Els EUA són diferents

Nens Sioux us saluden

Felicitació de Nadal bilingüe. El President es diu Shortbull (toro curt)

Els indígenes, que als EUA prefereixen ser anomenats Nadius i consideren les seves tribus Nacions Sobiranes, representen un 2% de la població, encara que aquesta quantitat inclou els indígenes d’Alaska i Hawaii. Hi ha moltes disputes sobre el seu nombre quan els primers colons van arribar: potser 3 milions, potser 15. Un 40%, representant en general els nadius de pura sang, viu a les reserves, mentre que un 60% d’indis, sovint amb descendència mixta incloent altres races (sobretot europees i africanes), resideixen a les ciutats o allà on volen, perquè una llei federal de 1924 els va fer ciutadans i una altra en 1968 els va reconèixer drets civils similars als rebuts pels negres. Moltes tribus mantenen arbres genealògics, perquè cal tenir un cert percentatge de sang indígena per poder ser acceptat com a membre de la tribu. Els estats amb més indígenes residents són sobretot Califòrnia i també Arizona i Oklahoma, on sovint tenen mútues i ajuts i celebren trobades, danses i festes. En general el nivell de vida és modest, per sota del dels negres i latinx (hispans) però com sempre hi ha excepcions amb gent de carrera i benestant. Un Vicepresident dels EUA fou indi i ara una dona índia és la Secretària federal de l’Interior. Avui en dia són ben vistos i respectats per la població nord-americana, però a l’inrevès els indis tenen moltes queixes i han organitzat la seva resistència civil pròpia amb el suport de molts progressius. La seva demanda principal és sempre el respecte a la seva sobirania, que ells veuen com similar a la sobirania compartida que existeix entre els 50 Estats individuals i la Unió Nord-Americana, un punt que és reconegut i respectat però que presenta molts problemes en la pràctica. Les reserves són plenament autònomes amb jutges, lleis, eleccions, president elegit, cossos policials i molts poders comparables als que tenen els estats i són inviolables, sense cap 155. En molts casos reconeixen només el govern federal, prohibint cap mena d’actuacions o intervencions legals als estats dintre les reserves. Si de cas hi hagués un problema molt greu, caldria dirigir-se directament a un Jutge federal o potser a l’FBI, que és la policia federal, mai a una autoritat estatal. Hi ha alguna excepció. En 1916 el Congrés va aprovar l’Acta d’Apropiacions Índies que establia que les nacions índies reconegudes no eren països independents sinó que havien d’acceptar certes limitacions del seu poder. Les baralles sobre aquest punt, que és extremadament sensible pels nadius, han estat freqüents resultant en incidents, algun cop còmics, altres vegades gens còmics. En l’actualitat el govern de la Unió reconeix 574 nacions indígenes amb noms rarament coneguts, aproximadament la meitat titulars de reserves. Probablement aquests indis es deriven de 4 o 5 grans nacions originals antigues que van quedar fragmentades en bandes o tribus, un problema infernalment complicat per als historiadors. Per exemple els Sioux són simplement una banda dels Lakotas. Moltes tribus sota pressió nord-americana van perdre del tot o en part les seves llengües originals, que els indígenes, havent establert una forma d’escriure-les, en l’actualitat estan protegint i defensant desesperadament.

Indis i cavalls

Tots hem vist pel·lícules de lluites entre cowboys i indis a cavall, però quan Colom i els seus aventurers van arribar, no quedava ni un sol cavall a cap racó de les Amèriques. Els arqueòlegs hi han trobat esquelets molt antics però que ja havien desaparegut al segle XV. D’on se´ls van treure els indígenes?  Dintre d’allò que avui en dia és l’estat de Nou Mèxic habitaven entre altres molts indis (uns 40,000) de l’ètnia anomenada pels invasors espanyols “Pueblo” perquè eren agricultors que vivien en petits pobles al cim de turons, un nom que s’ha quedat i és usat actualment pels Nord-Americans. Els indígenes Pueblo són els mateixos que havien bastit i abandonat cases de pisos a certes cavernes naturals a llocs avui en dia desèrtics, el més famós dels quals és el Parc Nacional de Mesa Verde. En 1,680 la nació Pueblo es va alçar contra la dominació estrangera i els espanyols sobrevivents van haver de fugir a peu cap a El Paso, deixant enrere una quantitat considerable de cavalls. Sembla (sense que hi hagi proves contundents) que els indis Comanches de Texas, conscients de la seva utilitat, els van adoptar i van començar a criar-los i vendre’ls, escampant-los aviat per tot el país. Els espanyols van tornar 16 anys després. Aquest animal, instrument de mobilitat, migració i lluita canviaria la història de la nova nació.

