Els EUA són diferents

És transparent que els autos de combustió han de ser substituïts per altres cotxes que produeixin menys pol·lució, malgrat que gran part del problema prové no dels cotxes sinó de la crema de carbó per fàbriques a la Xina, els EUA, Rússia i Europa Occidental. Els fabricants d’autos, que ho sabien des de fa anys i no van voler fer res, ara estan entusiasmats pels vehicles elèctrics: imagineu-vos, tots els autos del món substituïts per cotxes nous molt més cars en pocs anys! És això la millor solució a un problema greu? A molts els sembla que no, perquè la producció d’electricitat crea carboni, però sobretot perquè hi ha una alternativa molt millor: els motors d’hidrògen líquid que no embrutarien res. Fa uns anys això fou bandejat sobretot perquè era car i difícil liquidificar l’hidrògen, però ara les coses han canviat i Alemanya sobretot n’està promovent l’estudi. Sembla que podrien introduir-ne primer per l’aviació.  Els avions de línia i militars probablemen pol·luten més que els cotxes. D’hidrògen n’hi ha a totarreu i tots els vivents el podem respirar sense por.

Hi ha molts altres problemes: és fàcil carregar la bateria si hom pot fer-ho a casa i usa el cotxe localment. Imaginem que un senyor de Nova York vulgui anar en el seu nou cotxe a Los Angeles. És molt fàcil: cal prendre l’autopista federal I-80 i només 4,460 qm després ja hi ets. Hi ha qui ho ha fet en tres dies. Com ha de carregar electricitat pel camí? Hi ha prou estacions elèctriques? Trobarà el viatjant buida una de les preses? Cal esperar unes hores a un hotel pròxim fins que estigui llest? Els federals diuen que de moment hi ha 40,000 estacions en operació, però no expliquen quina mena de wattage ofereixen, ni on estan: són sovint als parkings de pagament i als pàrkings dels supermercats, o a les cases individuals d’una família, on de fet es veuen ja molts cotxes elèctrics i tenen tota la nit per carregar-se. A una gasolinera jo no n’he vist cap encara a la ciutat, però n’hi ha que fan anuncis. Ja han dit moltes vegades que hi haurà aviat una gran xarxa nacional, però no passa mai. Que hi estan d’acord els cents de milers de proprietaris petits de gasolineres?

Preses elèctriques i temps de càrrega

El que escric són les dades que en l’actualitat ofereix el AAA, el club d’automòbils americà, i no em consta que sigui igual a Europa, encara que sembli probable que sí i que varia una mica segons la marca i l’edat de l’auto. Hi ha variants (una de les més notables és que TESLA ofereix una connexió exclusiva diferent de les altres marques, cosa que de fet redueix el nombre de preses disponibles per a tothom).

Nivell 1 és una mena de cable d’emergències que es pot connectar a qualsevol presa elèctrica de corrent altern existent sense res especial.  Problema? Només permet prendre prou corrent per fer un màxim (poc probable) de potser 8 qm/ per 1 hora de càrrega. Per 80 qm. caldria esperar al voltant de 12 hores, pels 400 qm que molts motoristes volen unes 50 hores. Cal considerar la mena de bateria que hom porta: la majoria han de ser carregades només al 80% o si hom arriba sempre al 100% fan figa aviat i són molt cares.

Nivell 2 és allò  que utilitzen la majoria d’usuaris actuals i que es troba a més llocs. Si es vol fer a casa, cal cridar un electricista i comprar una presa especial. Resulten en uns 16 a 32 qm per hora. Per arribar als famosos 400 qm calen unes 12 hores o més, però cal recordar que hom no hauria d’excedir el 80% de capacitat, si no és per necessitat.

Sistemes ràpids d’electricitat contínua (o com es diguin en català: en anglès és DC Fast). Els autos com els ordinadors i molts altres instruments electrònics funcionen amb corrent continu, mentre que la  xarxa només ofereix current altern. Aquests instruments fan la transformació fora, abans d’entrar a la bateria, i amb això acceleren molt. Diuen els fabricants que arriben al 80% de capacitat sortint del 20% en menys d’una hora. El problema és sols que el preu de l’electricitat és molt més alt i que per ara el DCFast només es troba a estacions de servei cares. Podria ser també car d’instal·lar a casa.

