Els EUA són diferents

Molts que vivíem a la Catalunya franquista sentíem simpatia pels objectius socials del castrisme, sobretot en salut i ensenyament gratuïts, encara que també estàvem perplexes per les guerres africanes amb grans exèrcits que feia Cuba sobretot a Angola i Etiòpia. Ells deien que era pel fervor revolucionari de Castro en una era post-colonial molt complicada, però altres pensaven que estava participant en la Guerra Freda sota ordres de la Unió Soviètica. Als anys 70 jo vaig passar un any a Miami, on hom a vegades podia rebre la ràdio d’Havana i em va molestar fer-ho, perquè parlaven del “líder supremo” com a la Catalunya del temps la Ràdio Nacional es referia al seu Caudillo Franco. No sé perquè se m’ha quedat al cap una cançó lleugera que tocaven molt en aquells temps:

Oh, Bulgària

Proletaria y Hospitalaria

Tu Marxismo es mi Marxismo

Y creemos en el mismo Comunismo

Li  vaig ensenyar a una exiliada Cubana que treballava amb nosaltres pensant que riuria, però va clavar un cop de puny a la taula. No deixaven fer bromes. A la ràdio de Miami en la llengua que el Sr Casado del PP anomenaria Cubana, les emissores dels exiliats sovint amenaçaven, i tenien grups terroristes que posaven bombes. La majoria d’immigrants llatinoamericans als EUA acaben votant pels demòcrates, però els Cubans de la Florida s’havien afiliat amb l’ala més reaccionària del Partit Republicà, i fins i tot molts van aconseguir guanyar eleccions com a tals.

Castro sovint tenia idees inesperades. Es va fixar que els Cubans no tenien prou llet i se li va acudir importar vaques lleteres holandeses, que va ser un fracàs total pel clima subtropical que no toleraven. També va intentar introduir a Cuba recerca molecular biològica (!) i va enviar graduats a certs laboratoris a aprendre a Alemanya i els EUA. Sembla impossible, però van tenir algun èxit.

Ara fa uns 4 anys jo m’havia apuntat a un viatge a Cuba del Road Scholar, perfectament legal. No es tractava de fer turisme sinó de viatjar i parlar per uns quants dies amb personalitats de l’art i la ciència per promoure contactes. Vaig rebre informació detallada de Road Scholar amb molts avisos. Em calia un visat que es podia comprar a l’aeroport d’un agent cubà per $100. Suggerien que en vista de les carències que es patien a Cuba degut al blocatge nord-americà, estaria be dur certs regals i hi havia llistes de coses desitjables. Jo vaig comprar medicines i altres materials (termòmetres, ulleres,…) d’un drugstore. Hi havia ja a la illa restaurants privats, però si hi volíem anar, ens recomanaven buidar sempre els plats, recordant que els Cubans havien patit fam per mesos després que la Unió Soviètica va aturar els subsidis. La cosa produïa una certa angúnia. Com devia ser d’humiliant! Al final, exactament 2 dies abans del viatge, el Sr Trump va declarar un Travel Advisory avisant sense cap raó que era perillós per ciutadans americans anar a Cuba i va suprimir els vols comercials i prohibir girs de diners a famílies. Road Scholar va cancel·lar. Em vaig quedar amb un pam de nassos (i amb coses del drugstore que no necessitava).

Per entendre Castro, cal recordar la seva infantesa. El seu pare fou un home d’arrels molt pobres nascut prop de Lugo que havia lluitat amb l’exèrcit espanyol contra els independentistes i tornat, després de la victòria i arribada dels Americans, sense res a la butxaca. Va treballar per la infame United Fruit de trista memòria, on va fer prou diners per comprar un gran latifundi. Com que el divorci era molt difícil, l’home va tenir fills, un d’ells Fidel, amb una cuinera canària, forçada a viure amb els nens a un habitatge separat de la residència de l’amo, juntament amb fills d’esclaus i treballadors pobres. No li permetien ni entrar a la casa principal ni parlar amb el pare fins que al final els seus progenitors es van poder casar. Això marcaria per sempre la seva actitud social. De gran, Fidel va poder esdevenir advocat (ell deia que només treballava de franc per gent pobre que no podia pagar) i es va casar amb una noia riquíssima. Però cada dia esdevenia més i més radical.

El cas d’Huber Matos

Si per casualitat algun lector recorda el meu apunt previ, Huber Matos fou el militar i guerriller que va conduir, amb Castro, la unitat rebel que va fer entrar victoriós Fidel Castro a Santiago, esdevenint un heroi nacional. Era natural d’un poble prop de la Sierra Maestra on Castro s’havia instal·lat al començament amb els quatre gats que el seguien en aquell temps. Huber havia estat mestre d’escola i a més cultivava arròs. Patriòtic com era es va mobilitzar fora del castrisme contra el dictador corrupte Batista. Inesperadament un grup de voluntaris es va presentar preguntant com trobar Castro i ell els va dirigir i fou molt ben rebut per Castro. Ja tenia prop de 40 anys. Per circumstàncies, va haver de fugir a Costa Rica i va tornar amb un avió carregat d’armes i voluntaris, essent rebut amb gran entusiasme per Fidel que el va nomenar comandante. Recordeu si us plau el pilot d’aquest avió perquè tornarà a sortir més avall en un moment crític.

