Las Vegas és una ciutat mundialment famosa però sap tothom perquè i on està? Amb un màxim variable d’uns 620,000 habitants no és massa gran però té més gratacels i rep mes turistes que moltes metròpolis, amb un aeroport amb molt tràfic. Està situada a la intersecció entre Nevada, California del Nord i Arizona, geogràficament dintre el desert de Mojave i prop del gran Hoover Dam sobre el gran Riu Colorado. Qui vulgui, pot mirar un mapa més avall. Perquè van fundar una ciutat al mig d’un desert tan gran? Potser per poder bastir i fer diners amb les atraccions per turistes? La seva història va començar l’any 1822, enmig de tensions ja creixents entre el Nord i el Sud dels EUA a un lloc que encara pertanyia a Mèxic, gràcies a un explorador mexicà anomenat Rafael Rivera, la memòria del qual és molt celebrada a Las Vegas, que enviava dades sobre llocs que descobria i detalls geogràfics a una nova societat geogràfica nord-americana que publicava mapes d’una regió molt poc coneguda. En el temps de la descoberta, en Rivera estava treballant per un comerciant de nacionalitat espanyola, co-fundador de la ciutat, Antonio Araujo que es dirigia al cap d’una caravana de 60 vagons carregats d’articles comercials propietat seva a la costa californiana. Calia travessar tot sol una part del gran desert de Mojave, molt perillós, i havia contractat en Rivera que sabia com arribar amb vida a la costa Pacifica californiana.
Potser el lector es pregunta perquè calia en aquella regió organitzar caravanes tan grans carregades d’articles generals per vendre. Fins i tot després que els Americans van adquirir de França l’immens territori (Louisiana Purchase) comprat de Napoleó, no hi havia encara cap o molt poques comunicacions entre els EUA a l’Atlántic i la costa del Pacífic, no obstant els molts vaixells interessats en el comerç que arribaven a tota la costa oest buscant i trobant articles rars i preuats, pels que pagaven be í que n’hi havia molts. El problema el tenien els ja residents blancs i potser els indígenes que trobaven moltes coses de tota mena per vendre molt cares als mariners negociants guanyant diners però malgrat omplir-se les butxaques no podien gastar els diners perquè no arribaven articles de l’Est. No podien usar per res els diners que tenien. Per això existien caravanes comercials interessades cap al Pacífic com la del Sr Araujo, esperant també omplir-se les butxaques.
En Rafael Rivera cavalcant tot sol cap al Nord en llarg d’un petit riu, va arribar a un lloc on el riu feia un meandre creant un lloc molt agradable amb aigua fresca, arbres, plantes i agricultura, cosa que els Castellans anomenen una Vega. En Rivera va trobar també, com semblava en aquell temps molt més important, revifar, reobrir o establir camins nous o carreteres abandonades però segures per viatjants, obrint finalment l’àrea a visitants i viatgers. Las Vegas estava habitada per molts residents de la nació indígena Paiutes del Sud, que hi residien des de feia uns 10,000 anys, gent amb bona cultura agrícola i domèstica que anirien desapareixent aviat, eren membres de l’ètnia Pueblo que incloïa la majoria indígena del Sud-oest, i eren molt pacífics i treballadors. Així Las Vegas va aparèixer als mapes i els indígenes foren abandonats sense blancs per uns dos anys quan els colons van arribar i començar a fer de les seves en una forma extraordinària que semblava resumir i explicar els grans conflictes americans dels segles XIX, XX i potser XXI.
No és fàcil estar segurs de com la invasió d’europeus va començar, però probablement va ser la notícia que hom havia trobat or i plata a la regió (eren jaciments petits que aviat s’esgotaven, pero encara queden algunes mines obertes a la regió)). Amb això van aparèixer els primers nouvinguts, sempre homes solters, forts i durs, que aviat van trobar qui els oferís esbarjo de la forma que ells esperaven. Algunes mines van quedar obertes i van seguir afavorint la ciutat que creixia cada dia més i rebia més miners buscant els entreteniments de sempre: jocs de fortuna i apostes, alcohol, música i teatres, companyia femenina, armes. Semblava una ciutat de l’Oest com n’hi havia moltes. Milionaris mormons d’Utah van establir algunes línies modestes de tren entre Salt Lake City i Las Vegas i bancs i la ciutat va començar a créixer seriosament.