I el SUPERCHARGER de TESLA, què?

Suposo que entre els lectors de l’Avui hi deu haver gent molt benestant perquè cal tenir una bateria radicalment nova. Tesla fa investigació i ofereix bateries exclusives per als seus cars i també pel emmagatzenament d’electricitat per ús industrial. Es tracta, en els cotxes, d’una bateria de Lithium-ion (Li-ion) amb 6,831 unitats que pesa uns 400 qm, i segons el lloc pot treballar amb 72, 150 o 250 kW. Ells diuen que carrega suficientment per poder circular fins a 120 qm en sols 5 minuts o fins i tot per 1,500 qm en 1 hora. Només caldrien tres càrregues per anar de NY a LA, si és veritat. Evidentment el que fa TESLA és preparar una font d’energia pels camions que tenen a punt. Autobusos elèctrics ja estan a punt de sortir. Pel que fa al temps de càrrega és magnífic per qui pugui pagar si és veritat. Personalment, no conec cap estudi de grups de consumidors independents. Les coses són rarement tan bones com diuen els prospectes.

Joan Gil

Tags: Motors d’Hidrògen

Un autor americà parlant dels dos partits que tenim als Estats Units, diu que és absurd considerar l’un reaccionari i l’altre progressista, per molt que ara ho sembli. En realitat tots els partits són com grans Vasos plens de fluids de diferents colors: al fons sempre hi ha coses fonamentals que no canvien mai, que seria impossible violar o canviar; flotant al damunt hi ha les altres coses que es van presentant puntualment sobre situació social, internacional o econòmica subjectes a opinions diferents que s’alteren regularment i aquestes sí que canvien i semblen fer els partits diferents. Igual passa a l’estat amb el PP i el PSOE que existeixen per mantenir l’aparença de l’alternança democràtica. Al fons del gran Vas doctrinal de tots dos hi ha i hi ha hagut sempre des de fa 300 anys la qüestió intocable catalana i la voluntat d’assimilar-nos. Tocar aquest principi exposaria a un cataclisme electoral. Dir la veritat al poble espanyol que tenen enganyat no ha volgut fer-ho mai cap dels dos. Aquesta realitat la vam colpir tots quan Rajoy i Sánchez es van reunir a la Moncloa per atacar-nos amb la deprivació dels drets civils que fou el 155, la detenció i empresonament de polítics elegits populars i la repressió massiva, obra conjunta dels dos partits i dels dos líders. No han demanat mai perdó i ara caldrà acceptar amb el cap cot l’indult ofert per un d’aquests dos amb condicions que els convé enlloc de l’amnistia que els detinguts polítics mereixien.

Ara hi ha qui vol negociar amb un d’aquests dos bessons de Madrid. Estaria bé recordar què ha passat en ocasions anteriors en temps recents. És incomplet, em refio de la meva memòria.

1) Els Catalans volíem equips nacionals d’esports i hi havia una burocràcia establerta per la Generalitat per obtenir-ho. Si el Regne Unit no té problema amb els equips de Gal·les i d’Escòcia jugant al futbol fins i tot contra Anglaterra, com passa avui,  perquè diuen els espanyols que ells no jugaran mai contra Catalunya? Dinamarca permet a les Illes Faroe participar on vulguin, els EUA toleren que Puerto Rico i les altres colònies facin igual. Però Espanya ha passat anys, gastat diners i malutilitzat el seu cos diplomàtic per prohibir-ho. Caldria recordar aquí què va passar quan la Federació Internacional de Hockey va acceptar Catalunya?

2) A molts Catalans els hauria fet il·lusió que les matrícules de cotxes noves duguessin la senyera o qualsevol identificatiu. Doncs no, no i no!

