Els EUA són diferents

Wichita és la ciutat més gran de Kansas, i així i tot actualment no passa  dels  400,000 habitants a la ciutat i uns 650,000 a l’àrea metropolitana. La ciutat té poc més de 100 anys, però l’any 1541 una expedició d’aventurers espanyols dirigida per Vasco de Coronado va visitar la regió buscant or o joies dels nadius per robar-les i es va trobar a la regió els indígenes Wichites, que ni sols sabien què és l’or. La ciutat és famosa per la indústria de l’aviació i els pous de petroli i gas. La gent hi vivia bé fins que en 1974 es va obrir una crisi aterridora que duraria 30 anys sense que la policia hi pogués fer res: un criminal desconegut, un home verdaderament malvat i cruel, va començar una seva sèrie de crims que ningú sabia aturar. En general, només assassinava dones que vivien soles i no va actuar mai a cap altre lloc que la petita Wichita.

A Catalunya ara també es veuen  films de crims reals, que als EUA ja fa temps que són molt exitosos. L’autor pot rebre al televisor amb la petita antena d’interiors, segons el temps que fa, entre 40 i 50 programes, 3 dels quals fan només això les 24 hores amb afegits addicionals de la NBC i la CBS; també puc sintonitzar una cadena gratis de 120 emissores transmeses per internet, 12 de les quals només ensenyen el mateix, crims i policia. Em consta que n’hi ha més. Els films són majoritàriament nord-americans amb contribucions sobretot canadenques, però també britàniques i australianes. Hom es pregunta perquè aquests programes tenen tant èxit, però és que el públic ja fa molts anys que veu pel·lícules amb crims, guerres i violència inventades. Aquestes mostres no tenen res de nou, amb l’única diferència que són històries verdaderes i ensenyen coses que poden passar i a vegades s´hi veuen coses verdaderes però amagades sobre la societat.

Gener de 1974 a Wichita: el començament

Un desconegut sinistre i molt perillós entra en acció, penetrant a la casa de la família Otero, assassinant el pare i la mare, sotmetent dues filles a terribles abusos i matant-les també al final. Un fill de 15 anys aconsegueix fugir en vida i acaba ajudant a un dibuixant a fer un esborrany de la cara, que està molt ben fet però no va servir per res. L’assassí deixa una mostra de líquid seminal, cosa que no es repetirà mai, però no hi ha res per comparar els resultats amb un DNA conegut. Fa quaranta anys la ciència no estava tan desenvolupada, pero el material fou preservat per us futur.

A l’Abril del mateix any, el desconegut tan perillós maltracta, abusa i mata una altra dona, que el troba dintre de casa seva esperant-la. Dispara un tret al germà que ve amb ella. Aquesta segona vegada el cadàver està cobert de ferides per lesions rebudes quan estava lligada a les mans. No obstant, la policia troba pell de l’atacant sota les ungles que conté el mateix DNA,  però és evident que la víctima s’ha defensat molt. Molts van començar a pensar si hi havia un problema greu, que sí que n’havia. Al mes de Desembre per primera vegada la policia troba un missatge del criminal a una llibreria pública dintre d’un llibre, identificada per un breu missatge rebut a un diari o TV. L’home ha escrit en un estil arrogant i insultant, desafiant la policia i firmant “el vostre CULPABLE” seguit pel nom que s’havia donat ell mateix: el criminal BTK, que eren les inicials de Lliga, Tortura i Mata (Bind, Torture, Kill). Seria conegut per sempre per aquestes tres inicials.

No passa res més fins Març del 1977, quan la policia es pensa que potser l’home havia mort o estava a la presó per altres raons. Una  mare amb fills mor després que BTK tanqués  els nens al bany. Quan molts especulen que probablement ell no era el mateix dels casos anteriors, en BTK, indignat, envia un altre missatge afegint-hi fotos i records del crims previs. Està escrit en un to arrogant i odiós, freqüentment insultant les víctimes o descrivint-les amb burles, poemes grollers i algunes vegades petites nines lligades de la mateixa forma que les dones, amb imatges pedofíliques afegides. Desafia la policia, que efectivament no sap que fer, posat que no hi ha cap lligam o contacte conegut entre les víctimes i l’agressor. L’assassí és molt intel·ligent, no s’equivoca mai i no comet errors. Calia esperar fins que cometés un error.

