Els EUA són diferents

D’aquí un parell de dies, el 22/11, es compliran el 58 anys de la mort de John Fitzgerald  Kennedy a Dallas (Texas). Tothom que vivia recorda on estava quan es va saber, perquè tant ell com la seva dona Jacqueline Kennedy eren dos dels personatges més famosos del món i vivien envoltats d’una aura de dites brillants molt retòriques polític-filosòfiques i fotos magnífiques que encisaven tothom. Però s’ho mereixia? Ara sembla totalment oblidat. En Biden, també catòlic com ell, no el va nomenar ni una vegada durant la campanya. L’escriptor famós Norman Mailer va dir que JFK seria un actor molt taquiller. La revisió moderna de la seva carrera no l’afavoreix gens. Què va fer que segués memorable? Una rebaixa d’impostos, el primer tractat contra l’explosió de bombes atòmiques a l’atmosfera, el projecte d’anar a la Lluna (hom pot escoltar un enregistrament de a seva conversa a a Casa Banca amb el Director de la NASA que avisava del perill i enunciava altres prioritats, de les què en JFK no volia saber res: anar a la Lluna era l’única prioritat dels EUA) i sobretot, al meu parer la resolució de la crisi dels coets nuclears soviètics a Cuba, on de fet ell fou l’únic que s’oposava al bombardeig immediat de Cuba, que hauria pogut acabar en un holocaust nuclear. Per altra banda  molt dolenta, el seu tractament de la Guerra del Vietnam que va passar de ser una col·laboració absurda amb els Sud-vietnamites a una tragèdia i derrota immenses. I l’embargo contra Cuba, que encara dura.
Qui era en Kennedy?  Comencem pel pare que el va fer President.

Joseph Kennedy

Si algú s’interessa, tenim la sèrie americana Boardwalk Empire on Joseph Kennedy surt a la darrera temporada. Era un home que s’havia fet molt ric durant la Gran Depressió amb especulacions bursàtils (com la que tanca el darrer episodi). Sembla haver estat un representant als EUA del Rom Bacardí. Arribada l’absurda llei seca al pais es va posar a destil·lar il·legalment alcohol que com es veu a la sèrie només es podia vendre a la Màfia. Quan la vida va tornar a la normalitat, va donar diners per a la reelecció  a Franklin D Roosevelt, que el va premiar amb l’Ambaixada dels EUA a Londres (en deia “a la Cort de Sant Jaume”). A Londres malgrat les opinions de Roosevelt, va simpatitzar amb el govern de Hitler, exigint mes negociacions enlloc de confrontacions. Un empleat va tornar d’un viatge per Alemanya i va denunciar-li els abusos antisemítics que havia vist personalment. “Ells s’ho havien buscat” va respondre. Mesos després quan els bombardejos de Londres van començar, va tornar prudentment als EUA dimitint sense tornar al Regne Unit. Havia desenvolupat un apetit sexual ferotge, que en John heretaria. En canvi, el fill va escriure una tesi doctoral a Harvard allunyant-se de les opinions paternes sobre els Nazis. La gran il·lusió del vell Joe era que el seu primer fill Joseph esdevingués president, però el noi elegit va morir a la II Guerra Mundial i el segon fill John començaria l’aprenentatge de substitut.

John F Kennedy també anà a la guerra

Esdevingué lloctinent als Marines dirigint un bot torpeder, que s’acostava de nit als vaixells japonesos volent torpedinar-los. Una nit JFK va fallar dirigint el trajecte del seu bot, que en les fosques va acabar davant la proa d’un gran destructor japonès que el va entaforar sense haver-lo vist. Kennedy va salvar 10 tripulants i va trobar una petita illa al Pacífic on hi havia aigua dolça i cocos, on va haver de passar una setmana. Quan al final un altre bot el va trobar, JFK va escridassar al capità que perquè havia trigat una setmana a trobar-lo. El capità espantat, respongué que li podia oferir menjar si volia però RFK va rebutjar: “No, ja he menjat un coco avui”. El pare Joseph en va derivar una feta guerrera heroica i històrica i va aconseguir fer escriure un llibre amb un resum al Readers Digest. Durant la seva primera campanya com Representant al Congrés Papa Joe va distribuir 100,000 exemplars entre els votants amb un sumari. JFK fou elegit. No va perdre mai una elecció. Va servir 3 terminis a la Cambra Baixa i 2 de Senador federal.  La primera elecció al Senat fou difícil però el pare va donar un préstec molt sucós al Globe, diari principal de Boston que es va declarar per JFK. Seia aviat elegit President quan encara era Senador.

