estrangeres, immigració als EUA, Llengua Anglesa, Llengües dels migrants

Seria possible? No ho semblava. Un xicot desconegut de 20 anys, registrat com a republicà i sense cap indicació d’activitat o interessos polítics va arribar a milímetres d’assassinar el candidat Trump, un candidat protegit per un verdader exèrcit d’agents de Servei Secret, FBI, policia local i probablement altra gent i envoltat d’una multitud d’adoradors entusiastes, tots amb el barret roig marcat Feu Amèrica Gran Una Altra Vegada (MAGA en anglès). Una cosa que tots els policies saben, és que cal vigilar els teulats de les cases a prop d’un lloc on home important passa. En aquest cas, el Servei Secret havia determinat que era la responsabilitat de la policia municipal local que ho va ignorar. A uns 150 metres de Trump hi havia la teulada d’un edifici no-habitable. Espectadors van veure com s’hi enfilava un noi amb una metralladora i van avisar policies perifèrics fora del recinte del míting,  que els van ignorar. En Thomas Mathew Crooks, un noi de només 20 anys. que havia acabat High School dos anys abans,que literalment semblava no haver fet res dolent o polític en tota la seva vida, va prendre posició al teulat amb un fusell semiautomàtic d’assalt AR amb un canó llarg, una arma molt poderosa propietat del seu pare i comprada legalment. Va apuntar al cap de Trump que estava parlant al pòdium darrera una verdadera muralla que cobria mig cos i va disparar, la primera vegada tres trets. Només un va aconseguir tocar l’orella dreta de Trump a milímetres del crani, que es va cobrir de sang. Trump va fer un gest i es va tirar per terra darrere el podi. Una veu desconeguda va avisar cridant  “Tirador, a terra!” Efectivament als pocs segons uns quants agents del Servei Secret es van llençar damunt el cos de Trump darrere el podi cobrint-lo. El tirador va girar la seva arma començant a disparar sobre espectadors a l’espai principal. Veient la seva família en perill, un bomber a l’audiència es va posar davant la família per protegir-los cobrint-los amb el seu cos i va caure mort en l’acte. A més, dos altres assistents foren ferits greument. En aquell moment, un franctirador del Servei Secret va abatre en Thomas Crooks amb un sol tret. Tornant al podium, acabat el perill, els policies havien aconseguit aixecar Trump darrere el podium. La seva expressió era terrible, amb sang sortint de l’orella i cara descomposta.  Cridava  “Lluiteu, lluiteu!” amb el puny dret alçat. El van endur cap a un gran cotxe negre (no una ambulància) que havia entrat fins prop del pòdium, on van pràcticament arrossegar la víctima. Pel breu camí, el grup havia estat envoltat per una massa de trumpistes cridant i amenaçant. Al final els del SS van aconseguir ficar en Trump assegut al costat del conductor i van marxar. Una altra escena de por es va originar fora. Hi havia entre els espectadors un grup de periodistes que instintivament s’havien agrupat i es van trobar envoltats per un grup de trumpistes enrabiats cridant que amb les seves mentides i persecució de Trump (que el consideren una mena d’enviat del cel per salvar el país) eren els periodistes qui tenien la culpa del crim. Després d’un breu episodi de silenci after totes les ràdios i televisions havien informat el país, les comunicacions socials van començar a repetir com Trump era la víctima de vilificació, persecució i calúmnies dels demòcrates i l’”esquerra radical” (com diu sempre en Trump referint-se a Biden i la seva gent).