Indis de l’Est i de l’Oest (separats pel riu Mississipí) i el començament d’una tragèdia

Ja els Pilgrims anglesos arribats a Massachusetts i els fundadors de la colònia de Virgínia van topar immediatament amb tribus diferents d’indígenes evidentment de l’Est. Aviat el gran problema es va fer palès: els indis no reconeixerien mai la propietat privada individual de la terra, que veien com un present dels déus perquè els homes poguessin compartir-la en llibertat i extreure’n beneficis com conreus, aigua i bestiar per caçar. Els anglesos, el que volien era tenir terra de propietat envoltada de tanques i amb animals domèstics propis reservats per a ells. Vist així, tots els nous arribats eren enemics que venien a destruir la vida i els recursos ancestrals dels indígenes i a excloure’ls. La lluita, una verdadera guerra, duraria fins finals del S. XIX. Què es van pensar els indis que van cobrar diners dels holandesos  per vendre l’illa de Manhattan? No se´ls havia acudit mai que això fos possible. Com ho van interpretar? Com si haguessin venut l’aigua del mar? L’últim episodi de la confrontació seria la guerra amb atacs constants de tribus indígenes a mig Amèrica, l’espai entre l’Est i l’Oest que les caravanes de nous colons havien de travessar anant a l’Oest, inclosa la meravellosa Califòrnia.

Al Nord-Est molts residents indis eren ciutadans de la Confederació Índia Iroquois, la qual demostrava com tribus completament separades es podien entendre i ajudar mútuament. Diuen que en certa forma van servir de model als fundadors dels EUA i als autors de la Constitució perquè ensenyaven a respectar els drets dels altres. El problema dels Iroquois foren les aliances equivocades, primer amb els Francesos del Quebec, després amb els Britànics, sempre contra els nous colons. En acabar la Revolució nord-americana els va semblar prudent retirar-se al Canadà.

Uns altres indis molt notables de l’Est foren els Cherokees, que compten avui en dia amb 400,000 membres, que són els qui més raó tenen per queixar-se. Eren agricultors molt bons establerts al Sud de la costa Atlàntica. Un d’ells, que devia ser un geni, va aconseguir per primera vegada entre els indis desenvolupar una forma escrita de la seva llengua Cherokee, que segueix en existència. Determinant que les lletres romanes no feien justícia al seu idioma, es va inventar un nou alfabet. Els Cherokees eren particularment forts a l’estat de Tennessee i altres llocs dels sud, sempre prop de grans rius. Van treure la conclusió que no hi havia res a fer contra els nous colons i van decidir imitar-los. Van construir cases, granges, intensificar l’agricultura i van arribar a escriure una verdadera Constitució similar a l’americana per a la seva nació sobirana. Sota pressió dels colons blancs, van arribar a comprar esclaus. Volien ser americans com tothom. Però ai las, els Americans no els volien i cobejaven les seves terres.

El President dels EUA era el famós Andrew Jackson de Tennessee, un populista fundador del Partit Demòcrata, que de militar havia fet guerres contra diverses tribus del Sud (no obstant tenir un fill indígena adoptat) i havia expulsat els espanyols de la Florida. Poc a poc les queixes contra els indis originades en l’odi i la cobeja van acabar en una llei expulsant, previ pagament de compensacions miserables, tots els indis de l’Est del Mississipí enviant-los a un nou Territori Indi a l’actual estat d’Oklahoma. Aquesta neteja ètnica tan odiosa va acabar en la Marxa de les Llàgrimes que va costar moltes morts i desgràcies i que els Cherokees no han oblidat mai. Havien intentat integrar-se i no fou tolerat. Ara que tots els indis no van poder ser enxampats ni expulsats mentre que també molts no-Cherokees foren expulsats. Encara en queden bastants.