La tragèdia va continuar fins arribar als 10 assassinats, sempre dones que vivien generalment soles a Wichita, amb la desesperació i ràbia de la policia. Hi va haver una dona que tenia per alguna raó molta por i al vespre havia acabat anant a dormir a la casa d’uns amics. Quan va tornar a casa, va trobar damunt la taula una  carta firmada per BTK, explicant que havia estat esperant hores i que li sabia molt greu no haver-la trobat. En un altre cas, BTK va trucar en persona la policia avisant d’un assassinat que acabava de cometre ell mateix. En un dels darrers crims, BTK va dur el cadàver de la morta dintre el maleter del seu cotxe per fotografiar-la en diferents posicions obscenes, llençant-lo després a un barranc. Era un malson. Cal notar el temps que passava entre un cas i el següent, sovint un o més anys, que ho ho feia tot molt més difícil. La policia pot avisar el públic d’un perill, però ningú en farà cas després d’anys. El darrer crim diguem-ne oficial, tingué lloc en Gener del 1991. Va passar tant de temps després d’aquest delicte que la policia va tornar a pensar que potser en BTK s’havia mort. Doncs va resultar que no, però sembla que sí que volia plegar. Van donar el cas per perdut, i un diari en va publicar un resum l’any 2005. BTK va protestar gairebé en l’acte, tornant a enviar un missatge deixant-lo amagat i donant pistes, com sempre feia, amb fotos i coses grolleres, insultants i obscenes mai publicades per provar que era ell. Se li havia acudit una altra idea. Preguntava a la policia que en cas que tornés a escriure podia incloure el missatge enregistrat en un disc “floppy”. Això només la gent gran ho recorda, però els discs floppy eren més grans que els discs de magatzematge actual i sobretot flexible i de poc pes. LTB preguntava directament si aquest sistema es podia utilitzar per perjudicar-lo. La policia va respondre posant un anunci a un diari: no, dissortadament, cap d’ells podria seguir la pista d’un floppy, que era molt segur (!). Molt content, BTK va respondre enviant-ne un. Inesperadament, el compte final havia començat, però no sense una sorpresa sensacional. La seva arrogància el va perdre. Feia massa temps del darrer crim i si hagués callat, ningú l’hauria pogut identificar.

