Els EUA són diferents

Quan vivia prop de Dallas se’m va acudir prendre el tren anomenat Texas Eagle enlloc de l’avió per anar a Chicago, que està a uns 1,600 quilòmetres. El Texas Eagle trigaria unes 24 hores, però arribava sempre amb 2-3 hores de retard.  Chicago és una gran ciutat amb una arquitectura impressionant i és el lloc on el 4 de Maig de 1886 va tenir lloc, tres dies després d’una manifestació massiva a favor de l’horari de treball limitat a 8 hores, (enlloc de les 12 que s’exigien en aquell temps) la tragèdia que tot el món commemora el 1 de Maig. Als EUA els esdeveniments s’anomenen Haymarket Riot per la plaça on va tenir lloc i no és commemorat perquè la majoria d’Americans tenen des de la Guerra Freda la mania que és una festa comunista. De debò? Va tenir lloc 32 anys abans de la Revolució soviètica quan Lenin era molt jovenet i el Partit Comunista ni tan sols existia. De socialistes ja n’hi havia ja un grapat als EUA pero no van tenir res a veure amb l’incident.

En qualsevol cas, la massa obrera principalment d’immigrants alemanys i d’americans, lluitava pels seus drets dintre del moviment anarco-sindicalista. L’anarquisme era una ideologia complexa. Dissortadament va incloure membres violents que van acabar enterbolint la seva reputació, encara que els anarquistes de qualsevol orientació no tenien més gent violenta que la patronal i els socialistes, havien fundat els sindicats i les cooperatives i van jugar un paper dirigent en la lluita per les vuit hores i molts altres drets. Com veurem la tragèdia la van iniciar els guàrdies de seguretat de la patronal que van assassinar a trets sense cap raó dos treballadors pacífics.

A aquest lloc, ara  per a nens i famílies,  va començar la tragèdia

Un dels primers llocs que un turista visita és un parc grandiós i fantàstic situat a la vora del Llac Michigan, entre els gratacels de la ciutat i l’aigua. Allí hom troba un parc infantil que per a mi és el millor que he vist mai, notable entre altres coses per una diguem-ne bola gegant recoberta de material reflectiu (veieu la foto) que retorna  les imatges de la gent deformades per fer riure. Famílies senceres s’hi entretenen. Un petit estany d’aigua de pocs centímetres alimentat per dos sortidors invita els nens a jugar. És un dels llocs més famosos de la ciutat.

En 1886, no obstant, en aquest lloc tan maco hi havia la fàbrica de maquinària agrícola McCormick on la tragèdia del 1 de Maig que commemora tot el món va començar el dilluns 3 de Maig. La manifestació massiva del dissabte 1 de Maig havia anat molt bé amb molts participants en vaga manifestant-se pacíficament a favor de les 8 hores. A aquell dilluns següent, els dirigents van fer un míting a prop i molts participants al final van decidir anar a la McCormick a escridassar els esquirols que sortirien, cosa perfectament legal, quan guàrdies de seguretat de la McCormick van obrir el foc matant dos treballadors. Comprensiblement, la ràbia es va estendre entre els dirigents. Van convocar al pis d’un d’ells una reunió urgent per decidir com respondrien. Tots els participants a aquesta “conspiració” serien detinguts dos dies després acusats de sedició per enderrocar el govern dels EUA.

Tragèdia a la plaça del Haymarket el 4 de Maig al vespre a les fosques i sota la pluja

Van convocar una manifestació de protesta de masses amb discursos que va tenir lloc al vespre del dimarts 4 de Maig sota la pluja. No obstant la reputació dels anarquistes com a grans organitzadors, la reunió fou un desastre. No hi havia llum, plovia molt fort i els oradors van haver d’enfilar-se a un carro abandonat i trencat que hi havia a un racó. L’alcalde es va presentar seient a la primera fila per intimidar (però va marxar aviat) i un destacament de policies armats s’ho mirava tot. Al començament hi havia uns 2,000 sindicalistes, al final degut a la pluja potser en quedaven uns 200. El capità de la policia sense cap necessitat es va acostar al darrer orador exigint que plegués i tothom anés a casa (un recordatori provocador poc necessari perquè tot s’estava acabant). En aquell moment un desconegut mai identificat va llençar una bomba encesa des d’un dels balcons, la qual va explosionar a terra matant un policia jove. En aquell moment, i pràcticament a les fosques, els policies van obrir foc discriminadament matant (amb els seus trets, sens dubte perquè pocs treballadors estaven armats) deu policies més i un nombre indeterminat de sindicalistes. A les poques hores, les detencions de tots els dirigents anarquistes coneguts començaren, per sedició, naturalment. La veritat és que tret del desconegut mai identificat que va llençar la bomba des d’un balco, cap d’ells havia fet res que fos il·legal i tots els oradors havien recomanat calma i seny, perquè el moviment anava bé.

