Els EUA són diferents

Fins l’arribada del COVID tot el món havia menystingut la importància de la Salut Pública, que no havia preocupat ningú (malgrat incidents com l’Ebola, el SARS, el MERS, el xarampió, el SIDA i molts altres) d’ençà de la Grip Espanyola durant la Primera Guerra Mundial. Fins i tot hi ha dissortadament persones que es pensen que les malalties infeccioses ja no son cap problema. A més, la Salut Pública fa moltes més coses que protegir-nos d’infeccions. Sense cap intenció de menystenir els professionals que s’hi dediquen a Catalunya, que a diferència del Ministre Illa coneixen l’especialitat, és trist que aquesta disciplina a l’estat no sigui universitària i que la informació quedi reduïda a llegir i potser estudiar què diuen els autors estrangers. Als EUA la disciplina està fortament implantada, ha fet moltes investigacions, estadístiques, estudiat models  i ha estat molt útil explicant i investigant coses, a mes sobretot de dir la veritat a la població, cosa que Trump volia amagar. I també mantenint gent poc qualificada lluny dels diaris i la ràdio.

El Sr. Salvador Illa fou alcalde del seu petit poble (10,500 residents), La Roca del Vallès, al Vallès Oriental, famós per les seves rutes prehistòriques,  fins que fou enderrocat. Una mica després va iniciar la seva carrera política al servei de la Secció Catalana del PSOE, que aquí com a moltes altres comunitats prefereix utilitzar sigles que el fan semblar estar sota control local i no pas, com és la realitat, sota la dominació fèrria del Partit a Madrid. Va anar treballant a càrrecs del partit fins arribar a Director d’Infraestructures de la Generalitat. I a primers de 2020, just abans de la pandèmia desastrosa que el món  pateix, l’actual Sr. Presidente del Gobierno, un home conegut com a molt autoritari, el va fer Ministre de la Salut.

Es veu que no hi ha cap regla a Espanya, però als EUA una persona nomenada pel President o un Governador per dirigir un Departament (Ministeri) tant federal com estatal, ha de ser confirmat individualment pel Senat i li cal presentar-se als comitès de senadors responsables per la especialitat, explicar el seu programa i intencions, descriure la seva biografia, qualificacions i finalment respondre a totes les preguntes dels parlamentaris. El procés és transmès per certes cadenes de televisió política. Al final el comitè vota una recomanació pel ple del Senat i el candidat és acceptat o rebutjat. Si és rebutjat, el President no pot fer-hi res i ha de nomenar un altre candidat. A l’estat espanyol, això se substitueix pel poderós dit del Presidente.

En el moment de rebre la cartera, probablement tots els sanitaris públics del món ja estaven molt preocupats per les coses que se sentien dir sobre la Xina, de les quals el públic no en sabia res i eren infravalorades. És que no hauria calgut tenir al front del Ministeri de Salut un home amb experiència capaç d’actuar i dirigir la resposta i les preparacions per allò que inevitablement s’acostava? Quan havia après a fer això el Sr. Illa i quins criteris tenia? Evidentment el Gobierno de la Nación tampoc s’en preocupava i veia Illa simplement com un administrador al cap d’una oficina burocràtica de poca utilitat amb un pressupost. Mancant autoritat i competència personal, hom està temptat de trobar la raó pel seu nomenament en la seva condició de català espanyolista, conseller del seu President en matèries catalanes dirigides a la supressió de l’independentisme, assimilació cultural i lingüística i provincialització de Catalunya. Coincidirien els dos homes en la valoració del 155, les repressions populars i polítiques, venjatives, la continuació dels presos polítics? Segur que Illa té les qualificacions per ser Secretari del PSC-PSOE, però per ser President de la Generalitat? Amb la Salut Pública li va anar malament. Vol tornar a provar, segons sembla, seguint ordres amb el mateix grau de preparació.

El seu successor com a català convertit i obedient a Madrid, l’honorable Sr Miquel Iceta, un home molt astut i hàbil que ha rebut l’honor immens i el privilegi anhelat de ser rebut per Sa Majestat el Rei i fer un jurament com a Ministre de Qüestions Territorials, un triomf negat a Duran Lleida. D’això sí que hi entén, pero no pas com els Catalans voldríem. Iceta ha dominat magistralment l’art de la botifleria feliç, desacomplexada i somrient. A diferència dels seus companys de pensament en la matèria catalana com ara el PPC, C, o Vox, ell ni insultava ni provocava, ni amenaçava ni alçava la veu. Aquesta actitud el presentava com a home raonable, molt diferent i sense res a veure amb policies i benemèrits del 155 que havien assaltat la reunió pacifica i constitucional a la què els Catalans tenien absolut dret el 1 d’Octubre, empresonat i jutjat polítics i ciutadans de forma preconcebuda. Ha estat recompensat per la seva línia política correcta.