La caiguda inesperada de BTK

La policia no va trobar res interessant al disc floppy, però se´ls va acudir dur-lo a un funcionari que entenia molt d’ordenadors. L’home hi va trobar enregistrada al disc una metadata, un missatge invisible excepte pels especialistes experts. Deia: Dennis Christ Luteran Church. Què era allò? Aquesta església protestant era molt coneguda i estava al centre de la ciutat però qui era aquest Dennis? La policia ho va investigar. Dennis es deia Dennis Rader, era el President del consell de la parròquia, un home religiós, molt devot i rígid que sovint feia de caixer i anava a l’Església cada diumenge. Era Dennis el famós BTK? Evidentment aquesta informació no era suficient per justificar un arrest, perquè cap jutge firmaria l’autorització d’arrest sense més proves i el cas provocaria un escàndol. Van decidir investigar d’amagat en Dennis, un home de 59 anys amb bona reputació, sense dir res. El primer resultat era el cotxe que conduïa, un Jeep vell de model antic. Hi havia fotos de les investigacions preliminars anteriors i testimonis que parlaven d’un Jeep sospitós aparcat al lloc dels crims. Ara sí que els policies s’ho van creure de debò. Va resultar que Dennis es guanyava la vida fent de guàrdia d ‘ordenances municipals sobre la construcció i la cura de les cases i jardins. Això li permetia passar hores passejant per la ciutat en cotxe observant dones que vivien totes soles i a quines hores. Probablement havia parlat amb algunes de les víctimes. En qualsevol cas, era un home molt estricte a qui agradava donar ordres i amenaçar amb multes. Era una feina perfecta. La seva perdició fou la seva família, que consistia en una muller i una filla, totes dues cansades d’aquest home. La policia va fer una cosa per demostrar que ell era en BTK, que era insòlita, de legalitat dubtosa, mai utilitzada en cap altre cas. No van explicar mai res i no està clar a qui se li va acudir o autoritzar-lo però el resultat era indiscutible i més que suficient per tancar en Dennis a la presó per sempre. Molts haurien preferit la pena de mort, però aquesta detenció tingué lloc durant els anys quan el Tribunal Suprem l’havia prohibit temporalment. Vet aquí com va anar: la filla de Dennis, una senyora ja gran, participava en el programa mèdic contra el càncer del coll de la matriu i li calia anar periòdicament al ginecòleg a que li fessin un anomenat Papanicolau, obtenint cèl·lules de la matriu per veure si contenia o no elements d’un càncer. Els policies van obtenir, no se sap com, materials amb cèl·lules d’aquest origen per analitzar-les i veure el DNA i poder-les comparar amb el líquid seminal i la pell de l’agressor sota les ungles de la víctima dels primers crims feia 30 anys. El resultat fou que la senyora era verdaderament la filla d’aquell criminal. Ara sí que el podien arrestar. Sobre el procediment, no van explicar res. Si la filla estava d’acord, hauria estat molt mes fàcil prendre una prova de l’interior de la boca.

Pocs dies després quan en Dennis tornava a casa en el  seu Jeep pel dinar, uns cotxes de la policia li van tallar el pas envoltant-lo i acostant-se a peu amb pistoles a la mà. El cap de la policia va preguntar a Dennis si sabia perquè l’aturaven. Dennis va respondre que ho sospitava, però que volia demanar-li favor. Que podria notificar la seva dona que arribaria tard pel dinar?

La seva interrogació fou la clàssica en la majoria de cassos de crims serials. Dennis era un  criminal indiferent a la vida i patiment dels altres, orgullós de tot el que havia fet per tants anys que es creia més llest que ningú. Volia sortir als diaris i la televisió i va anar explicant en detall tots els cassos. A casa seva tenia una petita cambra hermèticament tancada plena de records i fotos de totes les dones mortes. La seva muller va aconseguir divorciar-se per un procediment especial d’urgència. Hi va haver un problema, no obstant. Dennis va declarar que darrerament havia deixat d’assassinar dones perquè ell amb 59 ja no era tan fort com abans, però les dones en canvi li semblaven cada dia més fortes. Per aquesta raó havia decidit satisfer els seus instints assassinant prostitutes, que eren molt més fàcils i menys fortes. Si volien, podien desenterrar dos cossos que ell havia dipositat a un lloc prop del riu, cosa que la policia efectivament va comprovar. Li van explicar al fiscal, el qual només es va emprenyar i va respondre que en Dennis ho deia només per fer-se més important i que era tot mentida i que no necessitava cap complicació. Però si era fals, com sabia ell on hi havia dos cadàvers enterrats?

En Dennis Rader va rebre 10 sentències consecutives de presidi per vida, que serien uns 150 anys, sense possibilitat d’alliberament.  I encara deu continuar a la presó més dolenta del país. Un malson s’havia acabat

Joan Gil

http://Joangil.Pubsitepro.com

L’expressió  Social Security als EUA designa exclusivament el pagament de pensions als retirats, invàlids, vídues, nens òrfenes i altres, però a diferència del que passa a Europa no té res a veure amb l’assegurança de malaltia, actualment també accessible als EUA a tots els ciutadans  de 65 anys i més, que és oferta per una  Agència Federal diferent anomenada Medicare, la qual addicionalment també distribueix sota el nom Medicaid una assegurança de malaltia mínima per a indigents. Essent com són el resultat d’una evolució llarga i complicada de les lleis i la política, aquestes dues agències, SS i Medicare, presenten programes essencials per a la població molt difícils d’entendre i encara més d’explicar. Aquest apunt tracta només de la SS. L’assegurança de malaltia Medicare s’ofereix sempre, a diferència de la Social Security, als ancians que compleixen exactament 65 anys tant si estan jubilats com si no.

