Els EUA són diferents

Andrew Carnegie, el gran home creador de la Fundació Carnegie de la que viuen tants artistes, de museus, Universitats, escoles, teatres, música, literatura, fou un escocès de naixement, de família humil que, en dòlars actuals va arribar a tenir uns 450 mil milions i va superar a John Rockefeller. La història nord-americana recorda la Guilded Age, la edat daurada a finals del segle XIX dominada pels Robber barons, els barons lladres que van fer del país una potència industrial dominant i van viure com prínceps renaixentistes. Carnegie i Frick en foren exemplars notables.

Andrew Carnegie
Va arribar als EUA molt jove, fill d’una família de classe mitjana modesta que negociava en tèxtils. Es va interessar per les telecomunicacions (el telègraf) que la indústria considerava molt importants i va aconseguir ficar-se a una gran companyia de ferrocarrils. Durant la guerra va ajudar molt als Unionistes, ajudant a establir una superioritat tècnica i de transportació sobre els Confederats. Acabada la contesa va confrontar el seu primer problema gran: li van encarregar construir un pont ferroviari sobre el riu Mississippi, cosa cabdal per poder obrir línies de costa a costa i que tothom considerava impossible. Hi va reeixir. La gent dubtava que fos segur i per convèncer, va fer desfilar elefants amb música pel pont. Fou un episodi crític en la seva carrera. Es va adonar que estructuralment el ferro no era prou bo i que ja hi havia foneries que feien acer, però massa poques, petites i utilitzant mètods antiquats. Va deixar els trens i anant a Pittsburgh va fundar una gran companyia d’acer, important el mètode Bessemer europeu i altres millores. Els dòlars van començar a volar a la seva butxaca. No podia produir prou acer.

L’home havia topat malament amb John Rockefeller i li envejava la seva fortuna i nomenada. Perquè ell no podia fer tants diners? El problema semblava que ell era un home massa amable, caritatiu i bondadós i sembla que així no es fan grans fortunes. Per casualitat va conèixer en Frick que estava a NY fent la lluna de mel. Era un home brut que ni tenia escrúpols ni tolerava sindicats. Carnegie el va nomenar President de la seva companyia a Pittsburgh. Aviat superaria la fortuna de Rockefeller i podria dedicar-se a la vida social elegant, la filantropia i les obres de caritat. El mot hipocresia ve tot sol als llavis.

Henry Frick
Era nascut als EUA de família modesta i estava determinat a fer-se ric, cosa que aconseguiria plenament. La primera fortuna abans de prendre control de la companyia de Carnegie la va fer en la indústria del coke, el carboni purificat i preparat per anar directament a les foneries, creant una companyia molt efectiva i exitosa. A més seguint una tradició familiar dels avis, va obrir una gran destileria de bourbon, el whisky americà. Anys després durant la Prohibició va retirar el seu nom de la destileria, però va seguir fent el mateix. Les lleis no l’interessaven ni estaven fetes per a ell.

Frick causa un desastre horrorós a Johnstown
Ja establert com a multimilionari, Frick va decidir construir un paradís d’esport acuàtic a un llac artificial anomenat Lake Conemaugh, amb una illa al mig, accessible en vaixell, on va construir un club reservat per a ell i altres robber barons amics seus, entre ells el Sr Melon, el del banc i la famosa universitat, i naturalment en Carnegie. No van superar mai els 60 membres, que s’ho passaven molt bé, tots sols entre ells, sense ser molestats per gent vulgar.

L’embassament tenia un problema greu que els barons van ignorar alegrement: el dam, molt vell, que era només de terra i rocs. El propietari d’una foneria d’acer situada a Johnstown, uns 32 qm sota del pantà, s’havia queixat del perill moltes vegades, però es va morir. Originalment el dam tenia unes canonades de ferro per mantenir obert el desguàs en cas de perill, però el ferro era un metal preciós i algú l’havia tret i venut. Calia mantenir un equip de treballadors per reparar el dam contínuament. A més els milionaries hi havien instal·lat una xarxa per evitar que s’els escapessin els peixos.

Un dia el gran Frick s´hi va presentar en la seva carrossa daurada com la d’un rei. Volia creuar a l’altre costat damunt del dam. No pot ser, li va cridar el guarda: el carruatge era massa ample. Imbècil, va respondre el totpoderós, la meva carrossa està bé, el dam és massa estret! El va fer ampliar amb terra sense consultar amb un enginyer. Fou la gota final.

