Els EUA són diferents

Cap als anys 2014, la Guerra del Donbas ja estava reconeguda com un problema molt perillós. Poc abans acabava de tenir lloc al centre de Kiev la sublevació popular de la Plaça Maidan que havia acabat amb un govern corrupte que havia triat la Federació Russa com a company de negociacions pel futur enlloc de la Unió Europea (Novembre 2013-February 2014) com la majoria volia. El President pro-rus va fugir deixant enrere una barreja de grups incompatibles pro-europeus i pro-americans i una pau generalment democràtica però massa complicada. En Zelynsky, ja presidint un grup polític considerable, no s’hi va voler embolicar.

En Abril 2014, la guerra civil va esclatar als territoris de Donetsk i Luhansk, que formen el Donbas. El problema de fons eren les tensions nacionalistes violentes  molt greus i deficiències polítiques entre els ciutadans de parla russa i els ucraïnesos de parla ucraïnesa que aviat va resultar en morts i violència gravíssima, una verdadera guerra civil, on les milícies pro-russes aviat van topar amb un exèrcit ucraïnès dèbil. Cal recordar que la majoria d’ucraïnesos abans de la guerra eren russo-parlants, com Zelynsky i tota la seva família. Veient com es posava tot malament, diuen que Putin va enviar un grup d’uns 31 homes ben armats al territori de Donbas, de fet per tal de començar la guerra civil. Aviat russos amb suport de la mare pàtria van aparèixer. Al començament els voluntaris de Donetsk i Luhansk van guanyar terreny, però al final l’exèrcit ucraïnès gairebé va destruir el moviment rebel, cosa seguida per victòries dels guerrillers en resposta i Rússia va seguir. Semblava que no es podia acabar. Els ucraïnesos ja tenien ajut americà i de l’OTAN i la situació era molt perillosa. Els russos afirmaven que els seus adversaris eren nazis que volien destruir el Donbas i els russos, cosa exagerada però no del tot sense fonament, perquè hi havia uns quants partits neofeixistes al Parlament de Kiev i també moltes milícies anti-russes lluitant pel tot el Donbas. Hi va haver una batalla famosa a l’aeroport de Donetsk. Aquestes milícies de l’extrema dreta al final foren integrades a l’exèrcit territorial, on van seguir existint i funcionant.

En aquest moment el govern d’Ucraïna i Rússia van posar-se d’acord i acceptar negociacions de pau convocades amb l’ajut d’Alemanya per la OSCE europea (Organització per la Seguretat i Cooperació a Europa). Les negociacions tripartites (OSCE, Rússia i Ucraïna) van tenir lloc a Minsk entre 2015 i foren seguides per un grup de suport fins al fatal 2022, sempre al costat dels alemanys del Ministre Federal alemany Steinmeier i dels negociadors de l’OSCE. Els Estats Units ho van veure amb clara hostilitat. La guerra va tirar endavant i al final el grup va acabar creant dos acords de pau, el Minsk I i el Minsk II, que van oferir solucions dignes de crèdit que haurien d’haver resultat en pau. Però tot va ser un fracàs. Zelynski va veure com la guerra s’empitjorava sense que el govern americà suportés les negociacions, però l’acord va resultar en moltes coses que semblaven bones. Hi havia diferències petites entre el Minsk  I i II, però el nacionalisme, l’armament i la violència es feien cada dia pitjors. Zelynski va anar inclinant-se per l’OTAN i els EUA. El Tripartit havia recomanat separació dels exèrcits amb alto el foc, retirada dels dos fronts, alliberament de presoners, reducció d’armes de foc, retirada d’exèrcits, ajuts a la població i al final referèndums d’autogovern. Els participants al territori ho van ignorar not. L’extrema dreta va amenaçar al govern de Zelynski, que al final fou forçat a reconsiderar la situació. Els anys van passar. Al final Putin va desplegar el seu exèrcit a la frontera, sens dubte de forma molt amenaçadora.  Al Febrer de 2022, el President Putin va declarar el Procés de Minsk acabat in tancat.  l’oest no en vam saber res. Al començament de la guerra, el Biden va parlar per telèfon amb Putin. Quan va acabar, amb càmeres de TV invitades en viu,  va anunciar que prou de negociacions, o els Russos es retiraven o ell començaria a aplicar sancions gravíssimes que ensorrarien Rússia i que l’OTAN subministraria armes i ajut a Ucraïna. Tot seguit va aparèixer a la pantalla el Secretari General de l’OTAN anunciant que l’OTAN no podia entrar directament a una guerra però que hi hauria subministres a Ucraïna de les armes millors de guerra de l’aliança i els EUA que conduirien a una victòria segura de Ucraïna. Fou seguit per un senyor de la indústria dels armaments anomenant les coses tan bones que es podrien fer per ajudar Ucraïna. La situació fou declarada “una lluita per la Democràcia i contra la Dictadura”, que no descrivia bé com havien anat les coses.

