Els EUA són diferents

El cas tristíssim dels internats escolars obligatoris per a indígenes menors, va començar als Estats Units després de la Guerra Civil i de les guerres índies al voltant de 1890 i es va estendre aviat pels EUA i Canadà. Ja un missioner jesuïta, a qui els indis feien pena, ho va explicar al segle XVII: calien escoles per tal que els nens deixessin de ser salvatges per esdevenir ciutadans, de parlar llengües estranyes a favor de l’anglès i per aprendre la religió per obrir-los les portes del Cel, cosa similar als objectius de les famoses Missions espanyoles a Amèrica. La formulació d’una empresa civilitzadora amb eliminació de la identitat índia s’atribueix a la militància del nord-americà Richard Henry Pratt (“Mata l’Indi que porten dins i treu l’home”) . Moltes entitats i denominacions religioses, sobretot la Catòlica, van assumir sense dubtes aquesta missió tan poc gloriosa.  Cal considerar que tots els Indis ja estaven tancats a les reserves. Hi va haver moltes més escoles als EUA (sobretot a l’Oest) que al Canadà, però són els Canadencs qui més han exposat la tragèdia i la vergonya, han demanat perdó i han pagat compensacions. I com que això va estar molt ben fet, començo parlant de l’Excel·lentíssima i Molt Honorable Sra. Mary Simon, actualment Governadora General i Cap Suprem de l’Exèrcit del Canadà, membre d’una tribu Inuit (que molts europeus anomenen Esquimals). Al Canadà les tribus indígenes es diuen Primeres Nacions. Els Inuits dividits entre el Canadà i Alaska arriben a més de 60,000 i ocupen la província canadenca més gran, anomenada en la seva llengua. Està governada per ells i reconeixen 5 llengües oficials: la seva llengua principal, dos dialectes, anglès i francès. La GG actual Inuit domina la llengua francesa.

Els Governadors Generals de la Commowealth Britànica

L’Imperi Britànic es va enfonsar després de la II Guerra Mundial. Per la seva glòria, cal dir que mentre alguns països van haver de lluitar per la seva independència, molts altres, com Canadà i Austràlia van madurar fins assolir la llibertat per acord lliure i no violent, sense trencar els llaços amb el Regne Unit. Els britànics van oferir als membres de la Commonwealth que podien seguir essent nominalment regnes presidits pel sobirà o sobirana anglesos o si ho preferien proclamar-se Repúbliques. Hi va haver i hi ha encara les dues coses.

Hi ha unes 14 monarquies, però la Canadenca funciona d’aquesta manera: el títol de Governador General es deriva del Govern Francès del Québec; els Anglesos havien preferit sempre el terme  Virreis, però ara tots es diuen Governadors Generals (GG), i són representants de la Reina Elizabeth II, exercint localment els poders del monarca absent. El GG no és elegit sinó nomenat (i acomiadat si arribés el cas) per la Reina pel temps que ella digui, en general 5 anys, encara que hi ha hagut algun cas de 7. El GG ha de presentar-se a Londres a saludar la Reina i acceptar d’ella dues Ordres canadenques molt importants. Torna a Ottawa, on rau a un Palau impressionant i el dia de la presa de possessió el/la GG arriba al Parlament on és saludat per una guàrdia militar d’honor i se li afegeixen molts funcionaris i polítics importants que van en processó darrere el GG fins el Senat. Un senyor que pretén ser l’emissari de Sa Majestat llegeix solemnement la carta real de nomenament. Evidentment no cal votar res. Un altre senyor molt important s’acosta al GG imposant-li les dues ordres atorgades per la Reina i ja està. El/La GG nominalment és titular suprem de les tres branques: legislativa, executiva i judicial però evidentment es guardarà molt d’utilitzar aquestes prerrogatives, una curiositat de la monarquia britànica, nominal i impracticable. En cas d’una vacància el/la GG és substituït temporalment pel President del Tribunal Suprem. Fa uns anys, un GG va opinar que com ell tenia totes les atribucions d’un cap d’estat, volia el títol. La Elizabeth II es va molestar molt. Només ella és cap d’estat i el GG no passa de ser un representant temporal i prou. Al començament, hi havia coses que encara havia de firmar el verdader rei, però el Rei George, pare de l’actual Elizabeth, va escriure que volia que el GG s’ocupés de tot. Un GG va acabar amb els protocols, tractaments i reverències aristocràtiques que encara es practicaven. Només queda ara que quan el GG apareix a un lloc públic, cal tocar l’himne God save the Queen. Finalment hi ha l’acord que els GG triats han d’alternar entre ser de parla francesa o anglesa. Tot sempre igual que a Espanya.