Johnstown, estat de Pennsylvania, el 31 de maig de 1889
El capataç sembla haver estat l’únic que ho va veure venir. A l’hivern havia caigut molta neu que s’estava fonent i quèia una pluja molt forta. El nivell de l’aigua era amenaçador. Va enviar treballadors al dam a mirar de reforçar-lo i obrir un desguàs. Veient que tot estava perdut, els va retirar a temps i va enviar un telegrama a Johnstown aconsellant evacuar la ciutat immediatament. El telegrama el va rebre un empleat vellet que no va fer res.

Com queda dit, Johnstown estava a 32 qm però sota el dam hi havia un poblet petit. Des del moment que el dam va saltar, no se n’ha sabut mai més res. Un tren acabava de sortir de l’estació de Johnstown. El maquinista va veure el començament de la riada, va fer marxa enrere a tota velocitat i va entrar a la ciutat tocant desesperadament el xiulet. Aquest acte de preocupació i solidaritat va costar la vida a alguns passatgers. Van morir exactament 2,209 persones.
Els barons s’en van sortir bé. Van establir un fons de compensació de 450 milions ($ actuals) i van resumir vida normal

La vaga tràgica anomenada del Homestead Steel a Pittsburgh (1892)
Fou un dels episodis més brutals i sagnants de la lluita laboral als EUA contra els Robber Barons. Frick mantenia un arxiu amb la seva correspondència. Hi havia hagut una depressió econòmica amb descens de la demanda i Frick va bescanviar cartes amb el propietari Carnegie explicant-li que s’acostaven temps dolents on caldrien mesures enèrgiques especials. No explicava res, però el que deia era fàcil d’entendre. Carnegie, sempre l’aristòcrata fi, sensible i molt ben educat respongué que tenia molta confiança en ell. Al final, però, hi ha una carta de Frick explicant en part la veritat, que no sabem si l’amo va respondre.

Després d’una provocació arrogant i amenaçadora de Frick, la Unió va declarar la vaga que Frick pensava trencar amb esquirols. No seria fàcil. Els treballadors van encerclar la foneria amb piquets sense permetre la entrada a ningú. Frick va respondre bastint una muralla a l’exterior amb filferro a la part alta. Era la guerra a mort. Frick va amenaçar els treballadors no sols amb el comiat sinó també amb el desnonament dels seus pobres habitatges. La violència havia començat i el setge continuava. Cal tenir en compte que eren probablement uns 2,500 o 3,000 treballadors.

Frick va tenir una de les seves idees genials. Va contractar 300 Pinkertons. Els Pinkertons originalment havien estat una força policial molt efectiva i meritòria salvant Lincoln d’un assassinat i capturant lladres de trens i altres criminals però en aquell temps ja només es dedicaven a rebentar vagues amb violència. Frick els va aplegar a una illa llunyana sobre el riu i posant a la seva disposició barques i basses especials, els va fer desembarcar armats fins les dents al costat dels vaguistes per capturar-los i obligar-los a ficar-se a les embarcacions per ser duts enlluny. Els Pinkertons van topar amb molta resistència i determinació. Es van haver de retirar sense presoners deixant 10 morts a terra i molts ferits.

Hi va haver un intent d’assassinat de Frick. Ell estava a la seva oficina parlant amb un empleat, quan va entrar un sindicalista armat amb una pistola i un ganivet. El primer tret va ferir Frick al coll (estava assegut). L’assassí es va acostar tornant a apuntar, però l’empleat va agafar la mà de l’invasor que amb el segon tret només va tornar a ferir Frick al coll. A més, el col·laborador havia aconseguit alçar dempeus a Frick i tots dos es van tirar sobre l’atacant caient per terra. El visitant va aconeguir apunyalar en Frick a una cama manta vegada. Però el President va poder tornar a la feina una setmana després. L’incident va fer mal als vaguistes, que van perdre suport popular. Al final un general enviat pel govern de l’estat es va presentar amb 8,000 soldats de la Guàrdia Nacional de Pennsylvania i va acabar amb la vaga. Generosament Frick va tornar a emplear alguns vaguistes retallant el sou exactament a la meitat. Quina victòria tan gran!