Durant un viatge universitari (fèiem teatre) a Europa durant els anys 60, un militant del PSOE se’m va acostar a París per intentar reclutar-me i em va donar tones de material del PSOE exiliat dirigit per Artur Llopis que subsistia a Tolosa del Llenguadoc. A part de fer-me discursos em va donar un munt de follets de propaganda i em va invitar al cinema a veure una pel·lícula de Brigitte Bardot que la censura franquista no permetia estrenar a l’estat espanyol. Sens dubte en aquell temps com durant la II República el PSOE seguia essent un partit potencialment revolucionari, obrer i socialista. Em constava, no obstant, que el PSOE havia estat sempre hostil a Catalunya. Deien que una dictadura franquista algun dia s’acabaria pero que la independencia de Catalunya seria per sempre. Políticament i social, el PSOE de Tolosa era clarament una organització obrera de fe socialista. Vam interpretar per ells “Los Cuernos de Don Friolera” de Valle Inclán a un teatre de Tolosa i sembla que molta gent del PSOE va venir a veure’ns i van omplir.

Després de la Transició, Felipe González va trencar amb els exiliats, que ell anomenava “PSOE històric”. Amb el suport del Canceller Alemany socialista Willi Brandt, únic líder mundial a qui la Transició li semblava molt bé, fou descobert, adoptat, invitat i instruit en política occidental el deixeble sevillà, a Bonn, la capital d’Alemanya Occidental.  Ell havia rebutjat entrar a l’OTAN i no li agradaven les bases militars nord-americanes, però li van explicar que això calia per ingressar al club dels rics. Cal pagar quotes per ser membre d’un club. El partit de González, sota el patronatge de Willi Brandt i del seu successor Helmut Schmidt va deixar de ser Socialista i Obrero, no obstant continuar al nom. El desventurat Llopis va tornar de l’exili i fou rebut a Barajas per una senyoreta del Palau Reial amb un ram de flors. Quina recompensa tan gran! Es va presentar a les eleccions i fou esborrat del mapa. De què havia servit l’exili dels perdedors de la contesa? Només els comunistes van arribar a ser actius contra el franquisme i això només de forma limitada. Cal considerar a més la falsedat que la classe obrera en general se sent afí al socialisme. Només una part ho fa. L’experiència històrica i present demostra que els treballadors van suportar incondicionalment els règims de Mussolini i Hitler igual que ara son els membres principals dels partits populistes europeus i, molt inesperadament, del Trumpisme als EUA. Històricament sota Hitler els treballadors alemanys (això sí, molt vigilats per la Gestapo) van assolir un nivell de vida econòmic sense precedent, amb coses com bons sous, complexes turístics de vacances reservats i vaixells i creuers per tot el món. L‘amistat hitleriana no tenia res d’absurd: aquesta situació va crear una obediència interior i una unitat nacional sense oposició que li va permetre realitzar els objectius tan perillosos i irracionals que tenia, i va conduir al desastre final. No hi ha res que es pugui guanyar de franc, però a vegades sembla que el Socialisme actual ni entèn ni atrau la classe treballadora. Veuen el PSOE com un club polític de gent que volen atansar el poder, contents d’oferir l’alternància al PP i intentar corregir alguns abusos de la dreta. La imatge inoblidable dels Srs Rajoy i Sánchez reunits a la Moncloa per pactar sense discussions el 155 i probablement la repressió prou que demostra que aquests partits estan units pel melic per l’anticatalanisme.

Joan Gil

Tags: Covid, Salut Pública

Resum d’opcions

1) Votar per correu en una papereta enviada pel Govern a tots els votants registrats

2) Igual que 1, però dipositant el vot a una de les bústies especials segures

3) Anant a col·legis electorals oberts dies o setmanes abans del dia final

4) El sistema clàssic: vot final el dia final

Al meu estat vam tenir les quatre opcions  però cada estat fa com vol. Tres fan només 1 i 2 (cap vot presencial)

===============

Quan les eleccions s’acosten, és natural que algú recordi el desastre causat recentment als EUA per les mentides electorals tan absurdes, horroroses i perilloses del Sr Trump, l’home que es pensava que era impossible que ell perdés i tenia des de fa anys la mania sense fonament que els demòcrates fan sempre trampa, o si no, no s’entendria que ell pogués perdre. Molts dels articles de premsa que he llegit em fan pensar que probablement les grans diferències de Catalunya amb el sistema electoral nord-americà no eren ben enteses. La raó probablement és que no existeixen als EUA eleccions federals, sinó 51 eleccions completament diferents el mateix dia, amb regles, costums i instruments diferents a cadascun dels 50 estats i el Districte de Columbia. Seria avorrit presentar els detalls de cada estat, pero hi ha certes coses que son comunes. Molts europeus semblen haver pensat que el “Vot Anticipat” dels EUA volia dir “Vot per Correu”. Mentre que aquest vot també es adelantat, ja fa temps que té nom separat. Amb “Vot Anticipat” la majoria d’Americans es refereixen al vot que té lloc en persona a locals electorals oberts addicionalment, segons el lloc, dies, setmanes o fins i tot un mes abans del dia oficial, que és vist sols com el dia final del vot. Personalment he viscut a dos estats que permeten el vot anticipat i he trobat que és una idea fantàstica. Hi ha tres estats on el vot universal per correu és l’única forma de votar des de fa anys. Elimina les cues i aglomeracions el dia final, permet votar a un temps i dia convenients a dones amb nens, vells i minusvàlids, a més d’altra gent a qui no agradin les coses incòmodes i no cal preocupar-se pel temps que podria haver el dia final de l’elecció. Augmenta molt la participació i no entenc perquè hi ha estats que no ho fan encara. Trump no es va queixar mai del vot adelantat, sinó exclusivament del vot per correu, afirmant disbarats que van insultar i molestar molt els treballadors electorals, en molts casos amenaçats de mort. Pretenia que els Demòcrates per tota la nació entraven als locals de recompte amb caixes i galledes plenes de paperetes demòcrates i que a mes llençaven a les escombraries vots republicans. Cap dels 64 tribunals que van rebre una denúncia van trobar ni un sol cas. Era una mentida cruel i perillosa sortida del cervell d’un home que no sabia perdre. Fa quatre anys la por que hackers russos haguessin pogut canviar els resultats fou trobada falsa, pero l’avís i els coneixements i consells oferts pels experts federals van augmentar la seguretat encara més. Les eleccions americanes en l’actualitat son molt segures. I com queda dit, hi ha tres estats (Oregon, Nevada i un altre que no recordo) que ho fan exclusivament per correu i tothom n’està content.

