Els EUA són diferents

Aquest incident va tenir lloc a l’aeroport del Prat el 2 de juliol de 2015 a les 15.30 hores. Quan el president Laporta, acompanyat pel seu guarda-esquenes, va intentar passar la seguretat establerta abans de poder pujar a un avió que el portaria a la Xina, va tenir una diferencia d’opinió amb els agents empleats localment. Ho sabem nomes perquè al seu darrere hi havia per casualitat el periodista José M Garcia-Hoz que ho va publicar a ABC.

Segons sembla, el senyor Laporta va dipositar primer els articles metàl·lics que duia a la butxaca a la taula i es pensava que fet això podria  passar l’instrument magnètic. Fou rebutjat. Disgustat, va trobar altres coses a les butxaques que va treure i afegir a les primeres … amb el mateix resultat. Visiblement indignat, va entrar en una discussió amb els empleats, que li van respondre que devia tenir alguna una altra cosa als pantalons. Malgrat els intents de tranquil·litzar -lo fets per l’acompanyant, un furiós Laporta va descordar els seus pantalons, traient -los i dipositant-los en una de les cistelles, quedant-se literalment en calçotets. La resta és confusa. Sembla que un empleat va intentar protegir-lo de la vista publica amb un gran pany, mentre que un agent de seguretat l’acompanyava a una sala tancada, des d’on va sortir una estona després amb els pantalons posats en breu però extremadament furiós. L’incident fou publicat repetidament a la premsa i Laporta fins i tot es va disculpar.

Perquè hi ha seguretat als aeroports

Quan era jove, tothom podia entrar sense documents ni autorització fins la sortida o arribada a la sala on entrava l’avió. La família o els amics podien acostar-se a la porta retrobant un parent o amic, i els menuts també s’ho passaven bé veient com els avions s’enlairaven. Pel que fa al temps quan calia arribar per poder pujar a un vol, jo mateix vaig córrer dues vegades amb un maletí arribant quan el personal ja tancava la porta i només em van ajudar. A més, si es perdia un vol, hom podia anar amb el mateix bitllet a qualsevol altra empresa d’aviació a canviar-lo pel mateix preu. Ara cal arribar amb una o dues hores d’antelació, posar-se al final d’una cua llarga, ensenyar documentació, patir insults, sovint males maneres i tractament autoritari, tolerar que li prenguin coses inofensives, i a mes desesperadament revisar tots els articles personals i fins i tot ens fan treure les sabates. I tot això perquè, durant quants anys caldrà aguantar-lo i quan acabarà?

El motiu és fàcil de recordar per a aquells que som majors. A la segona meitat del segle XX, inesperadament, molts passatgers van començar a entrar a avions amb armes i intents de robatoris i raptes de tot l’avio amenaçant de mort la tripulació i els viatgers, obligant l’avió a desviar -se, a aterrar on volien i exigir milions de dòlars en rescat sota amenaces de mort. No cal dir que les autoritats ho van prendre molt malament, sobretot l’FBI, però cada cop passava més coses com si es poses de moda. Amb el pas del temps, tot el tràfic, tant nacional com internacional es va desordenar i va empitjorar encara mes quan s’hi van afegir als lladres incidents polítics, per exemple entre Palestins i Israel, o persones que fugien dels països comunistes… Recordo alguns casos, com ara quan la policia terrestre va rebre demandes de paracaigudes perquè els lladres poguessin saltar de l’avió en vol, i els policies van cosir xips elèctrics que van transmetre la posició per ràdio. El cas sens dubte més famós va ser el d’un viatger mai identificat que va fer aterrar l’avió a un aeroport llunya demanant dòlars i un paracaigudes. Un cop a l’aire, va demostrar a la tripulació que l’home sabia que feia, posant-se be el paracaigudes, obrint tot sol la porta del darrere i saltant a un lloc que era un enorme bosc perdut sense carreteres. La policia el va buscar intensivament al sol sense poder trobar -lo. Fa uns mesos, molts anys després, una noia que feia exploracions de la natura al lloc, va trobar un rotllo de  bitllets de $100. L’FBI va determinar pels números de sèrie llegibles que aquells diners formaven part del rescat pagat feia molts anys. L’home, mai identificat, va esdevenir una llegenda. Crec que fins i tot van fer una pel·lícula. Un altre cas que recordo va ser el d’un viatger gras i molt alt que es va embarcar a un avió als Estats Units en un vestit militar de campanya amb una motxilla plena d’armes de foc penjada a l’esquena. Va arribar amb l’avio i tots els passatgers a l’aeroport de l’Havana, on es va rendir i desaparèixer. I també molt trista i memorable fou la destrucció amb una bomba d’una maquina molt gran de l’aerolinia PANAM  quan anava sobrevolant Escòcia, feta per un guerriller pagat per Líbia’s dictador Ghadaffi.