I així estem fins ara. Encara que oficialment el suport per Ucraïna continua igual,  malgrat els problemes amb els diners i l’oposició creixent de grups polítics tant a l’estranger com dintre dels EUA, es veu que hi ha gent que parla de negociacions, però curiosament ningú vol referir-se a les negociacions tripartites prèvies de Minsk I i II, que probablement havien preparat una resolució no-violenta. Recomanaven retirades dels exèrcits, establiment d’un règim especial pel Donbas, retirada d’armes pesants, ajut econòmic, amnisties, governs autonòmics locals i al final autodeterminació. Sembla que si els poderosos haguessin preferit aquest camí, la guerra s’hauria pogut aturar. I sobretot, la catàstrofe humanitària que hem vist, s’hauria evitat. Molt probablement els ucraïnesos acabaran havent d’acceptar la solució de Minsk, despres de tants morts i destruccions.

Joan Gil

http://joangil.pubsitepro.com

Albirant Nous Ucraïno-Catalans arribats d’Ucraïna

La New York Review of Books és una famosa revista mensual de literatura i humanitats. El quadern d’Octubre del 2023 publica un article interessant de Tim Judah sobre els emigrants Ucraïnesos pel món, que diuen ara que podrien arribar als cinc milions, consistint sobretot en dones i fills de militars en servei. Un amic a Kijv explicava al periodista que la seva dona havia emigrat amb els fills cap a Barcelona. El seu marit a Ucraïna estava molt molest perquè els dos fills, immersos en l’aprenentatge de Català i Espanyol, podrien “acabar creixent sense pare com joves Catalans”.  Potser seria l’hora de felicitar els mestres de Catalunya.  Ho hauria de celebrar enlloc de queixar-se.

Els Presidents Biden, Zelinsky, la Guerra i els Diners

El Sr. Zelinsky ha tornat per tercera vegada aquest cop a Nova York per la sessió de l’ONU i també per trobar-se amb gent del Pentàgon i amb el President Biden, sempre amb una cara cansada i una expressió facial molt irritada. No s’ha cansat d’exhortar pel suport continu a la seva causa en nom de la lluita per salvar  una democràcia de les urpes del totalitarisme i, sens dubte, ha discutit la situació militar amb el Pentàgon, informant-se sobre noves armes i exigint més dòlars. En temps recents, probablement deprimit, ha fet comentaris públics dubtosos a diferents llocs, definint la indiferència i hostilitat creixent de molts occidentals com a intolerable, amb exigències i queixes. Biden continua prometent-li suport incondicional i acaba de sol·licitar del Congrés que li aprovin 120 milers de milions per l’any pròxim encara que ja es veuen males cares. Possiblement li aprovaran (seguiu llegint), però qui sap. El govern Biden s’ha quedat encallat a un procés parlamentari fosc de revisió retrògrada dels pressupostos que només existeix a un altre país del món.