Història. El problema de com una societat pot sostenir ancians que ja no poden treballar és evidentment molt antic. Entre finals del segle XIX i començament del XX el problema es va aguditzar requerint ajut dels governs. Aquest empitjorament d’un problema tan vell fou degut als canvis originats per la industrialització, sobretot l’augment de la població urbana treballant a fàbriques amb despoblació rural, nombre creixent de ciutadans, col·lapse de les famílies esteses tradicionals que quan existien acceptaven responsabilitat per ajudar els seus ancians, allargament de l’esperança individual de vida, formació de classes socials amb diferents drets i poder econòmic i social i vides molt més llargues.

El primer sistema de Seguretat Social fou introduït a Alemanya en 1889 pel Canceller Bismarck, però malgrat la necessitat des del punt de vista social, molts problemes econòmics i d’administració impedien una expansió. El problema semblava massa difícil i massa car per ser copiat. La història dels EUA al començament del segle XX i durant la Gran Recessió inclou molts intents, per grups religiosos, petites companyies, agitadors polítics, sovint ingenus o fins i tot tristament còmics. Cal afegir que al final de la Guerra Civil, el govern americà ja havia pagat a les vídues militars. Molt famós fou el cas de “l’script” a Califòrnia preconitzat per Robert Noble que pretenia i exigia que el Govern federal pagués $200/mes a tothom El seu moviment va arribar a reunir 300,000 adherents desesperats a Califòrnia. Van començar a distribuir “scripts” de paper suposadament garantits pel govern que van intentar utilitzar com bitllets de banc per compres  com si fossin diners i van causar molts problemes. Recorda algú el film “Meet John Doe”?

El gran avenç fou l’elecció a la Presidència de Franklin Delano Roosevelt, probablement el dirigent més progressiu que ha tingut mai el país. Poc abans de la II Guerra Mundial, Roosevelt i el Britànic Churchill es van trobar i van firmar un document prometent compromís de resoldre el problema social.

En Marxa. La SS nord-americana fou creada per una llei federal firmada per Franklin Roosevelt el 14 Agost de 1935. Al principi només pagaria una suma annual als treballadors de 65 anys o més. Era dificilíssim d’organitzar, (sense ordinadors) però el programa estaria basat en el salari rebut pel pensionista que havia de pagar un petit impost proporcional i rebria després de jubilar-se un pagament annual únic. Es va posar en marxa el 1 de Gener de 1937, un any i mig després de la firma. Un cas còmic fou el del primer pensionat, que només havia cobrat poc per un sol dia de feina en 1937. Li van concedir seriosament una pensió annual de $0.01  (1 cèntim). Poc a poc les coses van anar millorant. Al poc temps la pensió començaria a ser pagada mensualment i hom va introduir les targetes d’identitat (sempre numerades de forma casual per evitar robatoris i usurpacions, que avui en dia sovint serveixen de document d’identitat, molt cobejat per estafadors i immigrants il·legals per poder treballar). El suplement per la carestia de la vida fou creat. En 1965 el President Lyndon Johnson (successor de JF Kennedy), l’home que volia transformar Amèrica en una “Gran Societat”, va crear també Medicare per assegurar contra malaltia tots els ancians. I en 1970 el President Richard Nixon (el de l’escàndol del Watergate) va crear l’Assegurança Suplemental per a gent pobre que no podien viure amb allò que cobraven de la SS.