La tragèdia de les  escoles índies canadenques (1894-1947)

Com queda dit, la idea vingué dels EUA i les escoles foren sempre dirigides per religiosos, sobretot Catòlics. El principi era el mateix que a l’altra banda de la frontera: els indis eren salvatges sense civilització dels que calia separar els fills perquè poguessin parlar només francès o anglès i s’afegissin en tot a la ciutadania blanca, lluny de les reserves, integrats i volent ser com tothom (una pretensió transparentment genocida). Les escoles es van establir com a internats, intencionalment lluny de les reserves per separar els nens dels pares (sovint per sempre), esdevenint companys i conciutadans dels blancs cristians i observant la religió cristiana, després de rebutjar les creences indígenes. Molts d’ells no van poder tornar als pares ni a la reserva i quan ho feien no sabien fer res per ajudar ni reconeixien els pares. Els seus noms nadius van ser esborrats i substituïts obligatòriament per noms comuns. Els cabells eren tallats de forma occidental i els vestits substituïts per uniformes.

Aquests nens, sovint arrencats a les famílies per força, eren durament maltractats per parlar la llengua ancestral en qualsevol lloc de l’escola i castigats fins que repetissin en anglès o francès el que havien dit. (Em recorda que després de la Guerra Civil al Principat alguns nens van rebre bufetades per parlar català). Aprenentatge fins al final dels cursos els dirigia exclusivament cap als oficis més humils i mal pagats, sense accés a cap estudi superior. Almenys als EUA, alguns, vistos com poc espavilats i incapaços d’entendre, foren de fet  venuts com esclaus efectius a certs fabricants.

Civilització i assimilació a l’Occident no eren el mateix, com aquestes escoles es pensaven, i ningú te el dret d’imposar o prohibir una religió.

I la bufetada final: molts nens i nenes foren víctimes d’explotacions sexuals, contra les que no hi havia defensa, per part d’homes i dones religiosos.

Potser m’hauria de corregir perquè la bufetada ve ara: Al Canadà en més de 50 anys van “educar” uns 150,000 nois i noies dels quals van morir entre un mínim de 3,200 i un màxim de 30,000 durant l’estudi i foren enterrats al recinte. Raons? Infeccions, sovint degudes a la falta d’higiene, fam i mala alimentació, abusos físics, potser suïcidis. En general, la família no era gairebé mai alertada de la mort dels fills i eren enterrats a patis a l’exterior de l’escola, sovint marcats per creus sense text, que el sobrevivents veurien cada dia. A alguns llocs, sembla que els nens grans eren forçats a excavar les tombes.

Als nostres dies

Les antigues escoles han desaparegut, substituïdes per altres, sovint també religioses, algunes federals, però molt diferents, que promouen i respecten la identitat i respecten la unitat familiar de les Primeres Nacions. L’any 2,008 fou establerta (com va fer en Mandela a Sud-Àfrica) una Comissió per a la Veritat i la Reconciliació que va escoltar i sentir parlar de totes les víctimes conegudes encara vives, publicant llibres amb les seves històries. Hi havia uns 86,000 nadius encara vius, alguns dels quals van poder explicar com havia anat o què havien sentit dir als seus pares. Una darrere l’altra, totes les Esglésies que havien participat van demanar perdó explícitament. El Govern Federal va pagar compensacions econòmiques individuals entre 3 i 10,000 dòlars canadencs.