Diferències en el vot per Correu

La més fonamental que ho canvia tot és que encara que tots els ciutadans tinguin dret a votar, per poder fer-ho cal registrar-se primer. És molt fàcil fer-ho. Hom troba els impresos fàcilment a molts llocs i a alguns estats es pot fer per internet. És una diferència molt gran que la papereta buida per permet el vot per correu, sempre amb marques exteriors al sobre, fàcils de reconèixer per poder votar s’enviï a una adreça registrada i sigui entregada per un carter que tornarà la carta si el recipient no viu, o no viu a l’adreça, o que, alternativament com passa a Europa, el govern no sàpiga de segur si el recipient que vol votar per correu viu o no. Les persones registrades reben una targeta de votant (que fa alguns anys molta gent utilitzava com a identificació) que a alguns estats es vàlida per un any o per més. Fins fa poc, per demanar el vot per correu calia donar explicacions, pero aquest any degut al Covid alguns estats han procedit a enviar el formulari facilitant el vot per correu un mes abans a tothom que  està registrat. Hom podia omplir la papereta a casa. Cal també tenir en compte que a Europa hom vota per una opció o poques opcions, mentre que als EUA el votant rep una llista interminable de candidats individuals sense llistes de partits per cobrir moltes posicions: representants  de l’estat a Washington, jutges, tant de pau, primera instancia i d’apel·lacions, cap de policia de la ciutat o del comtat, fiscal general, executius del comtats, parlamentaris de l’estat, a vegades el Governador, a més de tres o quatre referèndums per assumptes estatals o municipals… Pot passar de vint-i-tantes seleccions, encara que no hi ha obligació de votar per totes les opcions. Aleshores el ciutadà que vol votar per correu després d’omplir la llarga papereta (sovint dos fulls), ha de firmar a un lloc determinat fent un jurament que en té dret i tancar el sobre. Aleshores a molts estats queden encara dues opcions: 1) retornar el sobre segellat per correu regular, en general sense segell o 2) dipositar el sobre a certes bústies especials (la localització es pot trobar a l’internet) que son fetes d’acer, nomes es poden obrir amb dues claus usades simultàniament i guardades per dos funcionaris diferents i estan vigilades com a mínim per càmeres vídeo. En el cas de Maryland, vaig rebre dos mails d’ells després de dipositar el sobre notificant-me 1) que havien rebut el meu vot i 2) que el meu vot havia estat comptat. Una part fonamental del sistema és la signatura, que és comparada amb l’original registrat a la inscripció per comprovar si se semblen. Això es fa amb un ordinador i és una de les coses més criticades per Trump. Tots els treballadors i experts en canvi afirmen que el sistema és gairebé infal·lible. Ni cal dir que la llei preveu càstigs molt durs per qui intenti violar el procediment, ni que sigui per benefici personal, o per burlar-se’n. Hom hi veu errors amb la tinta sobretot, però pocs problemes intencionals. Finalment, encara que tots els votants registrats rebin la butlleta a casa, sempre tenen tres opcions: usar-la, anar a un local de vot adelantat o votar el dia final fent cua. Si algú es pensa que pot votar més d’una vegada, s’equivoca: hi ha massa ordinadors i hom pot acabar a la presó. Com queda dit a alguns estats votar per correu és l’única opció.

El vot anticipat i el del dia final en persona

No hi ha cap diferència entre tots dos. Hom utilitza tots els dies els mateixos ordinadors amb el mateix programa durant alguns dies, enlloc d’un sol i es fa sovint als mateixos localsCom queda dit, Trump no va atacar mai el vot anticipat. Feia anys hom va intentar limitar el vot fent-ho sols a l’ordinador, pero això no es pot fer perquè en cas d’una queixa o un resultat massa ajustat seria impossible repetir el compte. Avui en dia, tots els estats que usen ordinadors acaben imprimint les eleccions en un paper que cal inserir a una bústia també vigilada al local per fer un escan (i deixar-hi el paper) abans de sortir del local. Cal afegir que en l’opinió dels experts sense l’opció del paper imprès, el vot quedaria exposat inevitablement a hackers. Ara bé: la distribució tan fragmentada dels sistemes electorals nord-americans no sols a 50 estats (amb equipaments i lleis diferents) sinó també a cada comtat i a vegades fins i tot ciutat, faria el hacking molt difícil i els russos fa 4 anys no ho van voler o poder intentar. Però més val seguir imprimint els vots. Un problema d’aquest sistema que a mi em molesta molt, és que el llistat de tos els vots individuals vistos a la pantalla és molt llarg i avorrit i votants requereixen assistència del personal més d’una vegada per evitar prémer el botó i marxar.