El drama de la vaga va acabar indisposant Frick amb Carnegie que va aconseguir destituir-lo. Frick ja era gran i es va tornar als seus antics negocis amb el carboni i el whisky, va fer inversions en edificis i propietats i també va dedicar-se al patronatge de les arts. Si algun lector va a Nova York li caldria visitar la Col·lecció Frick, a la seva antiga residència a la Cinquena Avinguda, relativament prop de la casa que fou de Carnegie (en l’actualitat un museu de disseny industrial) i també al sud del Museu Metropolità. És una col·lecció fabulosa d’alguns dels millors pintors de tots els temps, només que està feta sense coneixement, seny ni ordre, uns quadres al costat dels altres. Ara tenen curadors que intenten arreglar-ho.

I això sí: No us descuideu de passar un vespre sentint els millors intèrprets musicals del món al Carnegie Hall, com jo vaig fer tantes vegades. Tots dos llocs són coses meravelloses. Jo penso que haurien de ser monuments a la memòria de la pobre gent que les van fer possibles tant a les foneries d’acer com a Johnstown.

Joan Gil

Estant de camí al primer desastre climàtic creat pels éssers humans i la industrialitzaió descontrolada, és interessant considerar si efectes climàtics anteriors fa molts segles van arribar a influenciar seriosament la vida humana. La resposta és que hi ha evidència contundent de que sí, sobretot cap al final de l’Edat del Bronze, que també va marcar la fi de la darrera Era Glacial. Vet aquí tres incidents o esdeveniments que fins fa poc ningú havia aconseguit entendre.

Però primer cal parlar dels nostres Ancestres, que molts anomenem els Antics. Van veure la llum del dia tots a l’Àfrica, potser a Etiopia o potser a Àfrica del Sud, i van aconseguir una fita monumental: es van posar en marxa a peu i en uns quants mil·lenis, bellugant-se sempre i menjant el que trobaven o podien caçar, van aconseguir poblar la majoria dels racons de la terra. Nosaltres pertanyem al genus Homo i l’espècie sapiens. 

Els ossos dels nostres Antics més vells trobats tenen uns 100,000 anys. Pels primers 60,000 els avis no van fer gran cosa apart de viure, però de sobte fa 40,000 anys els ancestres es van despertar creant la primera cultura que are anomenem Cromagnon. Ara bé: la primera expansió per la terra no fou obra nostra, sinó d’altres Homos previs que ens van precedir en l’evolució. Recordem per example que tant l’Homo heidelbergensis (precedecessor únic tant dels Neanderthals com de nosaltres, però gairebé 600,000 o 1 milió d’anys més vell) com els Neanderthals foren descoberts a Alemanya i no pas a l’Àfrica.

Els primers agricultors a Europa ja havien creat el primer problema amb CO2, perquè van deforestar Europa i crear zones agrícoles molt grans, però no és això el tema d’aqest apunt. Veiem els tres exemples:

1) Noam, el de l’Arca, és una personalitat bíblica llegendària, que vol dir que existex només a aquest llibre sense cap altra prova independent. A una època similar i pròxima, l’èpica assiriana Gilgamesh descriu un episodi d’inundació massiva i diluvi molt semblant al de Noam. Resulta que en el moment màxim de la darrera glaciació fa més de 100,000 anys, la capa de gel tenia un gruix d’uns 3 o 4 quilòmetres, i el nivell del mar havia baixat uns 120 m. Al final cap als 11 o 12 mil anys abans de Christ els homes, podrien haver vist i conservat memòries de la pujada final d’aigües del mar amb pèrdua de territori deguda a la desglaciació que ells  només haurien sabut atribuïr a la pluja

2) L’Edat del Bronze va durar temps diferents, segons la regió, però a l’est de la Mediterrània (Palestina, Líban, Assíria, Illes gregues, Càucas i altres, la fi d’aquest temps i la transició a l’Edat del Ferro va dur a tota la regió una catàstrofe i un colapse polític i cultural sense precedent que va durar entre 1200 i 1100 abans de Crist, més o menys un segle. Al Llevant, Egipte estava vivint la seva època daurada millor, el Nou Regne. De sobte, sense cap mena d’explicacions, tot es va acabar. Ni una sola ciutat a la regió des d’Egipte a Síria es va salvar de la destrucció i la crema. Cultures van ser extingides. No queden ni runes, ni escrits, ni papirs ni monuments, ni memòries, ni res escrit  per saber què hava passat. Fou un gran desastre coincident amb la fi de la glaciació i la pujada inevitable del nivell del mar i un profund canvi climàtic que va causar una catàstrofe monstruosa. Al final del període una sèrie de noves nacions de pobles prèviament desconeguts d’origen fosc s’havien estabert als territoris destrossats, com per exemple els Hitites i els Iranians. Els filisteus, els de Goliat i de la història de Sansom, tan anomenats a la Bíblia, també apareixen sobtadament en aquell moment a Palestina. Diuen que provenien d’una illa egea, però no és segur. D’on havien sortit? Perquè van venir? I la gent que abans hi vivia? De Canaan no semblava quedar res. Egipte no va deixar d’existir però va haver de recrear una cultura i estructura inferiors, sense explicar què havia passat durant el segle negre. Aquells homes no tenien cap manera d’avaluar un canvi climàtic ni de resoldre’n les conseqüències. Un episodi digne del Game of Thrones.

