Els EUA són diferents

Cara de davant de la butlleta electoral (parcial, l’original te dues bandes)A pocs dies de les eleccions a mig termini se m’ha acudit fer una foto a la cuina de totes dues bandes de la butlleta electoral (mal fetes, perquè no en sé més ni tinc equipament) i ensenyar als lectors com ho fem. Perquè la tinc? A aquest Estat la gent de la meva edat tenim dret a votar per correu amb la gent absent sense haver d’anar al col·legi electoral. La butlleta me l’envien a casa sense haver de demanar-la i la tornaré per correu. Només haure de pagar un segell. A més els Col·legis electorals ja estan oberts, alguns d’ells fins i tot al cap de setmana. Els únics estats que no volen saber res del vot anticipat són els de la Costa Atlàntica (i Europa) i ningú entén perquè. Els dos darrers dies hi ha hagut cues llargues a tots els Col·legis oberts

Texas és un Estat molt llibertari

Cal entendre que aquest vot vinent no és de fet federal, sinó que és una elecció feta, organitzada i dirigida pels 50 estats de la Unió, que són completament sobirans en totes les facultats que la Constitució federal no atribueix al Govern de Washington, sempre que respectin  certs drets fonamentals. Les eleccions es fan de forma diferent a cada Estat, com és el seu dret. Elegirem Representants (els Diputats, termini de dos anys) i un senador (termini de sis anys, la tercera part elegida cada dos anys), que aniran a la capital sabent que entre altres coses han de representar l’estat i els electors que els han triat individualment. Si no ens respecten, si no responen missatges, si no fan reunions locals, si no expliquen localment els seus vots, que esperin la nova elecció d’aquí dos anys. Ni el Senat ni la Casa dels Representats poden ser dissoltes. Els nous elegits entren en funcions l’any nou i els vells se’n van a casa. El mateix passa amb les Assemblees i Governs estatals.

Potser a algú no li agrada la política actual dels Texans, molt de dretes i associada amb la dreta religiosa (certs predicadors baptistes), però cal reconèixer sense reticència que el país és lliure i molt democràtic. Els texans van haver de lluitar contra Mèxic per la seva independència. Van guanyar la guerra i uns deu anys més tard van demanar voluntàriament ser admesos a la Unió Nord-Americana i van deixar de ser independents, però hi ha pocs països al món que creguin més en la sobirania popular i l’elecció i control continus de tots els elegits tant a Austin (la capital) com a Washington.

Votarem d’aquí uns dies un Governador, un Vice-Governador, un Fiscal General,un Senador i un Representants de tots els districtes i molts altres càrrecs. Qualsevol demanda de fer despeses extraordinàries ha de ser sotmesa a vot popular per referèndum.

I sobretot TOTS ELS JUTGES són elegits per  terminis fixos, mai per tota la vida, des del Tribunal d’Apel·lacions, que és una mena de Suprem de Texas fins al Jutge de la Pau que resol baralles veïnals i desordre en públic.

Com elegir els jutges

Es una qüestió que s’ha discutit molt, pero els EUA la resposta és molt clara. Els jutges estatals han de ser elegits en eleccions generals. Perquè? Els Pares Fundadors tenien molta por del poder de l’estat que podria sens dubte ofegar els ciutadans que havien fet la Revolució. Execucions, empresonaments per ordre de l’estat a ciutadans? I van deixar ben clar que la sobirania rau en el poble que la delega per elecció universal en tres institucions independents: l’Executiu, el Congrés i els Jutges. Amb aquesta formulació queda claríssim que els jutges són independents però estan al servei del poble i si fan interpretacions absurdes i falses de la llei que molesten, o semblen corruptes o ximples, que esperin la nova elecció per passar comptes. Alguns estats permeten la destitució fora del termini per haver fet una bestiesa mal rebuda. Hi ha moltes lleis que es poden interpretar de manera diferent, veient sublevacions, rebel·lions i desobediència on no hi havia més que respecte al poble,  però hi ha coses que el poble no tolera. I aquí no tenen perquè tolerar-ho.

El problema a Espanya és que els jutges diuen ser independents, pero ho son només del poble, no pas de la gent desconeguda i no elegida que els ha anomenat i dels quals depèn la seva carrera. I es veuen com a governants per damunt i superiors al poble, que els ha d’obeir sense qüestionar-los ni poder controlar-los com fan els que manen. I els ciutadans, lluny de ser sobirans, esdevenen súbdits que han d’obeir sense dir res, com passava sota el franquisme i sota la monarquia borbònica. I com es pensa el jutge Llarena.

Es un malentès molt gran, perquè això ni és  democràcia ni llibertat.