Potser caldria afegir que tradicionalment la participació electoral alta afavoreix sempre els Demòcrates i la baixa els Republicans. Ha estat sempre així. Per aquesta raó els Republicans voldrien eliminar el vot anticipat i el vot universal per correu o en bústies especials, perquè augmenten la participació. A més als estats on ells manen tenen mètodes per posar dificultats als negres i als immigrats. Un dels problemes sempre repetits, és que els Republicans volen exigir ensenyar el carnet de conduir (document d’identitat universal)  abans de votar i els Demòcrates no ho volen de cap manera dient que ja hi ha la registració i la firma jurada per identificar els votants. És una mica llarg d’explicar, però efectivament molts negres i estrangers immigrats no tenen carnet de conduir. Les baralles sobre el tema ja han durat molts anys. Voldria afegir que ciutadans que no condueixen poden obtenir un carnet de conduir especial que no permet conduir sinó únicament establir la identitat.

Ara fa uns dies hi va haver una elecció de repesca de dos escons de Senador federal a l’estat de Georgia, que havia estat tan martitritzat per Trump i els seus fanàtics. El dia abans del vot hi va haver mítings amb Trump i Biden i van saturar la TV amb anuncis, perquè si els Demòcrates guanyessin els dos escons (com va passar) restablirien la majoria al Senat. L’estat permetia les tres variants: vot per correu i vot presecial tant adelantat com el dia final. Sabeu què? Els diaris van anunciar que el vot per correu ja havia acabat amb un milió de votants i el vot anticipat amb dos. Tres milions ja eren el rècord absolut de vots a l’estat (la meitat gairebé de la població catalana). El dia final, hom va veure poques cues als col·legis electorals. Tothom va quedar content i fou un èxit malgrat el virus.

Joan Gil

Tags: Maquines de votar, vot per correu

Què és la Guàrdia Nacional?
 Molts lectors europeus no entenen la diferència entre l’exèrcit, sempre federal, i les Guàrdies Nacionals (GN) dels 50 estats i el Districte. La resposta inicial és fàcil: la GN és una reserva de l’exèrcit federal, que queda normalment a la disposició dels 50 estats sota les ordres dels respectius governadors. La seva feina és molt diferent de la que fa l’exèrcit. Són cridats quan algun desastre greu ha tingut lloc i cal protegir o ajudar la població civil. Exemples: huracans, terratrèmols, inundacions, caiguda de serveis públics com l’electricitat, protecció contra amenaces terroristes, aldarulls greus, pànic… Encara que pertanyen a l’estat, no queden completament fora de l’autoritat dels Estats Units, i quan el govern federal els necessita, poden ser federalitzats per ordre del President. Ha passat moltes vegades, per exemple GW Bush els va enviar a fer les guerres de l’Orient Mig, on molts van perdre la vida i sovint es van queixar de ser mal tractats per l’exèrcit. Els membres de la GN son reclutats, seleccionats i entrenats pels estats. Han de sotmetre’s a entrenament formal, en part militar, i tornar-hi regularment. A més d’armes portàtils, moltes GN disposen d’helicòpters, avions de guerra, bots armats i equipament material pesant, com ara canons i tancs. Cal recordar però que a diferencia de l’exercit dels EUA gairebé sempre fan les seves intervencions desarmats no obstant disposar d’armes. A Nova York s’anomenen “Exèrcit de l’Estat de Nova York” Com és natural, molts reclutes i membres són antics soldats dels EUA llicenciats, però també accepten  civils que passin un examen. Sens dubte els guàrdies cobren sous, però han de viure d’una altra feina que toleri les seves absències. Cal remarcar la gran diferència pels ciutadans entre la GN i l’exèrcit. L’exèrcit federal ha sortit al carrer molt poques vegades i sempre per ordres explícites del President, per exemple quan fa molts anys l’estat va negar l’entrada de nens i estudiants negres a escoles i Universitats a Little Rock, desobeint ordres del Tribunal Suprem. Un tristíssim cas molt recent fou el desplegament militar contra els manifestants pacífics del Black Lives Matter davant la Casa Blanca perquè Trump es fes una foto amb la Bíblia. El cap de l’estat major va demanar perdó perquè li havien dit falsament que els manifestants eren violents i amenaçaven la Casa Blanca. A altres ciutats amb problemes racials, els estats i alcaldes ho van rebutjar dient que per això ja tenien GN i policies.

