09 juny 2021
La memorable marxa pels drets civils a Washington l’any 1963
Si hom pogués triar un exemple per convèncer tothom que un moviment civil pacífic pot superar la violència i obtenir la justícia i la llibertat, hauria de ser la inoblidable marxa de 250,000 negres (i uns tres mil de la raça blanca) vinguts de molts
250.000 participants
estats a Washington davant el monument a Lincoln el 28 d’Agost de 1963. Van arribar en 2,000 autobusos, 21 trens especials, 10 avions i moltíssims autos. Contràriament a allò que molts creuen la marxa no va ser dirigida per Martin Luther King, sinó per un grup de 10 activistes dominat per sindicalistes amb molts membres afegits de les organitzacions de drets civils, i contribucions d’altres religions com els catòlics i jueus. King era nomes un invitat. El director fou en Philip Randolph, cap de la unió dels treballadors de les lliteres de trens pullman, tots negres mal tractats i el seu èmfasi notable era en els sous miserables dels seus treballadors, que vivien de propines. Els Black Muslims de Malcom X no en van voler saber res i van anunciar que la marxa seria “una farsa”. Contra l’oposició de molts, Randolph va triar de segon el seu ajudant Bayord Rustin, que tenia el problema triple de ser negre, comunista i gai. Un home blanc molt notable que es faria notar parlant molt clar i fort al President Kennedy, fou Walther Reuther, cap de la unió dels treballadors de l’automòbil a Detroit. En Randolph ja havia intentat fer una marxa el 1941 perquè els negres no es beneficiaven del New Deal de l’administració contra la Gran Depressió, però el President Franklin D. Roosevelt el va cridar i va concedir que els negres rebessin el mateix que tothom.
Antecedents. Què anava tan malament?
La violència brutal de ciutadans i de policies contra manifestants pacífics (uns 190 casos només a Alabama) que protestaven del seu tracte empitjoraven visiblement i el públic començava a preocupar-se’n mentre el problema de la guerra del Vietnam ja poc a poc albirava. El Tribunal Suprem Federal havia dictat sentències unes quantes vegades contra la segregació pública i a les escoles, però els sudistes se’n burlaven i preferien ignorar-ho tot. Els estats es negaven a fer respectar aquestes sentències tan fortes i clares i el govern federal feia molt poc per imposar-les. Una primera llei de drets civils molt fluixa dels temps del President Eisenhower en 1957 no havia servit de res.
A més a més hi havia l’absurditat de la Guerra Freda amb la noció que el Comunisme rentava els cervells dels simpatitzants i preparava l’enderrocament de la Constitució i del Govern amb l’objectiu d’imposar una dictadura marxista als EUA (s’ho creia tothom). Un dels que volien seguir vigilant i combatent la subversió interna imaginària era el President Kennedy, que havia entrat primer al Senat com a amic del Senador McCarthy, el de la cacera de bruixes que va destruir tants bons ciutadans que en molts casos van cometre suïcidi. El dia de la Censura contra McCarthy, en Kennedy estava dissortadament a l’hospital amb mal d’esquena i no va poder votar. Va seguir acusant els seus adversaris de ser dèbils contra el comunisme i la subversió. Ell va començar la fatal Guerra del Vietnam, va dirigir una invasió fallida contra Cuba i va imposar l’horrible bloqueig que encara dura. Això ho va pagar amb la vida, perquè el seu assassí era un comunista no-afiliat que ressentia el tracte patit per Cuba. Kennedy al començament havia parlat també amb indiferència i hostilitat contra els moviments de drets civils negres. Que esperin una millor ocasió, potser demà. Això de demà els dirigents negres ja ho havien sentit molt.
