Els EUA són diferents

No hi pot haver democràcia parlamentària sense oposició. Prou que ho saben els dictadors que guanyen eleccions amb el 90% dels vots o més. Per aconseguir que el sistema funcioni,  l’oposició té certes obligacions que es poden i cal complir per mantenir el govern en ratlla i amb absoluta lleialtat al país.

Diguem el 155. Era un pas insòlit que mai havia tingut lloc i deixava moltes qüestions obertes, una de les coses que en qualsevol país normal haurien desfermat fortes discussions tant al Congrés com als diaris.  No era acceptable que el cap nominal de l’oposició anés al President i anunciés suport incondicional d’ell i dels acòlits a Catalunya sense condicions ni preguntes, aliat amb el PP i amb C sense condicions ni crítica, partits que semblaven tan allunyats de la ideologia socialista. Era una aliança? Ho haurien hagut d’explicar.

Després a les sessions parlamentàries, la situació, el problema més greu del’estat per centúries, hauria hagut de ser discutida. Quant de temps duraria el 155? Què feia el Gobierno d’amagat? Es respectaven les lleis de Catalunya i la Constitució del 78? Què fa el Gobierno contra la violència anticatalana pel carrer? Es protegeix la llibertat de premsa? No és estrany que tots els diaris de Madrid parlin igual de Catalunya? Està la independència judicial essent respectada? Com veu Europa els presos polítics? Quan negociarà el Gobierno la convocatòria d’un Referèndum pactat com demanen en privat tant els polítics com els diaris europeus? Què pensa el Gobierno del ridícul de jutges espanyols a múltiple països europeus? Sobretot, una altra vegada, quins plans té per acabar. Volen que els Catalans no tornem a parlar la nostra llengua, com va exigir el Caudillo feixista per 40 anys sense èxit? Amb el 155 que no atorga al Gobierno ni la meitat del poder de la Dictadura?

Però el Sr Sánchez no ha fet res d’això. Ha preferit callar i seguir en silenci les directives del PP i Ciutadans. En un país normal en cas d’una disensió civil greu, tant el Gobierno com els intel·lectuals i el Cap d’estat haurien parlat de reconciliació, tolerància, discussió i respecte als co-ciutadans. Aquí el Gobierno minoritari critica i insulta els independentistes per no arribar al 50%, ajuda els que lluiten per crear una verdadera divisió pel carrer a Catalunya, predica la catalanofòbia i no té plans per tornar a la normalitat i salvar la reputació de l’estat.

I el Sr Sánchez, què fa? Puja el to anticatalà encara més per por de Ciutadans i convoca un vot de confiança sense haver-ne parlat primer amb els que necessita.

No hi ha cap polític amb classe i seny a Madrid?

Joan Gil

Tags: 155, Catalunya, Oposició parlamentària, Pedro Sánchez, PSOE

Si algú s’hi interessa, pot anar a Amazon.es i comprar el llibre que acabo de publicar. Veieu les portades del eBook i de l’edició de paper de butxaca. És el mateix llibre, pero Amazon insisteix que han de tenir cobertes diferents. No es ben bé un anunci, perquè es tracta d’una novel·la de ficció escrita  en anglès. Potser algun traductor s’hi interessaria. No em va semblar que després de tants anys d’absència el meu domini de la llengua catalana fos suficient per escriure-hi un llibre amb qualitat literària. No vull ser un nou Boscan. L’heroïna, com el títol indica és una noia que ho supera tot en una situació molt difícil.

Jo em pensava que el nom Laia seria original als EUA, pero Amazon té un arxiu de 3.5 milions de llibres i hi vaig trobar unes 850 Laias i tres Joan Gils més. Hi ha autors Catalans. No puc estar-me de mencionar un llibre en anglès escrit pels nostres admirats i mai oblidats Carme Forcadell i Oriol Junqueras sobre Catalonia!

Història

El negoci de la publicació de llibres estava ben establert. Per publicar, calia tenir un agent (se’n troben molts a l’internet) que presentés un llibre a una editorial, la qual podia pagar un avenç a l’autor sota contract que se sostrauria dels beneficis de venda. Problema? Un desconegut no podia entrar al sistema i ser reconegut. Calia per aconseguir-ho ser ja conegut o tenir amics o recomanacions. Altrament,  era en va escriure o trucar i ni tan sols responien sense molestar-se en llegir mostres.