I aquestes mesures opressives i inconvenients que vivim ara cada cop que volem viatjar han posat fi al problema? En general, sí, però no sempre. Els quatre guerrillers que van causar el desastre de les Twin Towers a NY (més de 2.000 morts) van aconseguir entrar sense problemes a diferents aeroports. I de tant en tant, els periodistes denuncien com és de fàcil passar armes prohibides amagades per aquests punts de control i realitzar experiments per publicar-ho als diaris.

El cas d’haver de treure’s les sabates em sembla particularment intolerable. La raó per aquesta exigència és un noi jove guerriller a qui els seus van convèncer fa anys perquè amagués un explosiu entre el peu i la sola, cosa que va acabar en un desastre per ell. L’explosiu no es va poler encendre bé i va petar quan el terrorista s’havia ficat al lavabo causant un petit foc. Probablement el noi, que va arribar als EUA sa i estalvi, segueix a una presó federal. I per això el govern dels EUA mana que a tot el món milions de viatgers s’hagin de treure i tornar a posar les sabates per sempre mes, fins i tot els vells? Fa uns anys van decidir que l’obligació durava fins als 75 anys només. Moltes gracies. Ai las, qui pogués ser jove i tornar a tenir només 75 anys!

Conclusions

Potser aquest incident insòlit ha fet riure a molta gent, però sense raó. És evident que la crisi dels avions sequestrats s’havia d’acabar a qualsevol preu, però no és igual haver de prendre mesures d’emergència immediates per acabar amb una crisi greu encara que molestin a molta gent, com altrament introduir un procediment feixuc i emprenyador que dura hores i causa neguit, problemes i desatisfacció, inclosos nens i ancians, per un temps il·limitat, amb introducció periòdica de més demandes i cap millora pels passatgers. Ja han passat molts anys i pel món  hi ha hagut molta recerca per trobar mitjans de resoldre problemes bé sense molestar al públic o el govern. El disgust del President Laporta el comparteixen molts ciutadans que veuen aquest procés feixuc i desagradable que no millora mai. S’hauria de fer d’una altra manera. Un conegut que treballava fa anys en comitès estudiant procediments per assolir seguretat en tots els vols, em va dir una vegada que potser acabarien exigint que els passatgers haurien de presentar-se a la seguretat en roba interior.
En resum, en l’afer discutit, Laporta va demostrar seny i una irritació compartida per molts, que veuen com avui és pitjor que ahir i que demà encara serà pitjor que avui.

Joan Gil

http://Joangil.pubsitepro.com

Probablement molts lectors han sentit parlar del greu problema causat per la proliferació d’armes de foc en mans de ciutadans estatunidencs, i potser ho troben difícil d’entendre, donat que alguns altres països on també es poden comprar armes fàcilment, no semblen originar cap dificultat greu. Alguns estudiosos han publicat anàlises que porten el cas a l’origen, creixement i natura dels  immigrants originals que van desenvolupar després de la Revolució anti-britànica de 1776 una mentalitat i manera de ser especials.

La independència popular fou vista amb entusiasme a molts lloc. Els immigrants consistien  majoritàriament d’Europeus farts d’aguantar la vida al seu país d’origen. Els europeus, sovint desinteressats en política, havien de patir de tot: guerres contínues, impostos excessius, abusos i crims de les autoritats, servei militar, poca educació, pobresa, guerres i persecució  de religions, a més d’aristocràcies, monarquies intocables i gent privilegiada… Molts veien l’emigració com una fugida de tot això, traslladant-se a un país nou on tot això no existia, on tothom podia treballar, quedar-se amb els fruts del seu treball, triar la religió que volgués, elegir els seus governants per terminis limitats i sobretot sentir-se gent lliure, capacitada per lluitar contra qui els molestés,  sempre lliures i disposats a defensar la seva llibertat i drets a qualsevol preu i amb possibilitats d’èxit. Un nou element va aparèixer aviat: les popularíssimes novel·les gràfiques sobre aventures a l’Oest, guerres amb indis,  duels de pistoles, lladres, pistolers, sheriffs i tirotejos. Aquestes publicacions eren molt inflents pels carrers perquè en aquell moment, a mig segle XIX, eren l’entreteniment principal i l’objecte  d’admiració de tota la població. Expressaven i accentuaven clarament l’anhel de  llibertat que els havia fet venir i la capacitat guanyada  de protegir-la en persona també per a la família i els amics. La imatge de l’immigrant i nou ciutadà era clara: esdevindria un home preparat a tot en la defensa dels seus drets i protegint la seva llibertat i la seva família, disposat a lluitar quan, on, i tant com fos necessari. Les descripcions gràfiques eren sovint exagerades i unilaterals, però els nens i joves hi veien el seu model. I sobretot, no volien que el govern els molestés.