Els jutges Federals

A la TV hom parla només dels jutges del Suprem Federal, però absolutament tots els Jutges Federals a tots els nivells  (no n’hi ha gaires) han de ser nomenats per la Casa Blanca i el seu nom ha de ser enviat al Comitè Judicial del Senat. El seu passat com advocat, trajecte i interessos són examinats i el candidat ha de respondre preguntes dels Senadors en públic. Si el Comitè l’aprova, el seu nom es enviat al ple del Senat que és qui l’ha de confirmar, si li sembla be.

Encara que una elecció directa pel poble és impossible, la participació pública d’un cos elegit com el Senat  és transparent i compleix la condició que el jutge ha de servir el seu poble i no a l’inrevés. Alguns dels Senadors que van aprovar Kavanaugh pel Tribunal Suprem Federal tindran dificultats d’aquí una setmana. Els cal pensar molt què volen fer i com s’ho prendran els seus constituents.

Joan Gil

Tags: eleccions, Jutges, Llibertat, Texas

Qui vulgui pot tornar a llegir l’apunt que vaig publicar el 22/06/2015 descrivint els efectes d’aquesta substància sobre el cos humà. Ahir el Canadà fou després de l’Uruguay el segon país en legalitzar-ne l’ús tant per objectius medicinals com recreacionals. Les coses han canviat molt darrerament gràcies a les accions dels entusiastes i de la cobeja de grans companyies financeres amagades afirmant tota mena de coses que ningú sap si són veritat o no. Volen estendre l’ús dels seus productes. Fa anys un amic em va dir que la marihuana no era més perillosa que el tabac. Bona comparació. Cada any moren als EUA uns 150,000 ciutadans, alguns d’ells joves de càncer de pulmó, sense parlar d’altres càncers, malalties del cor i dels pulmons com emphysema. A tot el mòn podrien ser un milió. La gent que van introduir el tabac d’Amèrica no sabien res d’això, pero és que nosaltres no sabem gran cosa sobre la seguretat i  els usos de la marihuana i certs multimilionaris volen popularitzar-la.

Perills transparents

La marihuana comercial és extreta d’una planta nomenada cànem (hemp in anglès) que té o tenia usos comercials molt legítims com a font de fibres molt resistents de les que tot el món feia productes tan útils com cordes, sogues, sacs i moltes més coses similars. Hi ha unes quantes varietats de cànem i la forma femenina d’una d’elles produeix grans quantitats de les substancies euforitzants de la marihuana, cosa que ha conduït a la seva massiva cultivació actual.

Fins fa pocs anys, la marihuana s’ingeria només fumant, pero això ha canviat radicalment: les botigues especialitzades venen dolços i galetes que nens poden menjar, tintures i pomades per la pell, mel barrejada amb marihuana, infusions per fer te, píndoles… Per acabar-ho d’arreglar, la firma que gairebé monopolitza les cigarretes electròniques, ara en ven amb marihuana dintre enlloc de nicotina, sabent quants nois en fan ús a les escoles.

Dolor i marihuana

Llegireu a molts llocs  que el cannabis soluciona molts dolors, ajuda a eliminar l’ús opioids, atura les convulsions, tracta la depressió i els vòmits i moltes més coses i no sabem si és veritat o no, perquè no ha estat estudiat com cal.

A un extracte de cannabis de bona qualitat hi ha dues substancies diferents: una d’elles és diu Cannabidiol o sigui CBD, responsable pels efectes possibles sobre el dolor però que no causa cap eufòria, i Tetrahydrocannabidiol (THC) que és el constituent euforitzant que atrau els usuaris.

Una forma medicamentosa sintètica del TCH ja fa molts anys que existeix almenys als EUA i a vegades els oncòlegs la recomanen a pacients amb càncer. Dos companys m’han assegurat que va bé si el pacient havia estat usuari de marihuana o si no ajuda molt poc.

El cas del CBD, en canvi, és molt més complicat. Fa poc una companyia farmacèutica va convèncer la FDA (l’autoritat federal competent) a deixar-la vendre comercialment als EUA sota el nom Epidiolex amb l’únic ús aprovat de tractar atacs epilèptics altrament intractables. Naturalment la companyia productora recomanarà sota voce altres indicacions addionals, sense provar,  als metges que ho vulguin prescriure. A diferència del CBD contra el dolor venut pels Carter’s i les botigues, el farmacèutic té concentracions constants i cap TCH per engrescar.