3) Per molts anys s’havia estès l’opinió que l’aeroport Tarradellas hauria d’estar en mans catalanes perquè es pogués atançar que companyies estrangeres s’instal·lessin aquí enlloc de Madrid i perquè exigien que les aerolínies portessin gairebé tots els vols internacionals exclusivament a Barajas. AENA és una companyia on el Gobierno posseeix 51% de les accions mentre que 49% són públiques i cotitzades només a Espanya amb un preu actual d’uns 140 €. Evidentment AENA és un instrument a les ordres i pel benefici de l’Estat. Diuen que és una companyia de prestigi internacional però només tenen aeroports estrangers a uns quants llocs sud-americans, una illa caribenya de Veneçuela i alguns aeroports de ciutats petites al Brasil del Nord. Així és fàcil ser el millor del món. Als països més avençats es considera que els aeroports han d’estar sota el control de governs i interessos legítims locals. El sistema actual serveix per afavorir Barajas i obtenir ingressos sòlids dels aeroports estatals, sobretot Barcelona (encara que aquest any han patit pèrdues del 70%). Després de l’aprovació tant pel Parlament com pel poble del nostre malaurat Estatut, el Sr Mas sense tenir ni autoritat ni cap autorització es va traslladar a Madrid a negociar-ne per primera vegada en secret amb Zapatero el contingut. Tots dos van començar a fer retallades (menys de les que faria segon el Congrés i tercer el fatal Tribunal de la Jutgessa Casas). Mas va explicar que les exigències catalanes sobre l’aeroport van ser discutides i que el Presidente les va aprovar immediatament com si no fossin res. Però es veu que l’Espanya Negra es va mobilitzar i l’AENA no fou tocada. Ara sembla que està oblidat. A Madrid ja saben com són els Catalans: piquen molt amb els peus però al final callen.

4) Fa anys vaig tenir l’oportunitat d’escoltar una conferència que el President Maragall va fer a una Universitat novayorquesa en el millor anglès que jo he sentit mai de la boca d’un català. Ja entenc que el seu PSC era unionista (Maragall fins i tot va intentar recuperar el Grup separat al Parlament que González els havia pres), però era un sincer i molt ferm catalanista. Va parlar molt clarament del passat i de l’evolució després de la transició i de com estava tot a punt de canviar i que a Madrid no es podrien negar. I  membres del seu partit eren igualment catalanistes. Maragall fou de fet destituït per Zapatero, demostrant com de lluny arribava el poder del PSOE. El seu successor Montilla, malgrat els seus problemes amb la nostra llengua, era un home respectuós que probablement havia entès el poble català. Com és de trist contemplar el que queda del PSC, esdevingut una vulgar agrupació provincial espanyolista del PSOE a les ordres d’un ex-ministre incompetent de Salut que no sabia res de Salut, mediocre i avorrit que va arribar parlant malament de TV3, com probablement li havien manat els qui no tenen el privilegi de sintonitzar aquesta emissora. No entendrien ni la llengua.

5) No sé si algú s’enrecorda dels temps quan el corrupte PP valencià i estatal insistia que el valencià era una llengua separada que no tenia res a veure amb el català. Van arribar a escriure una carta còmica a l’Acadèmia Espanyola de la Llengua explicant que haurien de canviar el seu diccionari explicant que el valencià no era cap variant del català sinó que probablement els Íbers ja la parlaven. I a molts ministeris segueixen utilitzant sota el PSOE de forma separada els dos noms, sovint amb text idèntic.

6) La introducció de les noves freqüències de radiodifusió tècnicament servien per ajudar els llenguatges i comunitats perifèrics, però fins ara no hi ha cap Comunitat que pugui rebre lliurement per l’aire TV3, IB3 i À Punt perquè Espanya no vol més repetidors. Com ha anat això?

7) Com és que volen jutjar tant la família Pujol mentre diuen que borbó franquista previ que sembla pitjor és intocable? No és la llei igual per a tothom? Qui serà l’hereu d’una fortuna dubtosa o il·legal?

Segur que molts lectors podrien afegir coses. La hostilitat culpable, oportunista i profundament anticatalana del PP i del PSOE és idèntica. Hi ha elements a l’estranger com la Cancellera Merkel que s’han queixat de la manca de negociacions i hi ha el perill molt considerable posat pels Tribunals Europeus.  Diuen ara que cal negociar, però no fan senyals amistosos, ni acaben amb la repressió, ni permeten tornar als exiliats, ni prometen entendre’s, només deixar parlar als Catalans. Hi ha molts, probablement amb raó, que pensen que el problema etern català no el resoldran partits sinó que, com a altres països, haurà de fer-ho el poble amb mobilitzacions de massa pacífiques i sortides freqüents al carrer a denunciar coses concretes. No sols a la Diada.

