Els EUA són diferents

Estem vivint, no sols als EUA sinó a gran part de Sud-Amèrica i Mèxic, una revifalla de l’atenció al patiment i les llengües dels pobles indígenes destruïts per la colonització. Cristòfol Colom no se’n salva. Recentment estàtues seves han caigut, noms de carrer han desaparegut. El Columbus Square a Manhattan probablement se n’ha salvat gràcies a l’adhesió i orgull que els Italians senten pel navegador.

El Pueblo de Taos recentment.

Fa només uns mesos va passar un incident a la ciutat de Santa Fe, estat de Nou Mèxic. Certes personalitats d’origen mexicà (“hispans”) havien volgut organitzar una festa amb vestits colonials per atreure turistes. Dissortadament se’ls va acudir fer sortir uns quants “Conquistadores” d’uniforme. La reacció dels indígenes locals (en queden molts) fou gairebé violenta i tothom va recordar l’any 1680 i els dotze anys de llibertat que van gaudir després de la fuga de l’exèrcit espanyol, gràcies a l’anomenada Revolta dels Indis de l’ètnia “Pueblo”. També entre nosaltres caldria recordar-ho.

Precedents

Hi havia moltes tribus i nacions índies per tot el Continent les quals en pocs casos estaven organitzades per poder defensar-se, com per exemple els Imperis Inca i Asteca. En general, els Conquistadores, com després els colonistes britànics van trobar només tribus aïllades, sovint nòmades  i desconnectades parlant moltes llengües diferents que no van poder resistir la invasió ni protegir la seva cultura, propietats i religió. El cas de Nou Mèxic i Colorado fou diferent: els residents vivien no pas a tendes sinó a llars sovint de dos i tres pisos, apilades a llocs protegits, com una cova o el cim d’una muntanya, que pels espanyols semblaven pueblos. El nom col·lectiu de Pueblo Indians que van donar al conjunt d’aquestes tribus segueix en us i està acceptat universalment. Ells mateixos no s’havien donat mai cap designació fora del nom del Pueblo on residien. Aquests Pueblos, cadascun seu d’una tribu independent separada sovint amb llengua i religió pròpies, eren sempre entitats polítiques acostumades a lluitar per sobreviure pero com tots els Americans nadius, encara vivien en l’edat del bronze i patien d’una inferioritat tècnica molt gran. Van haver de lluitar molt, però van aconseguir sobreviure fins al nostre temps.

El sistema de colonització (i dominació i esclavització) dels nadius a l’Amèrica espanyola era similar: obligaven els indígenes a viure a una Missió, on eren forçats a adoptar la religió cristiana, aprendre la nova llengua i perdre i rebutjar totes les seves característiques culturals. Quan sortien després d’aquest rentat de cervell  ja havien esdevingut Mexicans. Sovint acabaven assignats a una Encomienda propietat d’un home poderós, on havien de treballar i obeir sense tenir dret a marxar. Els capellans, sovint monjos Franciscans, com veurem més abaix sovint fundaven i dominaven entre els Indis una societat teocràtica on ells manaven, sempre protegida pels Tribunals de la Inquisició. En honor a la veritat cal afegir que els Castellans van produir lleis d’Indies intentant protegir els drets indígenes, només que no era fàcil fer-les complir i alliberar els esclaus quan tenir-los era tan lucratiu.

Al tot el territori Pueblo, la situació era diferent i es van construir poques Missions. El que passava era que un franciscà s’instal·lava al bell mig del Pueblo i començava a donar ordres. Fins i tot en el seu zel s’allunyaven del respecte degut a les autoritats colonials civils.

Els Conquistadores van arribar al territori dels Pueblos en 1540, on hi vivien uns 40.000 indis,  i la primera trobada va acabar molt malament. Al final en 1598 l’espanyol Juan de Oñate es va presentar amb 129 soldats i 10 frares franciscans fundant la ciutat de Santa Fe, on va construir un palau fortificat pel governador que encara es pot visitar. Va haver de fer guerra contra el Pueblo Àcoma (situat al cim d’una muntanya que també es pot visitar, encara hi viuen alguns). Oñate va matar o esclavitzar centenars d’indis i va manar tallar els peus a tots els indis de més de 25 anys trobats als Pueblos. Els Franciscans en van prendre

Una postal ensenyant el palau del governador de Santa Fe i molts indis

possessió i van començar a convertir. Però ningú  havia oblidat. El sistema de Pueblos teòricament cristianitzats va substituir les Missions.