Després de la victòria final, Matos, ja molt conegut i respectat, esdevingué cap del nou exèrcit cubà a Camagüey, una plaça molt important al centre de la illa.

Era encara el primer any i el règim no estava ni definit ni consolidat, però en Matos ja estava descontent. Ell, com Castro, havia estat membre del Partido Ortodoxo, un partit socialment progressiu, de l’esquerra moderada, nacionalista, antiimperialista (crític dels EUA), però que creia en la Constitució del 1940 i en eleccions lliures. A més es va fer amic dels ramaders i agricultors de Camagüey, molt preocupats per la direcció i les nacionalitzacions de Castro. Va decidir dimitir. El govern semblava dominat pels comunistes radicals Raúl Castro i Che Guevara, mentre que la resta de membres, Castro inclòs, semblaven vacil·lants.

En aquest moment, amb permís dels lectors, em separo per un moment del relat històric per repetir enlloc d’això una escena d’una pel·lícula biogràfica feta a Hollywood que no obstant ser imaginària, descriu molt clarament  el problema que tenia Matos:

Hom veu a la pantalla el govern, reunit sense Matos encara a una sala de l’Havana-Hilton. Castro anuncia als ministres que Matos vol dimitir, tornar a casa seva i retirar-se de la política. Sorpresos, els ministres ho lamenten però són comprensius. Si només vol plegar i anar a casa… El Che Guevara alça la veu: el que cal fer és afusellar-lo immediatament. Tots els presents s’esveren. I ara! No ens ha fet res. El Che remata: Com podeu ser tan innocents! Diu que va a casa, però demà mateix començarà a rebre visites de dissidents i diplomàtics americans. I farà discursos i anirà a manifestacions i li faran entrevistes i sortirà a la TV americana i organitzarà la Contrarevolució”

Tornant a la història, Castro va rebre personalment en Matos que efectivament volia dimitir de tots els càrrecs perquè no tolerava la influència creixent dels dos comunistes, ni les constants nacionalitzacions ni la falta de democràcia i que allò no era el que havia volgut el Partido Ortodoxo del que tots dos havien estat membres. Castro es va negar a acceptar la dimissió i va respondre que moltes coses que ell deia encara no estaven resoltes i que li calia esperar i veure l’evolució. “Todavía necesitamos hombres como tú“, fou el seu comiat.

Hom no pot deixar d’admirar el coratge de Matos que va iniciar un intercanvi d’opinions i d’impressions per carta a Fidel el qual al final, molt irritat, va respondre que ell no li havia de donar explicacions per res. I sens dubte, Fidel ja havia manat investigar quants militars semblaven compartir les idees de Matos, que a més donava conferències públiques. Fidel Castro va decidir nomenar Raúl Castro comandant en cap de tot l’exèrcit. En assabentar-se’n, Matos va dimitir instantàniament.

Aquí cal fer una pausa per parlar d’un altre heroi nacional.

La mort de Camilo Cienfuegos

Era un guerriller molt estimat, el verdader vencedor de la batalla de Santa Clara que va acabar amb Batista. Quan Fidel va arribar a Havanna alguns dies després, va fer un gran discurs públic transmès per la ràdio i TV. Al final, sorprenentment es va girar cap a Cienfuegos preguntant-li ¿Voy bien, Camilo? El guerriller, sorprès va respondre Tú vas siempre muy bien, Fidel, cosa que hom pot encara llegir en lletres grans a una paret del centre d’Havana, escrita sobre el seu perfil. Va esdevenir molt popular i es va quedar a la carrera militar.

Castro el va nomenar cap de la guarnició de Camagüey, substituint Matos, i li va manar detenir personalment a Matos i a 15 militars que al seu parer havien de ser jutjats per rebel·lió a Havana. Una mica esverat, Cienfuegos va obeir portant Matos a la presó. Però, ai las, va passar temps parlant amb ell i discutint. Dies després l’avioneta que el portava de Camagüey a Havana va desaparèixer sobre el Carib sense avís. Fou buscat per 20 dies i mai trobat. Cal afegir que malgrat totes les sospites, no hi ha hagut mai cap mena de prova o indici acusant Castro de la desaparició, i que coses així han passat moltes vegades.

Tornant al cas d’Huber Matos

Ell i els seus 15 companys van ser jutjats. Raúl Castro demanava la pena de mort per sedició i traïció. Un incident notable va tenir lloc. El lector recordarà el pilot d’avió amic de Matos que havia volat amb armes i voluntaris des de Costa Rica al Castro dels primers dies. Havia fugit a Miami i esdevingut un anticastrista. Durant els dies del judici se li va acudir carregar una avioneta amb pamflets anticastristes, volar per damunt d’Havana i escampar-les. La defensa antiaèria el va enxampar i trossos d’avió van caure a terra ferint i matant gent. Indignada, la població demanava l’execució de Matos.

Fou condemnat a 20 anys de presó. Indomable com era, va donar guerra als seus carcellers amb protestes continues i vagues de fam. Va servir els 20 anys, fugint després a Veneçuela i Costa Rica i finalment establint-se a Miami batallant el castrisme fins la seva mort als 96 anys.

Dels herois inicials ja només quedava Ernesto Che Guevara, el somiador que encara volia desfermar la revolució al tercer món contra el capitalisme. També trobaria una mort violenta.

Joan Gil

URI del Retroenllaç | Comentaris RSS