12 abr. 2023
Espanya i la Guerra d’Ucraïna
Estem vivint un dels esdeveniments més extraordinaris des de molts anys: Espanya suporta una de les parts en la guerra horrible que està tenint lloc entre la Federació Russa i Ucraïna/OTAN. L’estat presidit pel Sr Sànchez s’ha compromès a pagar a l’OTAN 2% del seu pressupost anual, a enviar i regalar tancs i entrenar soldats. A canvi de què? A canvi d’una garantia de l’OTAN que qualsevol agressió d’un dels membres equivaldria a una agressió contra tots. L’últim país que ens va envair fou la França de Napoleó i és veritat que els Anglesos van venir a defensar el país En van dir “Guerra Peninsular”. França està dins l’OTAN. N’hi ha prou per justificar una intervenció en un lloc tan llunyà? S’ha discutit al Congrés? Hi ha debats a algun lloc? El Secretari General de l’OTAN segueix afirmant que el suport és total. Va preguntar?
La qüestió de si cal i si és just ajudar a una de les parts en una guerra s’ha debatut molt i en general les organitzacions pacifistes i sovint les religioses responen que no. En 1936 el món democràtic no va fer res per salvar la II República del Feixisme. Ajut militat condueix a un allargament de la guerra amb la mort brutal de soldats i civils, destruccions i ensorrament econòmic. Les imatges que veiem són terribles, esfereïdores, la narració és sempre sols unilateral. Molt sovint al final guerres acaben com tot hauria acabat sense guerra i brutalitat i la gent conclou que no valia la pena. Els morts i els invàlids no parlen. A moltes organitzacions els sembla que l’ajut és escaient quan està limitat a causes humanitàries, com l’emigració, els camps de refugiats, la manca d’alimentació, la protecció als nens i ancians, la reconstrucció… I sobretot recordant sempre a tothom l’opció de negociar, que l’OTAN sembla estar ignorant.
La publicació de documents secrets sobre els EUA, la legitimitat dels quals el govern no nega, ens inclinen a pensar que Ucraïna no pot guanyar. El cas és semblant al de Ed Snowden, que ha acabat refugiat a Rússia, però probablement pitjor. El 64 % del pressupost anual dels EUA (al voltant dels 850 mil milions de US$) serveix per mantenir probablement unes 1000 bases militars a l’estranger amb molts milers de soldats, sense que cap dels dos partits vulgui parlar-ne massa. Hom podria comparar l’origen d’aquesta guerra actual amb una cosa que molts hem vist: dos homes que s’odien mútuament i que per queixes i raons interminables acaben barallant-se en públic. Què s’hi pot fer? De sobte un dels dos treu un ganivet i ataca l’altre. Doncs és en aquest moment quan un espectador ha de cridar PROU i l’agressor ha perdut tot el dret que tenia i s’exposa a un càstig commensurat. Rússia no tenia dret, però això no ens pot privar d’analitzar les causes.
Quines raons s’al·ludien per fer la guerra? Primer Rússia: Putin va assolir el poder i esdevenir un nou tsar gràcies a les connexions que va poder fer a Sant Petersburg a la seva tornada de Dresden, on havia estat un vice-director obscur d’una agència del KBD, la policia secreta. Diuen que el van enviar a Nova Zelanda, però ell no ho ha confirmat mai. Sí, els que havien esmicolat la URSS foren sens dubte uns bojos que destruïen la glòria, poder i art de l’imperi rus (cosa que la majoria de russos segueixen pensant). Milions de russos en la perifèria però fora de la nova Rússia es trobaven abandonats i perseguits per nous governs nacionalistes que els oprimien i volien incorporar per força. Hi va haver protestes espontànies i grans conflictes, sobretot a Geòrgia, a Moldava i al final a Ucraïna. A aquest darrer país, Rússia va enviar fa uns anys un equip ben entrenat de 21 homes per organitzar la secessió, però el govern Ucraïnès s’ho va prendre molt malament i al poc temps els combatents al Donbas estaven ajudats respectivament per Ucraïna/NATO i per la Federació Russa, una guerra va esclatar al Donbas i tot va anar malament, sense que es veiés el final. Ara fa un parell d’anys el Sr Putin va publicar a una revista una anàlisi d’Ucraïna denunciant-la com una falsa nació que havia crescut i viscut sempre dintre de Rússia, amb molts traïdors pro-nazis de la Guerra Mundial i que ara volien seguir combatent els russos com ja havien fet en els anys 30. Putin ho repetia sovint: els russos d’Ucraïna estaven perseguits i sovint assassinats o mal tractats per nazis i feixistes (cosa sens dubte molt exagerada). Finalment, Rússia es considerava una gran potència mundial com en els temps de la URSS, cosa que els Americans no volien tolerar. El President Obama va dir que Rússia havia esdevingut una potència regional. La URSS havia desaparegut, pero encara volien posar Rússia al seu lloc. Ara bé: totes les denunciacions a l’Oest contra Putin i la difusió dels moviments de la oposició i la denúncia dels qui havien parlat massa o volien fugir del servei militar són veritats, pero no canvien el fet que Putin segueix tenint el suport de la majoria del seu poble, o potser dels seus pobles.
