27 març 2017
Grans Projectes Econòmics del President Trump
El divendres passat, amb la desfeta del projecte de llei sanitària a les mans del seu propi partit, la Casa Blanca va patir una de les humiliacions més grans de la seva història. Trump estava tan enrabiat com Obama fa 8 anys quan els Republicans ja es van negar a discutir el projecte de l’Obamacare, i va assegurar que plegava i ja no en volia parlar més. Havia intentat les seves arts negociadores i havia fallat tan desastrosament com Obama. Ara diu que vol posar en marxa el seu pla econòmic i fiscal per enfortir la indústria nord-americana i crear la feina que ell va prometre als treballadors. A veure si oblidem el desastre de l’Obamacare
El President Trump, elegit sense saber res de govern i poc de política, intenta realitzar els consells dels seus col·laboradors, sobretot els del seu estratega James Bannon, antic editor del web radical de dreta Breitart.com (Grans Projectes Economics del President Trump) el qual sembla voler dur-lo a la perdició. Vet aquí el model econòmic que Bannon i l’Speaker (President de la Cambra de Representants) Paul Ryan van discutir i acceptar. Es tracta de restablir el Proteccionisme. Es cobrarien i apujarien en un 20% els aranzels de tots els articles importats (que seria un cop gairebé de mort a Mèxic i un problema molt seriós per a la Xina), mentre que es retallarien els Impostos de tots els exportadors americans. Amb els diners extres ingressats, es reduirien els impostos corporatius de les empreses, en particular totes les despeses en noves inversions es podrien deduir dels beneficis al 100% el mateix any que es fan. Se suprimiria totalment l’impost de successió (els drets “reials” com es deia a Espanya). No és que l’impost de successió sigui molt alt en l’actualitat: només existeix per herències de més de 5 milions, sigui qui sigui el beneficiari. Amb aquest projecte tan genial la indústria americana, molt limitada en l’actualitat, renaixeria i s’obriria una nova època daurada. Amèrica tornaria a ser gran un altre cop.
Sona més aviat com una ximpleria digna de nens d’escola i jo espero que el Congrés tindrà el seny de rebutjar el projecte, encara que sí que rebaixaran els impostos corporatius. Estaria bé si algun economista volgués escriure un comentari, però jo veig el mot Retaliació escrit en grans capitals.
Obamacare, la llei odiada pels Republicans
Probablement molts europeus troben difícil entendre com va anar aquesta bestiesa tan fenomenal. La llei sanitària d’Obama és molt conservadora, perquè posava milions d’Americans, tots els qui no reben una assegurança de l’empresa on treballen, en mans de companyies d’assegurança amb consellers delegats que guanyaven de 16 a 20 milions de $ a l’any. De fet tots els grups progressius, com Bernie Sanders, demanaven que enlloc d’això s’obrís l’assegurança federal obligatòria de malaltia per als que tenim més de 65 anys, anomenada MEDICARE a tothom poc a poc. El cas va arruinar la relació d’Obama amb els progressius dels EUA. Però els Republicans què en tenien en contra? Projectes molt similars havien estat proposats per organitzacions molt conservadores.
Els Republicans absurdament i contra tota raó en van fer la seva bandera perquè Obama l’havia fet aprovar amb la majoria que tenia contra la seva oposició. Deien ximpleries intolerables i falses: que el govern controlava la salut dels Americans, que deixava morir als vells per estalviar diners, que estava fallant, que el poble americà no ho podia aguantar, que era massa generosa amb els pobres que no volien treballar i moltes coses més. De fet la majoria de la població estava a favor. Per 7 1/2 anys (!!!) el Partit Republicà va cridar a tots els seus mítings que abolir Obamacare i tornar el control de la seva salut als Americans seria la seva prioritat més gran quan guanyessin el poder. Feien moltes manifestacions locals amb pancartes insultants i quan un congressista cridava que volia abolir Obamacara, la gent cridava entusiasmada formant un cor.