En general, a gairebé tot arreu, el govern es pensa que quan hi ha un pressupost de l’estat ja aprovat, sí que està aprovat i prou, però no pas aquí. Un problema semblant només existeix  a Dinamarca. Resulta que per molt aprovat que estigui el Pressupost, el Congrés ha d’autoritzar el desemborsament dels diners abans que es facin efectius i si volen molestar, poden anar d’un rengle a l’altre presentant demandes especifiques. En temps passats, aquest procés era ràpid i respectuós amb el Govern, però amb l’arribada de l’extrema dreta, sovint trumpista, a les files republicanes del Congrés i la feblesa creixent de l’Speaker Kevin McCarthy (President de la Cambra de Representants),  el problema es presenta cada vegada pitjor. Aquesta gent exigeixen retalls en el pressupost  de coses com obres i assegurances socials i al mateix temps augments absurds per als seus amics, i no hi haurà forma fàcil de fer-los callar. Ara s’han ficat sense necessitat en moltes coses com que els ha molestat molt que Biden vulgui passar 120 milers de milions a Ucraïna, on cap soldat americà lluita. Aquesta revisió ha d’estar resolta dintre de pocs dies o altrament tots els diners de la Unió quedaran bloquejats i la caixa de l’estat es queda buida. Els funcionaris serien acomiadats (però no els militars) fins que els diners tornin, el crèdit bancari cauria en picat… Ha passat ja algunes vegades.

L’Speaker va ser elegit a primers de Gener després de més de 15 votacions inútils. En McCarthy es va espantar molt i va acabar anant de genolls als extremistes. Va acabar acceptant com a condició per a la seva elecció que si un sol Representant ho exigia, ell quedava destituït. Per això és difícil rescatar aquest home fora de les urpes i eines de tortura i ja veurem com acaba. Els extremistes són quatre gats, però calia el seu vot per guanyar l’elecció a la Cambra i McCarthy havia somniat tota la vida en ser Speaker.

L’extraordinari (i vergonyós) cas de l’impeachment del Pr. Biden

Tal com probablement saben la majoria d’electors, en aquest cas Impeachment es refereix a l’encausament d’un President carregat d’un acte criminal o anticonstitucional. Només pot ser originat a la Cambra de Representants (Cambra Baixa), i s’ha de resoldre amb un procés públic presidit pel Jutge en cap del Tribunal Suprem Federal, que té lloc dintre del Senat per votació directa dels Senadors, N’hi hagut molts pocs: el successor d’Abraham Lincoln la primera vegada, també Nixon, Clinton i Trump aquest últim dues vegades). Nixon essencialment va fugir abans que el condemnessin, tots els altres van guanyar el vot i van acabar el seu termini. D’on surt aquest procés contra Biden?

La resposta és simple: surt de la mala ombra i odi visceral dels extremistes Republicans contra Biden. El president actual, per molts anys un Senador i Vicepresident sempre políticament molt fort, havia impressionat molt al seu fill Hunter, únic baró supervivent entre tres (Biden té també dues filles). En Hunter, conegut al món per primera  vegada, quan el President Trump, informat de la seva existència pel deliciós ex-alcalde de NY Rudi Giuliani, que acabava de tornar de Kijv va trucar des de la seva oficina davant les càmeres de TV al President Zelinsky demanant-li un favor: que s’informés sobre les activitats de Hunter Biden, fill del seu adversari electoral per veure a quines activitats corruptes i il·legals participava juntament amb el seu pare Joe Biden. En Trump va acabar explicant que agrairia molt el favor. En Hunter, treballant a Kijv, era un toxicòman membre de la Junta d’una companyia petroliera (un negoci que Hunter no coneixia) cobrant 1 milió de dòlars a l’any, sense fer gran cosa, repetint a tot arreu que Biden era el seu papa. El cas semblava haver mort però els Republicans se’n recordarien fins el dia d’avui, inventant una sèrie de contactes i denúncies anònimes contra ell i el seu pare, parlant, cridant i insultant. Tan aviat com van guanyar la darrera elecció, els Republicans van decidir en l’acte que volien fer un “impeachment” contra Biden, per fer-li pagar els dos que va patir tan injustament en Trump. Amb quines probes? De què el voleu acusar? Ah, doncs mireu, això ja ho anirem trobant quan tinguem prou personal dedicat i podem fem interrogatoris. Tot anirà sortint!