Ara fa uns mesos, un incident va tornar a emocionar el poble canadenc. Feia poc que unes 250 tombes s’havien descobert al voltant d’una certa antiga escola, cosa que ja semblava prou dolenta, però no ho era. Acabaven de trobar-ne 750 a una altra escola. S’havien remogut les creus i convertit l’àrea en un parc públic. El Primer Ministre Federal, Justin Trudeau, en senyal de dol, va cancel·lar gran part de la Festa Nacional que estava a punt de celebrar-se. Ara hom ha pogut veure a la TV indis amb radars de penetració buscant les tombes. Els indígenes sovint insisteixen molt en enterrar els seus morts a certs llocs sagrats.

Joan Gil

Raons per un conflicte insoluble

Les guerres van costar la vida a més de 200,000 indígenes i un nombre desconegut de colons i soldats federals. Van durar des de la fundació de Jamestown (Virgínia) per colons anglesos fins la rendició del guerriller Apatxe de la banda Chiricahua anomenat Gerónimo pels Mexicans (en realitat es deia Goyathlay). Tots dos participants van guanyar i perdre batalles i van cometre atrocitats injustes, però a la llarga la inferioritat tecnològica dels Nadius i la superioritat aclaparadora dels Federals van decidir el resultat.

Fou molt diferent del que va passar amb els espanyols (encara que el Sr Borrell ho dubti). Avui en dia quan hi ha un conflicte, les dues parts assenyalen l’altra com criminal i provocadora (que sovint és veritat) però ningú vol sentir ni entendre les raons, cosa que hauria permès  resoldre el conflicte sense violència. Quan van arribar els primers Anglos a Jamestown i Massachusetts, tribus Índies els van rebre amb curiositat. El país semblava prou gran per a tothom. Parlaven llengües radicalment diferents i havien desenvolupat una cultura complexa però sens dubte avençada, generalment matriarcal, un codi moral de conducta, un cap, però mai un rei, indústries senzilles utilitàries, una religió en moltes formes amb déus celebrats col·lectivament en danses (sobretot la Ghost Dance), grups de sacerdots i jerarquies socials, resolució de conflictes en reunions. Es preocupaven molt pels seus llocs sagrats i els enterraments dels seus morts. No tenien diners però usaven com els xinesos prehistòrics certes conxes difícils de trobar a la platja. Alguns vivien en cases a poblats establerts, altres emigraven molt, alguns s’anaven del poble només en certes estacions i hi tornaven després. No van ser mai uns salvatges criminals que calia exterminar, com els valoraven tant molts colons i militars com el Hollywood dels Westerns (Un bon Indi és un Indi mort, va opinar el futur President Teddy Roosevelt). Però aquí ve el conflicte: des de feia milers d’anys els Nadius havien viscut caçant i cultivant la terra, anant on volien, recollint menjar, matant ocells i sovint fent d’agricultors. Però allò que ells no es podien imaginar era que algú pretengués ser propietari d’un tros de terra i del seu bestiar, envolant la finca amb tanques. Des de la primera trobada a  Massachusetts fins al darrer dia de Gerónimo, tots creien que llibertat damunt la terra comú era un dret inviolable. De fet moltes reserves indígenes actuals segueixen essent íntegrament propietats col·lectives. Una cosa que va acabar tan malament al països comunistes i Mèxic, però que els Nadius consideraven un dret inviolable.

Ara cal parlar dels colons immigrants que havien vingut per moltes raons: per fer diners sens dubte, per fugir de monarquies i tiranies corruptes, per escapar de persecucions o imposicions religioses, per no voler sentir parlar de guerres, i, sobretot als EUA, per poder fer com volguessin sense intromissions del govern, el somni llibertari tan profundament arrelat als EUA. El lector notarà que aquesta gent perseguida i incòmoda de tantes nacions i llengües diferents venien a Nord-Amèrica, poques vegades al territori espanyol. Sabent això, la tragèdia ja estava cantada, perquè tots aquests immigrants volien casa i granja pròpia, i eren tants que l’espai on havien de viure els indis esdevindria cada dia pitjor i més reduït, i els bisons (bufalos, com en deien falsament els espanyols) anaven desapareixent exposant els Nadius a fam i emigració forçada que sovint acabava amb fam i morts). A més els colons havien introduït dues coses horribles i perilloses que els indis no coneixien: alcohol (whisky barat) i fusells. Ja en tenien prou per iniciar una guerra suïcida de supervivència.