L’any 1905 fou molt important per la inauguració del servei d’un ferrocarril californià que completava una xarxa ferroviària important. L’ocasió fou aprofitada per incorporar Las Vegas com un municipi de l’estat de Nevada. La ciutat va organitzar per primera vegada la distribució de l’aigua (vivien a un desert!) i tot va millorar. Però parlant de l’aigua, el Govern Federal en preparava una de molt grossa: la construcció prop de Las Vegas del Hoover Dam, la presa enorme situada dintre de l’estat d’Arizona, a uns 50 qm de Las Vegas considerada en aquell temps com una de les meravelles del món modern, que creava el llac artificial Meade i esdevenia l’origen d’un sistema de distribució d’aigua i d’una central hidroelèctrica molt important (actualment en crisi degut a l’escalfament global; el Govern Federal, fart de les queixes i baralles constants de cinc estats sobre l’aigua del Ri
u Coloraels do va acomiadar de mala manera, assignant-los una quantitat fixa d’aigua i dissolvent l’entitat col·lectiva negociadora que tenien. Que se les arreglin entre ells com vulguin!). En qualsevol cas ja hi hauria finalment aigua per a tothom. Les obres del Hoover Dam van començar en 1911 i van durar fins el 1931. Van canviar moltes coses. Van prohibir els casinos de joc per preservar els diners dels treballadors aliens que necessitaven fins el 1931 amb els resultats dubtosos que cal sospitar. És que no tots els jocs d’atzar són sempre d’atzar.
L’arribada al Hoover de milers de treballadors joves solters que anaven a Les Vegas a la recerca de l’entreteniment i relaxació (les obres eren molt perilloses) que necessitaven van ajudar molt el negoci de la ciutat. La ciutat anava creixent. Després de la II Guerra Mundial el Govern Federal va començar a ficar-se en massa coses, però el turisme anava millorant. La Mafia atreta pel negoci (joc, dones, diners i moltes més oportunitats que a Nova York) va presentar-se i va acabar dominant la ciutat i els funcionaris i policies amb suborns. Ningú podia vigilar les sales de joc. Per primera vegada van començar a construir alguns hotels grans, però no eren cap destinació per famílies. Ara que sí que tenien idees. Els federals després de la guerra van començar a fer experiments a l’aire lliure fent explotar bombes atòmiques al desert a llocs visibles des de Las Vegas, i els encarregats del turisme en van fer propaganda per anys, anunciant els dies de la pròxima explosió que es podia observar des de balcons. Però al final van ser prohibides per sempre a l’aire lliure, limitant-les a sota terra.
L’any 1956 un home extraordinari, gran enginyer i multimilionari anomenat Howard Hughes va arribar com molts altres, per casualitat, a passar uns dies a un Hotel i s’hi va quedar per sempre. Hughes, un senyor bastant desequilibrat, però sempre molt bon home, un enginyer fantàstic que va crear i dirigir una gran companyia aeroespacial encara important avui en dia, i produïa armes de guerra, havia desenvolupat al final de la guerra l’hidroavió aquàtic més gran de la història (es pot visitar a un dels ports de Los Angeles) i com que ningú gosava ficar-s´hi per fer de pilot, ho va fer ell mateix. Per primera i darrera vegada l’avió es va alçar uns quants metres i va tornar a aterrir (o com es digui) sobre l’aigua. Com que l’Hotel Desert Inn on vivia li agradava, Hughes se’l va comprar i s’hi quedaria dintre l’habitació fins la seva mort, rebent molt poca gent, al final ningú. Sembla difícil no trobar una certa similitud entre Howard Hughes i Elon Musk. Ai, quants casos d’un espectre de l’autisme amb intel·ligència superior i incapacitat per fer contacte social hi ha pel món! Mentre tant Hughes va seguir treballant canviant el caràcter de la ciutat donant uns 300 milions (una fortuna immensa en aquells temps) volent fer-ne una ciutat cosmopolita i potser fins i tot atractiva per famílies, amb un centre turístic. Las Vegas va deixar de ser una altra ciutat de l’Oest amb vicis. Era un nou camí que va canviar moltes coses però fou acceptat només a mitges. Hi havia qui volia fer més diners.
Els grans Hotels van començar a aparèixer, el primer potser el famós Flamingo (que probablement ha desaparegut), bastit sota la direcció del temut Bugsy Siegel, un Mafiós molt poderós (tot això s’ha vist al cine, com gairebé tot en aquest article). S’havia acabat la guerra Mundial i hi havia diners per tot arreu, inclosa la indústria turística. Interessant és també el cas de Frank Sinatra amb el seu Rat Pack. Ell, com altres artistes mundialment famosos, per molts anys s’havia quasi retirat a Las Vegas treballant-hi exclusivament, com molts altres famosos per anys a petits locals (sí, petits) però explicant als empresaris que estaria bé tenir més hotels grans amb sales de teatre o revista, restaurants cars, cambreres amb vestits atractius escaients i sales de joc i ja no li caldria quedar-s’hi per sempre. Al final molts hi van estar d’acord i els grans hotels amb sales de joc i escenaris es van multiplicar com bolets. L’Strip era una mena de suburbi d’entreteniment tocant a la ciutat. Las Vegas va intentar integrar-lo però l’estat de Nevada li ho va fer impossible i segueix essent part del Comtat. En l’actualitat Elon Musk posseeix una companyia per perforar túnels, que n’està completant un de directe per cotxes entre l’aeroport i l’Strip, per evitar el tràfic i arribar més depressa. Tornant a Sinatra, algun lector se sorprendrà llegint que l’home era un partidari molt fort i determinat de la igualtat entre negres i blancs, que havia admès al seu grup l’artista negre Sam Davis i va muntar un cop un gran escàndol fins que el company de color fos admès a un hotel per blancs, i va acabar embolicat en altres incidents similars.