La corona espanyola va decidir abandonar el territori, massa perifèric, pero els frares van organitzar un gran bateig públic de 7000 indis (hi va haver franciscans que protestaven) que fou molt convencent. Un governador va intentar ficar-s’hi però el van denunciar a la Inquisició que va donar raó als Franciscans. Els indis creien molt en la seva religió i en les seves cerimònies secretes. Un frare va manar prohibir-les totes i destruir els símbols, manant que tothom es fes cristià. La mesura fou mal rebuda. El Governador va fer detenir homes acusats de bruixeria i falsa medicina. En va penjar quatre, però molts més foren torturats i tancats a la presó. Molts líders dels Pueblos es van posar en marxa amb tots els seus homes cap a Santa Fe. El governador estava preocupat per atacs dels Apaches (que no eren Pueblo) i hi havia enviat molts soldats que estaven massa lluny. Va optar prudentment per ser conciliador i alliberar els empresonats. Una equivocació molt gran. Un dels presoners es deia Ohkay Owingeh, cosa que els espanyols amb la seva coneguda facilitat per llenguatges van traduir com Popé (i els Anglesos com Po-Pay), una estàtua del qual està exhibida a la Cambra de Representants de Washington com un heroi que va lluitar per la llibertat del seu poble, com calia per un americà.

Com Popé va expulsar el Governador, els Franciscans i l’exèrcit de Santa Fe.

Popé es va establir al Pueblo de Taos (una gran atracció turística en els nostres dies) i va intentar formar una Confederació dels diferents Pueblos. Va atraure tots els que estaven prop de Santa Fe, pero els Pueblos més cap al Sud, ja a la vall de Rio Grande estaven ja bastant espanyolitzats i no eren de confiança. De fet el van trair denunciant als espanyols com Popé enviava els missatges. El plan de Popé era simple i fácil d’entendre. Al mateix dia, l’11 d’agost de 1649, els indis matarien tots els espanyols que es trobessin als Pueblos o a prop i tot seguit marxarien cap a Santa Fe per atacar el Palau i matar tots els espanyols i autoritats que s’hi trobessin. Començarien robant els cavalls espanyols perquè no es puguessin fugar, tallant l’accés a l’aigua de tota la ciutat i saquejant totes les hisendes i cases escampades, matant sense pietat homes, dones i nens. En total van morir uns 400 espanyols i 21 dels 33 Franciscans. El pla era senzill pero no va fallar.

El Governador estava sota setge i ell i tots els sobrevivents estaven en perill de mort. A la desesperada va formar un pelotó que va sortir trencant el setge a un punt i va fugir. Els indígenes el van seguir però sense atacar. Aviat van arribar a la vall de Rio Grande i van  aconseguir fugir amb un  grapat d’homes fins ElPaso. Alguns indis del sud que no havien participat s’hi van afegir i establir a ElPaso, on els seus descendents encara segueixen. Popé no va voler interferir i els va deixar marxar.

El breu regne de Popé

Poques vegades un líder ha aconseguit una victòria tan total i els espanyols no van poder tornar fins dotze anys després. Popé era un polític amb grans idees i ambicions que no tots els Pueblo indians compartien. Ell volia formar una mena d’estat permanent Pueblo amb una autoritat central, però els Pueblos només volien anar a casa seva i que ningú  es fiqués amb ells. Popé va predir que els deus antics els permetrien restaurar el món ja perdut que havia existit abans d’Espanya, i podrien esborrar tot allò que els ibers havien dut i fet, recreant els símbols i la religió, cosa de gran importància, i eliminant l’agricultura i ramaderia dels espanyols (sens dubte superior). No tothom ho veia clar. Hi va haver una sequera catastròfica i els Apaches i Navajos (tribus molt guerreres que no pertanyien a l’ètnia Pueblo) van atacar i fer molt de mal. En Popé fou destituït un any després de la victòria i va desaparèixer de la història per sempre.