La Guàrdia Nacional del Districte de Colúmbia

Tenen 1,100 GN assignats (el Districte té al voltant de 700,000 residents, uns 65% negres), només que l’Ajuntament no en pot disposar lliurement perquè el Districte no és cap estat sinó simplement un municipi sota les ordres del Govern Federal, i per tant no té la sobirania compartida que tenen els estats, ni cap jurisdicció sobre els edificis i parcs federals. Si a l’alcaldessa Muriel Bowser li sembla que necessita GN, ha de demanar permís al Secretari de l’Exèrcit de Terra (un subordinat del Secretari que Defensa que mana al Pentàgon). Ara el Districte està lluitant per esdevenir un estat. Ho aconseguiran? Potser sí però probablement no. Els demòcrates hi estan a favor, els republicans en contra. El que passa és que tota la delegació congressional (mínim de dos senadors i un representant) consistiria sempre de demòcrates.

Paguen car l’embolic de les jurisdiccions

El dia abans de la tragèdia del 6 de gener l’alcaldessa sembla haver estat l’únic dirigent que havia entès el perill. Va prohibir manifestacions en contra, aconsellar als ciutadans quedar-se a casa, prohibir i fer buscar armes amagades, va oferir al Capitoli la col·laboració de la seva Policia Metropolitana, i va anunciar que faria activar la GN, però absurdament només en volia uns quants membres per protegir el tràfic. Al Capitoli en canvi, no van preparar res i només tenien la seva pròpia policia regular. Diuen que alguns Metropolitans van entrar però no tenien cap dret a fer-ho. Quan la invasió de la xusma neofeixista ja havia començat, algú va preguntar al cap de policia del Capitoli si ja havia cridat la GN. Va dubtar molt. Ell i els caps de seguretat (sergents d’armes) han estat cessats fulminantment. Mentrestant els policies no podien controlar ni la gentada fora ni encara menys la perillosíssima turba violenta a l’interior. Els subversius duien cartells demanant l’execució de Nancy Pelosi i del Vicepresident (per haver-se negat a suprimir els vots de Biden), banderes racistes, hi havia un home amb una samarreta antisemita (deia Camp Auschwitz), un altre amb manilles de plàstic per arrestar i jutjar, potser executar congressistes dolents. Apart dels dos policies morts van atrapar congressistes a la Cambra de Representants i els Senadors i el Vicepresident se’n van salvar per poc, gràcies a un policia que va distreure la xusma pujant una escala i fent-se seguir a un lloc ben protegit.

I perquè no arribava la GN? Agents Metropolitans van ajudar inicialment. Un cap de policia d’un comtat veí a Virgínia explica que ell anava en cotxe tan tranquil sense saber res, quan va rebre una trucada desesperada de la policia del Capitoli. Molt esverat, va congregar tots els policies disponibles, uns 40 per anar al Capitoli. Però no tan de pressa. La policia de Virgínia no tenia cap dret d’entrar a la propietat federal. Aleshores un Marshall Federal es va presentar i va prendre un jurament dels 40 a la Constitució, nomenant-los agents federals. Cap al Capitoli! Amb els Governadors veïns de Maryland i Virgínia, tots dos aterrits, van passar coses similars.

Quan la Sra Bowser va entendre la tragèdia, va exigir que el Secretari de Defensa li enviés en l’acte tots els GN amb uniforms antiavalots. Una o dues hores després, el Secretari va comparèixer el Secretari afirmant que la GN aviat vindria però resultava que tenia l’obligació de demanar permís al Secretari de Defensa, que no el donava! Segons els militars el problema era que quan se’ls mana fer una cosa, cal explicar immediatament als militars què han de fer exactament i fins quan, amb detalls i que això ningú ho podia explicar. Com s’havien de preparar els NG? Havien de dur armes? Gas? Tassers? Es que ja estaven vestits contra avalots (la resposta era que no). A aquesta ciutat hi ha molts rumors i hi ha qui diu (sense confirmació) que el Secretari de Defensa havia demanat permís a Trump, que es negava, perquè els insurgents eren enviats seus. La xusma eren els seus. Diuen que al final, emprenyadíssim, el Vicepresident Pence (sense cap autoritat per fer-ho) va manar que la GN entrés en acció i van ser ells qui van buidar les escales i explanada del Capitoli després d’unes tres hores. La turba havia consistit de gent molt dolenta, però molts altres també es van cobrir de glòria.

Una presa de possessió mai vista

L’FBI sí que hi era, però no tenen agents uniformats. Ara estan fent hores extres mirant vídeos, llegint webs i interrogant detinguts i gent sospitosa. Ja han arrestat centenars de persones i diuen que enxamparan encara molts. I el Sr President Trump? Per ara no es pot, però el dimecres pròxim la seva immunitat de persecució s’acabarà. Ell ha anunciat que vol autoperdonar-se. Els pocs advocats que li queden, amenacen  plegar i anar-se’n si ho fa, com moltíssim altres ja han fet. A més, Biden havia parlat de terrorisme domèstic, que està sota jurisdicció estatal i no federal i per tant ell no pot perdonar.

Tot el Districte està en estat d’excepció perquè els dolents segueixen amenaçant amb atacs (l’FBI va descobrir dues bombes activades, moltes armes de foc, i cocktails Molotov). Aquests atacs es dirigirien contra el Districte i contra les capitals dels estats, o sigui que ja molts Guàrdies Nacionals estan mobilitzats per tota la nació, probablement armats. A vegades parlen de 5,000 GN, de 10,000 o fins i tot 20,000 a Washington. Tota la ciutat i fins i tot el Capitoli estan ocupats per guàrdies armats, un espectacle necessari però tristíssim. Els militars ens recorden que manifestacions contra soldats armats pel món han acabat sempre molt malament. A mí em sembla que no passarà gran cosa perquè aquesta vegada la majoria de capitostos estan detinguts i la policia no permetrà que es formi cap manifestació. La Sra. Bowser ha manat que durant el Jurament tothom es quedi a casa i que no hi vagi ningú. No hi haurà gaire públic. Potser l’alegria de sempre, la celebració d’aquest triomf de la Democràcia americana, quedarà ennuvolada. És un mal començament.