Guerra després de la guerra.

Les companyies americanes que fabricaven armes de foc havien fet molts diners durant la guerra civil, però amb la pau van patir pèrdues molt fortes. Van buscar alguna sortida i van estudiar la situació notant com la disposició a la lluita i la defensa personal s’havien quedat enfortides moltíssim durant la guerra. Dirigides per la famosa i prestigiosa fàbrica Remington, van iniciar activitats publicitàries que connectaven  la possessió de revòlvers i pistoles amb la determinació de defensar i protegir la llibertat de la pàtria i els drets individuals constitucionals. Van tenir molt d’èxit. I en segueixen tenint. Vet aquí que per ajudar, els advocats i jutges van trobar una sentència  meravellosa a la Constitució vigent:

Segona Esmena Constitucional:

“A well regulated Militia, being necessary to the security of a free Estate, the right of the people to keep and bear Arms, shall not be infringed” (Com que una milícia ben regulada és necessària per a la seguretat d’un Estat lliure, el dret del poble a tenir i portar armes no pot ser violat.”

En el segle XVIII les autoritats locals, ja elegides per votació, encara no tenien prou policia permanent i si un governant d’un territori veia que s’hi acostava una banda de gent perillosa, no tenia més remei que convocar una milícia de ciutadans (un Somatent a Catalunya) per defensar-se i evidentment els homes que es presentessin al seu Somatent havien de venir equipats amb les seves pistoles, fusells, municions o allò que tinguessin.

Al final alguns Estats es van adonar que aquesta disposició anava massa lluny,  creava problemes, i van intentar frenar-la. Però ai las, el famós Tribunal Suprem Federal els va frenar radicalment: els pares fundadors havien atorgat als ciutadans un dret fonamental a posseïr i dur pel carrer tota mena d’armes  que era inviolable. Aquesta sentència no es podia interpretar pròpiament així: els pares fundadors eren gent de seny que no haurien mai establert el dret sagrat dels ciutadans per tenir i dur pel carrer armes de destrucció massiva, com els fusells semi-automàtics del segle XXI que van ser concebuts com arma de guerra, ni les pistoles i revòlvers molt avençades actualment, que poden destrossar òrgans interns de les víctimes. Però tot un seguit de Jutges Suprems ha confirmat aquesta interpretació. Perquè el Congrés no vol parlar del problema i es nega absolutament a dictar mesures contra arquest disbarat? Al començament el problema el van crear la propaganda i les donacions econòmiques a les campanyes de reelectió de congressistes oferides per la indústria de les armes i la seva associació, la NRA (National Rifle Associacion), però ara no tant. És una qüestió intocable i profundament arrelada en l’ànima de moltíssims polítics i bastants ciutadans, que no pot ser tocada. Abans eren només els Republicans, però ara molts Demòcrates s’hi han afegit i també hi estan d’acord. Ha esdevingut un tema polític  intocable. Tothom es creu justificat a tenir armes de propietat privada, inclosos els fusells semiautomàtics. Sap per exemple el lector què pensen els Castellans de Madrid de Catalunya i la unitat d’Espanya? Es pot parlar d’això amb ells? Serveixen d’alguna cosa les reunions polítiques amb ells?

Arguments

La situació, enlloc d’empitjorar, havia anat millorant una mica fa uns anys. Els fusells d’assalt (metralladores) que els exèrcits només fan servir per matar o ferir enemics durant atacs  o defenses contra grups d’enemics, no tenen absolutament cap ús raonable o tolerable per a ciutadans civils, i la seva compra fou prohibida per llei per un període d’uns cinc anys. Quan aquest període es va acabar, amb el suport del Tribunal Suprem, foren re-autoritzats, i tothom de més de 18 anys va començar a comprar-los i en l’actualitat són responsables per la majoria d’atacs massius a grups, com ara nens d’escola, grups de jueus, hispans, xinesos i moltes altres bogeries malaltisses. Aquests incidents generalment acaben en la mort per la policia o suicidi del criminal. En l’actualitat, molts Estats autoritzen dur armes visiblement a la cintura pel carrer.  (Aquest autor va decidir marxar de Texas quan, a un restaurant barat, un jove va seure al seu costat duent una pistola automàtica enorme). El nombre de suicides també ha augmentat greument, perquè és difícil superar crisis greus sense pensar en resoldre-les amb un tret al cap. Pel carrer a les ciutats, molts xicots joves intenten comprar pistoles per quan surten al vespre amb una colla. Hi ha incidents inconcibles. En els darrers dies un conductor va entrar per equivocació a una sortida de garatge privada i fou mort d’un tret; un vell blanc va obrir foc sense parlar contra un noi negre que havia trucat per equivocació a la seva porta; un hispà jove de Texas, drogat, s’entretenia disparant a l’aire al seu jardí, quan un veí va anar a queixar-se del soroll perquè tenia invitats i un bebè es despertava pel soroll. Al poc temps l’home va entrar a la casa del costat, matant 3 homes, una dona i una nena molt petita (total de cinc) i malferint dos homes més. I lluites entre veïns també poden acabar així. Ara fa poc un home va matar un veí que feia massa soroll amb una màquina de tallar herba al jardí. I prou. Alguns estats han introdït les anomenades lleis que legatitzen l’stand your ground, que simplement vol dir que si algú entra d’amagat o per força a la teva casa, tens dret a matar-lo.