Al segon intent, els espanyols tornen a Santa Fe dotze anys després

Un militar ho va intentar ja en 1681. Va sortir de ElPaso avençant per la vall de Rio Grande fins prop del llavors encara inexistent Albuquerque (que és on van situar la series “Breaking Bad”). Els Pueblos del Sud estaven destruïts pero hi vivia gent. Va guanyar una petita batalla enviant una delegació cap al Nord exigint la rendició dels Pueblos. El Conquistador frustrat va tenir coneixement que un gran exèrcit Pueblo s’estava formant al davant seu i va triar el camí prudent de retirar-se cap a ElPaso. Molts indis Pueblo del sud, enemistats amb els seguidors de Popé, van seguir els espanyols cap a ElPaso, augmentant la comunitat exiliada a aquesta ciutat (on es van quedar per sempre).

El 13 de Setembre de 1692 Diego de Vargas va tornar pacíficament i sense trobar resistència a Santa Fe. Duia 60 soldats, un franciscà i 7 canyons. Uns 1,000 indis Pueblo es van presentar pacíficament a Santa Fe i ell va els oferir pau, germanor i amor etern si acceptaven la religió cristiana i juraven lleialtat al Rei. Després de moltes discussions li van respondre que no se’n fiaven i l’atmòsfera va enfosquir-se. Vargas es va retirar però no cap a ElPaso sinó a veure el Virrei a Mèxic i va tornar amb 800 homes, dels quals uns cent eren soldats, els altres colonialistes. Aquesta vegada Vargas va topar amb resistència: uns 70 indis i les seves dones i fills li van plantar cara davant de Santa Fe. Vargas va executar els 70 guerrers i esclavitzar les famílies. Va haver de continuar per un parell d’anys una guerra petita separada contra certs Pueblos, però la resistència havia acabat. Molts indis van fugir cap a les planes americanes centrals o es van afegir als Apaches. Els franciscans també havien après la lliçó: la teocràcia es va acabar i van predicar només als indis que els volien sentir. La vella religió encara es practica, sovint barrejada amb elements cristians.

Joan Gil

Tags: America, Colonialisme Espanyol, Indis Pueblo, Missions, Santa Fe

Quina gran festa aquest Centenari de la Gran Guerra! Fins i tot Donald Trump ha estat invitat a la gran celebració! Imagineu-vos l’esdeveniment: entre el 28 de juliol de 1914 i l’11 de Novembre de 1918 (avui commemorat), 70 milions de soldats foren mobilitzats. Nou milions de combatents i uns set milions de ciutadans civils van morir -potser alguns de la grip espanyola- i uns quants genocidis van tenir lloc. Un total de 21 milions van ser ferits.

Jo visc a una ciutat on l’exèrcit és fort i té prestigi, i un carrer pel qual passejo sovint es diu Foch en honor del Mariscal que fou comandant suprem dels exèrcits aliats victoriosos de França, el Regne Unit i els Estats Units. Hi ha qui es pensa que Foch era català, que no és veritat: havia nascut a la petita ciutat occitana de Tarba a la Gascunya, al noroest de la Vall d’Aran i al nord de Lorda. Fou ell qui va acceptar la rendició total d’Alemanya al seu vagó de tren privat aparcat al bosc Compiègne. Es mereix aquest home ser recordat en glòria i aclamat com un heroi? Cal considerar primer les conseqüències de les condicions que va dictar a Alemanya, que aviat durien a un cataclisme encara pitjor.

La Guerra

Va començar degut a un embolic horrorós tan complicat com difícil d’explicar provocat per  l’assassinat per un terrorista aïllat de l’Arxiduc Ferran, hereu del tro austro-hongarès a Sarajevo. A diferencia de la Segona Guerra Mundial és difícil fins i tot entendre de què anava: França, Rússia  i el Regne Unit estaven units contra Alemanya, Àustria i Itàlia, com dues colles d’enemics violents que havien decidit veure’s les cares per la dominació d’Europa. Els objectius no van estar clars mai. Era tot molt patriòtic, pero hom no pot resumir en un rengle perquè van haver de morir 16 milions d’éssers humans. Un incident notable i digne de ser recordat és que un geni de la física, enemic molt ben conegut d’Albert Einstein, va inventar i utilitzar per primera vegada els gasos de guerra, que els militars veien com una alternativa humanitària a les armes de foc.