Joan Gil

Tags: 155, Independència de Catalunya, Negociacions, PP, PSOE

Si hom pogués triar un exemple per convèncer tothom que un moviment civil pacífic pot superar la violència i obtenir la justícia i la llibertat, hauria de ser la inoblidable marxa de 250,000 negres (i uns tres mil de la raça blanca) vinguts de molts

250.000 participants

estats a Washington davant el monument a Lincoln el 28 d’Agost de 1963. Van arribar en 2,000 autobusos, 21 trens especials, 10 avions i moltíssims autos. Contràriament a allò que molts creuen la marxa no va ser dirigida per Martin Luther King, sinó per un grup de 10 activistes dominat per sindicalistes amb molts membres afegits de les organitzacions de drets civils, i contribucions d’altres religions com els catòlics i jueus. King era nomes un invitat. El director fou en Philip Randolph, cap de la unió dels treballadors de les lliteres de trens pullman, tots negres mal tractats i el seu èmfasi notable era en els sous miserables dels seus treballadors, que vivien de propines.  Els Black Muslims de Malcom X no en van voler saber res i van anunciar que la marxa seria “una farsa”. Contra l’oposició de molts, Randolph va triar de segon el seu ajudant Bayord Rustin, que tenia el problema triple de ser negre, comunista i gai. Un home blanc molt notable que es faria notar parlant molt clar i fort al President Kennedy, fou Walther Reuther, cap de la unió dels treballadors de l’automòbil a Detroit. En Randolph ja havia intentat fer una marxa el 1941 perquè els negres no es beneficiaven del New Deal de l’administració contra la Gran Depressió, però el President Franklin D. Roosevelt el va cridar i va concedir que els negres rebessin el mateix que tothom.

Antecedents. Què anava tan malament?

La violència brutal de ciutadans i de policies contra manifestants pacífics (uns 190 casos només a Alabama) que protestaven del seu tracte empitjoraven visiblement i el públic començava a preocupar-se’n mentre el problema de la guerra del Vietnam ja poc a poc albirava. El Tribunal Suprem Federal havia dictat sentències unes quantes vegades contra la segregació pública i a les escoles, però els sudistes se’n burlaven i preferien ignorar-ho tot. Els estats es negaven a fer respectar aquestes sentències tan fortes i clares i el govern federal feia molt poc per imposar-les. Una primera llei de drets civils molt fluixa dels temps del President Eisenhower en 1957 no havia servit de res.
A més a més hi havia l’absurditat de la Guerra Freda amb la noció que el Comunisme rentava els cervells dels simpatitzants i preparava l’enderrocament de la Constitució i del Govern amb l’objectiu d’imposar una dictadura marxista als EUA (s’ho creia tothom). Un dels que volien seguir vigilant i combatent la subversió interna imaginària era el President Kennedy, que havia entrat primer al Senat com a amic del Senador McCarthy, el de la cacera de bruixes que va destruir tants bons ciutadans que en molts casos van cometre suïcidi.  El dia de la Censura contra McCarthy, en Kennedy estava dissortadament a l’hospital amb mal d’esquena i no va poder votar. Va seguir acusant els seus adversaris de ser dèbils contra el comunisme i la subversió. Ell va començar la fatal Guerra del Vietnam, va dirigir una invasió fallida contra Cuba i va imposar l’horrible bloqueig que encara dura. Això ho va pagar amb la vida, perquè el seu assassí era un comunista no-afiliat que ressentia el tracte patit per Cuba. Kennedy al començament havia parlat també amb indiferència i hostilitat contra els moviments de drets civils negres. Que esperin una millor ocasió, potser demà. Això de demà els dirigents negres ja ho havien sentit molt.