El Problema als Estats de la Unió

Els EUA, que no accepten mai cap organització estrangera que no puguin dominar, va acceptar fa molts anys una classificació internacional de substancies additives: Número 1 conté productes greument additius sense cap ús acceptat, com l’heroïna o una mica absurdament la marihuana. Numero 2 són substàncies additives com la majoria d’opioids que són legítimes i legals pero han de ser controlades estrictament (sovint requerint paper de receptes de la DEA); Numero 4 són substàncies additives però menys perilloses com el Valium o Xanax. I ara ve el problema: la llei federal prohibeix estrictament cap ús, compra, venda, experimentació o possessió de substàncies Typus 1 com la marihuana. Els Estats no ho veuen així, posat que la marihuana és un producte natural, un suplement que tenen dret inviolable a regular. Hi ha hagut confrontacions estúpides entre forces federals i locals. Hom recorda un cas a Califòrnia quan l’FBI, la policia federal, es va presentar a tancar un centre de producció de marihuana i cotxes de la policia estatal van aparèixer tancant-los el pas. Al final algú els va dir que deixessin de fer el el burro i se n’anessin a casa, com van fer. Hi havia un perill que no es podia resoldre com a Espanya, perquè els Estats són sobirans en l’exercici de les seves prerrogatives. Obama finalment va manar a l’FBI i als fiscals federals exercir discreció i deixar-ho còrrer. En Trump va anunciar que tornaria a intentar intervenir a favor del FBI però no ho ha fet.

Ara que coneixem la diferencia entre CBD i THC, ja s’entén millor la posició dels 47 estats més Puerto Rico i el Districte de Columbia (Washington) que han aprovat marihuana lleis: 18 han legalitzat només el CBD suposadament contra el dolor amb ús medicinal, ara amb un producte farmacèutic (els productes que es poden comprar diuen que són CBD, però molts contenen també THC per fer feliços els clients), i 31 estats han aprovat incloure la venda lliure de marihuana incloent THC, o sigui l’ús recreacional, com acaba de fer el Canada. Els grans milionaris que han finançat la campanya s’estan fregant les mans. Quin èxit tan gran!

És el CBD útil o no?

No ho sabem perquè no hi ha hagut estudis controlats. Hi ha sens dubte alguna publicació de bones institucions acceptant certes afirmacions però el problema és que la substància que els pacient estudiats han pres no era controlada i potser contenia CHD o potser THC o totes dues i la dosis i grau de puresa era variable i desconeguda. Voldria algun lector prendre un dia una pastilla d’una medicina receptada, l’endemà tres i demà passat dues? És això el que passa amb els usuaris de marihuana: ells mateixos no poden saber què prenen i la font original no està controlada no mereix confiança. Per això ni els millors articles publicats fins ara són dignes de crèdit, que evidentment no vol dir que les conclusions siguin falses: l’usuari que s’ho creu ha d’acceptar el risc. I hi ha molta escombraria publicada en papers editats pels milionaris que se n’aprofiten.

Vet aquí què cal fer per estar segur que una nova substància és segura i eficaç:

1. l’estudi ha d’estar basat en nous malalts que pateixen la condició que es vol tractar, sense considerar per res estudis, afirmacions  o sospites anteriors.
2. L’objectiu principal és saber front estadístiques si el nou medicament millora o empitjora la condició o no canvia res, i en quina concentració.
3. Saber si els pacients toleren la medicina bè a la concentració utilitzada o si pateixen d’efectes inacceptables
4. Finalment si el nou medicament té efectes nocius permanents, com canvis al cervell, o causen càncers o altres efectes dolents. No se sap mai.

Per ara això només s’ha fet amb el CHD i només ha sorry bé pel tractament de l’epilèpsia. La resta són especulacions,

Així és com s’obté l’autorització de la FDA per vendre i promoure noves medicines. Altrament la gent estaria usant productes in-efectius o perjudicials. Sabem poc dels efectes del CHD i res dels efectes del TCH.

Por de morir?

No és pas l’únic perill d’usar drogues il·legals. El tabac rarament mata immediatament (només després de molts anys), la marihuana tampoc, l’àngel dust rarament (és el producte que feia l’home de la sèries Breaking Bad) i les amfetamines tampoc. Però caldria escriure una llista molt llarga dels problemes greus i gravíssims que se’n deriven. La substància més assassina al mercat és el fentanyl. Es tracta d’un verdader medicament molt perillós del grup Nr 2, molt útil però només als hospitals i sota supervisió medica. El problema és que es molt fácil de sintetitzar, molt barat i molts xinesos l’ofereixen a bon preu per Internet. Ús d’aquest producte sense conèixer la concentració és tan temerari com un intent de suïcidi. Molts venedors il·legals de drogues ho barregen amb coses com la cocaïna o hidrocodona per engrescar els clients i fer-los comprar més. Molts americans han pagat amb la vida. Altres opioids també són perillosos i han causat defuncions. La heroïna causa una lesió pulmonar greu. El perill augmenta quan es barregen amb altres coses com l’alcohol, o Xanax o una segona droga ilícita.