Sembla que es difícil entrar amb un exèrcit d’Alemanya a França degut al mal terreny i per això tot va començar amb l’ocupació de Bèlgica. Després, tot fou una guerra de trinxeres. aproximadament en una línia anant de Bèlgica a Suïssa. A Rússia després de la presa de poder pels bolxevics, Lenin va firmar una pau separada molt avantatjosa per Alemanya que va poder finalment enviar tots els soldats al front francès, obrint un forat i acostant-se a Paris. La notícia notificada al poble en persona pel Kaiser va ser molt celebrada però l’alegria duraria molt poc. Les trinxeres encara funcionaven i hi quedaven soldats, però tots els generals havien vist que l’exèrcit alemany estava ja destrossat i havia esdevingut impotent mentre que els francesos, britànics i nord-americans eren cada dia més forts. El comandant alemany Ludendorff va demanar i obtenir assistència mèdica psiquiàtrica i va fugir del pais amb ulleres negres i una barba de pega. El Kaiser Guillem II va  fugir d’Alemanya establint-se a Holanda i els seus militars finalment van haver de demanar a Foch les condicions d’un armistici. Tres cotxes alemanys amb la llum encesa i bandera blanca van creuar les línies alemanya i francesa acostant-se al lloc on Foch havia aparcat el seu vagó de tren, el bosc de Compiègne. Venien a demanar condicions honorables i la cessació immediata dels combats. No aconseguirien cap de les dues coses.

Les condicions del Mariscal  Ferdinand Foch

1. Retirada immediata i incondicional de les tropes alemanyes.
2. Alsàcia i Lorena, augmentades en territori, esdevindrien províncies franceses.
3. El Rheinland, un centre industrial molt important pels alemanys seria ocupat per les tropes vencedores per temps indefinit.
4. Els alemanys estaven obligats a entregar immediatament als vencedors no sols tota l’amuniciò, canons, armes, vaixells de guerra, passatgers o de transport, avions, submarins sinó també 5000 camions, 5000 locomotores i 100000 vagons de tren
5. Un Congrés posterior (que es va reunir a Versailles) dictaria compensacions i pagaments addicionals altíssims.
6. Foch no ho va especificar, però a Alemanya es patia fam degut al bloqueig marítim total per la Navy britànica, una collita de patates fou perduda i els aliats boicotejaven tota mena d’ajut internacional fins que Alemanya firmés un tractat de pau final, sens dubte encara a molts mesos de distància. Finalment els EUA ignorant la mala voluntat dels seus aliats van distribuir tones de menjar gairebé per força. Van dir que no havien vingut a fer la guerra als nens alemanys.

Els militars alemanys van demanar un alto-el-foc immediat però Foch es va negar. Parlaven de coses com assegurar el terreny conquerit, gastar les bales i tota mena de provisions. Absurdament, la carnisseria va continuar per setmanes fins l’onze de Novembre. Foch havia decidit que la rendició i l’atur de les hostilitats tindria lloc el dia 11 del mes 11 a les 11 del mati. Li devia fer gràcia.

Conseqüències

Quan els alemanys van demanar l’armistici, tot estava ja molt clar, però Foch es va negar en absolut a acceptar l’alto-el-foc, cosa que va costar la vida inútilment a 67500 homes dels dos bàndols, mentre uns 15000 van ser ferits. Perquè? De fet les hostilitats s’havien accelerat.

Quan va arribar l’11 de novembre, els alemanys van anunciar que ho acceptaven tot a les 2 de la matinada, però Foch va fer esperar fins les 11, i aquell dia 2300 homes van caure morts per res, esperant que el rellotge toqués les 11. Fins i tot després de la firma oficial a les 11, Foch no va manar aturar les hostilitats fins 6 hores més tard. Volia donar una lliçó a l’enemic.

Hi ha memòria del darrer americà que va morir. El dia 11 tot sol va voler assaltar tot sol heroicament un niu de metralladores alemany amb la baioneta. Els alemanys li van cridar que se n’anés  perquè la guerra s’havia acabat. Va morir a les 10:59.