MLK durant I have a Dream

Una altra figura molt negativa de la Guerra Freda fou J. Edgar Hoover, fundador i Director del FBI (la policia federal), un home sinistre i homosexual amagat (que tenia de Vice-Director el seu company) i veia tots els progressius, en particular Martin Luther King com a comunistes que esdevindrien violents. En un moment va arribar a enviar a MLK una fitxa amb el llistats de totes les dones amb les que ell havia tingut relacions adúlteres, i que si no dimitia o se suïcidava (sic) li ensenyarien a la dona i li destruirien la reputació. En MLK va anar a la seva muller confessant-lo tot i demanant perdó i no se’n va parlar més. El cap de l’FBI veia tot el moviment pels drets civils com l’inici d’una insurrecció comunista que el Kremlin preparava.

Quan Kennedy reconeix el problema

Robert Kennedy, Fiscal General i el Vicepresident Lyndon Johnson es van citar amb alguns dirigents negres, ML King inclòs, per parlar del problema però la reunió va acabar a crits.  “Ill timed”, temps inoportú responien. Kennedy volia que esperessin que tot s’arreglaria. Els negres ja ho havien sentit molt això. Però la violència, la dels blancs amb la seva policia, anava en augment i calia fer quelcom. Al nord ja se sentia preocupació. El famós Reuther dels sindicat d’automòbils espantava tothom parlant d’una nova Guerra Civil.

El President va fer redactar finalment una Llei de Drets Civils. L’11 de juny de 1963, a pocs mesos del seu assassinat, va fer un discurs televisat des de la Casa Blanca anunciant al poble americà que la llei era necessària, i la va enviar al Congrés (on ja havia fracassat moltes vegades). Els lluitadors pels drets civils van denunciar aquest primer projecte de llei immediatament per les coses essencials que hi faltaven i les dues Cambres del Congrés la van declarar “dead on arrival”. Un llibre diu que Johnson, com a Texà un home del Sud, va intentar explicar a Kennedy que el que feia era impossible, que si un parlamentari del Sud aprovava, la seva carrera s’havia acabat. Poc s’imaginava Johnson que el destí l’havia triat a ell per resoldre la càrrega.

Kennedy es prepara per evitar que la ciutat de Washington fos destruïda

Des de l’aire

El President estava convençut que els manifestants de camí a Washington eren gent violenta i perillosíssima que causarien una gran tragèdia, que venien a intimidar el Govern i que hi hauria lluites pel carrer i potser morts, que tot era desobediència a la llei. Va fer buidar els carrers, cridar uns 1,000 policies, buidar els hospitals per poder atendre els ferits, augmentar les reserves de sang… va permetre instal·lar els altaveus i cartells, però amb una clau amagada que permetria tallar l’electricitat si algún orador invitava a la rebel·lió. Diuen que fins i tot tenia una columna de tancs a l’exterior de la ciutat. No hi va haver si un sol incident.

Sobre l’immortal discurs “I have a dream”

Els organitzadors havien decidit que MLK seria el darrer en parlar, perquè probablement la meitat del públic hauria marxat. No el respectaven tant com es mereixia. En MLK era fill d’un Pastor baptista com ell, de qui havia après com fer un sermó, cosa que va arribar a dominar magistralment, com ningú més ha pogut. El model és senzill: cal triar i explicar un tema senzill però important, sense embolicar-se en discussions intel·lectuals o controvèrsies, apel·lant sempre a les emocions més profundes i inspirant confiança en l’ajut de Déu. Ell sabia fer-ho molt bé però li va semblar que per un discurs tan important li calia preparar el discurs (en Randolph li havia atorgat només 4 minuts de temps) amb un comitè de col·laboradors. Tots ho van fer molt bé amb moltes referències històriques. Estava escrit en tres pàgines mecanografiades a una línia. El problema era que l’estil estava molt mal triat. Hauria estat fantàstic per una universitat o grup de polítics però no pas per una multitud de 250,000 persones senzilles amb un sol desig, que volien que les fessin cantar, aplaudir i saltar d’alegria amb entusiasme. En MLK va voler inserir al text original el “I have a dream” que ja havia utilitzat amb èxit prèviament a molts mítings i trobades. El comitè ho va rebutjar. Li van dir textualment que era “trite”, una paraula anglesa que vol dir massa repetit, conegut a tothom, avorrit. I es va quedar fora. Per saber com va acabar al final, sisplau, seguiu llegint.