Aqui estava el Haymarket Square

Un visitant en els nostres dies buscaria en va Haymarket Square a Chicago.

El monument als màrtirs del 1 de Maig

Diu que en aquest lloc va estar el carro dels oradors

La plaça va esdevenir  un lloc de manifestacions anuals de la dreta i la patronal amb una estàtua al centre del policia  mort per una bomba, amb música i saluts amb escopetes. Els activistes contra la guerra del Vietman van fer saltar tres vegades l’estàtua del policia. Anys després  la ciutat de Chicago va construir una autopista urbana amb una sortida al Haymarket Square, omplint la resta de la plaça amb edificis. De la plaça només queda un des carrers laterals, on van situar el monument actual (foto: manifestants enfilats al carro dels oradors) Així i tot hom pot prendre el metro i sortir de l’estació a la cantonada Desplaines-Rudolph, trobant al costat mateix de l’escala el monument. Fou bastit finalment en els anys 80, pagat per la ciutat i commemora (diuen) el lloc exacte on havia estat el famós carro avariat des d’on els dirigents destinats a morir executats van parlar. Al voltant hi ha plaques commemoratives de molts visitants i una breu història objectiva del conflicte.

Visitant el cementiri: Després de ser jutjats, penjats i enterrats, vuit homes esdevenen herois

El procés fet als vuit dirigents, fou una farsa judicial (com n’hi ha hagut moltes al món i a casa nostra) a càrrec de jutges i jurats ben triats amb el suport de la premsa feudal, intolerant del temps. El cas fou conegut i el procés seguit a tot arreu del món amb indignació. Un condemnat va poder suicidar-se i quatre moririen a la forca mentre els congregats a l’exterior cantaven la Marsellesa. Alguns foren condemnats a presó perpetua, però foren indultats i alliberats dos anys després per un nou governador d’Illinois horroritzat per la injustícia. Els presoners no havien fet res. En el moment de la seva mort, August Spies, el dirigent més conegut i director del diari en llengua alemanya Arbeiter Zeitung va predir que “un dia el nostre silenci serà més poderós que les veus que extingiu avui.” El qualificatiu “màrtirs del 1 de maig”, i símbols de la lluita per les 8 hores, aviat es van estendre pel món. La festa del 1 de Maig fou establerta per demanda del president dels nous sindicats Americans acabats d’establir presentada a una reunió obrera a París, ja sense anarquistes.

Els taüts dels executats foren conduïts en triomf al cementiri del suburbi Forest Park, que en aquell temps era alemany com la majoria dels manifestants, i foren enterrats amb discursos, música i cants en alemany i anglès. El seu advocat defensor va declarar que encara que els morts haguessin cregut que en l’evolució de la societat hi hauria un canvi revolucionari que ho milloraria tot, ells mai ni volien fer mal a ningú ni atemptar contra el govern dels EUA.

Vaig prendre un tren de la línia blava sense saber que el cementiri havia canviat de nom i em vaig passar més d’una hora caminant per un cementiri jueu. Trobant l’oficina, vaig entrar a preguntar per la tomba del 1 de Maig. La noia que em va atendre no n’havia sentit parlar mai. Per sort, una senyora gran que semblava l’administradora va sortir i em va respondre que estava a un altre cementiri i em va explicar com arribar-hi. Vaig trobar el cementiri de Forest Park (un nom canviat) i cansat com estava, vaig acostar-me a l’oficina on tenien enganxada a la porta de vidre una foto en xerox molt dolenta del monument funerari als Màrtirs del 1 de Maig. Vaig entrar i preguntar a una empleada on estava allò. “Què? De què parla? No en sabem res” Això ja era massa. Li obro la porta i apunto amb el dit al  xerox amb la foto. Quedo convençut que el 1 de Maig està oblidat fins i tot a Chicago.

Tomba dels 8 condemnats. Els noms estan al darrere

Reconeixement del Govern Federal

De fet el monument és tan alt que es fàcil de trobar al costat de la carretera principal del cementiri, amb un banc per seure. Representa una dona dissortadament de negre, cosa que fa molt difícil veure-li la cara, però s’està tapant els ulls per no veure la injustícia. Al darrere hi ha els noms dels cinc executats i els tres indultats, també enterrats a aquell lloc. No té res a veure, però si algú s’hi interessa, la famosa heroïna feminista Emma Goldman també hi està, enterrada a prop. I  una placa de bronze federal reconeix que els esdeveniments del Haymarket Square foren importants en la història del moviment laboral als EUA. Però el 1 de Maig segueix sense ser reconegut als EUA, per més que es una festa ben Americana commemorant una lluita per la justícia molt digna del país. Qui vulgui pot trobar facilment al meu arxiu una descripció històrica més detallada del cas basada en documents de la història de la ciutat..

Si al

Noms dels martirs Plaques mostren els noms dels indultats

Adéu-siau

Joan Gil

URI del Retroenllaç | Comentaris RSS