Sembla mentida que aquest disbarat tan absurd hagi progressat però de fet ja han votat per establir-ho, o sigui persecució del President sense proves o acusació definida. Cal reflexionar sobre el cas, perquè demostra com és de perillós l’odi. Persones amb responsabilitat haurien de saber-ho.

El cas inesperat de l’Esmena XIV de la Constitució Federal

Molta gent està participant en la lluita per evitar que Trump aconsegueixi fer-se elegir President una altra vegada, cosa difícil però que en aquest moment sembla perfectament possible malgrat tenir tants processos judicials oberts, tant civils com criminals. Aleshores a algú se li va acudir estudiar l’esmena 14 de la Constitució que diu que cap persona que hagués jurat obeir la Constitució, no pot tenir accés a cap càrrec o feina dintre del Govern federal. Aquesta esmena fou publicada al final de la Guerra Civil per tal d’evitar que els Confederats tornessin als seus càrrecs com si no hagués passat res. El cas d’aquest descobriment molt recent, ha agafat tothom per sorpresa. El grup original ja ha fet una denúncia a un Jutge federal demanant que es prohibeixi a Trump fer propaganda electoral o ser elegit. Els advocats i jutges tenen poca inclinació a obeir coses inesperades mai conegudes, i ja veurem.

Ja veurem què passa. Naturalment tothom espera que la denúncia arribi fins al Tribunal Suprem.

Post-Script: Al poc temps de completar aquest apunt, es va saber que Zelinski s’havia trobat amb l’Speaker Kevin McCarthy, que li va prometre que rebria una quantitat de diners i armes considerable i també experts. Ara bé, el seu govern hauria de presentar rebuts i proves de com s’havien gastat els diners, a més d’explicar amb detalls perquè s’havien utilitzat i a més què s’havia aconseguit.

Joan Gil

http://Joangil.pubsitepro.com

El Constitucionalisme verdader, una ciència important practicada per certs advocats, jutges i altres estudiosos, tracta en articles, llibres i reunions aspectes fonamentals d’un text constitucional escrit fa molts anys o centúries en un altre temps ja passat i en un llenguatge sovint canviat o caducat. Algun cop, els que s’autoanomenen constitucionalistes no han llegit la Constitució,  ni l’entenen del tot, ni en saben gaire. Sovint ignoren fins i tot el context de les coses que afirmen i es pensen que es tracta nomes de combatre els drets dels Catalans. Obliden que qualsevol mandat, benefici o prohibició ha de ser interpretats en context, i tenint en compte que l’objectiu d’aquesta llei ha de ser servir els ciutadans, i enfortir els seus drets, no pas eliminar-los. La gran part de persones que afirmen que un referèndum d’autodeterminació, reconegut per les Nacions Unides i molts països democràtics, només serviria per impedir injustament que Catalunya assoleixi la Llibertat a la que aspira des de més de 300 anys, privant-nos d’un dret que tots compartim i tots vam rebre. Per fer entendre certes expressions de paraules velles, a vegades conflictives, seria sempre útil examinar l’admirada  Constitució Nord-Americana, que segueix en força i en el text original des de 1789.