A l’Oest del Nord les tribus que més van lluitar contra la colonització foren els Lakota (Sioux) i Cheyennes al nord i centre i al Sud els Navajos (amb la reserva més gran que avui en dia també arriba als 400,000 membres) i els Apaches, tots dos (Apaches i Navajos) formant un grup que segons l’ADN és diferent dels altres indis. A Texas vivien els temuts Comanches, guerrers terribles que ocupaven la Comancheria, com en deien els Mexicans, un territori gran com Catalunya del què cap blanc prou agosarat per entrar-hi podria sortir viu. És això allò que ensenyen els Westerns.

Incidents sobre la sobirania

La lluita pels drets indígenes, sobretot la sobirania atorgada per escrit pels EUA en molts tractats ignorats i violats, no va despertar-se fins després de la II Guerra Mundial, però no ha acabat mai encara.  Casos divertits? Una vegada un grup d’indígenes es va presentar a la frontera amb passaports expedits per la tribu. En un altre cas, una tribu molesta per una carretera construïda sense permís a la seva Reserva, va enviar una carta certificada a Washington declarant la guerra als EUA i van tancar la carretera exigint peatges. Aquests casos eren de fet molt complicats i van haver d’anar-hi gent del Buró d’Afers Indis a arreglar-ho. Coses que no feien riure? Advocats tribals han exigit dels tribunals federals retorn de territoris de la reserva ocupats des de fa més de cent anys per colons; lluites contra pipelines de petroli; negació de serveis federals (els Navajos tenen pobles sense aigua corrent i mala electricitat i poc Internet). Fa anys venien cigarretes importades il·legalment de Mèxic sense pagar impostos. També han obert Hotels amb Casino dintre la reserva a estats on el joc està prohibit.

Declaració del Congrés dels EUA annexa a la llei del pressupost de defensa de 2009

En nom del seu poble, els Estats Units demanen perdó a tots els Pobles Nadius pels nombrosos casos de violència, mal tractament i negligència infligits als Pobles Nadius per ciutadans dels Estats Units.

Que ho diran a Madrid aviat també?

Joan Gil

Tags: Cherokees, Comanches, Indis nord-americans, Indis Pueblo, Marxa de les Llagrimes, Navajos, Reserves indígenes, Sioux (Lakota)

Per segles els colonitzadors europeus de Nord-Amèrica van parlar amb menysteniment de les nacions indígenes que vivien feliçment al continent, tractant-los de salvatges i criminals sense cultura, potser d’intel·ligència limitada. A una ciutat prop del Mississippi, al sud de Chicago, a l’Estat d’Illinois, a una petita ciutat anomenada Collinsville, el visitant pot trobar un Parc Històric Estatal contenint la ruïna extraordinària de Cahokia, d’uns 35 qm2, que va arribar a tenir a l’interior una població de 15,000 residents amb potser uns 20-30,000 més vivint a l’exterior de les fortificacions. No obstant haver estat ocupat entre els nostres segles IX i XV, el lloc ha de ser considerat prehistòric perquè els indígenes no van tenir mai llengua escrita ni van estar en contacte amb altres que la tinguessin. Els nous colons en coneixien el lloc però com que els indis no eren res, deien disbarats: que potser eren restes dels víkings, dels fenicis (!) o segons els Mormons, d’una tribu perduda d’Israel.