Propostes dels que no volen que canvïi res

Ja han reconegut el problema i entès que aquest empitjorament de monstruositats també amenaça moltes reeleccions. Entre els pitjors crims més enrabiants que cal citar hi ha els tirorejos dintre les escoles,  quan un home, sovint jove, entra a matar nens i mestres i en mata molts. Després de l’incident horroròs  a Sandy Hook, Connecticut, en temps d’Obama (un jove esquizofrènic va matar la seva mare al llit i va anar a l’escola on va assassinar dues mestres i uns 20 nens de primer i segon grau), Obama va intentar escriure una llei per dificultar la compra d’armes i el Congrés ho va rebutjar sense explicacions ni oferir arlternatives. Es veu que no havia passat res però vam començar a sentir parlar públicament a la gent la NRA: que era l’obra d’un criminal boig, que són criminals els qui maten, no pas les armes, que el govern tenia l’pde protegir molt més i millor les escoles, que tots els mestres havien de ser equipats amb pistoles i obligats a fer pràctiques de tir, que calia tenir policies presents a totes les escoles. Moltes d’aquestes propostes eren divertides, perquè permetrien als fabricants vendre uns mil·lers d’armes noves addicionals.

El Presiden Biden ha aconseguit no fa gaire fer aprovar un enduriment modest del procès d’autorització a seguir per comprar una arma, que no ha aturat l’empitjorament accelerat que estem veient. Per exemple a les fires públiques d’armes, que tenen un gran èxit, una compra d’armes pot tenir lloc sense cap mena d’autorizació, com la que caldria si s’hagués comprat com estava manat a una botiga d’armes llicenciada. Igual passa amb una venda entre ciutadans privats que no cal declarar ni fer autoritzar per ningú. Per no parlar de les Màfias i clubs criminals de drogues estrangers, sobre tot mexicans però també canadencs que s’aprofiten d’aquesta laxitud per comprar dintre els EUA i endur-se a casa allò que els plau.

Parlant del problema, els de la NRA sempre diuen dues coses: primer que els governs no fan prou per detenir aquests criminals tan terribles i ni tan sols protegeixen bé les escoles. Cal recordar en aquest respecte que ja en dues ocasions un guàrdia armat a dues escoles va actuar de forma covard, amagant-se o esperant que arribés la policia especial. I pocs mestres (excepte a algun estat) tenen pistoles. Segona, la qüestió psiquiàtrica:

Evidentment és possible que qualsevol persona capaç d’entrar a una escola per assassinar nens petits i mestres estigui malament del cap, que seria lògic i en molts casos s’ha pogut comprovar. La gent de l’NRA proposen combatre també la crisi creant centres psiquiàtrics. Això en qualsevol cas estaria bé perquè els malalts mentals dels EUA en molts casos no poden trobar assistència i, per exemple, hi ha un dèficit greu d’infermeres psiquiàtriques i fins i tot de psiquiatres. Ara bé, la majoria de criminals actuals no han estat mai a un centre psiquiàtric (encara que alguns pocs sí) i no han parlat ni ensenyat els seus dibuixos i escrits a la xarxa a ningú, i que hi ha molts milers de malalts inofensius, comparats amb els relativament pocs que són perillosos. En resum, que el projecte no serviria de res i només contribuiria a militaritzar la vida civil. I allò que caldria, limitar la venda de pistoles i prohibir la de fusells d’assalt, ells no ho volen. Ni toleren sentir-ne parlar.

I molts temem que el Congrés ni escriurà cap llei per obtenir llicències millor fetes, ni autoritzarà cap prohibició dels rifles d’assalt.

Molts partidaris de la possessió d’armes sense supervisió ni autorització actualment al poder en la majoria d’Estats afirmen que ells són constitucionalistes que simplement defensen la Constitució i la llibertat individual. S’ho creu algun lector? A mí em recorden els nombrosos constitucionalistes a l’Estat espanyol que s’oposen a la independència de Catalunya només perquè així ho mana la constitució del 78.

Joan Gil

http://Joangil.pubsitepro.com