Memòries: Benito Mussolini va pujar al poder fent la gran Marxa a Roma (on ell va arribar per tren). Intimidat, el Rei el va nomenar Primer Ministre. Tres anys després s’haurien acostat les eleccions, però ell s’havia proclamat Duce per tota la vida.

Adolf Hitler fou elegit al front d’un partit minoritari a un Parlament Alemany on ningú podia formar un govern majoritari. El President Hindenburg, com era el seu dret constitucional, el va triar com Canceller. Un cop al poder van cremar el Reichstag dient que ho havien fet els comunistes. A la mort de Hindenburg es va proclama Führer únic i va fer construir els primers camps de concentració no pas en aquell moment pels jueus sinó pels socialistes, comunistes i altres indesitjables.

En Trump deia coses que feien pensar en aquestes coses. Deia que els diaris son els enemics del poble i que ell era la veu del poble americà. Rebutjar falsament que Biden havia estat elegit era la seva Gran Mentida. Que tots els qui pensen votar per un partit populista s’ho pensin.

Jo prefereixo recordar l’episodi final del govern de George Washington. Molta gent no creia gaire en això de la República governada pel poble i es pensava que després dels seus 8 anys Washington es faria coronar rei o Dictador i que no voldria marxar. La primera transferència de poder a John Adams va tenir lloc a Filadèlfia, llavors capital federal provisional. Acabada la cerimònia, el grup va marxar cap a la sortida amb Washington molt cofoi al davant de tothom, com estava acostumat a fer. Arribant a la porta, es va aturar girant-se cap a John Adams, que el seguia, dient: Després de vostè, Senyor President. I diuen que en aquell moment la democràcia va nàixer.

Joan Gil

Ho vaig veure començar pels canals de la TV. Quan una presentadora ja gran va veure com una banda de rufians armats rebentaven portes i finestres del Capitoli mentre les dues cambres hi estaven reunides en sessió, la dona va obrir la boca, va començar a agitar el cap com dient que no podia ser i li van saltar llàgrimes als ulls. Jo crec que en aquell moment milions d’Americans van veure amb horror la nostra Democràcia negada i en perill. Era una verdadera humiliació per la nació i una insurgència, mai vista en 243 anys de canvis de poder legítims en pau i ordre.

La tragèdia s’acostava des de feia mesos

Trump, que havia perdut l’elecció amb uns 8,000,000 vots de diferència en el vot directe (com tota la població de Catalunya) i una pèrdua molt gran d’electors a estats on es creia segur, seguia repetint contínuament que ell no podia haver perdut, que els Demòcrates cometien una estafa i que ells ho sabien. Amb el suport d’una part considerable (però no unànime) del Partit Republicà va anar escalfant els seus incondicionals al carrer, incloent milícies d’extrema dreta que ell es negava a condemnar. Cites seves memorables després d’incidents greus: “hi ha gent molt bona als dos costats” i sobretot la recent recomanació infame a una banda criminal: “stand back but not down” (atureu-vos però seguiu preparats). No hi havia forma de fer-li condemnar aquesta gent. Fa poc l‘FBI va detenir una banda que volia arrestar la governadora de Michigan, jutjar-la i executar-la davant la TV (estan tots a la presó; eren seriosos i ho tenien preparat). Trump, quan preguntat, es negava a acceptar o prometre una transició pacífica de poder i anava repetint que ell no cediria mai. Poc a poc la mentida s’anava estenent. Els seus addictes ho repetien per tot arreu: era una estafa demòcrata contra un bon President que volia defensar la gent petita contra els criminals pedòfils que dominaven el Partit Demòcrata i el radical comunista Biden (pobre home! Ell d’esquerres?) En Trump va organitzar un exèrcit d’advocats amb donatius privats de 204 milions de $. Van anar a 64 jutjats a diferent estats i van ser rebutjats i sovint ridiculitzats pels jutges. On estaven les proves? Van anar al Tribunal Suprem federal dues vegades i els justícies es van negar fins i tot a escoltar-los. Per als Trumpistes, tot era una conspiració per prendre el Govern per força. Tots els recomptes d’estats augmentaven la majoria de Biden. Trump esdevenia més i més visiblement rabiós. Alguns republicans, sens dubte espantats, li giraven l’esquena. Un Trump excitat i fora de control va intentar pactar coses inimaginables amb els militars que el van rebutjar indignats, va fer una trucada absurda i estúpida al secretari d’estat de Geòrgia, demanant-li que trobés vots per ell, va intentar que alguns parlaments estatals abolissin els resultats del vot i l’anomenessin a ell (imagineu-vos que el Parlament Català després d’una elecció anul·lés els resultats i triés  candidats diferents). Va acomiadar gent clau del govern, com el Fiscal General,un Director de Cyberseguretat i el Secretari de Defensa per haver-lo contradit. I seguia repetint que ell havia estat elegit i que era impossible que ell hagués perdut.Tots els Secretaris de Defensa vius van fulminar-lo en un editorial al Washington Times per intentar embolicar l’exèrcit en política. Aquest document tan dur demostra que sabien allò que Trump havia intentat. Tot plegat un caos cada dia més perillós causat per un home que semblava boig. Sempre repetia que tothom ho sabia.  No era veritat, però cada dia hi havia més gent treballadora poc educada que s’ho creia. Potser estaria indicat sotmetre’l a una examinació psiquiàtrica, perquè ell deia que SABIA sense proves que no havia perdut, que sona com una paranòia.