Com Homo sapiens va arribar al continent

Dissortadament a diferència d’Àsia, Europa i Àfrica i potser degut a l’arrogància dels europeus, als EUA i Canadà s’han trobat poques restes prehistòriques humanes, cosa que fa molt difícil posar data a l’arribada i hi ha hagut moltes disputes i verdaderes baralles. Algunes coses estan molt clares. Té molt a veure amb la fi del darrer període glacial quan l’aigua de mar estava pujant de nivell (al final per uns 10 m). Els homes van arribar potser fa uns 12 o 15,000 anys (o molt més aviat, segons alguns) procedents del sud de Sibèria, com demostren estudis d’ADN comparatius, i aprofitant el baix nivell de l’aigua encara existent, van caminar a peu entrant per l’estret de Bering. Un cop arribats a Alaska es van trobar amb dues de les glaceres més grans en existència. Una baixava d’Alaska en llarg de la Costa Pacífica fins prop de Califòrnia, l’altra baixava des del Pol Nord a través del Canadà entrant a la meitat dels EUA (de fet, quan es fa desglaçar, l’aigua d’aquesta glacera va crear els Grans Llacs). Tornant als primers descobridors, ells van tenir l’opció (1) de baixar al corridor amb l’espai considerable obert i sense gel entre les dues glaceres fins arribar al clima millor de Nou Mèxic, on s’han trobat restes de destrals i fletxes. L’altra alternativa, (2) que els arqueòlegs no es cansen de debatre, hauria estat que potser van baixar fent navegació costanera fins arribar a Xile, on s´han trobat restes més antics que els que tenim als EUA, cosa gens fàcil d’entendre.

Als EUA i potser menys al Canadà, hom ha desenterrat moltes de les restes prehistòriques comuns: ossos d’animals menjats, llars de foc, destrals, ganivets i puntes de pedra. Per no anar més lluny a Washington DC al Rock Creek Park hom ha trobat  una  col·lecció de destrals i altres estris desenterrats al parc. De la població en sabem molt poc.

Accelerem el rellotge uns quants milers d’anys i trobarem a Nord-Amèrica moltes tribus i nacions parlant llengües molt diferents, amb certes similituds culturals i religioses. Aquests idiomes, en part preservats i ara en vies desesperades de recuperació, han establert l’única possibilitat d’intentar seguir els moviments indígenes, identificant punts comuns idiomàtics que permeten seguir el parentiu històric, connexions i origen de moltes tribus, que desafortunadament, malgrat la seva avençada estructura social, religiosa i fins i tot política, sempre sense propietat privada de la terra, no van saber desenvolupar cap tecnologia important ni establir estats o territoris com nosaltres vam fer i no hi va haver una sola llengua escrita (fins al segle XIX, quan un geni lingüístic Cherokee va inventar un alfabet i forma escrita de la seva llengua tribal).  A diferencia dels Mexicans i Peruans, tampoc van saber o no van voler construir mai edificacions de pedra perdurables. Probablement la cultura més desenvolupada que van tenir fou la del Mississippí, magníficament representada per la ciutat de Cahokia, que podria ser la població més antiga de les Amèriques.

La ruïna de CAHOKIA

No hi ha forma de saber com es deia de debò i Cahokia és el nom triat d’una tribu índia establerta a la regió fins als nostres dies. La característica més important de la ciutat és l’existència d’una plaça més o menys  circular contenint un gran nombre de turons de terra sempre en la forma d’una piràmide truncada feta no de pedra sinó de terra extreta d’un petit llac. La més gran i notable té una àrea a la base d’uns increïbles 550 m2, que és més que qualsevol piràmide egípcia i una altura d’uns 80 m. La superfície al damunt és plana. Al S.XIX s’hi va instal·lar una comunitat de frares i per això es diu Turó dels Monjos. Hom sospita que originalment hi havia viscut un sacerdot o dirigent important i que aquests turons tenen significat religiós i eren el centre de pelegrinatges. Per tot arreu s’hi troben uns 80 turons addicionals, tots amb l’aspecte de piràmides truncades, algunes amb enterraments, altres amb edificis a la superfície plana de dalt.

Una altra característica important és la presència de pals verticals molt alts plantats a certes àrees que clarament serveixen de rellotge i de marcador d’esdeveniments astrològics, com ara el solstici i l’equinox, com hom ha trobat a molts altres llocs prehistòrics pel món. Dintre de la plaça hi havia de tot: camps d’un joc especial, danses religioses, mercats, balls, festivals. També s’han trobat artefactes de coure i algun dibuix metàl·lic amb figures humanes. Una cosa molt important és que hom hi ha trobat restes de l’únic forn de metall (coure) mai trobat als EUA.

