Els EUA són diferents

Prou que havien avisat que ens hi acostàvem. Aquest matí tots els mitjans informaven a primera hora que ahir vam arribar als 500,000 difunts per culpa del Covid. Una emissora de Tv va ensenyar en silenci el 500,000 en grans números davant un fons negre. Diuen que al vespre el President Biden farà una cerimònia commemorativa televisada, encenent una espelma mentre les campanes de la Catedral Nacional tocaran a mort cinc-centes vegades i manarà baixar les banderes per cinc dies. Són més morts que el país ha patit mai en les guerres mundials, del Vietnam i Corea plegades. Ja fa dies que certs programes ensenyen fotos i videos dels morts a vegades, amb biografia. El país està en dol.

Des de fa temps les nostres corbes i números han millorat molt però el Dr Anthony Fauci ens avisa que cal mantenir les restriccions o acabarem rebent encara més fort, perquè res s’ha acabat. La situació amb les mutacions és la següent: els virus són com pinxos o perdonavides que lluiten una varietat contra l’altra per qudar-se sols i ocupar tot l’espai. Aviat la totalitat dels nostres pacients estaran infectats per la variant britànica, que efectivament lluita amb avantatge per ser molt contagiosa. Ja passa a alguns estats i probablement s’estendrà per tota la Unió.  Hi ha molts coronavirus coneguts i gairebé sempre muten fàcilment, sense que hom noti cap diferència, però hi ha excepcions (com la infame soca de la grip espanyola que va matar molts milions d’homes). Hom ja ha identificat tres soques nord-americanes noves que no fan cap diferència en res. Sense voler exagerar, el cas de la variant sud-africana ha estat vist amb preocupació i ja s’han detectat almenys tres casos als EUA però no hi ha cap prova que sigui de debò més perillosa que les altres i haurem d’esperar. Fauci diu que al seu parer el virus britànic dominant que és tan contagiós probablement no es deixarà substituir pel sud-africà, perquè sembla tenir avantatges. Ja veurem.

 Només els vells?

És absurd i irritant que molta gent es pensi que la situació no importa tant perquè la majoria de víctimes són gent gran. En primer lloc hi ha hagut moltes víctimes joves, alguns pocs nens inclosos. En segon lloc hom no ha entès com s’ha allargat la vida humana. Parlen (com feia Trump) amb indiferència referint-se als que tenim més de 65 anys, que hem estat la majoria de víctimes, fins i tot entre els negres, hispans i indígenes americans, que han patit molt més. Voldria explicar a algú quantes coses he fet d’ençà d’aquella edat tan juvenívola de 65 i em penso que molts sexagenaris i les seves famílies estarien contents d’atansar la meva edat o molt més com a membres útils de la nostra societat. Jo vaig publicar tres novel·les en anglès al final dels meus setanta (i recomano a tothom sobretot el meu All Hail King Ramir sobre la creació de la Confederació Catalano-Aragonesa per Ramir II el Monjo, que em va costar fer molta recerca). I escric un apunt aquí cada setmana des de fa 9 anys. Encara més: el nou President Biden té 78 anys i acabarà el mandat als 82; la Nancy Pelosi i un dels seus ajudants principals han complert els 80, l’altre col·laborador els 81; el gran Dr Fauci, també els 80. I NINGÚ té cap intenció de plegar. El món sembla pertànyer a la gent gran. Cada dia hi ha més gent que s’acosta o sorpassa els 100.

Recordant l’home que vivia abans a la Casa Blanca

En Trump es pensava que els funcionaris federals no treballaven pel poble sinó per servir-lo a ell seguint les seves ordres i que ell els podia manar qualsevol cosa encara que fos falsa o en violació de la llei. Si algú s’hi negava i no volia creure, el castigava o feia fora a puntades de peu. L’organització de la Salut Pública federal va patir molt perquè Trump la volia posar al servei de la seva campanya electoral. Volia canviar-ho tot per convèncer el públic que el Covid-99 no era res, només una mena de grip, que ja s’estava resolvent, que calia combatre totes les restriccions, que calia reduir el nombre de tests, que els metges exageraven per guanyar més diners, negar-se a usar mascaretes o observar la distància i seguia organitzant reunions i mítings sense màscares. I els morts? Són coses que passen, va respondre. No era ignorància com en el cas de Salvador Illa, sinó menysteniment intencional i malvolent de l’epidèmia.