Per ser President, en general calia tenir una dona. En JFK va tenir naturalment moltes novies, però fou el vell Joseph qui va descobrir i recomanar a John Miss Jacqueline Bouvier. Era un acudit genial. La Jackie era una dona molt atractiva i elegant, filla de verdadera aristocràcia de Long Island i educada com si fos una princesa. Era la tria perfecta. Quan li recordaven la proclivitat sexual del seu promès responia arronsant les espatlles que era com el seu propi pare que addicionalment era alcohòlic i que ella ja sabia com tractar escàndols en públic. Sense ella,  probablement John no hauria arribat a President. Va confessar anys després que tots dos prenien pastilles estimulants.

Elecció

La campanya tingué lloc entre ell i Richard M Nixon i el republicà era el favorit universal. El cas és que Nixon i ell van acabar empatats amb un lleugeríssim avantatge de 0,1% de vots per Nixon (que evidentment havia guanyat el vot popular), però JFK fou elegit per vots electorals gràcies a dos estats on va anar de molt poc, sobretot Chicago on els treballadors sindicats als Teamsters el van fer guanyar per la mínima. Aquí començà el problema que tants llibres i pel·lícules han volgut tractar perquè aquest vot obrer estava controlat per Sam Giancana, el segon home de la Màfia de Chicago, amb qui JFK va compartir una amant. Qui sap com va anar! Vet aquí què explicava el famós Frank Sinatra, un home amb connexions mafioses considerables. Ell era qui havia presentat l’amant de Giancana a JFK durant una visita al seu bar a Las Vegas. Papà Joe el va cridar explicant que el seu fill John estava a punt de perdre per la mínima i que es podria arreglar si els treballadors de Chicago, sota control de Giancana, votessin per ell. Sinatra respongué que calia oferir alguna cosa a canvi a aquesta gent, que no fan res de franc, però Joe li va respondre que se’n recordarien, però no tenia res més per oferir.  En Sinatra va acceptar demanant a Giancana el vot per Kennedy com a favor en el marc del seu crèdit personal. Així va ser i JFK guanyà verdaderament per la mínima, però un cop al poder el germà Robert Kennedy com a ministre de justícia va iniciar una persecució a mort de a Màfia. Els partidaris de es conspiracions volen veure-hi una raó per l’assassinat de Kennedy que és completament absurd. La Màfia sabia molt bé quin enemic tenien i no feien crims polítics. De fet, poques vegades van tocar funcionaris o policies honrats. El joc tenia regles.

Passant-se de ratlla

Avui en dia cap periodista responsable escriuria articles sobre la vida privada d’un polític i en aquells temps a mes la posició del President era gairebé sagrada però dissortadament JFK va creuar línies roges intolerables. Potser ho va aprendre del seu pare, conegut per les seves relacions amb  la famosíssima actriu Gloria Swanson, però tot té un límit. Va fer entrar prostitutes a la Casa Banca, no obstant ser il·legal. Què havien de fer els membres del Servei Secret, que havien jurat fer complir la llei? A la Jackie li tenien prohibit baixar a les oficines a certes hores. Com demostra el cas de Marylin Monroe, JFK s’interessava molt per actrius famoses, que sovint invitava a entrar al seu auto, i que  hi havia  discussions obertes sobre si aquests encontres eren voluntaris o no. L’actriu Angie Dickinson, molt famosa llavors, va comentar en públic que no sabia si era voluntari o no, però que foren els 15 segons més memorables de a seva vida. Tots els qui recorden encara el drama de Clinton per l’embolic amb una interna, s’indignaran molt més pel cas de Mimi Alford, una interna de 19 anys que JFK va seduir i mantenir per un llarg temps. La noia va dir que tampoc podia dir si havia estat voluntari o no, però que en tenia bona memòria.