MLK durant I have a Dream
Una altra figura molt negativa de la Guerra Freda fou J. Edgar Hoover, fundador i Director del FBI (la policia federal), un home sinistre i homosexual amagat (que tenia de Vice-Director el seu company) i veia tots els progressius, en particular Martin Luther King com a comunistes que esdevindrien violents. En un moment va arribar a enviar a MLK una fitxa amb el llistats de totes les dones amb les que ell havia tingut relacions adúlteres, i que si no dimitia o se suïcidava (sic) li ensenyarien a la dona i li destruirien la reputació. En MLK va anar a la seva muller confessant-lo tot i demanant perdó i no se’n va parlar més. El cap de l’FBI veia tot el moviment pels drets civils com l’inici d’una insurrecció comunista que el Kremlin preparava.
Quan Kennedy reconeix el problema
Robert Kennedy, Fiscal General i el Vicepresident Lyndon Johnson es van citar amb alguns dirigents negres, ML King inclòs, per parlar del problema però la reunió va acabar a crits. “Ill timed”, temps inoportú responien. Kennedy volia que esperessin que tot s’arreglaria. Els negres ja ho havien sentit molt això. Però la violència, la dels blancs amb la seva policia, anava en augment i calia fer quelcom. Al nord ja se sentia preocupació. El famós Reuther dels sindicat d’automòbils espantava tothom parlant d’una nova Guerra Civil.
El President va fer redactar finalment una Llei de Drets Civils. L’11 de juny de 1963, a pocs mesos del seu assassinat, va fer un discurs televisat des de la Casa Blanca anunciant al poble americà que la llei era necessària, i la va enviar al Congrés (on ja havia fracassat moltes vegades). Els lluitadors pels drets civils van denunciar aquest primer projecte de llei immediatament per les coses essencials que hi faltaven i les dues Cambres del Congrés la van declarar “dead on arrival”. Un llibre diu que Johnson, com a Texà un home del Sud, va intentar explicar a Kennedy que el que feia era impossible, que si un parlamentari del Sud aprovava, la seva carrera s’havia acabat. Poc s’imaginava Johnson que el destí l’havia triat a ell per resoldre la càrrega.
Kennedy es prepara per evitar que la ciutat de Washington fos destruïda
Des de l’aire
El President estava convençut que els manifestants de camí a Washington eren gent violenta i perillosíssima que causarien una gran tragèdia, que venien a intimidar el Govern i que hi hauria lluites pel carrer i potser morts, que tot era desobediència a la llei. Va fer buidar els carrers, cridar uns 1,000 policies, buidar els hospitals per poder atendre els ferits, augmentar les reserves de sang… va permetre instal·lar els altaveus i cartells, però amb una clau amagada que permetria tallar l’electricitat si algún orador invitava a la rebel·lió. Diuen que fins i tot tenia una columna de tancs a l’exterior de la ciutat. No hi va haver si un sol incident.
Sobre l’immortal discurs “I have a dream”
Els organitzadors havien decidit que MLK seria el darrer en parlar, perquè probablement la meitat del públic hauria marxat. No el respectaven tant com es mereixia. En MLK era fill d’un Pastor baptista com ell, de qui havia après com fer un sermó, cosa que va arribar a dominar magistralment, com ningú més ha pogut. El model és senzill: cal triar i explicar un tema senzill però important, sense embolicar-se en discussions intel·lectuals o controvèrsies, apel·lant sempre a les emocions més profundes i inspirant confiança en l’ajut de Déu. Ell sabia fer-ho molt bé però li va semblar que per un discurs tan important li calia preparar el discurs (en Randolph li havia atorgat només 4 minuts de temps) amb un comitè de col·laboradors. Tots ho van fer molt bé amb moltes referències històriques. Estava escrit en tres pàgines mecanografiades a una línia. El problema era que l’estil estava molt mal triat. Hauria estat fantàstic per una universitat o grup de polítics però no pas per una multitud de 250,000 persones senzilles amb un sol desig, que volien que les fessin cantar, aplaudir i saltar d’alegria amb entusiasme. En MLK va voler inserir al text original el “I have a dream” que ja havia utilitzat amb èxit prèviament a molts mítings i trobades. El comitè ho va rebutjar. Li van dir textualment que era “trite”, una paraula anglesa que vol dir massa repetit, conegut a tothom, avorrit. I es va quedar fora. Per saber com va acabar al final, sisplau, seguiu llegint.
