20 febr. 2019
Experiència Nord-Americana: Quan els Jutges fan Mal
Mentre Catalunya sencera seu a la banqueta dels acusats defensant orgullosament la seva ànsia de llibertat, n’hem sentit una altra de molt interessant. Segons l’actual resident de la Zarzuela, “hom no pot apel·lar a una suposada democràcia per damunt del dret” Allò que ell anomena dret és l’expressió de la voluntat dels poderosos escrita en paper. La voluntat popular que la democràcia defensa ha deixat d’existir i no és reconeguda com un argument vàlid. Prou que ho va demostrar el pare d’aquest senyor quan va declarar a les Corts franquistes davant el No+Do i els micròfons que la seva legitimitat no es derivava de la seva nissaga sinó dels Principios del Glorioso Movimiento Nacional. Encara em recordo de com el Dictador va saltar d’alegria al seu seient sentint-ho. Potser va tenir un orgasme.
Els EUA fou un dels primers, sino el primer país en reconèixer la independència judicial com a braç separat del govern, ja proposada per alguns autors i intel·lectuals progressius, a la seva Constitució. Jutges i els Tribunals Suprems tant dels Estats com sobretot del Suprem Federal han jugat un paper important en la història d’aquest país. Però no tothom està d’acord amb el que fan. Una memòria vergonyosa i anguniosa en la història de la nació fou la sentència del Suprem de 1856 coneguda com a Cas Dred Scott contra Sandford. Si algun lector s´hi interessa pot llegir l’apunt que jo vaig publicar el 25 de juny de 2010 en aquest blog (entrant Dred Scott a la finestreta de recerca). Es tractava d’un esclau que demanava la llibertat per haver viscut a Montana, on l’esclavatge ja estava prohibit per la llei. El cas va fer soroll. El Govern estava controlat a tot el Sud per esclavistes rics que dominaven l ‘opinió pública mentre que l’oposició al Nord ja bullia i la Guerra Civil es veia venir. Els esclavistes volien que el Tribunal reafirmés la legitimitat absoluta de l’esclavitud en aquest cas i per sempre, acabant amb qualsevol discussió. Els Justícies del Suprem ho van fer en la forma més cruel, insultant i desvergonyida que hom es pot imaginar, escrivint la pàgina més negra de la història judicial dels EUA. La sentència conté una expressió notable de drets i privilegis dels ciutadans (segons ells els negres eren éssers subjugats que no tenien dret als privilegis de la raça dominant ) que val la pena reproduir:
“Si els negres poguessin ser ciutadans tindrien el dret d’entrar a qualsevol Estat quan volguessin, tindrien llibertat per parlar en públic o en privat de les mateixes coses que els ciutadans, podrien organitzar mítings en públic i PORTAR ARMES”
Posseir qualsevol mena d’armes de foc? Vol dir aquest text que reconeixen la possessió d’armes com un dret fonamental dels ciutadans, com la llibertat d’expressió? Doncs sí: esdevindria un dret universal de tots els ciutadans gràcies als Jutges del Tribunal Suprem Federal.
El Bill of Rights i la Segona Esmena de la Constitució Federal
Quan al final deu anys despres de la Revolució contra la monarquia britànica fou possible escriure una Constitució Federal, alguns pares fundadors es preocupaven per la manca de garanties de llibertat i drets individuals dels ciutadans al texte original. Semblava com si la Constitució garantís i regulés només els drets dels Estats. Així és com el primer Congrés va estudiar i aprovar conjuntament una series de deu esmenes constitucionals separades anomenades col·lectivament el “Bill of Rights” que foren immediatament ratificades tant per les dues cambres com per la majoria dels estats.
La Segona Esmena acabaria causant un problema fins als nostres dies. Diu literalment: “Posat que una milícia ben regulada es necessària per garantir la seguretat d’un Estat lliure, el dret del poble a tenir i dur armes no serà violat”
Ai, com canvien els temps! Allò que els pares fundadors deien era simplement que com que no hi havia exèrcit i tenien poca policia, alguna vegada el govern per protegir-se havia de convocar a tots els ciutadans a presentar-se armats a formar una milícia per restaurar la pau i l’ordre. Era en el fons el mateix que el sometent català. No hauria servit de res si els ciutadans no duien armes.
Però ja fa temps que això s’ha acabat, la policia està ben regulada i el govern té mitjans molt forts per protegir-se. Els immigrants del segle XVIII sens dubte tenien i necessitaven armes. Durant la Guerra Civil al segle XIX, els exèrcits necessitaven moltes armes i una indústria de l’armament molt poderosa es va desenvolupar. Estaven en perill de perdre el negoci despres de la guerra, però van descobrir que en aquell moment es popularitzaven novel·les gràfiques glorificant els cowboys i pistolers de l’Oest. Els Americans se sentien homes forts i aventurers, disposats a confrontar el perill i lluitar a trets per la llibertat. Això i els anuncis publicitaris d’una gran fàbrica d’armes anomenada Remington van invitar a tothom a comprar pistoles i rifles considerats un atribut de la personalitat americana.