I aquest noi que per milímetres no va aconseguir assassinar en Trump? Si la seva arma hagués estat equipada amb un telescopi sens dubte hauria tingut èxit. Ningú ho sap, ningú ha entés res. Fou un estudiant de High School més aviat mediocre, i amb pocs amics. Molts altres estudiants es mofaven d’ell per la forma com es vestia però Mathew Crooks no en feia cas. Un cop graduat, va trobar feina fins aquell dia la cuina d’una residència d’ancians o no hi va haver queixes. Ni una sola vegada havia publicat entrades socials polítiques ni tan sols tenia comptes socials (un noi de 20 anys!),  ni expressat opinions partidistes de cap mena. A més de registrar-se com a votant republicà (!)  i dir a vegades que ell era conservador, havia enviat una donació de $15 a un grup demòcrata. I això és tot. Doncs, perquè? Dels pares ningú ha dit res. Li van trobar al cotxe un artefacte que la policia va considerar una bomba, però sembla que no ho era, ni al cotxe ni a la casa dels pares. No havia estat tractat mai per cap malaltia psiquiàtrica. Tenia un telèfon protegit amb una clau que la Policia no va poder trencar, però ara ho està provant el laboratori del FBI i sens dubte algú ho aconseguirà. En aquest moment, ningú pot entendre ni remotament sospitar perquè tot això va passar.

Aquest autor, personalment, sospitaria una connexió o similaritat amb els episodis d’assassinats de gent innocent i nens d’escola per tiradors suicides solitaris que tant està preocupant a molts ciutadans. No sembla que el Congrés estigui disposat a publicar lleis limitant l’accés a armes tan perilloses com fusells semiautomàtiques d’assalt que són exclusivament armes de guerra i que cap ciutadà normal necessita per res ni hauria de tenir el dret de comprar. La gent i les autoritats no entenen bé el gran problema de les malalties mentals i es pensen que tot es podria arreglar amb més psiquiatres. Hi ha hagut fins i tot projectes de llei promovent clíniques i consultes psiquiàtriques. Sens dubte, algun dels molts tiradors contra gent civil o nens eren víctimes d’alguna malaltia diagnosticable. Jo penso que aquesta tragèdia absurda acabarà ajudant la reelecció de Trump, i per mi està al mateix grup dels tirotejos contra gent innocent que tant s’han multiplicat i estant fent patir a molta gent.

Joan Gil

AFEGIT 26 Juliol. En les primeres investigations, algun company d‘escola va afirmar que Thomas Matthew havia estat un estudiant mediocre. No sembla ser veritat. Era particularment bo en Matemàtiques i Ciències i va guanyar a un concurs de l‘escola un premi de $500.

Era membre d‘un club de tir especialitzat en llargues distàncies. En Thomas el dia del crim va obtenir el fusell del pare dient-li que volia anar a tirar al club. El pare diuen que va notar que havia desaparegut massa temps amb el fusell i va trucar la policia

A l‘àrea en la perifèria però fora del recinte del míting hi havia molt espectadors sense entrada, uns quants dels quals van observar el noi pujant a la teulada amb un fusell i van avisar els policies. Un d‘ells es va enfilar al damunt i va topar de nasos amb el tirador. Diuen que era un policia federal avisat pels Sectets. Aquest policia es va retirar prudentment. Als pocs segons, el tirador va obrir foc contra Trump.

AFEGIT 19 de Juliol. La investigació segueix però res indica una motivació política o conspiració. Seria igual com un dels horribles tirotejos fets per gent malalta del cap amb suicidi garantit. Però la Policia explica coses interessants. El lloc tancat amb cadires pel míting estava molt ben guardat però al darrera de la tanca entre aquest lloc i la casa on va estar el tirador hi havia molta gent curiosa i la policia local hi havia posat policies però cap als teulats. Una hora abans de l’incident el tirador havia estat reconegut per la Policia Secreta perquè anava envoltant la tanca amb un rangefinder (measurant distàncies com es fa al golf) i un magnetòmetre (perquè?). Volien anar a buscar-lo però va desaparèixer entre el públic de curiosos, per reaparèixer uns 19 minuts més tard quen ja s’estava enfilant a la teulada. Al Congrés hi ha qui està demanant el comiat de la directora del Servei Secret.