Reacció dels alemanys

Quan els diaris van informar de les condicions, el poble alemany va quedar estabornit, perplex. Resulta que el seu govern havia mentit contínuament sense explicar com estaven les coses. El Kaiser mateix havia assegurat que el pitjor ja estava superat i l’exèrcit gloriós seguia avencant cap a Paris. Quan els militars sobrevivents es van retirar tornant a les ciutats en formacions perfectes, molts alemanys van pensar que havien estat traïts per soldats i militars covards. La ràbia i la set de venjança els van posseir. El Kaiser havia declarat la guerra, però el poble alemany havia de patir les conseqüències i la humiliació. La classe obrera no ho toleraria.

Què va passar

A St Petersburg el nou govern bolxevic presidit per Lenin esperava, seguint la seva interpretació pròpia del marxisme, que una gran revolució comunista tindria lloc immediatament a tots els països industrialitzats, començant per Alemanya. Aquesta creença era com una mena de religió i es pensaven que Marx ho havia predit.

Gairebé això va passar a Alemanya. Grups de treballadors i ciutadans van començar a proclamar la Räterepublik (que vol dir República popular dirigida per comitès locals de consellers elegits, com Unió Soviètica) a diverses ciutats i regions com havia passat a Rússia. La Räterepublik  més notable i de més conseqüència fou la de Baviera. Un petit caporal sobrevivent anomenat Adolf Hitler feia de missatger i contacte entre el govern i exèrcit  diguem-ne oficials i els treballadors revoltats que exercien el poder als Räte locals.

Totes les “repúbliques” foren esclafades i parlamentaris de la nova República de Weimar van escriure una constitució. Era democràtica? En principi, sí, però el caos i el desacord i partidisme eren tan grans que van afegir perilloses clàusules donant poders extraordinaris al President en cas de necessitat. El també Mariscal Hindenburg fou elegit President. Era ja gran, militar, molt conservador, aliat amb els cercles de dretes i de la indústria. No hi havia forma de formar un govern amb majoria parlamentària i acabava sempre designant ell mateix un Canceller amb pocs diputats. Al final en va triar un anomenat Adolf Hitler que no havia guanyat cap elecció però prenia el poder de forma constitucional. Semblava un home massa exaltat i una mica radical, però Hindenburg va dir a amics que ell ja sabria com controlar-lo… si és que volia fer-ho. Va morir aviat i Hitler es va proclamar Führer. Els nazis van fer seva la set de venjança. I al final el gran Foch havia obert la porta a una nova tragèdia encara pitjor.

De pas, els Imperis alemany i austro-hongarès van deixar d’existir, el comunisme es va consolidar a Rússia. Polònia, Finlàndia i de moment els Països Bàltics van esdevenir independents de Rússia, a Europa de l’Est es van desenvolupar conflictes ètnics insolubles i l’Imperi Otomà va deixar d’existir substituït per Turquia creant països àrabs artificials i conflictes interminables que encara patim.

Verdaderament l’onze de novembre a les onze fou un moment molt històric que dissortadament no va resoldre res i ningú aconseguiria oblidar.

Joan Gil

Tags: Adolf Hitler, Ferdinand Foch, Gran Guerra, Hindenburg, Primera Guerra Mundial

Diferències entre els sistemes europeu i nord-americà

Als EUA els pronosticadors (“pollsters”) se les passen molt morades, excepte potser en les eleccions locals quan l’elecció és només entre dues persones al mateix districte. Un dels problemes és el pes enorme dels estats relacionat amb el federalisme. A Catalunya és molt més fàcil: diguem que 40% dels ciutadans triaran el Partit A, el qual en traurà uns 40 diputats i podria formar govern i ja està. Si fos tan senzill aquí! Diuen que aquest any el nombre d’enquestes ha caigut verticalment pels desenganys fa dos anys.