Google s’hi va ficar digitalitzant tots els llibres clàssics o de qualitat que va poder trobar a les grans llibreries, amb gran horror dels editors. Abans calia encarregar i pagar molts diners per aquests llibres, que sovint trigaven molt a  arribar.

A algú, no he sabut mai a qui, se li va acudir que la publicació de llibres a l’internet, tant en forma d’eBooks com de llibres impresos per demanda seria més barata i es podria oferir als independents que volien i no podien publicar, deixant que el públic decideixi. A més, i sobretot, molts autors frustrats estarien disposats a pagar per veure la seva obra mestra publicada.

Al començament, algunes editorials de molt prestigi van oferir una col·lecció separada de llibres per a independents (Indies en angles). Avisaven que no seria igual com el procés regular de l’editorial amb els escriptors professionals sota contracte i que potser no es vendrien a les botigues, però que els texts sotmesos serien revisats per professionals que podria oferir certes recomanacions i si quedaven acceptats, es podrien publicar… sempre que l’autor  l’autor estigués disposat a pagar. Un canvi fonamental havia tingut lloc: les editorials no farien diners venent llibres sinó traient els diners de les butxaques dels autors indies oferint possibilitats de difusió i venda molt modestes per preu addicional.

Aviat les editorials es van retirar del negoci venent el sistema: noves companyies comercials van començar a oferir publicacions a qualsevol autor independent… a preus molt considerables. Avui en dia, poden demanar entre $1,500 i més de 4,000 per llibre, segons els serveis contractats. Ja no es tractava de guanyar per als autors, sinó dels autors per al negoci, sense cap revisió professional per especialistes i correctors qualificats com existeix a les editorials.

Hi ha gent que es refereixen a aquesta indústria, dominada als EUA per un gegant anomenat Author Solutions, com a Vanity Publishing. És una burla injusta. Hi ha gent amb il.lusions i esperances, que es pensen que podrien fer una carrera com a escriptors

Què esperen els indies capaços de pagar aquests preus? N’hi ha molts, als EUA potser ja arriben a prop d’un milió, però no conec cap estadística. Les companyies citen exemples de gent que guanya uns comissions de més de $100,000 a l’any, d’un llibre que va aparèixer al Llistat del New York Times o considerat per premis literaris. És gairebé sempre veritat, però és com dir a la gent que poden guanyar la loteria, que també és veritat. Molta gent no passa de vendre 50 0 150 llibres, sobretot a amics i família. Però potser, qui sap… Hi ha qui paga per una il·lusió de fer-se famós i ser reconegut. El problema és el marketing. Cal pagar extra i sovint fracassa. Un llibre indie dura uns dos o tres anys al mercat actiu i després és oblidat desapareix a les entranyes profundes dels ordinadors.

En general els drets d’autor pagats als indies (si el llibre es ven) són més alts, sovint el 70% després de deduir les despeses, que allò que paga una editorial als seus professionals sota contracte. Per això, hi ha hagut escriptors que han trencat el seu contracte amb l’editorial per publicar pel seu compte com a indie, confiant en la seva reputació per vendre. Diuen que sí, que n’hi ha que efectivament han fet molts dòlars, (diuen que algú va arribar al milió de dòlars) però el  risc de fracassar és molt gran. Un autor sovint necessita el consell i assistència d’un corrector (editors com es diuen als EUA) Això es pot contractar d’experts lliures per internet, pero és car: per exemple $ 0.04 per paraula o $10.00 per pàgina de text en Word (mides pct 12, doble espai), o fins i tot $1.00 per línia. I és difícil examinar les credencials d’aquests editors. Jo vaig pagar per una i en vaig estar content. Es va acomiadar dient que era “a compeling love story with incredible difficulties.” Estava ben trobat.

Els llibres més exitosos amb possibilitats de guanyar diners són els de cuina, els llibres amb dibuixos per nens petits, de viatges o de com s’arreglen coses trencades. Recordeu que la majoria d’americans viuen a cases. Als EUA els llibres religiosos de les moltes sectes protestants també es venen bé. La ficció és més problemàtica. Potser depén del tema. El meu es dirigeix a un públic que podria ser en part feminista. Sap algú que és la misogínia? És un dels molts problemes confrontats i resolts per la meva Laia