Pel que fa als habitatges, estaven al voltant perifèric de la plaça, annexes sempre a una muralla de fusta que fou reconstruïda tres vegades, cosa que fa sospitar l’existència de perills. Com queda dit, hi van viure al moment culminant (probablement al voltant de 1050) uns 15,000 residents i molts més a l’exterior, potser 25 o 30,000 en algun moment.

Cahokia fou abandonada bastant de pressa al segle XV i no hi ha forma de saber perquè. En qualsevol cas, la civilització del Riu Mississippí va quedar estesa per un gran territori i s’hi han trobat restos arqueològics i sobretot molts turons amb piràmides truncades com les Cahokia. Al segle XIX alguns indígenes a l’Est del Mississippí, sobretot Cherokees, encara vivien a cases bastides al damunt d’un turó com una piràmide truncada.

Comentari Final

El tractament que els indígenes sobretot de l’oest han rebut de Hollywood és un ultratge intolerable que ha causat opinions falses i injustificades, com va demostrar recentment un comentari ignorant del Sr Josep Borrell. En primer lloc els indígenes de l’Est i els de l’Oest (a l’Est i Oest del Mississippí com diuen els Americans) eren i són molt diferents. En una de les primeres de moltes guerres índies del segle XVIII al XIX, on els blancs no van guanyar sempre totes les batalles, el jove George Washington fou fet presoner i esdevingué captiu dels indígenes. Els britànics, (volent dir els canadencs), van intentat formar un estat independent indígena entre l’Est i Oest dels EUA i un cap indi, Tecumseh, un heroi nacional canadenc que també te una estàtua al Capitoli de Washington i fins tot havia creat una capital, va entrar una vegada victoriós a Detroit amb suport britànic durant la Guerra de 1812 entre el Regne Unit i els EUA. Els de Hollywood ignoraven moltes coses, i pintaven els indis com salvatges sense explicar les seves raons per seguir lluitant amb la desesperació dels que ho han perdut tot en situació transparent d’inferioritat. Ignoraven el paper de les dones índies en societats que en molts casos eren matriarcals i gairebé sempre manaven a casa. En algun cas podien fer de medicina-persones i fins i tot entrar al rang dels sacerdots. Tota una generació europea i potser americana es va pensar que tots els indis nomes vivien en tendes (tepees). I moltes altres coses.

Joan Gil

Tags: Indis Americans

Mirant enrere i sabent com és la tecnologia en els nostres dies, ens podria fer riure o almenys somriure contemplar les coses que passaven als primers pioners de l’aviació militar en aquells temps, sobretot sabent que la gent que de debò sabien volar, estaven lluitant a Europa (Gran Guerra) i que l’aviació estava en càrrec d’una branca de l’exèrcit que probablement no hi entenia res i depenia d’un món tecnològic i industrial encara poc desenvolupat. Ja s’havien fet intents d’oferir un servei de Correus per avió,  el segle XIX en un baló d’aire calent i després ja en certs avions, però en el cas del què parlem es tractava d’establir un servei regular de Correus entre Washington DC, Filadèlfia i Nova York. Què tenia a veure això amb l’exèrcit? És curiós, però el cap de l’aviació ho va oferir a Correus voluntàriament perquè els seus pilots a la guerra europea, ja en l’etapa final, hi arribaven sense tenir prou experiència de vols llargs sobre terreny habitat i es perdien. Un vol diari de Washington a Nova York seria bon entrenament.

I la impremta federal? El govern només en tenia una a Washington que ho havia d’imprimir tot: documents, formularis, passaports, circulars, diners i segells i els treballadors estaven tots esgotats. Ja sabien imprimir en dos colors (hom pot veure la premsa al Museu Nacional de Filatèlia, al costat mateix d’Union Station). Ara bé: nomes podien imprimir en un color. Si el segell n’havia de tenir dos, calia canviar el motlle i imprimir dues vegades, confiant que el segon motlle estigués ben alineat.  En aquest ambient podia passar de tot però tothom ho va sobreviure bé. Amb excepcions.