Final Afegit: Ahir 20 de Juliol per primera vegada el Servei Secret va anunciar que el tirador havia estudiat el pòdium amb un dron trobat al seu cotxe hores abans. I que el seu telèfon, ja accessible, només tenia anuncis i televisió sobre Trump i algun cop Biden i TV reportatges d’alguns tirotejos, com ara un que va matar nens. La conclusió sembla ser que l’atac no fou polític, sinó possiblement l’obra d’un xicot malalt.

Joan Gil

Tags: Armes auroritzades, Assassinations, Donald J Trump, Servei Secret, Thomas Crooks

Patriotisme i llengua han estat fortament lligats a molts països com el nostre, com demostra el desenvolument centenari del Jocs Florals de la Llengua Catalana, dels quals el que us escriu, treballant en aquell temps a Berna (Suïssa), de forma molt poc mereixedora fou nomenat Protector l’any 1968 en plena dictadura feixista. Els jocs florals van ser iniciats  poc abans de la Renaixença a la cort de Tolosa del Llenguadoc, a la part Sud d’Occitània (al Nord hi havia Aquitània) i van durar la primera vegada de 1323 fins 1484. Segons sembla el certamen annual es derivava d’un festival literari romà dedicat a la deessa Flora. Els jutges recompensaven l’autor de la millor poesia presentada a la Gaia Festa només amb una flor, una „violeta de l‘or més fi“. Potser és el moment d’aclarir que en vell provençal i català “gai” només vol dir “alegre” i no té de cap manera un altre significat més modern. Un mot curiós que inesperadament es faria famós per tot el món.

Encara que sembla que trobadors catalans hi participaven, la llengua  inicial fou el provençal, també anomenat occità i cal estudiar lingüística per esbrinar la relació entre les dues llengües. Després de l’atur, en 1393 els Jocs Florals foren refundats en català al Saló de Cent de la ciutat de Barcelona amb el títol “Jocs Florals de Barcelona” i van començar a estendre’s per molts llocs durant anys, fins al final del segle XV. En algun moment hom introduí un canvi important: la competició consistiria en tres parts guardonades amb diferents flors: la Flor Natural a la millor presentació sobre l’Amor, l’Englantina, sobre qüestions patriòtiques i la Viola, religiosa. Si un poeta aconseguia guanyar les tres es feia mereixedor del títol “Mestre en Gai Saber”. Però  poc a poc, la política va anar reapareixent, mentre que els Jocs s’escampaven per moles ciutats ibèriques, sobretot València i fins i tot el País Basc. Hi va haver com a mínim tres corrents exigint l’ús or return de la llengua catalana anterior tal com es parlava i escrivia en segles previs, una qüestió complicada i divisiva, sempre de difícil resolució.

La política i la poesia catalanes de la Renaixença representada pels Jocs van tornar triomfalment al Saló de Cent el primer diumenge de 1858 per ser prohibides temporalment durant la dictadura del General Primo de Rivera. La política nacionalista s’hi havia ficat a fons, però la qüestió d’acceptar una variant dialèctica per damunt de les altres semblava intractable. La més grossa, fou la negativa dels Jocs en 1914 d’acceptar plenament la reforma lingüística i ortografia de  Pompeu Fabra, qüestiò molt conflictiva que (qui vulgui pot riure) al final va resoldre Lo Rat Penat de València. Al final el concurs va començar a crear i distribuir premis territorials, encara que no en van faltar alguns en un altre idioma i els Jocs van durar anys.