Amazon

El meu llibre ha estat publicat a Amazon perquè ho deixen fer  de franc (per ara). No costa ni un cèntim. L’autor s’ho pot fer ell mateix amb un programari força difícil d’entendre i navegar que es pot trobar al Kindle. Jo era escèptic, pero m’ho vaig fer tot sol en quatre hores un dissabte a la tarda. Calia pujar el manuscript, adaptar-lo a la premsa, triar imatges per les tapes, escriure la publicitat i unes quantes coses més, sovint difícils d’entendre. Hom troba al mercat applications que ajuden a fer aquests tràmits però jo vaig fer-m’ho tot sol. L’ordinador em va respondre que trigarien 3 dies a decidir si em volien publicar o no, però el llibre va aparèixer al web d’Amazon només 20 hores després de la meva epopeia triomfal. En principi Amazon no comparteix res amb altres webs, però ells són de lluny els més poderosos i els seus llibres, independents o no, es poden comprar fàcilment a tots els països del món, en qualsevol llengua. El seu catàleg sembla universalitzat.

Il·lusions d’atènyer glòria no en tinc cap. Estaré content si s’ho llegeix algú però el meu propòsit era deixar el llibre arxivat per sempre. Altrament hauria pogut desaparèixer quan fatalment el meu ordinador acabi a les escombraries. Ara desitjo a la meva Laia el mateix que desitjo als meus fills: que visqui molts més anys que jo.

Joan Gil

Tags: Amazon, Auto-publicacio, Escriptors Independents, Laia's Takeover

Fa uns dies vaig anar a la capital federal a visitar la família i es va donar el cas que era també el temps del famós festival anual dels arbres cirerers florits japonesos que atrau turistes de tot el món. Els arbres florals estan alineats a la National Mall (entre el Congres i el Monolit de Washington) i al voltant del Tidal Bassin, on es troben els monuments mes importants als herois, a les fetes i batalles dels EUA. Vaig aprofitar l’oportunitat per mirar-me i fotografiar els escrits permanents que es veuen en públic pels carrers en lletres grans, considerats tan importants que els ciutadans els han de veure i recordar cada dia, i que tenen significat per a la Catalunya torturada dels nostres dies.

Potser algú dirà que el govern americà no ha estat sempre tan exemplar com les inscripcions farien pensar. Jo respondria que en un sentit la política es com la religió: hi ha hagut sempre més pecadors que sants, pero els principis no canvien i la gent acaba tornant-hi i fins i tot  proselitzant. Per això estan escrits pel carrer, perquè ningú els oblidi.

A Constitution Avenue

 Està escrit en lletres molt grans a la paret d’una institució pública al barri del govern prop de la Mall. Vet aquí que diu:

El Congrés no farà cap llei limitant l’establiment d’una religió o prohibint la seva pràctica, o limitant la llibertat d’expressió de la premsa o el dret del poble a reunir-se pacíficament i demanar del govern la resposta als seus greuges.

Cap jutge, cap periodista, cap ciutadà té el dret d’oblidar-ho. Abans de començar la Revolució en 1776, el Congrés Continental havia enviat a Londres un memorial de greuges (Impostos excessius, restriccions al comerç, govern autoritari sense representació local). Sa Majestat a Londres se’n va fotre sense molestar-se a respondre. Ho va pagar car.

El gran Thomas Jefferson

Tom  Jefferson fou probablement l’home més important  en la història de la nació, l’autor de la teoria política en què tot està basat. No era tan impressionant en vida com el monument fa creure. Fou un latifundista a Virginia i es va casar bé esdevenint potser l’home més ric de tot Virginia.  Llegia molt i tenia molts llibres. Sabia de tot: era un escriptor, un estudiós, un intel·lectual, un arquitecte, un biòleg, un polític. Era una mica petit, no gaire simpàtic i parlava malament amb veu massa fina i només els que el coneixien el prenien seriosamlent. Es va ficar a comitès i impressionava sempre amb la seva comprensió, lògica i sentit comú. Aquell estiu de 1776 el Congres va decidir escriure la Declaració d’Independència i van donar l’encàrrec a John Adams, el més important desprès del General Washington. Adams no s’ho va pensar gaire i va passar en l’acte l’encàrrec a Tom Jefferson, que va escriure una obra mestra, dient que és evident que tots els homes naixem iguals (volia dir que no ens cal per res tenir reis ni aristòcrates), expressava sentiment per haver de trencar amb el Regne Unit no obstant els llaços i lligams explicant les raons. Jo no em perdo mai l’oportunitat de visitar l’Arxiu dels EUA on els originals de la Declaració (1776) i de la Constitució (1787) estan exposats (no deixen fer fotos) i hom veu com els nens d’escola i els grans s’ho miren amb la mateixa emoció. La revolució i la constitució havien donat drets a tothom, sense prohibir res.

