05 ag. 2019
Tirotejos als EUA. Perquè?
- Ahir un jove mal educat de família benestant resident a la meva àrea metropolitana prop de Dallas va anar probablement en cotxe de Dallas a El Paso (uns 1,020 qm i més de 14 hores de cotxe). Es va presentar a un Walmart, la cadena de comestibles més gran d’Amèrica, i va matar a trets 22 persones desconegudes i ferir moltes més. A El Paso 82% de la població son d’origen mexicà i ell va escriure que els Hispans estaven envaint els EUA, com ja havia denunciat el president Trump, cosa que feria els interessos dels verdaders Americans blancs. La història de la Guerra de la Independència texana ens diu el contrari: blancs nord-americans van envair un territori mexicà i indígena. A Dayton, estat d’Ohio, unes hores després, un segon jove, segons sembla anti-social,que no sap què vol dir, de gairebé la mateixa edat va anar al vespre amb la germana i el seu nòvio a un districte d’entreteniment nocturn amb bars, jocs i música per nois i noies i va obrir foc, arribant a matar només 9 persones, la germana inclosa. Només foren 9 perquè policies presents gairebé al seu costat el van matar als 30 segons. Una altra vegada, dues més de moltes. El país és molt gran, però pot tocar el mateix a qualsevol de nosaltres.
El Dret a Posseir Armes
La segona esmena a la Constitució Federal nord-americana certament diu que la possessió d’armes és necessària per al bon funcionament de les milícies (una mena de sometent que fa segles que no existeixen) i la protecció de la democràcia i per tant no pot ser prohibida. Què volien dir els pares fundadors està claríssim i és quelcom que avui en dia no necessitem per res, però Jutges del Suprem Federal van crear un problema interpretant la línia com van voler. La primera vegada fou la sentència racista infame i vergonyosa contra l’esclau Dred Scott (una descripció de la qual es pot trobar al blog). Referint-se com si fos ridícul a un dret que els seus advocats demanaven per a l’esclau Dred Scott, responien ses senyories amb indignació que si un negre pogués fer allò, també tindria dret a viatjar on volgués, ficar-se en política, ser propietari, parlar en públic o posseir armes. Un lector astut reconeixerà en l’acte el problema: els suprems acabaven de considerar que posseir armes era un dret fonamental dels ciutadans, com parlar, viatjar o fer política. Molts anys després, altres ciutadans van intentar escriure lleis prohibint les armes perquè ja feia temps que no calien les milícies. Però ai las: el Tribunal Suprem va declarar que tenir armes era un dret fonamental que no tenia res a veure amb les milícies (!!!). Que Déu els hagi perdonat, pel desastre que causarien, però sense una esmena constitucional no hi ha res a fer.
Els Ciutadans i la National Rifle Association (NRA)
A l’estranger no ho entén gairebé ningú. No era gran cosa tenir una pistola o escopeta senzilla a casa, tots els rurals en tenen i la gran majoria dels Americans ho volen, però ara es tracta d’armes semi-automàtiques de guerra perillosíssimes i pistoles amb magatzematges de projectils molt grans. Com pot necessitar un ciutadà un fusell automàtic d’assalt? Perquè cal autoritzar la gent a dur armes visiblement pel carrer? Oi que sembla que això es podria regular per protegir tothom? Potser es podria si la NRA no existís.