El Senador d’Utah Mitt Romney, candidat perdedor d’una elecció contra Obama, i un home molt decent que s’oposava a Trump volava a Washington fa dos dies per participar a la cerimònia de certificar Biden, quan tres passatgers a l’avió se li van acostar tractant-lo de traïdor. Els talk-shows de radio i TV rebien trucades de ciutadans denunciant el frau electoral i fins i tot donant detalls de com s’havia fet. Una tragèdia estava en l’aire.

L’Alcadessa Muriel Bowser de Washington DC reconeix el perill

Aquesta dona notable, de la qual encara sentirem parlar en el futur, havia fet una resposta molt digna i respectable a les provocacions de Trump durant les manifestacions anti-racistes de Washington, però hi havia línies vermelles. El Districte de Columbia no és cap estat ni és sobirà com els 50 estats, sinó que està sotmès a l’autoritat federal. Encara que el Districte disposa d’uns 1,300 guàrdies nacionals, una mena d’exèrcit estatal amb armes de guerra, a diferència dels estats, al Districte aquest cos no està sota les ordres de l’Alcaldessa sinó del Secretari de l’Exèrcit dintre el Pentàgon i Bowser només pot donar ordres a la seva Policia Metropolitana que ni tan sols té autoritat dintre dels terrenys federals com ara el Capitoli. El Districte de fet és simplement un ajuntament dintre un territori federal. El Capitoli té la seva policia pròpia que limita molt l’accés. L’alcaldessa  conscient d’un perill transparent, havia oferit la Policia Metropolitana per reforçar la del Capitoli.  No està gens clar però sembla que l’oferta fou ignorada. La policia del Capitoli només eren centenars mentre que fora del Capitoli hi havia milers d’insurgents, molts d’ells armats. Ara molts demanen la destitució fulminant del cap de seguretat del Capitoli. Ja ha dimitit.

El dia abans, la Sra Bowser va prendre precaucions veient com eren de perillosos els homes i dones que arribaven contínuament de tota la Unió. Va prohibir exhibir en públic armes de foc, va recomanar per favor que ningú fes manifestacions en contra perquè aquests només volien violència al carrer, va recomanar als ciutadans que es quedessin a casa i va oferir la seva Policia Metropolitana per reforçar la del Capitoli, una oferta que sembla haver estat ignorada. I el Pentàgon va esperar massa temps a autoritzar el desplegament de la Guàrdia Nacional. Els governadors veïns de Maryland i Virgínia van oferir immediatament entrar al Districte amb les seves Guàrdies Nacionals però sembla que el Pentàgon ho va impedir. Això s’haurà d’aclarir.

Els fets durant la tragèdia

Trump es va presentar a un carrer del centre davant la manifestació i va parlar agraïnt el suport dels insurrectes,reafirmant el frau electoral, dient com se’ls estimava i com els seus enemics eren gent dolenta i malvada, demanant que fossin forts i… que anessin al Capitoli. Sobre tot, que ell els estimava molt. Molts ho veuen com una incitació a la violència contra el Govern que l’FBI haurà d’investigar i podria acabar costant molt cara a Trump

Milers d’individus es van concentrar davant el Capitoli envoltant-lo completament. Hi havia un perimeter de tanques amb molts pocs policies. Eren com les tanques usades per dirigir el tràfic o els peatons pel carrer, i els manifestants les van obrir fàcilment envaint en massa al mateix temps l’explanada i les escales del Capitoli. La policia es va retirar a l’interior intentant defensar les portes i finestres des de dintre (!!!) Les portes i finestres tenien vidre contra bales però els atacants, evidentment preparats, duien instruments per trencar-los i van aconseguir obrir molts forats. La policia es va retirar segons sembla per assegurar les cambres. L’assalt no estava limitat al Capitoli sinó que incloïa dos edificis d’oficina i, oh horror, la Biblioteca del Congrés, una de les més importants del món. Càmeres de TV ensenyaven invasors passejant-se tranquil·lament dintre del Capitoli. I quin ultratge: un individu es passejava amb la bandera racista del Sud desplegada. I a l’exterior van baixar i arrencar banderes federals.