3) Els primers antropòlegs només es preocupaven d’Europa i de les expedicions africanes dels europeus. La resta no era res. Potser es pensaven que els indígenes americans o australians o fins i tot asiàtics havien aparegut per generació espontània. A Amèrica, en suport de la idea de la insignificància, fins fa molt poc no s’havien trobat mai ossos des Antics, però sí restes com fletxes i destrals i llars de foc. Resulta que els primers venint de la Sibèria van creuar l’estret de Behring, que en aquell temps amb l’aigua molt més baixa era un pont i es van trobar amb una tria molt difícil:

a) resulta que a l’oest del Canadà i els EUA hi havia una zona glacial enorme que arribava fins prop de Mèxic, però a l’Est van trobar un corridor sense gel, pel qual van baixar a peu. Molts va arribar a Texas i Nou Mèxic, on van trobar caça, peixos, flors, arbres i bon clima. El jaciment més famós fou excavat a Clovis, un trist poble a Nou Mèxic, i era potser d’uns 40 o 50 mil anys d’edat.

b) trobant el gel al davant altres dels que havien creuat l’estret de Behring van decidir-se per la navegació costalera, arribant fins a Xile, on s’han trobat restes de potser més de  100,000 anys, molt més antigues que Clovis. El més curiós i difícil d’entendre és perquè hi havia tan poques troballes arqueològiques al llarg dels continents nord- i sud-americà, una distància molt gran. Aquests Homos eren prou intel·ligents per navegar però no deixaven res a terra? No vivien a coves com tots els altres?

La resposta: les seves despulles, coves, destrals i fletxes estan sota l’aigua del Pacífic degut a la pujada del nivell que va acompanyar la desglaciació final. Una cosa relativament semblant passa a Gibraltar amb les coves dels darrers (?) Neanderthals.

En Resum: la nostra aigua ha existit sempre dintre d’un sistema tancat: ni entra ni surt de la terra i en tenim sempre la mateixa quantitat, però el seu estat físic (gel, líquid o vapor) es redistribueix segons el clima. Fins i tot en el cas dubtós que hom aconseguís aturar la producció de CO2, molt de mal ja està fet i no es recuperarà espontàniament en el temps previsible. La humanitat haurà de confrontar, no pas ara però aviat, les conseqüències de la pujada del nivell del mar i dels canvis climàtics, amb nous deserts i més inundacions amb perill de fam, violència i emigracions massives. La Sibèria seria un lloc particularment atractiu per començar una nova vida, quan el temps arribi.

Tindrem un nou episodi catastròfic com el del segle XI abans de la nostra era? Ningú ho sap.

Joan Gil

Tags: Escalfament global, nivell del mar

Hi ha coses en política internacional que són tan difícils d’entendre i tan diferents de l’actitud comú de la nostra societat i líders polítics, que ningú en sap parlar. No obstant, l’excepcionalisme acceptat de dos països que surten cada dia als diaris explica moltes coses, sovint vistes com a negatives. El diccionari on-line de l’Institut d’Estudis Catalans ni tan sols recull la paraula, que designa una teoria, però tots els diccionaris anglesos ho fan.

Excepcionalisme comença amb l’actitud acceptada de ser diferent de la norma o superior a tothom. Probablement el lector es pensarà que és una actitud narcisista, reprensible i censurable, però no pas en política. Arrogància i prepotència són qualitats freqüents, sovint inevitables de molts governs, però l’excepcionalisme va molt més enllà perquè vol ser objectiu, patriòtic i tenir raó pel damunt d’altres.

• El Merriam-Webster, diccionari suprem de la llengua nord-americana, ho defineix clarament: Teoria que explica el caire excepcional d’una nació o regió.