Què portaria el futur a la Ciutat ja esplendorosa i triomfant de Las Vegas? Potser un Camp de Fútbol, o més piscines, o més reproduccions de la Torre Eiffel, la tomba de Tutankhamon, monuments romans, piràmides o de Palaus Francesos? No cal anar enlloc per visitar tots aquests llocs culturals. Pujades i baixades (com la crisi econòmica de després de l’any 2,000 que els va fer molt de mal, perquè ningú tenia diners per anar a gastar-los? Passa cada vegada que hi ha una recessió, que no es freqüent). Mireu també quina desgràcia tan horrorosa i esfereïdora fou coneguda a tot el món i va tenir lloc l’Octubre de 2017. Un adult desgraciat, diguem-ne pietosament malalt del cap sense diagnòstic, va llogar una habitació a l’Hotel Mandalay Bay. A l’exterior, més avall, a una mena de pati o jardí feien un concert de música moderna per molts turistes asseguts a cadires, els quals donaven l’esquena a qui havia vingut a assassinar-los. L’home va desmuntar el vidre de la seva habitació per poder apuntar millor i va treure de la maleta un fusell d’assalt semiautomàtic com els que venen a les botigues, que vol dir que només disparava una bala cada cop que es premia el gallet. L’exèrcit havia aconseguit fer prohibir els fusells completament automàtics que disparen ràfagues de trets sense aturar-se. L’assassí, no obstant, havia aconseguit comprar un dispositiu (perfectament legal als EUA) que permet transformar un fusell semi-automàtic en un de completament automàtic com els que s’utilitzen a la guerra. L’home va apuntar des de la finestra a les esquenes dels visitants del concert amb el seu automàtic. En va matar 60 i en va ferir 867, tots gent que ell no coneixia ni li havien fet cap mal. Va durar només minuts. Quan l’home va sentir policies acostant-se a la porta de la seva habitació, va girar una arma i es va suicidar. Ningú va saber mai ni entendre res de res.
La recepta evident sense paral·lel de la ciutat: l’ Excés temptador ofert per poc temps, a preus accessibles
Penseu per un moment un home patint d’una Diabetis greu i sotmès a una dieta molt dura que anant pel carrer de sobte es troba cara a cara amb un aparador d’un forn ple de dolços meravellosos, llaminadures, pastissos i patint no es pot aguantar veient davant seu la fruita prohibida tan accessible. Probablement molts lectors, sobretot els de certa edat han vist pel·lícules, programes de TV i llegit articles de revista o diari sobre Las Vegas, una ciutat on tothom pot satisfer els seus desitjos més amagats i foscos, potser prohibits o altrament impossibles sense avergonyir-se’n si vol, al costat mateix de la seva muller, on pot viure a una habitació d’hotel de somni, pujar a un monorail o un cavall, llogar un cotxe a la porta de l’hotel i potser viatjar pel desert, veure gent famosa, banyar-se a les millors piscines, menjar àpats de somni, passejar-se per una sala de joc o una taula de restaurant codejant-se amb cambreres maques poc vestides, veure museus, veure o fumar coses de qualsevol preu, veure strip-tease, comprar vestits o roba interior escandalosa, qualsevol cosa en aquesta línia, gairebé sense límit, … sempre que pugui pagar el dia de la sortida. Fa uns anys hi havia a tot arreu cartells anunciant divorcis ràpids i casaments immediats oferts fins i tot a gent visiblement torrada. Sembla no obstant que l’Estat de Nevada va reconèixer problemes i queixes serioses amb això del matrimoni i la seva dissolució, que té massa conseqüències i ara hi ha restriccions, per exemple una obligació d’un període (bastant breu) de residència abans del divorci. Nevada és un dels pocs llocs a Amèrica on la prostitució és legal i a vegades s’havien vist edificis de la branca separats amb grans anuncis. I és molt fàcil veure artistes famosos, o futbol com el Barça, o tenistes, o qualsevol altra cosa.
I si algú no pot resistir tantes temptacions, doncs ja sap, pero l’excés no és mai bo, sinó més aviat perillós i dura massa poc temps pels diners que costa. L’autor d’aquest resum no ha visitat mai Las Vegas. A més, el vol és molt llarg.
Joan Gil
Em permeto afegir una foto meva ensenyant a la mà una còpia de la meva darrera novel·la en anglès, After the Water Level Rose (Després de la Pujada del Nivell de l’Aigua) per si a algú l’interessa. Està molt bé de preu i és fàcil trobar-la, en paper o pantalla La primera de les set històries breus descriu què passarà a les ciutats inundades per l’escalfament global a una ciutat Costanera al segle XXII. Una altra història (verdadera) recorda què li va passar (de debò) a una parella després de l’entrada dels franquistes a Barcelona el Gener de 1939
Tags: Hoover Dam, Howard Hughes, Las Vegas, Mead Lake, Nevada