La gran manifestació
Els dirigents es van enfilar al monument a Lincoln davant el quart de milió d’assistents i van tocar i cantar l’himne nacional. El Cardenal-Arquebisbe Catòlic Patrick O’Boyle va donar la benedicció. Els discursos i actuacions musicals van
Signes
seguir. Entre els artistes que van actuar hom destacaria la gran cantant clàssica Marian Anderson, Joan Baez, Bob Dylan i sobretot per una cosa que inesperadament va fer, la Mahalia Jackson, una cantant de “espirituals” negres amiga de MLK molt coneguda a Europa, que faria una intervenció critica. Hi havia prop de 1,000 periodistes i es transmetia per TV i radio a molts països.
Tot anava bé i acabaria millor. Quan li va arribar el torn al final, Martin Luther King va començar a llegir el text preparat. Hi treia aplaudiments perquè estava molt ben escrit, però no pas l’entusiasme i els crits que hom esperava. Els seus companys van esdevenir neguitosos, mirant-se els uns als altres. El text no era allò que l’audiència esperava. MLK també es preocupava. La providència el salvaria. La famosa cantant Mahalia Jackson, al darrere i prop d’ell, li va cridar en veu alta “Parla’ls del teu somni, Martin!” Uns segons després, l’immortal “I have a Dream” sortia de la seva boca amb l’emoció de sempre:
I Have a Dream.
”Tinc un somni que un dia als turons rojos de Geòrgia, els fills dels antics esclaus i els fills dels antics propietaris seuran junts a la taula de la germanor. Tinc un somni que els meus quatre fills viuran algun dia a una nació on no seran jutjats pel color de la pell sinó pel contingut del seu caràcter. Tinc un somni que algun dia petits nois i noies negres podran donar-se la ma i seure amb petits nois i noies blancs”
L’enumeració va seguir amb més exemples i alçant la veu, va acabar referint-se a un vell cant espiritual negre:
”I quan això tingui lloc… podrem passar el dia amb tots els fills de Déu, homes negres i blancs, jueus i gentils, protestants i catòlics, ajuntarem les mans i cantarem les paraules de l’antic cant espiritual negre: Lliures finalment! Gràcies a Déu totpoderós som lliures finalment”
Va durar 16 minuts enlloc de 4, però la multitud va acabar saltant i cridant en jubilació, la manifestació havia reeixit i seria recordada pel I have a dream, MLK acabava de lliurar el discurs polític més famós i ben conegut del segle XX, havia assolit la glòria… i el Premi Nobel s’acostava.
Hola i adéu-siau, President Kennedy
En Kennedy va quedar molt impressionat pel discurs televisat de MLK, a qui va sempre admirar però la seva opinió del moviment no va canviar gaire. Prou que sabia ell que la proposta que havia enviat al Congrés no esdevindria mai llei. Va decidir invitar els 10 dirigents de la manifestació a la Casa Blanca. La trobada és memorable sobre tot pels intercanvis verbals amb Walter Reuther, que va espetar al dignatari que la situació només es podia acabar de dues maneres: per la raó o la violència; que ell no es pensés que serà com la Guerra Civil on només l’exèrcit lluitava, sinó que passaria pels carrers, al voltant dels seus fills i dintre del jardí de la seva casa, amb trets i foc pel carrer…”
Però la mort s’emportaria Kennedy poques setmanes després. Nou dies després de l’assassinat, el nou President Johnson es va presentar davant el Congrés i va declarar que considerava la seva obligació fer aprovar la Llei dels Drets Civils de Kennedy (millorada a la Cambra de Representants). Ai, quina promesa tan difícil de complir! Lyndon B. Johnson era un home duríssim. La guerra a mort amb el Congrés duraria un any llarg, i va passar de tot, però LBJ va aconseguir firmar la nova llei en versió final el 2 de juliol de 1964, hores despres que la Cambra de Representats confirmes la darrera versió del Senat, davant, entre altres, de Martin Luther King.
Joan Gil
No hi ha resposta