Una Nació neix al final del Segle Divuit

Els colons Americans es van alçar contra l’opressió i l’abús financer dels colons anglesos i de la monarquia que representaven, guanyant al final i rescatant la llibertat amb la Guerra Revolucionària de 1776. El país estava governat per un Congrés rebel establert a Filadèlfia que durant la guerra decidiria el futur polític dels combatents: cadascuna de les 13 províncies originals en rebel·lió declararia la independència per separat sota els Articles de la Confederació escrits pels congressistes durant la guerra, incloent un Parlament sense autoritat ni diners a Nova York, dirigit pel President de la Cambra que esdevindria Cap d’Estat per un any. El desastre subseqüent va durar prop de 10 anys fins que la República Federal i Democràtica dels Estats Units es posà en marxa. Els polítics havien après la lliçó.
I com es va resoldre el problema de fer acceptar la nova polític a tothom? El Pare Fundador més destacat i pràcticament autor tot sol de la Constitució final s’anomenava James Madison, que aviat esdevindria President dels EUA. Va aconseguir que tots els Estats enviessin representants a un Parlament Constituent convocat a Filadèlfia el 17 de Setembre de 1787, que va redactar pel Congrés rebel el text final acceptat per tots els estats, que seguirien sent sobirans però compartint la seva sobirania amb la dels Estats Units, cosa que no sempre van rebre bé. En Madison tenia un altre problema: el nou text definia bé i delineava bé les responsabilitats i autoritat dels estats membres: compartirien la sobirania amb el Govern Federal però els estats seguirien tenint autoritat en gairebé tot. Semblava que el nou Govern només dirigiria les guerres, els afers estrangers i també el servei de Correus i de fet els Estats serien responsables de tot excepte per les coses explícitament atribuïdes al govern federal (el contrari del que passa a l’estat espanyol). Però en Madison veia encara un altre problema molt difícil d’arreglar. El text presentat a l’Assemblea Constituent explicava molt bé els drets i autoritat dels governs tant estatals com federals, a vegades de forma una mica fosca, però no deia res de quins Drets Fonamentals adquiririen els ciutadans, que havien de ser millors que el que hi havia en el temps de la Monarquia britànica. La gent es preocupava sobretot de problemes amb jutges, propietat, drets civils i impostos. Calia identificar, fer entendre i explicar bé com seria la nova llibertat i com es protegiria encabint aquests nous conceptes a la Constitució. Els grans problemes eren que els Estats no es posaven d’acord i que molts es negaven a obrir el text per ficar-hi coses noves. Van tenir un acudit molt original: no tocarien ni una lletra del text ja aprovat, sinó que escriurien un BILL of RIGHTS, un grup de lleis definint breument els drets fonamentals adquirits. Aquestes noves lleis serien aprovades o rebutjades al mateix temps i afegides a la Constitució com a Esmenes Constitucionals, que serien acceptades per tothom com parts integrals de la Constitució. Hom va sotmetre a les dues Cambres un total de 19 esmenes, moltes aviat rebutjades al Senat o la Cambra de Representants i al final només 10 van ser aprovades com esmenes addicionals i van entrar a la Constitució amb el nom d’Esmenes 1-10. Conjuntament aquestes primeres 10 esmenes segueixen sent anomenades Bill of Rights i representen un element fonamental del Dret americà  amb un pes enorme per l’administració de justícia, drets de possessió de propietats immobiliàries i problemes amb els governants i la policia. Hi ha en l’actualitat un total de 27 esmenes constitucionals, o sigui 10 del Bill of Rights i 17 addicionals que són molt difícils d’aprovar perquè molts legisladors tenen sempre por de textos constitucionals. Un cop acceptat el text per 2/3 dels Representants de a Cambra Baixa i per 2/3 dels Senadors, calia enviar-lo als Estats. Els congressistes dels Estats han d’obtenir ratificació  també en un mínim de menys 2/3 de tots els Congressos Estatals. Aleshores hom pot tornar-lo a portar-lo al President que l’haurà de firmar. Es dificilíssim fer aprovar una esmena constitucional, en aquest moment impossible perquè ningú te una majoria de 2/3 a cap Cambra.

La jurisprudència de sobre si la Constitució s’ha violat arriba fins al Tribunal Suprem dels Estats Units, dirigit sempre i exclusivament per nou jutges sota les ordres d’un d’ells amb una sala única que ha de fer de tot. No hi ha els diferents tribunals suprems que es veuen a Europa. El sistema dels nou totpoderosos no s’ha pogut modificar mai, encara que un President ho va intentar en va el segle XX. Cada any es presenten a aquest gremi molt més de mil peticions de gent amb molts diners que ja han perdut el judici anterior i una apel·lació. Els suprems es miren les peticions i p0den acceptar-les o rebutjar-les sense donar cap mena d’explicació. Aquesta decisió és terminal i el procés queda tancat. Sens cap dubte els Suprems tenen sempre paraula final, però és just això? Dissortadament des de fa segles dos partits, el Demòcrata i Republicà tenen autoritat per confirmar o rebutjar nous jutges presentats per la Casa Blanca, i així és com la política entra en joc de forma sovint calamitosa. El sistema de confirmacions de jutges federals és tan feixuc (i cínic) que sembla intocable. Així és com el President Trump va aconseguir cobrir 32 vacàncies amb justícies suprems triats per les seves inclinacions . Vet aquí alguns exemples:

1) Actualment hi ha 5 justícies conservadors i 4 que no en són (una majoria de 5/4). Fa molts anys un Tribunal Suprem progressiu va dictar que totes les dones tenen dret protegit per la Constitució Federal de demanar un avortament, però ara fa uns mesos, un nou tribunal de fe reaccionària va dir que aquest dret federal  no existeix i que cada estat pot decidir si tolera o no avortaments. Hom es pregunta si en aquest cas la Constitució ha canviar d’opinió.

2) Avui en dia la Unió pateix un munt de violència amb assassinats degut a la impossibilitat de prohibir la compra de certes armes, com ara fusells d’assalt que tothom amb seny preferiria prohibir. La culpa la té el Suprem que va decidir que la Segona Esmena Constitucional, part del Bill of Rights, atorga a tots adults de més de més de 18 years el dret sagrat de comprar en quantitats il·limitades armes de foc perilloses. Això és una absurditat que estem pagant molt cara. El text diu que tenir una arma de foc és necessari per poder participar a un grup de defensa o milícia organitzat similar als Sometents (al Segle 17 amb armes molt diferents amb pedrenyals), no es pot prohibir que els ciutadans en comprin, i molts les usen per cometre crims o suïcidis. Fins i tot han fet legal portar les armes al descobert  com es veu a les pel·lis sobre l’Oest. I es veu que no passem d’aquí. Troba algú que seria racional i lògic pensar que els Fundadors no haurien permès mai a nois jovenets comprar pistoles i metralladores amb cent bales? Vet aquí que aquest tractament de la Segona Esmena ha generat un perill real enlloc de protegir els ciutadans.

3) Si hom llegeix la Constitució en la forma original, resulta que un esclau negre és l’equivalent només de 2/3 homes, cosa contradita fortament a unes quantes Esmenes constitucionals que van seguir. Protecció dels drets civils individuals i del dret a voler viure en llibertat foren negats  amb comentaris i comparacions odioses a la sentència del Suprem anomenada “Dred Scott v. Sandford”. Discutit en detall en una entrada anterior d’aquest web (fa uns anys) en el text original, els drets dels negres foren negats per molts anys per Justícies, igual com el dret al vot i a l’escola, i la segregació racial a les escoles. L’infame sentència del “Dred Scott” es permetia fer comparacions entre un desventurat esclau negre anomenat DRED i altres productes materials comprats a una botiga amb diners. Hom podria incloure llistats llarguíssims d’ultratges coberts durant anys amb suposades determinacions constitucionals, que després foren considerades falses en determinacions posteriors de nou Jutges Suprems. En què quedem: que drets fonamentals poden canviar sí o no? I no poden ser injustos? En el cas de l’avortament, les opinions dels jutges conservadors s’accepten molt malament, però l’oposició i el grups activistes s’han vist obligats a sotmetre queixes inconcebibles: tenen els estats dret a imposar un temps de gestació màxim abans d’avortar? De quant de temps? 5, 10, 20 setmanes? Tenen els estats dreta a castigar amb multes i fins i tot presó a qui compri medicines legals per causar la interrupció? Pot l’Estat impedir que una resident triï anar a un altre estat a avortar? Pot l’Estat prohibir que es venguin a les farmàcies certes medicacions? I així molt més, paralitzant molts jutjats, fent la vida impossible a moltes dones. En tots els casos, es tracta sempre de coses noves inventades i falsament atribuïdes a la llei federal per molestar i fer plegar clíniques.