Els dos representants inicials de la Salut Pública foren el Dr Anthony Fauci i la seva antiga estudiant Deborah Birx que va fer el doctorat sota Fauci i havia esdevingut una celebritat mundial gràcies als seus estudis brillants i il·luminants sobre el virus del SIDA. Tots dos parlaven a sessions televisades amb Trump, que es passava més d’una hora divagant i parlant de coses sense relació i aquests dos amb el Director de Centre pel Control de Malalties d’Atlanta (CDC en anglès), que ja ha saltat i estat substituït, miraven de parlar del problema. Mentre que Fauci era un home molt dret que es negava a mentir ni dir res que li manés un tirà, la Sra Birx es va pensar, com molts altres, que era possible guanyar la gràcia del President i fer-li entendre la realitat fent-li festes i somrient i ignorant bestieses. Això era una equivocació greu. Qui podia ensenyar res a Franco o als actuals polítics filocastellans de Madrid? Un dia, com explicava la Sra Birx a una entrevista recent, el tinglat se li va ensorrar. En Trump es va presentar a la conferència televisada amb una gràfica que ella no havia vist  i contenia informació falsa. Es va quedar callada i la seva reputació va quedar destrossada. La van prendre per una titella més. Fauci no fou mai així: va contradir Trump en públic, li van prohibir donar entrevistes a certs programes i no fou invitat més a la Casa Blanca. En Trump el va tractar d’idiota una vegada en públic i reia feliçment quan els seus energúmens demanaven la destitució de Fauci.

Trump va fer mal a la seva Salut Federal però no podia res contra les numbroses Facultats Universitàries de Salut Pública als EUA que, veient l’oportunitat de fer recerca  i publicar articles importants van seguir explicant coses a les audiències i la premsa, sovint produïnt corbes i estadístiques verdaderes. A milers de Comtats i Ajuntaments hi havia empleats/des delegats de Salut que havien tret un diploma a una d’aquestes institucions i entenien la situació.

Biden, que camina de forma insegura i sembla massa prim, es presenta com un home vell, serè i tranquil que inspira tranquil·litat, sembla senzill i genuinament preocupat pel poble. Amb gran sorpresa dels que coneixíem el seu passat polític va disparar un tret de sortida que no podia ser més progressista (vol dir d’esquerres) i va sorprendre a tothom. El Partit Demòcrata estava molt preocupat per la divisió creixent entre els conservadors i els progressistes de Bernie Sanders i Alexandria Ocasio-Cortez. La sortida inesperada de Biden ha fet callar a tothom, perquè ell només parla de les necessitats del seu poble i no de política, finances o ideologies. Que duri… Veieu com amb els anys hom pot aprendre coses?

Cal afegir una cosa trista acabada de publicar: la vida mitjana dels EUA (a Europa fins ara 82) que havia estat 78 anys acaba de caure degut a la pandèmia: ara és 1 punt més baixa per als blancs (77 anys), 2 punts per als negres (76) i 3 per als hispans i indígenes americans (75).

AFEGIT 24 Febrer 2022: Un problema misteriós ha estat sempre el retràs en la producció dels primers vaccins, que les farmacèutiques no tenien cap intenció d’explicar. Ahir una reportera de la Televisió Pública a la Casa Blanca va explicar una cosa que sembla haver escoltat d’un dels empleats anònims de Biden (no confirmat). Com tothom sap, el vaccí s’administra contingut en una mena d’esferes microscòpiques buides amb parets de lípids (grasses) que es fonen amb les membranes cel·lulars lliurant el vaccí a l’interior. Aquestes petites esfèrules són molt ben conegudes i han estat en ús per anys. El problema és la seva fabricació, basada en uns deus passos que requereixen la presència humana i per tant retarda la producció. Fins ara ningú havia necessitat centenars de milions! Resulta que com que. ningú ho havia necessitat, no hi havia al mercat cap instrument robòtic capaç de completar el procés ràpidament de forma automàtica, sense humans i calia inventar, construir i provar-ne un. Diuen ara que el mes de Març podran produir tants vaccins com havien contractat i el govern espera. Serà veritat? Les falsedats són rarement tan tècniques i sofisticades.

Joan Gil

El Sr Illa segueix repetint que amb la lluita per a la independència i la llibertat, els Catalans hem perdut deu anys. Cal fer-li una resposta.   No senyor: si aquesta lluita per la nostra identitat , lleis, costums i llengua fos una pèrdua de temps, va començar el 1716, fa més de 300 anys i això que dieu ho hem sentit moltes vegades i moltes generacions van abraçar la lluita. Quan el desastre del Covid va arribar, el seu cap, el Sr Sánchez, va anunciar amb trompetes que ell ho dirigiria tot per reforçar la unitat d’Espanya, com si aquest esdeveniment tingués res a veure amb la unidad de España.  Simplement no es volia perdre la oportunitat de fer-ho creure i va seguir repetint-lo. Ell havia fet Ministre de la Salut a un acòlit espanyolista d’origen català (cosa rara a Madrid) que tampoc en sabia res de com combatre una epidèmia, però sí que creia en la unitat d’Espanya.