La NRA pretén ser una associació de ciutadans esportistes interessats en armes de foc, però de fet fan membre automàticament a tothom que compri una arma, tant si paga com si no i allò que de debò són és la lobby dels fabricants. Ho han demostrat moltes vegades. La majoria de ciutadans acceptaria sense problemes regulació amb certes prohibicions, i hi ha hagut moltes manifestacions de nens d’escola, gent progressiva, religiosos, fins i tot policies que han perdut el temps exigint-la. Ni tan sols després de l’horror memorable de Sandy Hook, on un xicot esquizofrènic va matar primer la seva mare i després nens petits del primer i segon grau a una escola. La NRA va aprofitar per exigir que els mestres d’escola estiguessin armats, augmentant el negoci amb aquesta demanda absurda i perillosa. Obama va lluitar com un lleó per obtenir una llei de regulació del Congrés i va plorar veient que els congressistes es negaven a fer res. La NRA guanyava sempre incondicionalment, en tot. Perquè? La resposta: perquè el Senador Mitch McConnell de Kentucky, cap de la majoria republicana al Senat, no ho va permetre. Als EUA, a diferència de Catalunya, els congressistes no tenen obligació d’obeir el seu partit i responen nomes als seus electors, però McConnell, un home reaccionari, inflexible i tossut sense estridències, com a cap de la majoria pot impedir que un projecte de llei entri i sigui discutit o votat a la seva cambra. I les lleis han de ser aprovades per les dues cambres i firmades pel President o no són lleis. En els darrers 30 anys no hi ha hagut ni una sola llei regulant la venda i possessió d’armes de foc perquè la NRA i darrerament McConnell no ho han permès.
Per entendre com ho fa la NRA cal conèixer el sistema polític nord-americà. Tant a nivell federal com estatal, els Representants (la cambra baixa) han de ser re-elegits cada dos anys i els senadors cada sis (un terce cada dos anys). La campanya electoral és llarga, dura i molt cara i és gairebé impossible guanyar sense diners. La NRA atorga notes des d’A fins F, qualificant com el candidat tracta de la qüestió de les armes… negant i bloquejant donacions o ajut a candidats que no treguin almenys A o B, cosa que molts congressistes veuen com un suïcidi polític. Sí que és corrupció, però no es tracta de ficar diners a la butxaca sinó d’obtenir els dòlars que costarà la campanya. Altrament el Congressista perdrà l’elecció vinent. I tothom quedarà escarmentat.
L’Assumpte de la Malaltia Mental dels Assassins
Hi va haver un temps quan la situació era molt clara: la majoria d’assassins serials (matant per exemple prostitutes de tant en tant) eren psicòpates criminals, que mataven per divertir-se i per burlar-se de la policia; els culpables de desgràcies com les que han tingut lloc aquest darrer cap setmana, molt rares, eren en canvi alguna vegada esquizofrènics. La gran majoria de malalts mentals son completament incapaços de fer mal a ningú i pateixen molt per prejudics i discriminació, cosa que Trump i la NRA volen empitjorar per estalviar-se qualsevol forma racional de control de les armes.
En la majoria de casos recents no hi ha cap evidència de malaltia psiquiàtrica. Perquè ho han fet? Cal tenir en compte que la majoria de tiradors cauen morts per la policia, o són executats o tancats per sempre i ningú aconsegueix sortir-se’n millor. Cal molta motivació per gosar fer-ho sabent que la mort és pràcticament segura.
- No obstant la falta de proves, en Trump, els Republicans i la NRA es pengen aferrissadament a la teoria que els criminals són simplement malalts mentals. Encara més: suggereixen una examinació psiquiàtrica per obtenir la llicència i fins i tot volen fer creure que obrint una xarxa de dispensaris de salut mental el problema quedaria resolt. La xarxa estaria molt bé, perquè hi ha pocs llocs de tractament gratis pels malalts de debò, però creure seriosament que parlant 5 o 10 minutes amb un sol·licitant desconegut seria possible determinar si l’home representa un perill públic o no és una imbecil·litat o una pallassada inconcebible. Qualsevol ximpleria enlloc d’acceptar la regulació de la venda d’armes de foc! Un altre moviment en aquesta direcció per apaivagar ciutadans sense fer res, és la cerca de gallets, (“banderes roges”) certs esdeveniments crítics a l’historial del sol·licitant escrits en tinta roja que indiquen que l’home serà sempre un perill (escric home perquè molts pocs tiradors són dones, cosa que és sens dubte significant i caldria tenir en compte). Diuen que l’assassí de Dayton era anti-social. Definit com? Què. ol dirHi ha molta gent amb pocs amics. Esperen que un jove de 20 anys ho confessi voluntàriament? Quanta gent quedaria fitxada per res? I l’assassí de El Paso no tenia res d’anti-social. Tot s’hi val excepte la regulació.