Però aleshores, ai las, la Guerra Civil va arribar el 1936 i  com era natural i confirmatori de la importància alhora política com cultural i catalanista característics dels Jocs Florals.  el Dictador Franco Bahamonde els va prohibir, encara que alguns hi van continuar fent sessions clandestines. No fou el final, perquè molts patriotes havien aconseguit fugir a països llibres (i també que al cap d’anys també molts emigrants comuns Catalans s’hi afegirien) i van decidir organitzar Jocs Florals annuals a capitals estrangeres, la primera en 1941 a Buenos Aires, seguida de 36 més annuals, sense interrupció, ni tan sols durant la Guerra Mundial. A mí em va tocar fer una modesta donació sense altres mèrits en 1968 a Suïssa quen encara ens quedaven vint-i-tants anys de Dictadura  i em van nomenar Protector. No he volgut perdre mai el diploma. El sistema va continuar a ser organitzat annualment a l’exterior a tantes grans ciutats, increïble com pot semblar a tothom, per 36 anys sense atur final en 1977 a la ciutat de Múnic. No sé si era veritat o no però vaig llegir a un diari que el 1977 enmig de la  gran estupefacció dels bavaresos locals, nombrosos Catalans van envair la Plaça Central de Santa Maria cantant i ballant mentre alguns cridaven “L’any que ve a Barcelona”. Trenta-sis anys pel món sense perdre la fidelitat a la nació i la llengua catalanes. Caldria recordar-se‘n. Fou un gran esforç català.

De fet la festa va tornar a la Sala del Consell de Cent, però els temps, l’interès i la situació havien canviat. Els Jocs Florals no havien mort, però s’havien canviat  de roba. I fins ara. El guanyador s’anomenaria Poeta de la Ciutat de Barcelona.

Records entre còmics i sinistres

Havia prohibit el Dictador els Jocs Florals? Ja era extraordinari que sabés què eren, però no els havia oblidat. Va fundar una mena diferent de Juegos Florales en Castellà amb participació i direcció de les autoritats militars i probablement de gent afí poc coneguda. El sistema  era sempre el mateix. Els Jocs que jo recordo tenien lloc al Teatre Grec i estaven presidits, al menys sovint, pel Capitán General de la Cuarta Región Militar.  Hi feien sortir elegida, vestida de blanc i coronada de Reina una filleta del Capità General que havia de seure a un tro mentre poetes desconeguts llegien poemes dolents i alguns eren guardonats amb flors. Era emocionant, veure com la Dictadura promovia la cultura a Cataluña. Sortia a totes les notícies de Radio Nacional de España i algun cop del No-Do. Potser ho haurien hagut d’haver fet a algun local del Paral·lel.

Recordo una altra curiositat, més còmica encara, per molt que fes plorar a molta gent. Entre els anys quaranta i probablement cinquanta o seixanta (no es va anunciar mai) la censura prohibia terminantmant l’ús de la paraula impressa “Cataluña” designant el nostre país enlloc. Se n’havia de dir sempre  tant als títols com dintre dels articles exclusivament “la Cuarta Región Militar”. Algú no s’ho creu? Busqueu els titulars de la Vanguardia. Els de la meva terra vam esdevenir „Cuartaregiónistes“ de naixement.

Quan jo estudiava, per treure el diploma del Batxillerat, calia perquè tel donessin anar primer a una oficina de la Falange al Passeig de Gràcia, pagar unes pessetes i et donaven un paper dient que no constava res contrari als principis del Glorioso Movimiento Nacional (es veu que els devia tenir amagats). Ni tan sols ho buscaven enlloc. Igual poc després caldria tornar-hi per treure un altre certificat i poder matricular-me a la Facultat de Medicina (on calia estudiar, aguantar les classes durant tres anys i examinar-se de  Formación Nacional per poder passar al quart any de la Facultat) i igual per treure el Diploma de Llicenciat. Pel Doctorat ja sembla que ho havien deixat córrer.

Allò que no he oblidat mai, fou una classe d’un professor feixista explicant amb entusiasme als alumnes com un personatge molt admirat durant la República havia fet un discurs fantàstic i exemplar sobre una elecció imminent. „Si el resultado de les urnas fuere completamente contrario a los destinos de España, lo reduciríamos al último lugar del menosprecio con el acero caliente de nuestras pistolas”

Hauran canviat en els nostres dies?

Joan Gil

Tags: Jocs Florals a l’Estranger, Jocs Florals de la Llengua, Jocs Florals Franquistes, Mestre de Gai Saber, Records dels temps Franquistes