Ens cal recordar la figura inoblidable de Josep Pallach i Carolà (1920-1977), lluitador incansable contra el franquisme, socialista i català de fe profundament democràtica que molts veien com el primer President de Catalunya, perdut tràgicament quan tenia 57 anys. Fou ell qui va acceptar la fusió del seu PSC amb el PSOE tan diferent d’aquells temps. No he llegit els seus escrits però potser veia el seu partit igual com hom veu a Alemanya el partit conservador de la Sra Merkel i el partit cristianodemòcrata CSU de Baviera, completament independent amb objectius propis i llibertat, però sempre fidel a la CDU a Berlin, no obstant les frequents baralles. O potser veia una Catalunya independent, però en cap cas un PSC reduit a una agrupació territorial humiliada seguidora de l’espanyolisme central. En els primers temps del parlamentarisme postfranquista, el PSC tenia un grup parlamentari propi a Madrid que el PSOE de González va desfer apropriant-se els vots dels diputats. Per uns anys el PSC va poder seguir essent catalanista, fins que un dia Zapatero va cessar Pasqual Maragall com a President català. En Montilla fou un home tolerant, també un ex-ministre, però el PSC va anar caient en la insignificància espanyolista progressiva.

Aquesta situació va culminar en la memorable trobada dels Srs Rajoy i Sánchez per decretar conjuntament el 155 i la repressió que acabaria en l’exili i amb els processos polítics. Quan es tractava de Catalunya, tots els partits espanyols estaven unificats. El famós “A por ellos!!” va adquirir un simbolisme clar. Els del PSC ho van acceptar sense discussions conegudes. Em sembla recordar que el PSC va fer unes primàries, però el Sr Sánchez ha nomenat cap de la llista un polític cessat per ell que ni tan sol s´hi havia presentat. És acceptable això? Poster la pròxima vegada es podrien estalviar l’esforç i la despesa de fer primàries. Ni això tenen dret a fer.

El món ha canviat molt. Per fortuna a molts països desenvolupats i en particular a Europa la idea d’un enderrocament violent o un cop d’estat militar contra el govern ha esdevingut inimaginable per moltes raons, però no pas per desgràcia a l’Orient Pròxim o a Àfrica. D’ençà de 1716 els Catalans hem estat sempre un model de com demanar canvis  amb acció política no violenta. Hem fet manifestacions de més d’un milió i hem donat al món un exemple de pacifisme que potser molts més dels que ens pensem segueixen. Em va emocionar una mica veure a la tele americana un grup de manifestants a Hong Kong amb banderes catalanes. Els de HongKong volien lluitar pacíficament però els van fer callar amb la policia i legislació que el poder central controlava. Darrerement hem vist altres exemples: a Bielorússia, a Xile, a Londres, a Paris,  ara a Myanmar. Tot això son batalles pacífiques que els qui tenen raó i s’han exposat a patir poden perdre. Però sap què, Sr Illa? No és cap pèrdua de temps, perquè al final, els qui tenen raó, guanyen. I els que van patir son recordats.

Joan Gil

Tags: Pedro Sánchez

En els darrers dies, d’ençà de la caiguda de Trump que incitava els seus adherents a ignorar les mascaretes i totes les restriccions i va dir una vegada que les morts son coses que passen, la situació, que va arribar a ser molt tràgica, està millorant espectacularment, amb alguns números caient diàriament al voltant del 20%. Una sorpresa desagradable la vam tenir el divendres passat quan les defuncions van passar dels 4,000. Va ser un dia només i ara estem als 2,600 morts per dia. El total de morts s’acosta ja al mig milió; de moment són uns 470,000. Hem tingut un total de 27 milions de casos, per dia de moment 120,000 nous (havien arribat fa dies als 300,000). L’escola  Bloomberg de Salut Pública afiliada a la Universitat Johns Hopkins, una de les més prestigioses, diu que tots els números estan per sota de la realitat al menys per 10%.

Perquè aquest brot tan fenomenal? Hem de tornar al Sr Trump amb els seus mítings sense màscares ni distàncies, a la resistència massiva a dur màscares o tancar restaurants i esglésies a molts estats, a les festes familiars del Thanksgiving, de Nadal, d’Any Nou ignorant els avisos de la Salut Pública contra aglomeracions i festes. Trump deia que el problema s’estava acabant i va arribar a ensenyar curves i gràfiques falses. Afegia que els metges  exageraven les defuncions i diagnosis per guanyar més diners i que calia reduir el nombre de tests per reduir els casos.