Xifres.  Avui en dia la Seguretat Social paga als pensionistes, que són un total de 70,862 milions d’ancians, pobres, vídues, nens òrfenes i molts altres un total annual de US$ 112,207 milions. Durant el període polític cobert, en general els Demòcrates han afavorit millores, mentre que un sector radical dels Republicans constantment es queixa del preu i exigeix retalls. A molts no els sembla bé que el govern pagui diners públics per objectius socials. Algú havia fet notar a Roosevelt que el seu sistema era regressiu, perquè feia pagar als beneficiaris. Hauria hagut de pagar de la caixa de l’estat. Rient, Roosevelt va respondre que si ell hagués fet allò, els Republicans destruirien el programa quan arribessin al poder, però no podrien fer-ho si el poble havia pagat per la pensió.

Pensió Mensual Màxima. És una cosa molt difícil d’entendre, perquè depèn de moltes coses. Diguem per començar que parlem de persones que altrament estan qualificats pel màxim, i han decidit demanar la pensió a l’edat regular de jubilació, diguem per començar als 65 anys, o a l’edat que exigeixi l’estat, però seguiu llegint. Relativament poca gent hi arriben:

Beneficis màxims:

Retirat voluntàriament als 62 anys…………. $2,572/mes

Retirat als 65 anys………………………………….$3,627/mes

Treballat voluntàriament fins als 70 anys…$4,555/mes

Però el país és molt gran. La pensió mensual més freqüent arriba actualment als $1,483/mes.

Com es calcula la pensió

Es calcula pels diners guanyats a la feina en 35 anys (o alternativament en els 35 anys de millor salari) amb un mínim de 10 anys de treball. No té res a veure amb l’edat de jubilació. Un cop aclarit això, hom pot explicar que en realitat no es tracta dels 35 anys sinó d’haver guanyat durant tota la vida laboral un mínim total de 40 crèdits i un màxim de 140 crèdits. Què és un crèdit? Un crèdit és una suma de diners determinada pel govern de forma desconeguda que en 2020 era $1,410 i en 2021 ja arribava als $1,480. Ara s’entén com van les coses: un empleat guanya un any només $1,470/mes: doncs aquest senyor obtindrà sols un sol crèdit de la SS per l’any. Si ha guanyat un sou de $1,470×2/mes: això li permetrà obtenir 2 crèdits. I el mateix passa si guanya encara més, arribant fins al màxim de $1,470×4, que dona lògicament 4 crèdits. Quatre crèdits són el màxim que es pot guanyar en un any. Una altra petita cosa que cal mencionar: el pagament d’impostos a la SS per finançar la pensió es treu obligatòriament del sou i és actualment un 6%, amb un altre 6% aportat per l’empresa. Si un empleat està molt ben pagat, potser guanyarà molt més de 4 crèdits al mes PERÒ els ingressos superant els quatre crèdits un any ja no han de pagar el 6% per la resta del sou mensual, cosa que semblaria absurda posat que no dona dret a res. No hi ha cap requeriment prescrit sobre com es poden guanyar crèdits o en quants anys: diguem que una persona guanya 40 crèdits en tota la seva vida havent treballat 10 anys, però un altre guanya també els 40 crèdits necessaris per la renta mínima treballant 20 anys i guanyant només 1 crèdit per cada any i tots dos acaben amb la mateixa pensió. La pensió es calcula sumant totes les contribucions dels 35 anys.   Si algú no ha treballat tants anys li entraran un zero per cada any que falta per calcular la mitjana. Si a un matrimoni tots dos treballen, segur que tenen comptes de la SS separats. Si només un dels dos treballa, a la seva mort la vídua es queda nomes amb la meitat de la pensió.

