Els EUA són diferents

Un autor americà parlant dels dos partits que tenim als Estats Units, diu que és absurd considerar l’un reaccionari i l’altre progressista, per molt que ara ho sembli. En realitat tots els partits són com grans Vasos plens de fluids de diferents colors: al fons sempre hi ha coses fonamentals que no canvien mai, que seria impossible violar o canviar; flotant al damunt hi ha les altres coses que es van presentant puntualment sobre situació social, internacional o econòmica subjectes a opinions diferents que s’alteren regularment i aquestes sí que canvien i semblen fer els partits diferents. Igual passa a l’estat amb el PP i el PSOE que existeixen per mantenir l’aparença de l’alternança democràtica. Al fons del gran Vas doctrinal de tots dos hi ha i hi ha hagut sempre des de fa 300 anys la qüestió intocable catalana i la voluntat d’assimilar-nos. Tocar aquest principi exposaria a un cataclisme electoral. Dir la veritat al poble espanyol que tenen enganyat no ha volgut fer-ho mai cap dels dos. Aquesta realitat la vam colpir tots quan Rajoy i Sánchez es van reunir a la Moncloa per atacar-nos amb la deprivació dels drets civils que fou el 155, la detenció i empresonament de polítics elegits populars i la repressió massiva, obra conjunta dels dos partits i dels dos líders. No han demanat mai perdó i ara caldrà acceptar amb el cap cot l’indult ofert per un d’aquests dos amb condicions que els convé enlloc de l’amnistia que els detinguts polítics mereixien.

Ara hi ha qui vol negociar amb un d’aquests dos bessons de Madrid. Estaria bé recordar què ha passat en ocasions anteriors en temps recents. És incomplet, em refio de la meva memòria.

1) Els Catalans volíem equips nacionals d’esports i hi havia una burocràcia establerta per la Generalitat per obtenir-ho. Si el Regne Unit no té problema amb els equips de Gal·les i d’Escòcia jugant al futbol fins i tot contra Anglaterra, com passa avui,  perquè diuen els espanyols que ells no jugaran mai contra Catalunya? Dinamarca permet a les Illes Faroe participar on vulguin, els EUA toleren que Puerto Rico i les altres colònies facin igual. Però Espanya ha passat anys, gastat diners i malutilitzat el seu cos diplomàtic per prohibir-ho. Caldria recordar aquí què va passar quan la Federació Internacional de Hockey va acceptar Catalunya?

2) A molts Catalans els hauria fet il·lusió que les matrícules de cotxes noves duguessin la senyera o qualsevol identificatiu. Doncs no, no i no!

3) Per molts anys s’havia estès l’opinió que l’aeroport Tarradellas hauria d’estar en mans catalanes perquè es pogués atançar que companyies estrangeres s’instal·lessin aquí enlloc de Madrid i perquè exigien que les aerolínies portessin gairebé tots els vols internacionals exclusivament a Barajas. AENA és una companyia on el Gobierno posseeix 51% de les accions mentre que 49% són públiques i cotitzades només a Espanya amb un preu actual d’uns 140 €. Evidentment AENA és un instrument a les ordres i pel benefici de l’Estat. Diuen que és una companyia de prestigi internacional però només tenen aeroports estrangers a uns quants llocs sud-americans, una illa caribenya de Veneçuela i alguns aeroports de ciutats petites al Brasil del Nord. Així és fàcil ser el millor del món. Als països més avençats es considera que els aeroports han d’estar sota el control de governs i interessos legítims locals. El sistema actual serveix per afavorir Barajas i obtenir ingressos sòlids dels aeroports estatals, sobretot Barcelona (encara que aquest any han patit pèrdues del 70%). Després de l’aprovació tant pel Parlament com pel poble del nostre malaurat Estatut, el Sr Mas sense tenir ni autoritat ni cap autorització es va traslladar a Madrid a negociar-ne per primera vegada en secret amb Zapatero el contingut. Tots dos van començar a fer retallades (menys de les que faria segon el Congrés i tercer el fatal Tribunal de la Jutgessa Casas). Mas va explicar que les exigències catalanes sobre l’aeroport van ser discutides i que el Presidente les va aprovar immediatament com si no fossin res. Però es veu que l’Espanya Negra es va mobilitzar i l’AENA no fou tocada. Ara sembla que està oblidat. A Madrid ja saben com són els Catalans: piquen molt amb els peus però al final callen.

4) Fa anys vaig tenir l’oportunitat d’escoltar una conferència que el President Maragall va fer a una Universitat novayorquesa en el millor anglès que jo he sentit mai de la boca d’un català. Ja entenc que el seu PSC era unionista (Maragall fins i tot va intentar recuperar el Grup separat al Parlament que González els havia pres), però era un sincer i molt ferm catalanista. Va parlar molt clarament del passat i de l’evolució després de la transició i de com estava tot a punt de canviar i que a Madrid no es podrien negar. I  membres del seu partit eren igualment catalanistes. Maragall fou de fet destituït per Zapatero, demostrant com de lluny arribava el poder del PSOE. El seu successor Montilla, malgrat els seus problemes amb la nostra llengua, era un home respectuós que probablement havia entès el poble català. Com és de trist contemplar el que queda del PSC, esdevingut una vulgar agrupació provincial espanyolista del PSOE a les ordres d’un ex-ministre incompetent de Salut que no sabia res de Salut, mediocre i avorrit que va arribar parlant malament de TV3, com probablement li havien manat els qui no tenen el privilegi de sintonitzar aquesta emissora. No entendrien ni la llengua.

5) No sé si algú s’enrecorda dels temps quan el corrupte PP valencià i estatal insistia que el valencià era una llengua separada que no tenia res a veure amb el català. Van arribar a escriure una carta còmica a l’Acadèmia Espanyola de la Llengua explicant que haurien de canviar el seu diccionari explicant que el valencià no era cap variant del català sinó que probablement els Íbers ja la parlaven. I a molts ministeris segueixen utilitzant sota el PSOE de forma separada els dos noms, sovint amb text idèntic.

6) La introducció de les noves freqüències de radiodifusió tècnicament servien per ajudar els llenguatges i comunitats perifèrics, però fins ara no hi ha cap Comunitat que pugui rebre lliurement per l’aire TV3, IB3 i À Punt perquè Espanya no vol més repetidors. Com ha anat això?

7) Com és que volen jutjar tant la família Pujol mentre diuen que borbó franquista previ que sembla pitjor és intocable? No és la llei igual per a tothom? Qui serà l’hereu d’una fortuna dubtosa o il·legal?

Segur que molts lectors podrien afegir coses. La hostilitat culpable, oportunista i profundament anticatalana del PP i del PSOE és idèntica. Hi ha elements a l’estranger com la Cancellera Merkel que s’han queixat de la manca de negociacions i hi ha el perill molt considerable posat pels Tribunals Europeus.  Diuen ara que cal negociar, però no fan senyals amistosos, ni acaben amb la repressió, ni permeten tornar als exiliats, ni prometen entendre’s, només deixar parlar als Catalans. Hi ha molts, probablement amb raó, que pensen que el problema etern català no el resoldran partits sinó que, com a altres països, haurà de fer-ho el poble amb mobilitzacions de massa pacífiques i sortides freqüents al carrer a denunciar coses concretes. No sols a la Diada.

Joan Gil

Tags: 155, Independència de Catalunya, Negociacions, PP, PSOE

URI del Retroenllaç | Comentaris RSS