Conclusió: No hi ha cap droga inofensiva. Si de cas, l’usuari no coneix encara els verdaders efectes i perills.

Joan Gil

Tags: CBD, Drogues, marihuana, THC

Visc a una regió subtropical amb xàfecs terribles que alternen amb temps de sequera. Ni aquí ni a Dallas tenim muntanyes aprop que juntament amb els huracans i tornados són la  causa més freqüent d’inundacions desastroses. En general no passa gran cosa però ara fa un mes tres persones van morir ofegades a un cotxe perquè el carrer on anaven durant una tempesta tropical no tenia un  drenatge suficient. Cal reconèixer no obstant que els mitjans per la raó que fos van preferir no donar els detalls d’una tragèdia molt insòlita. Aquests xàfecs fan molta por. Un dia jo em vaig espantar i em vaig amagar aparcant a un pàrquing alt que semblava segur. Vaig veure que molts altres havien fet igual.

D’on surten les inundacions sobtades greus (flash floods en anglès)?

A les zones de temperatura moderada com Mallorca és possible però poc probable que siguin  simplement causades per un ruixat local molt fort. És la geografia gairebé sempre que en té la culpa. La majoria de rius surten d’una font a una muntanya o muntanyeta i tenen una conca, un territori sovint triangular que suministra l’aigua. Mentre dura la tempesta el riu va recollint més i més aigua de torrents i rieres i el caudal va creixent ràpidament. No pot desbordar-se a tot arreu perquè la geografia ho impideix. Fins que al final arriba a un lloc plàcid, com un poble o ciutat bastits al nivell de la vora del riu, que és quan l’inesperat desastre té lloc. La ciutat afectada rep tota l’aigua caiguda a la conca del riu.

Els perills d’quests incidents són molt grans. El pitjor és evidentment la pèrdua de vides humanes, que és freqüent però la destrucció d’edificis, ponts i carreteres és molt cara i difícil d’arreglar. També estan en perill les collites, i els arbres, els jardins i les flors. Un perill additional són els cables caiguts per terra, sovint d’alt voltatge. Per fortuna, la major part han quedat desconnectats però cal evitar tocar-los per si de cas. Finalment cal observar que les aiguades per temporal sovint van acompanyades de vent molt fort que pot contribuïr als danys de forma significant.

Obres de prevenció

Seria possible avisar a temps. Sí però és difícil i l’avís del perill només es pot donar poc temps abans, potser una hora. En això les inundacions per temporal són diferents del huracans, que poder ser previstos i vigilats amb una setmana d’anticipació. A més les inundacions simples passen sovint a llocs petits, menus subjectes a vigilància. A les ciutats per descomptat cal tenir drenatges pels carrers a tot arreu, sobretot als carrers a parts baixes de la ciutat,  però així no es pot prevenir un desastre greu. Si la memòria no em falla, a Fort Worth la darrera inundació desastrosa tingué lloc en 1955 amb una altra seguint un tornado al 2000 (si no m’equivoco). He vist fotos del meu barri de 1955. Seguim tenint un edifici molt gran a láltre banda del meu carrer que era un centre de distribució de vendes per catàleg de Montgomery Ward, una mena d’Amazon d’aquells temps. La foto ensenya aigua fins al tercer pis i l’edifici sembla com si estigués al mig de l’ocèan. Darrerement hem rebut molts avisos a l’iPhone sempre amb poc temps, una o dues hores i a totes les emissores de ràdio i TV però ha passat poca cosa fora de les tres defuncions descrites més amunt.

Els residents de Texas i alguns altres llocs hi estem avesats. El problema és que la prevenció éss molt cara i en la majoria de casos no servirà de res. La defensa principal és establir parcs públics molt grans i amples tocant el riu i construir defenses de terra (“levees”) altes als dos costats del riu, entre el parc i la ciutat. Si arriba una inundació, el parc esdevé un llac enorme on l’aigua pot fer poc mal sense entrar a la ciutat. Que jo sàpiga això fins ara no ha prestat cap servei a Fort Worth, però sí a Dallas que té el mateix riu Trinity i ja ho he vist a la TV dues vegades. L’aigua arriba a una alçària de gairebé dos metros però a la ciutat no passa res i l’aigua es retira al poc temps sense haver fet gaire mal. En l’actualitat estan revisant les defenses a Fort Worth. Voldrien construir un canal de drenatge subterrani des del riu fins a Lake Worth, un llac enorme al nord, tan gran que les inundacions es notarien poc. Però el Cos Federal d’Enginyers sembla tenir dubtes i per ara no volen pagar. Ja veurem

Joan Gil

Tags: Dallas, Fort Worth, inundacions sobtades, Riu Trinity