A quina edat s’atansa el dret a la pensió ordinària de jubilació

Una cosa que sembla preocupant a molts europeus. Als EUA ha anat pujant amb el temps, però de forma lenta sense fer canvis sobtats. Allò que fan és simplement prendre l’any de naixement i calculant sobre aquesta base. Si algú ho desitja (i té els 40 crèdits mínims) pot jubilar-se quan vulgui a partir dels 62 anys, només que si ho fa abans de la data de jubilació oficial, la seva pensió serà permanentment reduïda, o també pot tirar endavant seguint treballant tant de temps com vulgui fins qualsevol edat mes enllà de la jubilació oficial guanyant una pensió més elevada. Per l’autor l’edat eren els 65 anys. Pels nascuts entre 1943 i 1954 l’edat regular de jubilació era 66 anys; per la quinta del 1955 ja eren 66+2 mesos, pels del 1956 eren 66 anys+4 mesos, i aquest autor es pensa que actualment l’edat recomanada pels mes joves és 67 anys o falta poc. Cal tenir en compte que no està prohibit seguir treballant i cobrant un sou després de donar-se d’alta a la SS. L’única cosa que passa és que et tallen la pensió per cada dòlar guanyat treballant, per exemple perdent $1 de pensió per cada 2 o 3 dòlars guanyats, mes enllà d’un cert màxim. Els únics que poden perdre la pensió per treballar són els invàlids si estan ben pagats, cosa interpretada per la SS com a prova que el pensionista no era invàlid. Un pensionat que ni treballa ni te cap ingrés separat, no ha de pagar impostos.

Cal passar temps estudiant com funciona això. És per això que la Social Security americana té tota mena de webs on hom pot entrar les seves dades personals. Aleshores un ordinador el busca utilitzant els seu número a la targeta d’identitat (diuen que ara el govern utilitza els ordinadors llogats d’Amazon) i amb això l’ordinador ja té tota la informació que cal per determinar la pensió, o assenyalar alternatives. Imagineu el problema calculant a mà!

Joan Gil

http://Joangil.pubsitepro.com

La Guerra del Vietnam (1954-1975) entre el govern fortament nacionalista i comunista de Vietnam del Nord i els Estats Units fou una de les grans tragèdies mundials a mig segle XX. Potser ja hi ha massa gent que no en sap res i cal descriure què va passar amb l’anomenada “Pluja Groga”. Aquesta precipitació va caure primàriament sobre els membres de l’ètnia Hmong que vivien a Laos i estaven aliats amb la CIA nord-americana, ajudant en els intents de tancar el famós “Ho Chi Minh trail” que comunicava el nord amb el sud del Vietnam i feia possible la infiltració del Vietnam del Sud per continuar una guerra espantosa (explicació més abaix). Ho Chi Minh, heroi nacional de Vietnam havia començat la guerra d’independència contra França poc després de la Primera Guerra Mundial, fundant la organització nacionalista i militar Viet Minh, derrotant a França de forma calamitosa i acabant amb l‘ocupació francesa de Vietnam amb la batalla de Dien Bien Phu. El President Ho va entrar a Hanoi i va llegir en públic i amb emoció la Declaració de la Independència dels EUA confiant que la tradició democràtica dels EUA permetria a Vietnam assolir la Independència i la reunificació. Un gran desengany l’esperava. El govern nord-americà, especialment John F Kennedy, va decidir que Nord Vietnam era el producte d’una conspiració comunista per dominar el món i va decidir lluitar contra Hanoi amb un règim corrupte de dretes que existia a Saigon (actualment Ho Chi Minh City). Res de nacionalisme ni de combatre el colonialisme. Tot era una agressió comunista i res més. La guerra duraria des de 1954 fins 1975. Pel nord, estava tot en mans del Viet Minh (ajudat per la URSS i Xina) amb lluitadors addicionals afins al Sud, anomenats Viet Congs i bons amics a Laos coneguts com el Pathet Lao. Per l’altra banda hi havia els EUA que durant molts anys van ser els que dirigien la guerra i prenien les decisions. Als EUA amb el temps un ressentiment profundíssim contra la guerra es va anar estenent. Els estudiants sortien al carrer (i quatre d’ells van ser morts per una Guàrdia Nacional a Kent State), notícies sobre crims de guerra s´anaven coneixent, molts joves cremaven les targetes per anar al servei, els films projectaven imatges de militars cruels i immorals, ningú volia oferir feina a soldats que retornaven i eren sospitosos de prendre drogues, no es parlava de res més i era el tema principal de les eleccions. Al final el President Nixon i el seu Henry Kissinger van firmar un tractat a París en Gener de 1973 i es van retirar de Vietnam deixant-hi un règim dubtós al poder a Saigon. La població americana estava tan dividida com si fos una guerra civil i era impossible seguir lluitant. Poc temps després, els exèrcits combinats dels insurgents al Sud i la República del Nord van acabar amb el govern de Saigon en poques setmanes. El país fou unificat, el nom de Saigon substituït per Ho Chi Minh City i aviat una cosa semblant passaria a Laos i Cambòdia i ningú se’n preocupa ni en sentim parlar gaire fins als nostres dies.