L’avioneta protagonista, un avió originalment militar però dissenyat només  per l’entrenament de nous pilots, era oficialment un model Curtiss JN-4HM. Totes les coses noves eren molt admirades pel públic, que es va inventar el nom tret del model JENNY, que és molt popular entre dones. Originalment un JENNY tenia dos seients, quatre ales, cap arma, un abast de 140 qm i una velocitat màxima de 105 qm/hora. Podia volar un màxim de 90 minuts perquè se li acabava la gasolina. Quan se li acabava la gasolina, el pilot mirava de planejar a un lloc pla i sovint, si l’avió no havia quedat destrossat, un agricultor els oferiria una llauna plena de gasolina per poder tornar a casa.

Com fou descobert el segell JENNY amb l’avió invertit

Segell Original de $0.24 ensenyant l’avioneta inaugural invertida

El verdader JENNY al Museu Nacional de Filatelia (per l’autor)

Segell Original de $0.24 ensenyant l’avioneta inaugural. El dibuixant l’havia copiat del primer avió que cobriria la ruta. Molts interessats ja havien fet broma parlant de la possibilitat que el JENNY sortís amb la panxa enlaire, perquè dues coses semblants ja havien passat.

El Sr. William T Robey era un ciutadà de Washington DC, caixer a un negoci financer, amb molts amics, que sentia gran passió per dues coses: avanços científics i tècnics i a més estava molt aficionat a la filatèlia. Havien anunciat que el 15 de Maig de 1918 inaugurarien el servei regular del correu aeri Washington-Filadèlfia-Nova York a un cost de 24 cèntims, que era molt car en aquells temps. La gent es comunicava sovint enviant cartes als amics per correu. En Robey va escriure a un amic que eren tan ximples, que serien capaços d’imprimir l’avió al revés. Molta gent en parlava, sempre de broma. El segell es posaria en circulació el dia 13 Maig, dos dies abans de la inauguració del servei. El dia 14 en Robey es va presentar a treballar a la feina però a mig matí es va aixecar, va anar a un banc a treure $50 i es va dirigir a l’oficina principal de Correus. A la finestreta va demanar una pana intacta de 100 dels nous segells pel Correu Aeri. Ell va explicar més tard que el cor se li va aturar quan va veure els 100 segells invertits en mans del funcionari. Tremolant va pagar els $24 sense dir res i només aleshores va preguntar al venedor si en tenia més d’aquells. Com diu d’aquells? Què vol dir? Amb l’avió invertit? Com ho havia de saber jo? No he vist mai un avió. Però miri, si el producte que li he venut és deficient, li torno els diners i ja està. Sí home, això mateix voldria en Robey. Se’n va anar cantant i celebrant la seva bona fortuna i els diners que en trauria. Apart d’aquesta pana de 100, no apareixeria mai enlloc cap altre JENNY invertit més. Els de Correus van dir que havien trobat i retirat tres fulls abans de posar-los en venda i que els havien destruït. La pana venuda se’ls va escapar. Qui sap!

En William Robey volia diners. Va començar a ensenyar el seu tresor, invitant amics a casa seva a veure’l i per descomptat a negociants filatèlics. La gent de Correus en van sentir parlar i es van presentar a casa seva demanant que retornés els JENNYs per consideració a la nació i la guerra mundial on lluitaven tants Americans. Era un cas difícil perquè en general hi ha segells rars únics amb sols 1 o 2 exemplars, però en aquest cas n’hi havia 100. Al final en Robey ho va vendre a un negociant de Filadèlfia per $15,000, una fortuna molt gran. Va comprar una nova casa i pagar un gran casament a la seva filla.Però havia badat. Poques setmanes després, el negociant havia re-venut els segells per $20,000 a un multimilionari molt conegut, HR Green. La seva mare fou la famosa Bruixa de Wall Street (era molt prima i anava sempre vestida de negre amb barret negre) una de les millors i més exitoses  inversores conegudes a Wall Street. El nou propietari es distreia comprant coses rares o úniques. El filatèlic li va aconsellar trencar els segells o individualment o en lots de 4 perquè això rendiria més. I així es va fer. Els segells es van dispersar pel món. Els disbarats no havien acabat, no obstant. N’hi ha 6 que ningú ha trobat mai. Un es va perdre perquè la dona del propietari el va destruir amb una vella aspiradora, netejant la casa. Una altra fou pegada a un sobre i utilitzada per enviar una carta. El marit va aconseguir recuperar aquest segell, però tenia un segell dels Correus. Hi ha hagut molts JENNYs falsificats i el Servei de Correus Americà va publicar i vendre en broma un altre JENNY intencionalment invertit per commemorar un aniversari, amb un preu molt diferent. La darrera vegada que un fou subhastat, va anar per $1.5 milions. Una discussió curiosa que mai s’ha resolt fou si era l’avió o el marc vermell el que estava al revés. Mirant la foto ja es veu que havia de ser l’avió, perquè hom pot reconèixer  alguns punts blaus damunt del marc vermell.