La gran manifestació

Els dirigents es van enfilar al monument a Lincoln davant el quart de milió d’assistents i van tocar i cantar l’himne nacional. El Cardenal-Arquebisbe Catòlic Patrick O’Boyle va donar la benedicció. Els discursos i actuacions musicals van

Signes

seguir. Entre els artistes que van actuar hom destacaria la gran cantant clàssica Marian Anderson, Joan Baez, Bob Dylan i sobretot per una cosa que inesperadament va fer, la Mahalia Jackson, una cantant de “espirituals” negres amiga de MLK molt coneguda a Europa, que faria una intervenció critica. Hi havia prop de 1,000 periodistes i es transmetia per TV i radio a molts països.

Tot anava bé i acabaria millor. Quan li va arribar el torn al final, Martin Luther King va començar a llegir el text preparat. Hi treia aplaudiments perquè estava molt ben escrit, però no pas l’entusiasme i els crits que hom esperava. Els seus companys van esdevenir neguitosos, mirant-se els uns als altres. El text no era allò que l’audiència esperava. MLK també es preocupava. La providència el salvaria. La famosa cantant Mahalia Jackson, al darrere i prop d’ell, li va cridar en veu alta “Parla’ls del teu somni, Martin!”  Uns segons després, l’immortal “I have a Dream” sortia de la seva boca amb l’emoció de sempre:

I Have a Dream.

”Tinc un somni que un dia als turons rojos de Geòrgia, els fills dels antics esclaus i els fills dels antics propietaris seuran junts a la taula de la germanor. Tinc un somni que els meus quatre fills viuran algun dia a una nació on no seran jutjats pel color de la pell sinó pel contingut del seu caràcter. Tinc un somni que algun dia petits nois i noies negres podran donar-se la ma i seure amb petits nois i noies blancs”

L’enumeració va seguir amb més exemples i alçant la veu, va acabar referint-se a un vell cant espiritual negre:

”I quan això tingui lloc… podrem passar el dia amb tots els fills de Déu, homes negres i blancs, jueus i gentils, protestants i catòlics, ajuntarem les mans i cantarem les paraules de l’antic cant espiritual negre: Lliures finalment! Gràcies a Déu totpoderós som lliures finalment”

Va durar 16 minuts enlloc de 4, però la multitud va acabar saltant i cridant en jubilació, la manifestació havia reeixit i seria recordada pel I have a dream, MLK acabava de lliurar el discurs polític més famós i ben conegut del segle XX, havia assolit la glòria… i el Premi Nobel s’acostava.

Hola i adéu-siau, President Kennedy

En Kennedy va quedar molt impressionat pel discurs televisat de MLK, a qui va sempre admirar però la seva opinió del moviment no va canviar gaire. Prou que sabia ell que la  proposta que havia enviat al Congrés no esdevindria mai llei. Va decidir invitar els 10 dirigents de la manifestació a la Casa Blanca. La trobada és memorable sobre tot pels intercanvis verbals amb Walter Reuther, que va espetar al dignatari que la situació només es podia acabar de dues maneres: per la raó o la violència; que ell no es pensés que serà com la Guerra Civil on només l’exèrcit lluitava, sinó que passaria pels carrers, al voltant dels seus fills i dintre del jardí de la seva casa, amb trets i foc pel carrer…”

Però la mort s’emportaria Kennedy poques setmanes després. Nou dies després de l’assassinat, el nou President Johnson es va presentar davant el Congrés i va declarar que considerava la seva obligació fer aprovar la Llei dels Drets Civils de Kennedy (millorada a la Cambra de Representants). Ai, quina promesa tan difícil de complir! Lyndon B. Johnson era un home duríssim. La guerra a mort amb el Congrés duraria un any llarg, i va passar de tot, però LBJ va aconseguir firmar la nova llei en versió final el 2 de juliol de 1964, hores despres que la Cambra de Representats confirmes la darrera versió del Senat, davant, entre altres, de Martin Luther King.

Joan Gil