En Summary: Contrariàment a allò que certs activistes es pensen, fins i tot els “drets” poden ser canviats per evitar tensió i dissidència social i administrar justícia considerant desitjos socials i existència de molts canvis deguts a l’evolució del pensament i a noves tècniques de les què els pares fundadors no en sabien res. I el mateix passa a Catalunya amb la prohibició d’organitzar referèndums d’autogovern. Les lleis, inclosa la Constitució, son possibles nomes per ajudar a tothom a resoldre conflictes, no pas per instituir-ne encara més i colgar les crisis.  Que facin recomanacions amb seny per acabar per sempre amb el problema de forma democràtica.

Joan Gil

http://Joangil.pubsitepro.com

Petit afegit: per tal de celebrar ahir al vespre la Diada, vaig obrir el meu Prime vídeo sistema d’Amazon veient que contenia alguns films presentats amb subtítols en diferents llengües, entre elles la Catalana. Imagineu-vos: seure a una cadira a casa al pis a un suburbi de Washington i trobar dos videos  amb subtítols catalans.

En Joe Biden, President dels Estats Units, nasqué el 20 de Novembre de 1942, cosa que vol dir que en aquest moment té 80 anys però en complirà 81 en Novembre i seguirà tenint-los el dia de l’elecció presidencial. L’any vinent, el de l’elecció, en tindrà 81 i quan prengui possessió del segon mandat l’any 2025 en seran  82 i es jubilarà del càrrec als 86. La seva biografia és fàcil de resumir. Obtingué el títol d’advocat, superant un petit episodi de plagiarisme el primer any i encara molt jove fou elegit senador federal representant el petit estat de Delaware sense interrupció per molts anys, càrrec que va abandonar per esdevenir Vice-President amb Obama. S’havia presentat per President feia uns anys, repetint un altre episodi de plagi copiat d’un politic anglès. Va demostrar ser un polític molt social,  hàbil i eficaç, però poc brillant que al costat d’Obama esdevingué inspirador de la seva política militar i estrangera. Fa anys era tartamut però ho va arreglar, encara que segueix essent un orador feble.  Li agrada molt repetir “look” (mira) cada pocs segons. Sempre repeteix que està perseguit per la seva memòria d’un accident de cotxe horrorós patit per la seva primera muller amb tres nens petits dintre del cotxe, un dels quals tenia menys d’un any. El cotxe sortí del parking fent marxa enrere sense mirar i es va estavellar contra un camió, causant la mort de la dona i la nena de 10 mesos, mes  ferides greus als dos fillets. Biden es va tornar a casar i ara té ara una altra filla. Els dos nois  sobrevivents es van recuperar. El més gran esdevingué Fiscal General (ministre de Justícia) a Delaware, va triar anar voluntàriament a la guerra, va retornar sà per morir al poc temps d’un tumor al cervell. L’altre fill, Hunter, sembla haver estat un poca vergonya amb problemes mentals i abús de drogues, que sembla haver fet uns $200 milions amb negocis amb referències constants al nom i posició del seu pare. Ara els Republicans volen denunciar un escàndol investigant quines relacions brutes tenia Hunter en els negocis amb el seu pare. El President es nega a comentar i molts creuen que ell no va tenir res a veure. Ja veurem com acaba.

És la senilitat inevitable?

Probablement sí, però a edats i en formes molt diferents. Els vells perden força muscular i una mica de coordinació gairebé  sempre i pateixen sovint dificultats recordant coses, a més de necessitar observació mèdica constant pel perill gairebé inevitable, de patir un nombre (sovint creixent) de malalties físiques, com ara la diabetis, artritis i hipertensió entre altres. Com tots els darrers Presidents, Biden ha vingut a l’Hospital Militar a Bethesda (Maryland) a fer-se examinar per metges. Li troben coses, però han dit sempre que són normals a la seva edat i que altrament està molt sà. És veritat això? Difícil de saber.