A l’est del Mississipí la tragèdia més notable fou la que els Cherokees van patir amb les anomenades Cinc Tribus Civilitzades, els Muscogees, Seminole, Chicashaw i Choctaw, a més dels Cherokees que havien fet grans esforços intentant assimilar-se i viure als seus territoris com els blancs. Ja podien escriure la seva llengua i havien escrit una Constitució. Per demostrar que eren com els blancs, van arribar a comprar esclaus negres. Eren uns 60,000 i van patir una neteja ètnica descrita a l’apunt previ entre 1830-50 acabant a un nou Territori Indi creat per a ells a l’oest de l’actual Oklahoma.

Quan els indígenes van lluitar per un estat propi

Tecumseh, el cabdill indi que va lluitar amb els anglesos per un estat lliure indi

L’assumpte de tenir un estat indi a mitja Unió fou plantejat dues vegades. La primera fou en les negociacions de pau que van acabar amb l’absurda Guerra de 1812 entre els EUA i l’Imperi Britànic. Els Anglesos amb els que el gran cap indígena Tecumseh havia lluitat i caigut, van suggerir que els EUA consideressin un  territori independent pels Indis entre la costa atlàntica i la pacífica. Els representants Americans es van negar a parlar-ne.

El segon intent, lògicament, el van fer al 1902 les famoses Tribus Civilitzades de la neteja ètnica deportades per Jackson i establertes per força al futur Oklahoma, que de fet havien viscut independentment de de 1890 fins 1907. Per entendre com va acabar, cal llegir una explicació de com la Unió Nord-Americana incorporava nous territoris adquirits. Al principi (com després de la compra de Louisiana a Napoleó) hi havia pocs colons blancs i el territori quedava administrat per l’exèrcit federal. Quan hi havia més residents el Congrés organitzava el territori donant-li no pas encara una Constitució sinó una organització legal dictada a Washington establint un Parlament local amb un Governador elegit, jutges i lleis pròpies, com una mena d’estat de prova. L’últim pas seria acceptar una Constitució lliurement aprovada pels ciutadans i demanar del Congrés des Estats Units una declaració anunciant que el territori havia deixar de ser un territori per esdevenir un nou Estat co-sobirà amb els EU amb els mateixos drets com els estats prèviament existents. Doncs a Oklahoma va anar així: el Territori Indi va durar de 1890 fins 1907. Tenien una capital anomenada Eufala (avui en dia una petita ciutat a l’estat d’Alabama) on en 1902 es van reunir els caps tribals de tots els indígenes, van escriure una altra vegada una Constitució Índia pròpia i van demanar ser acceptats a la Unió com un nou estat sota el nom Sequoyah. El governador, encara no Constutucional de l’Oklahoma blanca, era un polític una mica còmic anomenat per tothom “Alfalfa” Johnston (en tenia grans plantacions), el qual es va presentar a la Casa Blanca del President Teddy Roosevelt amb el seu projecte de dos estats germans, Oklahoma i Sequoyah, i projectes de Constitució per a tots dos. En Roosevelt, un senyor molt especial, va treure l’Alfalfa de la seva oficina a puntades de peu i l’estat de Sequoyah va morir i fou oblidat. Tota Oklahoma fou admesa a la Unió Nord-Americana en 1907. Sequoyah havia mort i seria aviat oblidada. Dues vegades havien intentat assimilar-se i ser igual que els colons blancs i dues vegades van ser rebutjats. Pregunteu a qualsevol americà si en sap res.