Els Webs dels Supremacistes
Pràcticament tots els tiradors han estat supremacistes, gent que es pensa ser superior als no-blancs, jueus i immigrants i tenir drets exclusius. Avui el Sr Trump ha llegit un discurs molt maco explicant que el racisme, l’odi ètnic i la violència són crims intolerables que la policia ha de combatre millor. Dissortadament s’ha descuidat de recordar les coses que ell mateix ha dit i escrit moltes vegades: els EUA estan essent envaïts per Hispans, que tots els mexicans immigrants venen només per raons econòmiques, no jurídiques o socials, que els immigrants són criminals, traficants en drogues i totalitaris, perquè si fossin bona gent Mèxic se’ls quedaria enlloc d’enviar-nos-els. Una vegada va tractar els immigrants de gossos i rates. Va dir que certs països a Africa i Sud-Amèrica eren shit countries (països de la merda literalment) i que ell preferiria immigrants noruecs. Potser ha oblidat també com ell va escriure i dir que hi havia molt bona gent entre els manifestants amb banderes nazis i pancartes insultants i antisemítiques que van matar una manifestant democràtica. I com va tractar els mexicans de lladres, violadors i rates. Ara ens explica que l’odi és molt dolent.
Invariablement els tiradors han estat visitants i usuaris dels molts blogs d’extrema dreta que parla de forma odiosa contra els hispans i de la necessitat de fer coses, que Trump dissortadament no pot fer, per restaurar la sobirania nacional, I perquè hom no exageri tant la importància de violacions. I fan bromes sobre executant, apallissant i matant aquesta mala gent invasora. I usen expressions grolleres o obscenes. Molts postings són clarament antisemítics i anti-feministes. La qüestió de l’odi obert i menysteniment de dones surt de molts llocs que els contribuïdors d’aquests blogs sovint expliquen: potser una amiga o dona que havia gosat rebutjar-los o trencat ella mateixa contra un patriota tan bo, o gent que sembla poc interessada en sexe i que odien i se senten molestos per la campanya feminista tan visible del me-too. Les dones iguals als homes? Un cop un participant ha quedat registrat i és conegut a aquests llocs, és molt difícil per un usuari sortir-se’n sense exposar-se a represàlies i bombardejos electrònics.
Aquests webs i el gran interès pels comentaris lliures i grollers que ells veuen com a exercicis en democràcia, hom els pot trobar de forma molt similar a tots els països amb minories actives sempre perilloses com ara AfD o Vox. Sovint irriten i avorreixen tant amb els seus insults, que molts usuaris decents prefereixen retirar-se i els fòrums de molts diaris i revistes acaben visitats només pels supremacistes, cosa que fa més difícil l’exercici de la llibertat d’expressió per a persones democràtiques. Els administradors d’aquests webs semblen tenir por de ser acusats de violar la llibertat d’expressió.
Un llibre històric i profètic: WHEN WORK DISAPPEARS (1996)
És absurd veure una malaltia mental com una de les causes principals d’aquesta mena de crims. Al darrere hi ha sempre desesperació, rebuig del món i perspectives dolentes per al futur personal, un reconeixement que res funciona com caldria i que no queda cap esperança pels individuals. Ells han triat morir lluitant en la glòria i sortint a tots els diaris i la TV.
William Julius Wilson va publicar en 1996 un llibre titulat “Quan la feina desapareix” que el va fer famós. Ara és un professor a la Universitat de Harvard i la seva visió quasi profètica està essent confirmada cada dia més.
El període que va seguir la Segona Guerra Mundial fou bo per als treballadors. La situació econòmica, laboral i els sous van millorar dramàticament. Molts treballadors eren gent especialitzada que estaven molt orgullosos de la seva responsabilitat i la feina que tenien i també de la millora progressiva dels ingressos. Alguna vegada ensenyaven a un familiar un article a una botiga i afegien orgullosament que ho havia fet ell. Hi havia molta esperança. Els pares deien als nens que ells encara viurien millor que els seus pares, que trobarien sens dubte una feina bona tan important o més que la del pare. Les dones sovint triaven quedar-se a casa cuidant els nens i el sou que entrava cada setmana ho permetia.