Els Republicans exploten sempre de forma desvergonyida els problemes de salut del President, ignorant el respecte mínim que hem d’oferir als altres humans. El republicans trumpistes (l’extrema dreta), no paren de pintar-lo com si fos ridícul, corrupte i dement. Si hom mira programes de TV fets per la gent d’extrema dreta, com que hi ha càmares a tot arreu, ensenyen el President caient per terra (sis vegades fins ara), equivocant-se quan parla, la forma com camina, les vegades quan és difícil entendre’l. Ensenyaven un video de Biden un diumenge a la platja envoltat de les seves forces de seguretat i vestit només en un banyador molt gran que deixava veure unes cames gairebé esquelètiques i tenia moltes dificultats caminant sobre la sorra. L’altre dia li va passar una de molt grossa, gairebé inconcebible. Com que els Presidents sempre han d’anar als llocs que han patit desastres, Biden va volar amb la senyora a Maoi, a Hawaii, on la població, encara molt agitada, acabava de veure tota la ciutat destruïda pel foc, més de 200 veïns morts i restes humanes cremades molt difícils d’identificar. Se li va acudir a Biden  fer un discurs evidentment improvisat referint-se al seu patiment feia anys per la mort de dos fills i una esposa, i en mala hora va afegir que també havia patit més recentment d’un foc a la seva cuina que va amenaçar un cotxe antic que s’estima molt a més de matar un gat i amenaçar moltes coses estimades. Quan va marxar, un grup d’homes el van escridassar cantant-li una vulgaritat que prefereixo no repetir. Cal afegir que les grans emissores i periòdics eviten referir-se a aquestes coses. Des de lluny, hi ha qui sospita que Biden pateix de Parkinsonisme, una malaltia dolenta però no fatal. Potser algun lector recorda els anys finals de Joan Pau II.

Militarisme

és la cosa que preocupa a molta gent, perquè el President té una autoritat il·limitada sobre l’exèrcit, el nombre de bases a l’estranger, guerres i soldats llunys del seu país a fronteres estrangeres. Això no està directament controlat pel Congrés. És evident que quan fou elegit, l’Obama no en sabia res ni d’aquestes coses ni de relacions internacionals, creient en la imatge tan estesa i simplificada al país de la rectitud i justícia justificades dels programes militars americans contra dictadors i terroristes. Obama va entrar a la Casa Blanca dient que Afganistan era una guerra “de necessitat” i els bombardejos de Líbia i Síria es veu que també eren necessaris. Fins i tot es referia a la possibilitat de fer “guerres justes”. Ara en Biden sembla estar tirant endavant pel mateix camí o encara més enllà. S’ha negat sempre a parlar de les bombes atòmiques, tant les de de bombardeig (com a Hiroshima i Nagasaki) com tàctiques, més petites, que poden ser usades per l’exèrcit durant una guerra com arma militar. La generació actual ja no en sap res de l’horror i por que aquestes armes inspiraven. Tant els EUA com la Federació Russa en tenen prous (5 ó 6,000) per destruir-nos a tots però la dreta sempre ha afirmat que els EUA podrien acabar amb qualsevol adversari. Ja en Trump ho deia: de què serveix tenir una cosa si no es fa servir? Però, com diu Biden, ell està tranquil. Hi ha molta gent que sí que s’en preocupa.

Altrament Biden va començar a oferir  l’ajut massiu amb armes a Ucraïna, que han resultat en una tragèdia horrible, rebutjant i negant-se a discutir ni a negociar les arrels del conflicte. I a l’Àsia ha creat un grup militar anti-xinès amb les Filipines, Corea del Sud, Japó i Austràlia. I a l’Àfrica, incapaç d’evitar o aturar  l’avenç de la Federació Russa i la Xina i no ser capaç d’eliminar els grups musulmans terroristes, segueix participant en múltiple accions bèl·liques. Què passarà si Trump tornés? A ell Putin li era simpàtic, l’OTAN gens i mica (fins i tot parlava de retirar-se’n), afegint que si  és reelegit la Guerra d’Ucraïna s’acabaria en l’acte, la frontera amb Mèxic seria completament tancada i tots els estrangers deportats.

I si el Partit Demòcrata no pot o no vol evitar-ho, Biden es presentarà a l’elecció. Malament amb un, pitjor amb l’altre.

Joan Gil

http://Joangil.pubsitepro.com