La primera tragèdia va passar davant les portes del Senat, on la sessió estava presidida pel Vice president, que el Servei Secret havia tret amb pistoles a la mà i els Senadors també havien fugit, quedant només alguns auxiliars que seuen al voltant de la taula presidencial. Sembla que un policia va matar a trets una dona desarmada que volia forçar la porta d’ina galeria que duia a la Cambra de Representants. Un policia va veure que passaria i la va matar d’un tret. Fou una verdadera desacració del lloc sense predecents. Al final van obrir les portes del Senat, els auxiliars, gairebé tots dones, van fugir i els manifestants van entrar. Un  ximple va seure a la cadira del Vicepresident i va declarar a Trump elegit davant les càmeres que hi ha sempre dintre. Altres desgraciats van fer destrosses.

A la Cambra dels Representants, a poca distància, fou molt diferent. Al mig de la Sessió amb tots els diputats i l’Speaker Pelosi dintre, policies van entrar de sobte avisant que  els bandits volien entrar i que per tal d’evitar ràfecs de fusell calia que es tiressin per terra amagant-se sota les cadires. Els policies van reforçar les portes alineant-se dintre de la Cambra amb pistoles i fusells llargs disposats a matar qualsevol que intentés entrar. Després d’una estona els policies a l’exterior van anunciar que tenien control de la situació. Les portes foren obertes. Els Representants en fuga (i les  càmeres de TV) van veure homes emmanillats per terra al corridor amenaçats i guardats per policies armats.

Els bandits van violar algunes oficines obtenint papers confidencials. Un ximple va entrar al despatx privat de l’Speaker Pelosi, seient a la seva cadira, posant els peus sobre la taula, obrint calaixos i mirant el seu ordinador personal (vist a la Tele). Un altre va entrar a l’oficina d’un Senador i a una altra van robar un laptop.Arreu per l’edifici i els passadissos subterranis hi ha haver de tot. Al final els policies van treure fora els manifestants amb una ma massa suau, detenint molt poca gent. Somreien i un es va deixar fer un selfie de record. Molt diferent del que passava amb les manifestacions paciífiques dels negres. La policia del Capitoli  no podia evacuar la gent a les escales de l’exterior i l’explanada ni ho van intentar. Al final, després d’hores i quan ja era fosc, la Guàrdia Nacional, finalment autoritzada es va presentar en uniform antiavalots i amb escuts. Van organitzar línies per tal d’escombrar tots els manifestants a fora però no pas estil Guàrdia Civil a un altre país, sinó molt amablement sense arrestar ningú. L’FBI està molt disgustat per aquesta manca de detinguts i diuen que passaran tant temps com calgui estudiant els vídeos fins arrestar tota la gent perillosa. Ofereixen molts diners per identificar gent culpable i diuen que pagaran molt car aquest ultratge. L’alcaldessa Bowser havia decretat el toc de queda entre les 6 del  vespre i del matí. A més ha perllongat l’estat d‘emergència per 15 dies, fins després del jurament de Biden. Tres manifestants més van morir a l‘exterior, no se sap de què. Han anunciat que un dels policies ferits acaba de morir. Cinc morts tot plegat.

Castigar Trump

Molta gent té por que aquest home faci un disbarat perillós. Se sap que volia bombardejar l’Iran, cosa que podria desfermar una guerra. Ja ahir algú va parlar de l’esmena constitucional 25: almenys la meitat dels membres del gabinet (govern) i el el Vicepresident han de presentar-se al Speaker i al President pro tem del Senat i explicar que el President és incapaç de governar. Si estan d’acord, pot quedar destituït en l‘acte, però té el dret de demanar reconsideració i un vot de 2/3 a les dues cambres. Diuen que el Vicepresident s’ha negat i el Congrés vol intentar un impeachment accelerat. En qualsevol cas, la incitació a la violència contra el Govern és un crim i quan deixi de ser president potser li faran pagar.

Consideracions Finals

El Capitoli és un símbol de tot allò que és bo i democràtic a Amèrica. Per descomptat no tot està bé al país, però hom pot elegir gent que vinguin aquí a arreglar problemes. És una mica com el Vaticà per als Catòlics. Hom pot estar en desacord amb el Papa, però tocar el Vaticà mai. Molta gent diu per aquí que els EUA han esdevingut com un país qualsevol del tercer món, que ja hem perdut la legitimitat per denunciar abusos electorals a Veneçuela, a Moscou o Ankara. El cas de HongKong és molt dolent. Ja veurem, però tothom està dolorit i avergonyit pel desastre. Els amics estan esverats, els enemics riuen.

Jo ho veig com ser ferit a un accident. Ens recuperarem poc a poc amb bons metges (si els trobem). El President Ronald Reagan va dir una vegada una cosa que ha quedat: Amèrica es la llumenera al cim de la muntanya. Aquí tenim la seu del primer govern republicà elegit per vot universal, el model pel vot universal secret, la llibertat d’expressió, la llibertat religiosa, la llibertat d’associació, la igualtat, el dret personal a la justícia, a la presentació de greuges al govern, adhesió a una Constitució ben escrita que té ja uns 230 anys d’edat, sense exemple La Constitució va establir per primera vegada les tres branques de govern. És clar que la política es fa notar triant jutges federals. Trump havia nomenat 150 jutges federals a la seva mesura (els jutges estatals son elegits electoralment) i es pensava que això l’ajudaria. Però 64 vegades les queixes contra el frau electoral imaginari van ser rebutjades amb burles. On estan les proves? I el Tribunal Suprem federal va fins i tot

prebutjar escoltar-los.

Joan Gil