Ara ens preocupem per un altre problema: el Superbowl d’aquest vespre, amb el seu espectacle tan espectacular de mig temps (l’any passat amb la Jennifer Lopez i Shakira) aquesta vegada amb un nombre limitat d’espectadors. Això als EUA és una gran festa popular amb trobades familiars i d’amics amb sopars i begudes. Acabarà en un rebrot? Caldrà una setmana o deu dies per saber-ho.

La qüestió de les escoles

Ha anat de forma molt diferent que a Europa degut sobretot a la resistència a l’obertura dels sindicats de mestres, que destacaven el perill de mort, i també a l’existència de lleis i estructures administratives molt diferents a aquest país tan gran. La topada més forta en aquest moment és a Chicago entre la ciutat que vol obrir i els mestres que no ho volen. Molts mestres s’han acomiadat i molts districtes han tingut la possibility d’obrir només gràcies als vells i jubilats.

Per descomptat, ningú disputa no sols la importància sinó la necessitat d’oferir escola presencial als nens. La qüestió és si es pot fer amb seguretat o no. Al començament hom sentia la falsa absurditat que els nens no es podien contagiar. De fet, estadístiques independents diuen que uns dos milions de nens han resultat positius pel Covid. El que és veritat és que rarement es posen malats (encara que hi ha casos de formes úniques en nens molt greus). Poden els menuts transmetre i encomanar la malaltia encara que no la pateixin? Sens dubte. Hi ha molts casos confirmats, però no sembla ser freqüent.Ja lliure de les intromissions de Trump el Centre de Malalties d’Atlanta, el CDC, sempre l’autoritat màxima, acaba de publicar que al seu parer el perill de transmissió a mestres i famílies és petit AMB LA CONDICIÓ que es compleixen les mesures de seguretat de separació social absoluta amb bona ventilació, mascaretes per a tothom i separacions amb pantalles de plàstic. Tot això, no obstant, és caríssim. S’ho poden permetre els districtes escolars? A alguns estats sí i a altres no. Dintre dels estats, als comtats rics sí i a altres no. Ara finalment el Congrés, tal com demana el President Biden, aprovarà un nou ajut i estimulació que inclou molts milions per districtes escolars. Ja veurem si ho aproven. El CDC està a punt de clarificar les condicions per obrir.

En aquest darrer any a Amèrica hem vist de tot: escoles totalment obertes i totalment tancades amb ensenyament telemàtic només, escoles obertes parcialment, dos o tres dies a la setmana, escoles obertes i abruptament tancades (sovint per desfilades i manifestacions dels mestres amb temes funeraris). Jo tinc un nét de 10 anys que no ha estat a cap escola des de Març de l’any passat. El nostre governador va manar reobrir, però el Cap de l’executiu del comtat va dir que no i prou. Van comprar ordinadors barats (Chromebooks) per regalar a cada nen de família pobre i on no hi havia Wi-Fi van instal·lar autobusos als carrers carregats amb Wi-Fis. Així i tot, sembla que l’ensenyament telemàtic només funciona bé on hi ha pares responsables i ben educats que treballen a casa; altrament els nens no aprenen gaire i els primers examens ho demostren. Curiosament a molts llocs les escoles privades tenen dret a fer com vulguin però no se sap bé com ha anat.

Aquí també tenim el mateix drama que a Europa amb la distribució de vaccins. El CDC havia establert un llistat de prioritats, encapçalat naturalment pel personal de les UCIs però resulta que els grans hospitals van decidir aprofitar-s’en fent vaccionar a tothom que hi treballava. Després van sortir grups que també demanaven prioritat. En particular els mestres es negaven a tornar a l’escola sense ser vaccinats. Després van venir els membres de minories, com negres, latinos, indígenes americans, i naturalment els policies, dentistes, bombers… Al final hi havia moltíssima gent demanant prioritat i no hi havia forma de registrar-se perquè milers de persones ensorraven els ordinadors i els telèfons. L’administració Trump havia pagat a una companyia incompetent per escriure un programa telemàtic que van donar als estats per organitzar les cites amb el públic i sembla haver contribuït al desgavell actual. Sens dubte hi ha hagut casos de mestres i famílies de nens contagiats, però sembla que dintre de la magnitud del desastre no eren gran cosa. Ja veurem no pas com acaba, perquè acabarà com totes les moltes pandèmies que la humanitat ha patit, sinó quan. El Dr Fauci diu que a finals de l’estiu o primers de la tardor, però hi ha qui està preocupat per les mutacions.

Joan Gil