En Tom havia estudiat texts polítics teòrics que ningú havia posat en força mai a cap país i els va adaptar a la nova realitat i esperit americans de forma meravellosa. El poder de l’estat sobre els drets que els individuals tenien el preocupava molt. No s’havia de permetre una reproducció de la monarquia. Va establir per primera vegada el principi de govern de la república per elecció secreta universal, que no existia enlloc, drets individuals a la llibertat fortíssims, la independència del poder judicial, els drets dels acusats que només han de sotmetre’s a judici quan un gran jurat civil ho mana, dret a ser jutjat per ciutadans iguals que l’acusat, fiscals i jutges generalment elegits pel poble que depenen administrativament del govern pero apliquen la llei independentment sense haver d’obeir-lo, dret d’apel·lació, respecte a les llibertats establertes per la Constitució. Tot això eren teories intel·lectuals que ningú havia posat en força.

Politicament, fou una mica marruller i truculent amb massa enemics, però al final va esdevenir President dels EUA i amb la compra inesperada de l’immens territori de Louisiana, que Napoleó acabava de prendre d’Espanya, va establir per sempre què esdevindrien els EUA.

Permeteu-me traduir que diu la cita de Jefferson que el lector si té bona vista veurà escrita a la paret a l’esquerra de la imatge:

No estic a favor de fer canvis freqüents en les lleis i constitucions, pero lleis i institucions han de seguir de prop el progrés de l’enteniment humà a mesura que esdevé més desenvolupat, mes il·luminat quan nous descobriments es fan, noves veritats són descobertes i els costums i opinions canvien amb el canvi de circumstàncies. Les institucions també han d’avençar per adaptar-se als temps. Demanar a un home que es posi el mateix abric que duia quan era un noi seria igual com voler que una societat civilitzada restes per sempre sota el règim d’ancestrals bàrbars.

El web del congres de Madrid ensenya que hi ha hagut a l’estat ja 8 Constitucions, ignorant la de la República Federal Española (Primera República), però cap va disfrutar de l’adhesió tan entusiàstica del Sr Rajoy Brey per la dubtosa constitució de 1978. Jo crec que Jefferson no hi hauria estat gens d’acord. Antecessors barbàrics? No m’estranyaria.

Parla Franklin Delano Roosevelt

El Emonument mes gran i espectacular al Tidal Basin és el de Jefferson, molt merescut, però al costat seu hom troba el del segon Roosevelt, antic governador de Nova York i paralitzat per la polio a una cadira de rodes, elegit 4 vegades President (ara els terminis estan limitats a 2), que va acabar amb la Gran Recessió i va morir deixant la II Guerra Mundial ja gairebé resolta. Era un aristòcrata amb pocs diners molt d’esquerres, creador de la Seguretat Social i molts drets, potser l’únic President progressiu que la nació ha tingut. Vet aquí la traducció

Hem de guardar escrupolosament els Drets Civils i les Llibertats Civils de tots els ciutadans, siguin qui siguin. Recordem que qualsevol opressió, qualsevol injustícia, qualsevol odi, és un atac a la nostra civilització. 

No m’estranyaria que el Gobierno prohibís als ciutadans que llegeixen anglès venir aquí a veure coses tan subversives. Fa pensar massa en els nostres presos polítics.

Al Cementiri Militar Nacional d’Arlington

Està situat naturalment a la ciutat d’Arlington, estat de Virginia, prop del Pentàgon pero hi arriba el metro de Washington (com hi arriba també al Pentàgon).

Aquesta foto ensenya el mast original del vaixell Maine, enfonsat al port d’Havana després d’una explosió, cosa que va originar la guerra del 1898. Després de la desfeta d’Espanya, fou recuperat i arreglat pels estatunidencs i plantat a Arlington envoltat per les tombes dels mariners i soldats morts. Recordeu el Maine, deien sempre els diaris exigint la guerra per alliberar les restes de l’Imperi espanyol com Puerto Rico, Cuba i les Filipines.

Joan Gil

Tags: Blooming Cherry Trees, Franklin Roosevelt, Maine, Tom Jefferson, USA Constitution, Washington DC