El poble Hmong consisteix de gent estranya que generalment tenen mala reputació sense que un estranger pugui entendre fàcilment perquè. Quan els refugiats van començar a arribar als EUA, algunes agències es negaven a acceptar Hmongs. El seu habitatge principal està a la  Xina, però també n’hi ha molts al Vietnam, Birmània, Laos, Cambòdia, i ells sovint prefereixen viure a llocs muntanyosos molt alts. Uns 300.000 van aconseguir venir als Estats Units. Potser algú recorda un film del vell Clint Eastwood fa pocs anys, on ell viu al costat d’una família Hmong a Los Angeles. En qualsevol cas, l’incident presentat en aquest apunt es va originar entre els Hmong locals de Laos els quals de sobte van començar a queixar-se a la CIA d’una pluja groga caiguda del cel, una cosa que no havia existit mai i els posava molt malalts.

Noteu la posició del camí exactament a la frontera de Laos amb el Vietnam del Sud

El Ho Chi Minh Trail (camí o carretera de Ho Chi Minh) fou bastit i al final durament combatut i defensat gairebé completament a Laos tocant a la frontera de Vietnam. Va existir perquè la connexió entre els dos Vietnams era molt estreta i ocupada per una zona desmilitarizada que era impassable, mentre que la costa de l’oceà estava fortament patrullada per la Navy nord-americana.  L’única opció que quedava per poder conduir armament, soldats i municions del nord al sud era fer-los passar per un camí o carretera a l’interior de Laos, entrant al Vietman del Nord i sortint al del Sud. Fou una cosa èpica, amb pocs precedents històrics. Aquest camí travessa regions muntanyoses altíssimes i molts quilòmetres de selva completament coberta per arbres. Fou fet a mà, primer sobre terra fresca, després amb  asfalt i fins i tot carrils. Per desconcertar els avions nord-americanes es feien moltes carreteres paral·leles. Els nord-vietnamites van començar a passar amb bestiar, amb bicicletes, a peu i al final amb camions que només podien circular quan era fosc (pels avions) i eren freqüentment conduïts per dones. Hi havia als costats grups de treballadors disposats a omplir forats fets per una bomba gairebé en l’acte. Al final hi van haver bateries antiaèries que podien acabar amb bombarders i fins i tot enxampar-ne algun. És en aquest lloc on els Americans van usar tan tràgicament l’Agent Orange, un defoliant molt poderós per exposar la carretera des de l’aire i evitar que els arbres servissin com un amagatall.  No van aconseguir mai aturar el tràfic del Nord al Sud i el cas fou una més de les més grans tragèdies èpiques viscudes en aquells anys. Quina voluntat van tenir! Fins que els Hmong locals van començar a queixar-se.

