09 ag. 2020
Mariano Sànchez, Pedro Rajoy i el déu romà Janus
- Janus amb dues cares, déu romà de les entrades i transicions
Janus, un dels pocs déus originalment romans, no importat de Grècia, estava present a totes les entrades i portes, que es per on entren els canvis. No va tenir mai cap temple o sacerdots, però era considerat tan important o més com Júpiter. Tenia dues cares generalment similars: era necessari que de tant en tant les coses havien de canviar, però l’imperi havia de seguir igual. Janus garantia que un canvi necessari no canviaria res d’important. Com a Catalans, quina diferència veiem entre els Presidentes del Gobierno Rajoy i Sánchez? Son dues versions del mateix partit, que tants anomenen PPSOE: una cara es brutalment capitalista, globalitzadora, anticatalana i ignorant dels drets i problemes socials, o menystenint-los. L’altre cara es mes suau amb la classe treballadora (la qual per cert cada dia vota més per l’extrema dreta, com Trump o Vox, o AfD) però segueix essent igual d’anticatalana i globalitzadora. Ja fa temps que ni és socialista ni obrera. Rajoy i Sánchez es van posar d’acord en la política a seguir contra Catalunyai el Referèndum, i van aprovar sense oposició ni discussió coneguda el 155, no obstant que Sànchez disposava d’una PSOE provincial catalana molt obedient, amb qui ni tan sols va parlar.
Tots dos van llançar els jutges d’Espanya contra els nostres polítics mes estimats, no obstant la reprovació democràtica mundial contra els presoners polítics i els judicis-espectacle amb resultat conegut. Ho va començar un i ho ha continuat l’altre amb el mateix entusiasme. Mentre que els jutges un cop nomenats amb ple coneixement de les seves opinions son independents i fan el ridícul a Europa pel seu compte, els fiscals, malgrat que teòricament haurien de limitar-se a imposar la llei, en realitat no hi ha cap país del món on siguin independents de les autoritats polítiques. Els de totes dues administracions han estat iguals i han benvingut amb alegria el somriure de Janus. Els dos governs es negaven radicalment a negociar entre Catalunya i Espanya. El que hi ha ara ho fa nominalment segons sembla per pressió de la Cancellera Merkel, però sense cap intenció de fer concessions ni de resoldre el conflicte per acord. No els fa vergonya lluitar electoralment viant qui fa més amenaces i més repressió contra ciutadans del seu estat? Polítics civilitzats parlarien de comprensió, estima i negociació per trobar una resolució pacífica.Hostilitats entre diferents parts d’un país son molt comuns i tothom en coneix alguna, només que el govern central no en fa cas imira de tractar tothom amb justícia, reconeixent les diferències i oferint a cadascú segons les seves necessitats i situació enlloc de cafè enverinat com la poma de Blancaneus per a tots. Aneu a Alemanya i pregunteu un Bavarés que pensa dels “Prussians” (que no existeixen oficialment), o a un ciutadà de Mississippi quina opinió té dels Novaiorquesos. Aquest autor encara va veure la baralla tan seriosa entre els francoparlants del Jura i el Cantó bilingual de Berna al que pertanyien. En algun moment, hi va haver violència però al final un vot ho va resoldre tot i ja fa anys que el nou Cantó sobirà del Jura gaudeix la vida, el respecte i la pau al costat però fora de Berna. En qualsevol cas, els governs civilitzats miren de restaurar el respecte, tolerància i la pau entre tots els seus territoris… excepte a Espanya, on l’immortal A por ellos encara se sent tan viu i fort, on els insults i la incomprensió irracional segueixen apareixent a tots els diaris i al Congreso, sense que el Gobierno faci res, sinó atiar més el foc mentre doni vots.
I què cal pensar de la idea absurda de voler trencar la unitat de la nostra llengua? Que diguin als Alemanys, Austríacs, Suïssos i Belgues que parlen llengües diferents. I als Belgues també que el flamenc i l’holandès son idiomes diferents. I que ni els Romands suïssos ni els quebequesos parlen francès. Hom podria trobar centenars d’exemples. I la llengua castellana no s’anomena espanyol a tots els països sud-americans. I jo desafiaria a un madrileny a anar a certs barris populars de Mèxic i Colòmbia a mirar d’entendre’s amb els nadius locals en la seva llengua. I perquè no hi ha cap repetidor de televisió pels Països Catalans? Qui en te la culpa, en Mariano o en Pedro? La meva generació va patir 40 anys d’immersió lingüística total a l’escola en l’altre llengua. Al començament fins i tot hi havia bufetades i càstigs per parlar català a l’escola i pocs mestres en sabien. I recordo amb tristor com per molts anys per veure un escut català amb les quatre barres calia anar a la Pl. Catalunya perquè una companyia asseguradora les usava com a emblema i es veu que li deixaven fer. I als 40′ i els 50′ estava prohibit als diaris escriure Cataluña, sinó que calia dir-ne la Cuarta Región Militar. I cada any feien Juegos Florales (com els que els catalans fèiem a l’estranger) però en castellà presidits pel Capitan General de la Cuarta Región amb la rosa d’honor atorgada invariablement a una filla seva. No tenien cap por de fer el ridícul, ni probablement es pensaven que ens en recordaríem. Van demanar perdo durant la transició?
Que farà el nostre Janus? Que va fer durant la Transició? Jo crec que el mateix de sempre, girar el cap i canviar de cara cada dia. Un dia tindria la cara del Francisco, l’endemà la del Juan Carlos, el dia següent la del Felipe…Ara que s’acosta una recessió molt dura i probablement llarga, hi haurà canvis? Voldrà algun acabar amb la violació de drets civils que ja dura mes de 300 anys? O tornarà a girar el cap tranquil·lament el déu Janus? Han après els espanyols l’art diví de fer canvis sense canviar res?
Joan Gil
Una resposta fins a ara
Hola Joan. Jo ja he perdut tota fe i tota esperança en aquests partits que en diuen “d’ambit espanyol”. La visió que tenen sobre Catalunya és, en el fons la mateixa. Canvien una mica les formes, com molt bé dius. Però és exactament el mateix. I no només són els partits polítics, sinó que hi podríem incloure la majoria d’intel·lectuals, funcionaris, bancs, empresaris… Catalunya només els convé si en poden treure alguna cosa. Quan no en puguin esprèmer res més, ja no els interessarà.
Una abraçada ben forta i cuida’t.