Aviat es van produir incidents i molts estats van intentar prohibir certs usos d’armes de foc. Els conflictes van arribar al Tribunal Suprem, que ho va arreglar molt malament: el dret a tenir armes era absolut i no tenia res a veure amb si es necessitaven milícies regulades o no. De sobte, els afeccionats a les armes van començar a cridar que ells eren patriotes llibertaris defensant la Segona Esmena de la Constitució i les llibertats americanes, com segueixen dient. Va aparèixer la National Rifle Association (NRA) que va formar una lobby poderosíssima a Washington amb els diners dels fabricants d’armes per seguir protegint la Constitució i la llibertat, de forma tan sospitosa com els Constitucionalistes espanyols quan ataquen Catalunya.
Poc a poc, moltes restriccions i intents de regular van anar caient gràcies als diners de l’NRA. A algú se li va acudir que almenys calia prohibir les armes llargues , com els Kalishnikovs o AR-47 automàtics, que eren armes de guerra. Els Suprems van decidir que la Constitució no especifica quines armes han d’estar autoritzades, o sigui que totes eren iguals (l’exèrcit i el Pentàgon van aconseguir prohibir les armes completament automàtiques, deixant al mercat lliure en canvi les semiautomàtiques-quan cal prémer el gallet cada vegada per disparar-). I els ciutadans tenen el dret de dur armes pel carrer fins i tot de forma visible. Diuen que un 60% de la població potser no voldria prohibir les armes però afavoriria un cert control efectiu, però els Suprems no en volen saber res. Els polítics primer deien que no cal prohibir les armes sinó perseguir els criminals. Quan es va veure que la majoria d’assassinats en massa eren causats per malalts mentals, van decidir que calia un servei de la salut mental nacional per evitar-ho. Quan van començar a atacar escoles i assassinar nens, van decidir que calia posar guardes armats i detectors metàl·lics a les portes i que els mestres d’escola haurien de dur pistoles. I sempre anaven a les comunicats que havien patit a recomanar que preguessin a Déu i reforcessin els llaços familiars per superar el seu dol. Les mares de nens morts a trets a l’escola…
Ben aviat, els Suprems van prohibir les restriccions que la ciutat de Chicago, on hi ha un nombre rècord d’assassinats als barris pobres, havia imposat, i aviat van fer el mateix amb la ciutat de Washington DC. Actualment estan estudiant una queixa similar contra les regulacions de la ciutat de Nova York.
I els suïcidis, alguna vegada d’adolescents i fins i tot nens, que son tan fàcils i segurs tenint una pistola carregada a casa? L’any passat vam tenir uns 39000 morts per arma de foc, 2/3 parts per suïcidi, i armes de foc són la segona causa més importat de morts de menors.
Els Republicans han aconseguit ficar al Suprem dis jutges ultraconservadors, Gorsuch i Kavanaugh. El jutge Kavanaugh ja va escriure una vegada què pensa: les necessitats de mantenir l’ordre públic no tenen res a veure amb drets constitucionals i costums tradicionals. No cal esperar res d’ell.
Conclusió
Escrivint aquest apunt, a vegades pensava que donaria una idea falsa i equivocada de la violència a aquesta Unió, que seria exagerat. No vivim en por. Cal considerar que el país és molt gran i la veritat és que la immensa majoria de ciutadans ni hem patit agressions ni amenaces i vivim lluny dels llocs on tragèdies han tingut lloc. I que el problema existeix també en uns quants països del món en altres formes. Però jo veig les noticies de la TV conjunta de Dallas i Fort Worth, que cobreix un territori de més de 7 milions i mig de residents. Què hi veig? Cada dos per tres un tiroteig amb o sense víctimes. Un boig que acabava de sortir de l’exèrcit va matar cinc policies a Dallas. Dos veïns es barallen per un aparcament, i un dels dos mor a trets. Un guarda de seguretat truca a la policia veient un lladre de mercaderies a una botiga molt important: hi moren dos homes i una dona es malferida. Policies que responen a incidents i baralles domèstics poden acabar ferits o morts. I sento dir que els nens a l’escola han de practicar què cal fer si hi ha un tiroteig a l’escola.
Jo i probablement molts altres, en tenim prou. Però no hi ha res a fer. Ho vol la Constitució interpretada molt malament per algun jutge ja fa un segle. La Segona Esmena mal interpretada, com els sospitosos Constitucionalistes espanyols, segueix en vida.
AFEGIT 08/03/2019: Els diaris publiquen avui les estadístiques finals de l’any 2017. Valorant-les, cal tenir en compte que probablement als EUA som uns 330 milions de residents. L’estadística mes esfereïdora és la que fa referència a morts auto-infligides, per un total de 150,000 morts. D’aquests 2/3 parts foren causades per alcoholisme o abús de drogues, tant comprades pel carrer com receptades per metges imprudents. Fentanyl es la substancia mes destacada. Ara be: 47,173 morts foren suïcidis, que es la tercera part del total. D’aquests suïcidis, la meitat fou per arma de foc, que es massa accessible sota un impuls. Hi ha molta gent que se senten desesperats i tenen una pistola a un calaix. Si ho haguessin deixat córrer, potser setmanes despres potser tot estaria oblidat.
Joan Gil