===========

La Pluja Groga. Probablement l’incident va començar poc després de la fi de la guerra en 1978, culminant amb una acusació greu del Secretari d’Estat Alexander Haig a les Nacions Unides contra la Unió Soviètica en 1981 acusant els Soviètics de produir i dispersar un gas verinós de guerra amb l’intent d’exterminar pobles que s’oposaven a ells. Els Hmongs afirmaven haver estat ruixats per un material humit groc llençat des de helicòpters, pulveritzadors, coets, granades, llaunes i materials de guerra que resultava en lesions i símptomes neurològics, com paràlisi, dolor, febre i mort. Això passava entre ells, però també s’havia observat en altres països com Cambodja, Birmània i Índia. En deduïen que els Soviets els volien exterminar.

Al final, la CIA s’ho va prendre seriosament, va enviar un grup mèdic i va recollir mostres de la pluja groga a uns quants llocs. Sí que era veritat que existia i ningú n’havia sentit parlar mai. No obstant els metges feien notar que hi havia poca consistència i explicacions alternatives a les queixes amb moltes variants i sense que hom hi pogués reconèixer constantment una malaltia o lesió coneguda. El cos mèdic de l’exèrcit va declar no obstant que unes 10,000 persones havien mort recentment degut a gasos de guerra. Les queixes van anar estenent-se. Els de la CIA ho van veure com un gas de guerra prohibit i van presentar el cas a investigadors científics. Sí que hi van trobar alguna cosa, una substància sens dubte verinosa anomenada T-2 micotoxina i una segona menys freqüent. Ja estava tot aclarit. Els Russos usaven un nou gas de guerra per exterminar enemics. L’alarma, acabada de disparar pel Secretari d’Estat a les Nacions Unides, va preocupar a molta gent. Tant els grans diaris com les revistes científiques més serioses van publicar articles. Tothom ho veia intolerable i demanava acció. El cas va durar uns tres anys. Fins i tot els espies van determinar on es fabricava el gas: a una fàbrica de la KGB a Yekaterinburg, la ciutat on la família del czar fou assassinada. En Yelltsin, primer President de Rússia, l’home que va desfer la Unió Soviètica, deia que ell havia estat el cap d’aquella regió molts anys i no n’havia sentit parlar mai.

Hi ha gent que es nega a creure  la veritat. La CIA havia dut mostres de la pluja a institucions prestigioses però al final en van enviar una a un famós professor de Harvard, anomenat Matthew Meselson. Ai-las, quina resposta tan cruel va donar! Era molt senzill: la substància groga contenia sobretot mig digerits pol·len i espores de plantes natives a la regió que sovint es podien agregar fins semblar com pluja. Es tractava de productes fecals incompletament digerit de les abelles de la regió. Sí que hi havia micotoxina en quantitats mínimes només que aquesta substància la sintetitzaven espontàniament plantes locals. En resum, la pluja groga era simplement caca d’abella, que no tenia res a veure amb gasos de guerra i queia en grans quantitats quan un núvol d’abelles gegants sobrevolava. Un entimòleg conegut havia capturat abelles gegants locals. Quan estaven treballant com abelles obreres al rusc tenien un diàmetre abdominal molt gran, però d’alguna forma rebien un senyal i sortien totes juntes al mateix temps a defecar i quan tornaven l’abdomen era més petit. I que dubtaven que algú es pogués morir d’aquest ruixat. Un cop sabut, van sortir per tot arreu homes que treballaven a llocs amb moltes abelles i deien que ells això ja ho havien sabut sempre. S’havien escrit nous articles sobre la suposada malaltia a algun altre país. El New York Times va publicar un article detallat.

Hom hauria esperat que un cop l’incident ha quedat clarament explicat, els responsables haurien d’estar disposats a acceptar-ho i demanar perdó o almenys callar. En aquest cas, van seguir insistint i publicant alternatives fins que cas fou oblidat. Les agències del govern són sempre poderoses i sovint arrogants. Recorda algú el cas de les armes de destrucció massiva que segons algunes entitats el Dictador Saddam Hussein tenia a l’Iraq, però ningú va poder trobar?

Joan Gil

http://Joangil.pubsitepro.com