Enquestes (“polls”) només van bé amb els sistemes amb llistes de partit com a Catalunya, però no quan els diputats o senadors són triats individualment. Els elegits o candidats al Congrés Federal (la Cambra de Representants, popularment nomenada “la Casa” http://house.gov) o el Senat (http://www.senate.gov) han de fer campanya pel seu compte amb molt poca cooperació del Comitè Central del Partit i sense programa coordinat. Aquest any, mentre que els Trumpistes tenen un pla, els Demòcrates estan dividits entre un grup considerable de progressius i de “moderats centristes”, (massa semblants als Republicans, una mica com el PSOE amb el PP) i apart de pronunciar-se i denunciar els abusos, perills i mentides de Trump, no fan sinó promeses vagues.

La participació electoral és sovint feble i els votants han de registrar-se voluntàriament. Si no és durant l’elecció presidencial, la participació rarament arriba als o passa del 40% i a vegades, sobretot quan no s’elegeix un President com aquest any) molt menys. Aquest any sembla una excepció. Hi ha cues a tots els collegis anticipats. A la Florida, ahir ja havien votat 1.500.000 ciutadans, 6 dies abans de la final. Diuen que als estats on hi ha vot anticipat ja han votat uns 38 (!!) milions, en molts casos més del doble de l’elecció fa dos anys. En general, aquest col·legis van tancar ahir divendres al vespre. Ara sols queda la gran final el dimarts.

El nombre de Representants està fixat per llei amb un màxim i un mínim i en aquest moment tenen el màxim de 435 escons. Els membres de la Casa han de ser renovats cada dos anys, sempre el primer dimarts de Novembre de cada any parell. Cada deu anys cal fer un cens i els estats han de crear districtes amb el mateix nombre de votants. Noteu que els Representants són directament triats pel poble i que els estats amb més població envien molts més Representants al Congrés que els estats petits o amb pocs residents.

El Senat americà és molt diferent dels senats ridículs i inútils que hi ha  a certs països. Cadascun dels 50 estats, tingui la superfície i els residents que vulgui, envia per separat sempre dos senadors a Washington, per un total de 100. Tenen un mandat de sis anys i en cada vot general cal elegir o reeligir-ne el 33%. Aquest sistema revela el caràcter profundament federal de la Unió, que fou fundada pels 13 estats independents sortits de la Revolució antimonàrquica que va dur a la independència el 1716. La Constitució final va decidir preservar la personalitat, atribucions i drets dels estats, que perdien la independència pero seguirien sent lliures i sobirans. Serien els estats qui governaria la Unió. El problema és que aquest sistema afavoreix molt els estats petits. Un estat minúscul com Rhode Island o gran però amb pocs habitants com Montana o Wyoming té els mateixos dos vots al Senat com Nova York,  Califòrnia o Illinois. Des del punt de vista de la legislació, les dues cambres són idèntiques. Si no es poden posar d’acord sobre una llei, hi ha un anomenat “parlamentari” professional, no elegit, que convoca i dirigeix un comitè de negociació. Però el Senat té atribucions que la Casa no té, com nomenar i confirmar (i en certs casos destituir) tots els membres del Govern, els ambaixadors, tots els jutges federals i també sentenciar i expulsar el President en cas d’un impeachment) Hom sovint considera el Senat com la cambra més poderosa de les dues, encara que totes dues són iguals i titulars de la sobirania dels EUA.

El cas de les reeleccions

Sense saber-ho no es pot entendre el resultat. No es tracta MAI de saber com volen votar la majoria de ciutadans. Si 60% es declaressin demòcrates, per exemple, vol dir que aquest partit prendria 60% dels escons a la Casa? De cap manera!

La majoria de membres del Congrés en general volen ser reelegits després de només 2 anys de servei. Tots han de mantenir una oficina amb empleats al districte, han de respondre correus, anar a town meetings a parlar dels problemes que hi ha i justificar els seus vots, respondre preguntes del seus constituents sovint mirar de trobar diners federals per fer obres o eliminar problemes locals. Si és que no ho ha fet malament i no s’ha empatollat amb res o ha acceptat diners foscs, és pràcticament segur que serà reelegit amb molt poca campanya. L’altre partit sovint no pot trobar una persona de prestigi per fer el ridícul inevitable. En un cas actual local similar els Demòcrates no podien trobar ningú per competir amb la reelecció segura del nostre Governador Abbott. Només desconeguts es van presentar a la primària, que va guanyar una pobra dona anomenada Lupe Valdez que havia estat sheriff de Dallas. No hi ha ni competició ni dubtes. En el cas dels representants que esperen ser reelegits amb poca o cap campanya aquest any, representen prop dels 400 escons dels dos partits ocupats per gent que en principi se sent molt segura, encara que hom no sap mai i hi ha hagut sorpreses. Sempre hi ha algun risc. Prop d’on visc al Nordest de Dallas hi ha un congressista veterà molt poderós a Washington. Inesperadament li va sortir un altre candidat poc conegut, un senyor més jove, negre i progressiu i ara està a punt o en perill gravíssim de perdre l’escó. No se sap mai.