Wilson va reconèixer com tot estava a punt d’ensorrar-se i empitjorar degut als ordinadors i els robots que estaven entrant el mercat laboral. Els fets eren claríssims: diguem que un robot costa una quantitat de diners X. Pot substituir tres treballadors i la inversió estaria amortitzada en només uns quants mesos. Els empresaris tenen la obligació de buscar formes d’estalviar i fer cada dia més diners. Sacrificarien treballadors lleials. Després sortiria un altre robot que podria eliminar quatre sous de treballadors especialitzats sense demanar vacances, millores de sou, tenir sindicat o posar-se malalt. La intel·ligència artificial progressa i això cada dia es pot aplicar a més llocs. Per exemple, fins fa poc UBER sembla haver cregut seriosament que aquest any o el vinent podria substituir tots els xofers amb vehicles autònoms (cosa que no serà possible fins potser uns 15 o 20 anys però que arribarà). Es pensaven que podrien acomiadar tots els xofers tant de taxis com de camions o autobusos.
Les conseqüències que Wilson va veure han estat realitzades. En molts sectors els ordinadors han permès eliminar posicions clau abans ocupades per treballadors ben pagats. Com que la feina important és encara millor que abans, perquè els ordinadors no s’equivoquen tan sovint com els homes, les posicions que queden són les de qualitat molt inferior, com per exemple cargolar una peça una i una alta vegada durant 8 hores al dia, o escombrar o omplir caixes. La paga es inferior i molt més difícil de trobar. A Fort Worth en aquest moment es busquen empleats a tot arreu, però a quin sou i per fer què? Hi ha qui vulgui fer-ho tota la vida? El sosteniment de la família obrera és problemàtic sense verdaderes possibilitats de millora. Evidentment la indústria ha obert altres sectors que abans no existien i necessiten humans, però cal estar molt ben entrenat i la paga sovint no és massa bona. Ningú veu una millora a l’horitzó.
I ara és quan podem tancar aquest blog i considerar com aquesta situació que sembla empitjorar cada dia, podria haver motivat o contribuït a moltes tragèdies altrament difícils d’entendre. Un jove surt de l’escola i quin mercat laboral troba? No li ofereixen res. El temps passa i no veu com podria assolir els seus objectius personals, viure tan bé o millor que els pares, casar-se i tenir fills amb les necessitats ben cobertes, un futur que hauria de millorar cada dia, on un jove podria, com van fer els seus pares, comprar una casa o un pis, tenint una feina amb responsabilitat que debò l’interessés i l’enorgullís. Però tot això està perdut o s’està perdent. Els webs, el llenguatge i les manifestacions de l’extrema dreta sí que desperten el seu orgull. Amèrica tornarà a ser gran vol dir que Amèrica tornarà a ser blanca i hom podrà resoldre problemes posant tothom al seu lloc per tots els mitjans, legals, semi-legals o altrament. Mussolini, Hitler, i altres com Trump ho van aconseguir amb els vots i suport de la classe treballadora, que es deixa enganyar.
I també caldria dir alguna cosa sobre els jocs de vídeo. Hi surten personatges, homes i dones, que estan deshumanitzats i cal destruir-los per poder guanyar. I molts xicots passen hores i hores matant i saltant d’alegria quan tenen èxit. No és cap problema això?
És difícil definir exactament què vol dir viure desesperat, però molta gent està desesperada i hom no pot pretendre com voldria en Trump que tots els desesperats siguin malalts mentals. Totes les desgràcies es deriven d’una situació social i econòmica que és el verdader rerefons de la crisi. Molta gent han perdut la feina, l’orgull i l’esperança.
Això de la feina que desapareix és una mica com l’escalfament de la terra: tots sabem que està en marxa, que és veritat i dolent, però no sabem ni què fer ni com acabarà.
Joan Gil
No hi ha resposta