Segon, la NATO. Aquesta unió es va formar en els anys 50 a Europa, dirigida per un General americà, per combatre la Unió Soviètica, que era considerada expansionista, i estava confrontada a l’antic Pacte de Varsòvia comunista, el qual fou desbandat immediatament després de la fi política del comunisme. Molts ens pensàvem que en aquell moment la OTAN també seria dissolta i la Guerra Freda s’hauria acabat. Però no: enlloc d’això van començar a estendre-la incorporant-hi els països centre- i nord europeus, per transformar l’entitat en una nova aliança antirussa que a través de l’OTAN pretenia arraconar i reduir a res Rússia amb èxit. Era una humiliació terrible per als nacionalistes russos que eren i segueixen essent els qui mantenen Putin al poder. Al final van arribar al punt de voler absorbir Ucraïna, un país encara poc democràtic amb problemes de corrupció i oligarques com Rússia. Van rebutjar per aquesta raó el primer intent d’Ucraïna d’entrar a OTAN.
¿Perquè l’exèrcit rus va fallar estrepitosament durant el primer atac al centre del país i a Kijv fa més d’un any? Moltes revistes ho han aclarit. Putin no havia estat mai a l’exèrcit perquè els KGB membres rebien entrenament especial i potser per això no entenia com de difícil és organitzar un nou exèrcit per a un país nou. El seu triomf a la Guerra de Chechnya fou dubtós: hi van haver dues guerres de Chechnya en poc temps amb molts atemptats i al final Putin va haver datorgar i tolerar un grau considerable d’autogovern. Probablement alarmat, va intentar reorganitzar les seves forces armades, tot però sense tenir al seu costat militars moderns i competents i la invasió de Ucraïna en fou el resultat. Víctima de la seva propaganda i els disbarats que anava repetint, Putin es pensava que seria rebut triomfalment pels seus compatriotes russos oprimits, però no fou així: pocs van sortir a celebrar res . El problema verdader fou la inconcebible desorganització de l’exèrcit d’invasió. Van intentar la ximpleria d’entrar a Ucraïna en una columna de tancs de 25 qm de llargària , molt mal abastida. No hi havia prou camions, el menjar i l’aigua eren molt limitats, els plànols que duien eren massa vells i obligaven moltes unitats perdudes a tornar a reintegrar-se a la columna principal, els soldats estaven mal entrenats i duien equipament massa pesant, mantenien el sistema rus (molt dolent) de prohibir als oficials de rang baix fer res sense permís dels oficials superiors. En vista d’això i tement un desastre memorable, el comandament rus va manar la retirada de tota la expedició cap a les parts al Est i Sud on les coses anaven molt millor. Ja en marxa, el russos van optar per bombardejar tot el territori que abandonaven per evitar que els ucraïnesos els perseguissin. Un cop fora del centre d’Ucraïna, els dos exèrcits van iniciar una campanya mes clàssica amb trinxeres, que va tenir resultats variables, en l’actualitat millors pels russos. I els documents secrets ara publicats fins i tot ensenyen quants militars estrangers hi col·laboren (el Regne Unit és qui en té més amb 50, seguit els Bàltics i els EUA amb uns 14). Com acabarà?
Una altra cosa que ningú menciona es l’efecte terrible que les contínues explosions han de tenir en un territori tan gran en la producció de CO2. A més, inesperadament, el President Biden ha manat obrir a l’explotació nous camps petroliers a la costa d’Alaska.
Joan Gil