Línia política

JFK fou acusat d’haver treballat amb el primer servei computeritzat per estudis d’opinió pública per poder dir allò que el poble volia sentir. Sens dubte era molt oportunista. Els seus ho van negar sempre. Ara n’hi ha molts d’aquests serveis i no sempre ho fan bé. JFK va identificar sempre el profund anticomunisme com la causa popular més atractiva i després d’entrar al Senat es va associar molt amb el Senador McCarthy. El dia que McCarthy fou censurat pel Senat, JFK estava dissortadament malalt a l’Hospital i no va poder votar. El més trist és que s’havien inventat una conspiració comunista per enderrocar el govern dels Estats Units, una suposició extravagant que molts progressius van haver de pagar molt cara. Kennedy, no obstant, va aguantar la línia: l’absurda guerra de Vietnam (ell descrivia el conflicte com una confrontació entre homes d’altra raça comunistes i blancs demòcrates). Similarment va anar amb el bloqueig de Cuba introduït per ell.
Era una època de gran prosperitat, l’anomenat Segle Americà i els Americans, que vivien molt bé, s’interessaven sobretot per l’amenaça comunista i la Guerra Freda, parlaven molt de la persecució  de Cristians pel comunisme i creien fermament en la superioritat del seu sistema de govern i eleccions. També hi havia un toc d’excepcionalitat i gran patriotisme. Així va anar també en Kennedy. Ell no fou mai un progressiu verdader (a diferència probablement del seu germà Robert). Parlava amb simpatia dels negres i els drets civils però de moment calia esperar. Feia discursos fantàstics (com Obama anys despres) pero no passava res. En aquell temps el Sud estava encara dominat pel Partit Demòcrata, que al Sud era implacablement supremacista i racista. A la seva mort, el seu successor Lyndon B Johnson es va sentir obligat a glorificar-lo i sobretot va haver de lluitar com un lleó al Congres pels Drets civils, el Dret al Vot i el seu programa per acabar amb la pobresa. I tal com ell sabia, el seu Partit havia perdut el Sud per probablement dues generacions. Dissortadament, la Guerra del Vietnam el va ensorrar.

Final

Com tothom sap, Kennedy fou assassinat ara farà 58 anys pels carrers de Dallas per un comunista independent que l’odiava sobretot, probablement pel que havia fet a Cuba pero no se sap de segur perquè fou assassinat també al la Comissaria de Dallas per un ciutadà enrabiat pel crim sense haver volgut declarar res. El lloc del magnicidi a Dallas marcat a l’asfalt de la carretera es pot visitar i fins i tot pujar a veure la finestra des d’on Oswald, entrenat com a franctirador quan estava servint als Marines, va disparar. JFK va morir probablement en l’acte al cotxe i as braços de Jacqueline. La vídua li va organitzar un enterrament fabulós i va batejar  l’era Kennedy com un nou Camelot (paraula treta d’un Musical a Broadway sobre el llegendari Rei Arthur).

El Congrés es va adonar d’un problema: per eliminar un President només hi havia l’Impeachment que és una mena de judici criminal però què hauria calgut fer si JFK hagués sobreviscut en coma o esdevingut paralitzat? Van escriure i fer aprovar pels parlaments dels estats l’esmena constitucional  Nr. 25 descrivint què cal fer per substituir-lo quan el President queda incapacitat.

Joan Gil

Tags: Elecció presidencial

Els cotxes amb motors de combustió han esdevingut, sens dubte amb raó, un dels grans objectius de la resistència al canvi climàtic, però no hi han estat mai l’objectiu més important. Com ja tothom sap el problema pitjor és la crema de carboni per generar electricitat. Fora del moviment internacional, fa uns dies un informe tècnic demanat per la Casa Blanca va concloure que Europa i potser els EUA podrien atansar els objectius pròxims però ni la Xina ni Índia que segueixen construint plantes de carboni, compliran. (Diuen que la Xina obre una nova central de carboni cada setmana). Aquests països no podran o voldran complir del tot degut al seu interès en continuant el desenvolupament. Els objectius internacionals per limitar el creixement de la temperatura no arribarien a assolir del tot l’objectiu.

Una cosa és sorprenent: parlant de tots els generadors de CO2 que hi ha la mon, com es que  hom es referia molt als turismes i gens als avions comercials, que es guarden de facilitar informació, però probablement generen més òxid de carboni que tots els cotxes plegats? No ho han explicat mai, però hom podria pensar que és per la impossibilitat absoluta de fer funcionar grans avions amb bateries elèctriques. Amb electricitat hom podria fer enlairar-se un Eurobus però mai enviar-lo de viatge perquè només per l’alçament ja caldria una bateria que omplís mig avió i potser no n’hi hauria prou. (Hi ha no obstant alguns petits avions de prova elèctrics per breus distàncies). Conseqüència? La indústria ha posat en marxa la investigació sobre l’ús de cèl·lules d’hidrogen com a combustible.

Hi ha un president dels Estats Units que sembla poc gloriós anomenat George W. Bush, que era un milionari del petroli. En el seus discurs del jurament, contra els seus interessos va anunciar que promouria la investigació sobre l’ús de l’hidrogen en els cotxes, cosa que no va complir, però va demostrar que molta gent coneixia la possibilitat. Gràcies als avions ja hi hem arribat. Si algú es vol informar seriosament, li recomano un web del Departament Americà d’Energia: http://Energy.gov  ignorant el munt d’anuncis de companyies comercials que pul·lulen pel Google.