Confrontació a l’Oest 

Parlant dels indígenes de l’Oest vistos a les pel·lícules, també van patir molt però de forma diferent, que va acabar tràgicament en guerres, crims i morts. Abans de la Guerra Civil i abans dels trens hi havia un forat molt gran a la plana enorme entre l’Est i les Muntanyes Rocalloses que els nous colons havien de travessar amb caravanes de carros per arribar a Califòrnia. Si no era amb escorta, les caravanes d’immigrants es jugaven la vida posat que els indis pensaven que tots havien vingut  a prendre’ls la terra i l’estil de vida. Hi va haver per anys només dos camins protegits per travessar aquesta plana central tan gran: el Camino Real que arribava a Santa Fe, des d’on era fàcil creuar les muntanyes; el segon era molt més al Nord i estava mig protegit per guarnicions de soldats. En molts casos bandes índies van atacar i sacrificar molts camperols vivint a llocs aïllats. Al final després de la Guerra Civil, el gran General Sherman de la Guerra Civil, el que va cremar Atlanta, fou posat en càrrec de tot l’exèrcit a Mig Amèrica. Va acabar gairebé totalment amb la resistència índia, tancant els lluitadors a petites reserves on era difícil viure bé. L’incident una mica anterior més tràgic (entre molts) tingué lloc amb els Sioux a Dakota del Sud a l’anomenada Guerra de Dakota del Sud. Com que no tenien menjar i els blancs es negaven a ajudar, van fer un atac molt violent que fou aturat per l’exèrcit que va fer presoners a gairebé tots els Indis. Els van jutjar com a criminals i 300 foren condemnats a mort. El President Lincoln en va indultar la majoria, però 38 foren executats.

Wounded Knee, mai oblidat

Hom podria omplir pàgines amb descripcions de massacres comeses pels federals que veien com la seva missió era protegier sempre els blancs del salvatges, i veien els Nadius com a salvatges perillosos. La pitjor massacre, mai oblidada, coneguda com Wounded Knee,  tingué lloc el 29 Desembre 1890 a la Reserva Lakota (Sioux) de Pine Ridge a Dakota del Sud. Va començar absurdament perquè un grup d’Indis volia ballar la seva Ghost Dance, que molts blancs veien com una cosa satànica i perillosa  que calia prohibir. Durant el dia un destacament petit de l’exèrcit havia topat amb un grup d’Indis que es veu que volien fer la dansa i estaven armats. Els soldats els van desarmar i el grup d’Indis va tornar al poblat principal, on vivia el Cap sioux, un ancià ja molt gran. El Coronel en càrrec va decidir que calia anar al poble i desarmar tothom. Es van acostar quan ja era fosc. Despertats i preocupats molt Indis van sortir a l’exterior, el Cap desplegant una bandera nord-americana. Aleshores un altre home vell que tenia un rifle el va disparar accidentalment i els soldats van obrir el foc, atacant, matant i cremant tothom i tot. Hi va haver uns 250 morts (probablement 300, degut a morts ulteriors, i uns 49 ferits. Només un grapat de soldats van morir o ser ferits. Els Indis parlant de les seves memòries afegeixen que els soldats es van endur dones i nens vius. La premsa blanca ho va descriure i celebrar de forma jubilant. En 1973 es va repetir un segon incident greu a Wounded Knee causat per les queixes indígenes de mal tractament. La topada fou entre l’FBI, que venia amb tancs, i els indígenes amb morts i ferits. Al poc temps es va produir el famós incident a la festa dels Oscars a Hollywood quan Marlon Brando es va negar a acceptar un Oscar pel Godfather enviant en el seu lloc una noia nadiva vestida amb guarniments indis que va rebutjar en públic el guardó per solidaritat amb els indis. Li van prohibir que llegís el discurs de Marlon Brando i la van amenaçar amb ser detinguda si parlava més de 60 segons. La reacció del públic fou predominantment dolenta i la de la premsa més aviat indiferent.

Joan Gil