Encara que alguna opinió excepcionalista surt a relluir a molts llocs de tant en tant, hi ha dos països on és doctrina oficial acceptada per la immensa majoria i discutida sense embuts als mitjans de comunicació, escoles i conversacions locals: Israel i els Estats Units d’Amèrica. No ho amaguen mai, sinó que hi insisteixen.

Excepcionalisme Israelià

A Israel hom pensa que degut a les revelacions bíbliques, el passat de persecucions tan trist, les fites culturals i tècniques del poble de les que estan justament orgullosos, els perills que han superat, les seves tradicions i religió, el poble jueu és una nació diferent de totes les altres i els actes d’Israel no poden ser jutjats pels criteris comuns. Religió, practicada o no, és un element fonamental inseparable de la seva nacionalitat i estat. No creuen en la separació d’església i estat.

Veuen la colonització forçada de Palestina i la submissió i mals tractes rebuts pels Palestins com una conseqüència lamentable però inevitable del projecte nacional sionista. La terra pertany a Israel i els palestins no tenen dret a ser-hi. Fa 50 anys gràcies al suport militar dels EUA, van derrotar quatre estats àrabs i ocupar molts territoris. Degut a la importància dels diners i ajut militar americans, Israel generalment obeïa les ordres americanes. Per exemple es van retirar del Canal de Suez, van retornar el Sinaí a Egipte, van retirar-se del Líban. Mentrestant, el seu grup lobbista, el AIAPAC, amb el suport de grans milionaris havia aconseguit adquirir una gran influència als mitjans i electorals polítics dels EUA, mai trencada fins al present, discutint i intentant dirigir favorablement qualsevol cosa que afecti l’estat d’Israel. El gran canvi que va preocupar a molts polítics, fou un incident doble durant els mandats de George W Bush als EUA i d’Ariel Sharon a Israel. Sharon va atacar militarment les posicions palestines i Bush li va manar retirar-se en públic. Sharon el va ignorar. La situació es va repetir i Bush fou rebutjat per segona vegada. Així va canviar la situació. Israel s’havia escapat de la supervisió americana, no obstant la continuació dels enormes subsidis i materials militars. En l’actualitat l’extrema dreta governant Israel sembla tenir un problema amb els jueus nord-americans que sovint no veuen gens bé la situació palestina i voldrien una resolució justa. Poc a poc, veus que estaven callades s’estan alçant. Cal recordar que l’Apartheid fou terminat als EUA.

En qualsevol cas, un que parli amb persones d’aquests països hauria de saber sempre què estan pensant i què han aprés a l’escola, o no s’entendran mai.

Excepcionalisme Nord-americà

El President Trump no ha estat el primer en practicar l’excepcionalisme americà, només que ell ho fa de forma barroera i insultant. El poble americà, els seus diaris i televisió creuen fermament en el caràcter únic de la nació, que és com una llumenera al cim d’una muntanya (a light on a hill) vista des de tot el món. El sentiment es deriva de la Revolució (falsament anomenada a Europa Guerra de la Independència), de la qualitat de la seva Constitució i la defensa de la democràcia, premsa lliure, govern elegit i drets humans en els que creuen molt sincerament. Se senten obligats a defensar aquests principis (i alguna vegada imposar) a tot el món, a canviar règims malvats i destituir homes perillosos. Ho vigilen tot i volen mantenir la pau. Aquests sentiments foren molt reforçats per la gloriosa II Guerra Mundial, quan van salvar Europa i mitja Àsia. Tota Europa occidental i el Japó van esdevenir democràcies. Altres vegades els resultats foren i continuen essent menys convincents.

Conseqüències de l’excepcionalisme americà? No es pensen que siguin iguals a ningú. Mantenen ha bases militars i soldats a molts països, no accepten cap tribunal o jurisdicció  internacional sobre els seus soldats o ciutadans,  i rebutgen ordres de qualsevol organització a menys que el govern dels EUA la controli, com passa amb les Nacions Unides. O la OTAN si arribés el cas.

Conclusió

És bo tot això? No ho sé. Dubto molt que ningú aspiri a establir una verdadera autoritat mundial. Després de l’ensorrament de la URSS, els EUA han esdevingut la potència hegemònica militar i comercial de tot el món, una posició única sense precedents en la història de la Humanitat. I que els Lectors s’ho creguin: malgrat certes coses com les que estan passant ara a Washington, són bona gent amb grans principis democràtics que al final s’imposen sempre. Com seria el món si la Unió Soviètica hagués guanyat la Guerra Freda? I si Hitler i Mussolini haguessin guanyat la Guerra?

Joan Gil

Tags: Israel