Inauguració accidentada del Correu Aeri Washington-Filadèlfia-Nova York el 15 de Maig de 1918

El responsable de la instrucció dels nous aviadors era un Coronel Fleet que el 3 de Maig fou cridat a una oficina on li van manar tenir els avions, una pista d’aterratge, els aviadors i tot preparat pel dia 15 i que hi hauria una gran cerimònia inaugural del servei davant del President Wilson. I ara, va respondre. Si tinc només 12 JENNYS i no poden volar fins Nova York! Res de res: el dia 15 a migdia i prou. Però si els JENNYS no tenen espai per dur el sac de correu ni prou gasolina per arribar-hi! El seu problema, Coronel. No ens molesti amb detalls.

En Fleet es va posar en contacte amb la fàbrica Curtiss. Volia que li convertissin en deu dies el segon seient dels JENNYs en una caixa tancada per a la bossa de correu i que habilitessin al costat dos tancs nous suplementaris de gasolina. I que canviessin el motor per un HISPANO-SUIZA més fort. (Potser estava fet a Barcelona?). Sí que ho van fer, però van tornar els avions empaquetats, amb ales desmuntades al costat. I l’aeròdrom, que? Hi havia de venir el President. En Fleet va habilitar un camp bastant pla entre el Tidal Basin (on hi ha els famosos cirerers japonesos) i el Monument a Lincoln, amb carretera d’accés però sense dipòsits de gasolina a prop, i per això en Fleet va haver de manar buidar tots els avions i portar-li a ell la gasolina.

El desastre va començar el dia abans de la cerimònia, el 14 de Maig. En Fleet havia trobat bons llocs per aterrir a Filadèlfia i Nova York (un d’ells un hipòdrom) i sabia que la gent hi aniria a celebrar l’esdeveniment. Va anar a NY amb dos aviadors de confiança i els va manar volar Washington amb els nous avions modificats que acabava de rebre per veure si funcionaven bé mentre ell els seguiria amb un JENNY vell no modificat. Gairebé no van poder enlairar-se per la boira, el vent i la pluja, però al final els tres avions van sortir. El problema va començar quan ja estaven en l’aire. Degut als núvols no es podien veure, i l’avió  del Coronel era de l’antic model molt més lent que els dels seus joves aviadors, els quals va perdre. Quan Fleet va veure que se li acabava el gas, va haver de planejar i per sort va trobar una àrea plana per aterrir. Era al costat de la casa d’un funcionari important de Correus. En Fleet va tornar a la capital no se sap com i enrabiat va manar a un dels dos aviadors que l’havien perdut prendre una llauna plena de gasolina i anar a buscar l’avió, cosa que van fer.

El segon problema, molt més greu, era la qüestió del pilot de l’avió inaugural, que seria una feina de prestigi davant la premsa, el President i moltes autoritats. Es van presentar dos candidats, tots dos sense cap experiència, acabats de sortir de l’escola de vol a Texas amb només unes 30 hores d’experiència. Tots dos estaven mal triats, però a més, un dels dos anomenat Boyle era un verdader ximple i en Fleet ho sabia. Perquè els havia d’acceptar? Perquè els pares de tots dos eren homes molt poderosos que insistien i així és el món. El pare de Boyle era un jutge que feia negocis amb Correus i l’altre, anomenat Earl Ovington era un cas similar, però una mica menys.  El Coronel Fleet temia (amb raó) un desastre.