La lluita electoral es concentra només en els escons en disputa perquè l’ocupant s’ha mort o es jubila, o en té prou o ha fet un disbarat molt gran. O també perquè al seu districte hi ha hagut una immigració forta de gent diferent que podrien ser de l’altre partit. A la ciutat de NY rarament vèiem propaganda electoral perquè gairebé tots els votants eren demòcrates, mentre que a altres llocs en disputa els anuncis de TV es veuen contínuament. Els pollsters professionals dels dos partits són els qui detecten immediatament a quins districtes existeix una situació competitiva que podria canviar la balança de poder a Washington. Aquesta vegada per primera vegada el nombre de dones presentant-se i volent votar ha pujat espectacularment. Hom parla de gairebé totes les dones educades dels suburbis que odien en Trump. Hi ha sempre un esforç molt gran per fer anar a votar també els negres i mexicans, pero és molt difícil i els esforços han fallat moltes vegades. Els llatinoamericans venen de països hom no pot esperar res de bo del govern. Potser aquests els insults grollers de Trump ajudaran.

Pronòstic: la Casa dels Representants

Per guanyar la majoria els Demòcrates necessiten 23 escons i és a aquests districtes competitius on es concentra la lluita. El pronòstic actual és que els Demòcrates guanyaran entre 20 i 35 escons. En necessiten 23 per recuperar la majoria i totes les enquestes els afavoreixen. Per estar-ne segur, cal esperar fins el dimarts.

Pronòstic: el Senat

Aquest any, dissortadament uns 10 republicans en escons no competitius es presenten a la reelecció, molts d’estats pobres o agriculturals on la població afavoreix Trump. Avui entre reeleccions segures, i senadors en funcions que no s’han de presentar, els Republicans ja compten gairebé de segur amb 49 escons i els Demòcrates només amb 45. Els estats en joc ja estan identificats. Amb 50 escons, els vots quedarien empatats pero el Vicepresident pot aplicar el seu vot de qualitat i els Republicans també guanyarien , o sigui que els Demòcrates per prendre control en necessitarien 51. Veiem cada dia a la TV i als diaris els pronòstics als 6 estats que estan en joc. Misteriosament en Trump s’ha presentat 4 vegades a fer campanya a l’insignificant estat de Montana que té menys d’un milió d’habitants on un senador republicà se les passa negres. Tot sembla indicar que els republicans probablement guanyaran un o dos senadors extra. Però hi ha sorpreses. Fins al dimarts al vespre no s’ha perdut res.

La lluita electoral es concentra en uns pocs llocs.

M’havia descuidat: els dos temes principals que preocupen més són l’assegurança de malaltia i la immigració il·legal. Fa anys Obama va escriure una llei d’immigració molt ben preparada però els Republicans boicotejaven sense discussió totes les seves iniciatives. L’economia és bona però el nivell de vida dels treballadors ha caigut i segueix essent més baix que als anys 70′. Els aranzels de Trump afavoreixen alguns estats però perjudiquen altres.

Darrer dia: l’emoció i la magnitud i les cues amb 38 milions de vots anticipats als estats on es permet, les mobilitzacions per fer votar, else nous votants entre joves  i dones no s’havien vist mai. Acabo de veure un pollster del famós Cook Report anunciant que els Demòcrates guanyaran 40 o 50 escons a la Casa però que el Senat no es pot vaticinar afavorint els Republicans. Diuen que els independents decidiran. Fins demà no sabrem res.

Joan Gil

Tags: Cambra de Representants, eleccions EUA, Reelecció, Senat dels EUA