Obtenir hidrogen pur és senzillíssim: fins i tot estudiants ho poden fer per hidròlisi d’aigua (H2O)  quan un corrent elèctric fa separar el H de l’O2. El problema greu és atrapar-lo i fer-lo servir. Sembla que les dificultats s’haurien de poder resoldre però no fàcilment i gairebé tots els Instituts Nacionals als EUA i algunes companyies industrials fortes hi treballen. Seria millor generar l’hidrogen localment, on se’l necessita o distribuir-lo centralment com es fa amb la gasolina? Tinc entès que utilitzant pressió és fàcil convertir l’hidrogen pur en un líquid, només que l’hidrogen líquid es posa a bullir als -252.8 Celsius, que és verdaderament molt fred pels equipaments comercials.

Segons el Govern americà hidrogen pur en forma líquida es podria distribuir en tres formes 1) gas, però comprimit; 2) temperatura molt baixa i compressió; i 3) en forma líquida refrigerada. Si a algú res d’això li sembla atractiu per les gasolineres, la possibilitat existeix també d’absorbir-lo, com fa una esponja, en certes substàncies químiques artificials. Cal afegir que la indústria petroliera afirma que l’hidrogen es barreja bé amb el metà que ells venen i que sigui com sigui, es podria distribuir per la xarxa de “pipelines” de la què disposen. Tothom sembla estar buscant un forat.

Hom diria que el problema (a diferència dels problemes de les bateries) s’hauria de poder resoldre, però trigarà temps.

Estacions de servei i càrrega elèctriques

Cada dia hom veu més i més cotxes elèctrics, sobre tot Teslas, als EUA, però la recerca diu que els propietaris viuen en angúnia permanent. Tothom ha trobat un sistema de carregar a casa els vespres, sobretot els molts americans que viuen en llars individuals i han fet instal·lar a casa una presa del nivell dos, i funciona perfectament per poder circular per la ciutat, però què faran per aprovisionar-se quan surten de viatge i no poden trobar una estació de carrega o els cal esperar hores? Per complicar la troca, Tesla usa una connexió amb la presa diferent de les de les altres marques. Deu ser que el propietari Elon Musk, un dels dos homes mes rics del mon, té intencions monopolistes. La majoria de llocs públics on es troben preses publiques són els aparcaments tan grans dels supermercats (cosa que evidentment no es pot fer a Europa), als aparcaments públics i alguna vegada privats, i a alguna gasolinera, més aviat poques perquè els propietaris no veuen enlloc el negoci. Podrien cobrar un recàrrec per vendre electricitat? De moment una llei federal ho prohibeix i nomes tenen dret a demanar diners per entrar. Guanyarien tant com amb la gasolina? Necessitarien oferir carrils ocupats pels mateixos autos per hores? Molts negociants no ho veuen gens clar.

El President Biden acaba d’aconseguir fer aprovar una llei de millora de la infraestructura que segons ell entre moltes altres coses aconseguirà obrir 400.000 estacions de càrrega elèctrica. El que passa és que això ja s’ha intentat vàries vegades amb molt poc èxit. Cal millorar el model. Diuen que una possibilitat seria instal·lar a les estacions de servei bateries especials de gran capacitat, pes, mides i velocitat que podrien recarregar en pocs minuts. Hi ha qui parla de simplement intercanviar les bateries, traient la buida i replicant-la amb una de nova acabada de carregar a la gasolinera. Caldria evidentment modificar els models d’auto nou per fer possible la substitució en minuts. Es veu que molta gent hi ha pensat i diuen (mai confirmat) que VW hi treballa. I hom ha sabut que Ford vol instal·lar dues bateries en certs grans cotxes. Amb qui no es pot comptar és amb Elon Musk i la seva Tesla: les bateries són gairebé inaccessibles i molt difícils de treure, però si algú ho aconsegueix, perd per sempre tot el suport, garanties i millores del programari de la companyia Tesla. Ells ni tan sols permeten fer reparar localment un cotxe avariat. Cal trucar a Tesla i esperar que el vinguin a buscar i que el tornin.

Resum? Hi ha molts problemes però també interessos econòmics gegantins, cosa que probablement vol dir que les coses aniran millorant. Algun dia, probablement encara llunyà, l’hidrogen substituirà l’electricitat als cotxes (i molts altres llocs) i els avions seran sens dubte els primers a utilitzar-lo. Però no pas demà.

Joan Gil