El President Wilson es va presentar amb pompa i circumstància amb la seva muller i molts Secretaris (ministres) i també amb el futur segon President Roosevelt (Franklin Delano), que encara no estava a una cadira de rodes. Van fer de tot: donar flors i fer fotos a l’aviador triat (en Boyle), una petita desfilada, música i un vehicle del servei de Correus que va dur i dipositar cerimoniosament el sac amb el correu al JENNY, mentre el President Wilson escrivia en públic i firmava una nota per a un funcionari a Nova York.

En Boyle va posar en marxa l’avió modificat que Fleet amb feina havia aconseguit omplir de gasolina i es va enlairar. Però sens dubte per falta d’experiència li va costar pujar i semblava que anava a estavellar-se contra els arbres al final de la pista. El públic va cridar esgarrifat, però en Boyle va superar aquest primer obstacle. Cal saber que en aquell temps no hi havia mapes ni ràdio i que el que feien els pilots era identificar carreteres i vies de tren al sòl i les seguien. També tenien una brúixola, la qual segons les declaracions de Boyle no funcionava. Després de volar una certa estona en direcció Sud (NY en canvi està al Nord de Washington) es veu que va observar que l’Atlàntic es trobava a la seva esquerra, mentre que si hagués volat en l’altra direcció, hauria hagut d’estar a la dreta. Valentament va girar l’avió intentant tornar a Washington i va acabar estavellant-se de mala manera a un camp de pagès. Ell se’n va sortir però l’avió  va quedar molt malmès. Boyle va trucar per telèfon el desesperat Coronel Fleet, que l’havia vist anar al Sud, explicant que havia caigut a terra prop de Waldorf, estat de Maryland, i que el correu estava intacte. Fleet va aconseguir anar a trobar-lo i  va donar la bossa del correu a l’altre candidat enxufat,  Earl Ovington, que sí que va aconseguir arribar a Nova York amb molt retràs però amb tot el correu i fou rebut entusiàsticament, esdevenint el primer que ho havia aconseguit.

El papà d’en Boyle va insistir que un accident pot passar a tothom i que calia que donessin al seu fillet una altra oportunitat. L’endemà Boyle va arrencar des de Washington darrere d’un avió pilotat per un aviador amb més experiència que l’aniria guiant cap a Nova York. Calia només seguir un camí de tren de quatre vies, molt visible, que era fàcil i més enllà de Filadèlfia es podria veure l’aigua del mar i seguir la costa. Es van enlairar tots dos avions, però als 30 o 40 qm al guia li va semblar que ara en Boyle ja no es podia perdre i va girar tornant a casa. Mal fet. Boyle va tirar endavant (o en darrere). Es va acostar a la costa Atlàntica, molt a l’Est de la seva destinació, va volar a la costa per sobre de la famosa Badia de Chesapeake (que verdaderament és molt entremaliada) i va concloure que s’havia tornat a perdre. Al final, esgotada una altra vegada la gasolina, va aconseguir tocar terra viu prop del Cap Charles, prop d’una localitat anomenada Edgerton. En Boyle va tornar a sortir intacte. Dues vegades seguides no havia pogut trobar la ciutat de Nova York.

Potser és difícil de creure, però el jutge Boyle va tornar a insistir que el seu noi tornés a provar per tercera vegada. Doncs no, prou. Què va respondre el Coronel Fleet? No se sabrà mai. Però cal dir, en resum, que malgrat tots els incidents ningú va morir o ser malferit i que el correu va arribar sempre. Aquest sistema amb aviadors de l’exèrcit pilotant els avions de correu no podia durar gaire i a més la Guerra Mundial s’estava acabant i aviat tornarien a casa molts pilots competents buscant feina. A l’Agost els militars van plegar i Correus va començar a contractar aviadors civils.

Joan Gil