Durant la Campanya Presidencial Trump repeteix que aboliria Obamacare el primer dia del seu mandat
Prometia establir una nova assegurança, fent l’assistència mèdica universal, barata i accessible a tothom, oblidant recomanar a la gent escriure-ho a Santa Claus per Nadal. No donava cap detall de com acompliria aquest miracle. És curiós i difícil d’entendre, però en 7 anys de parlar-ne dia i nit (la Cambra fa fer uns 60 vots simbòlics en contra) no va sortir ningú amb un projecte de llei diferent (!!!!). Només repetien que ho farien millor, sense dir com. Ni ells ho sabien, perquè no tenia res de fàcil.
El preu de l’assegurança Obamacare havia anat pujant, perquè els preus i les despeses mèdiques i farmacèutiques no estaven regulades, afectant tant les primes com sobretot els deductibles astronòmics, que per a una família comprant la pòlissa més barata podien arribar als 8,000 $ per any. Cal recordar que la majoria d’americans reben l’assegurança de l’empresa o el sindicat. L’Obamacare afectava una minoria, però eren molts milions. A més, és difícil d’explicar però els pobres estaven inclosos en la llei.
El projecte de llei preparat per Ryan deia que obria l’assegurança comercial totalment unregulada a tots els ciutadans sense obligació, eliminant el càstig, la multa, per als que no la volien (però anirien sens dubte a l’hospital si tenien un càncer i acabaria pagant el govern). Problema evident? Si feu això, la gent jove en bona salut no s’asseguraria, mentre que els vells o malalts sempre ho farien, amb la conseqüència que la gent gran hauria de pagar un preu astronòmic com a prima. Van establir algunes categories escalonades de preus segons la bossa de cada ciutadà: la gent gran naturalment haurien de pagar molt més perquè són un risc pitjor segons les lleis del mercat lliure. El nombre de gent coberta per MEDICAID, el pla per a la gent pobre, quedaria dramàticament reduït. Permetrien a les companyies oferir pòlisses bàsiques que no cobririen maternitat, ni malalties mentals, ni dependència de drogues, ni cap dels serveis ordinaris per petites malalties. Però aquí les companyies van tornar a intervenir: només els joves comprarien aquestes pòlisses, mentre que els vellets haurien de pagar una fortuna per la manca d’assegurats joves. Cap companyia firmaria, perquè perdrien diners. Al final, l’Oficina de Pressupostos del Congrès va anunciar que uns 25 milions d’americans perdrien l’assegurança. No era ben bé allò que els Republicans i Trump havien promès.
Els diputats americans mantenen una oficina d’ajut als ciutadans al seu districte i sovint hi tornen per fer town-meetings, reunions amb ciutadans per escoltar-los. Després de més de 7 anys d’escoltar promeses del paradís, la ciutadania havia ensumat la veritat i hi va haver verdaders aldarulls als town-meetings. En van ensenyar alguns a la TV i valia la pena mirar la cara que feien els congressistes republicans, acostumats als crits d’entusiasme. Molts congressistes van tornar a Washington espantats. Calia anar amb compte.
Fa uns anys els radicals al Congrés eren el Tea Party, cada dia més ignorat. Ara és el Caucus de la Llibertat, un grup parlamentari de Congressistes molt radicals. Hi ha qui falsament els anomena extrema dreta, que no és veritat. El que són és llibertaris de dreta que voldrien reduir al govern al no res (i en això es diferencien de la dreta, que vol un estat fort). Diguem que són una mica com anarquistes de dreta. Aquesta gent a vegades diuen coses com que si no hi ha diners, no es pot ser tan generós amb els ancians. No volen donar beneficència a ningú que no treballi. I no volen que ningú rebi diners del govern ni hagi de pagar impostos, ni hagi de pagar per protegir el clima o el medi ambiental i que el Govern no té cap dret de regular que fa una companyia ni prohibir cremar carbó. Cal recordar que arrels llibertaries han existit sempre al país. Diuen que el primer govern federal només s’ocupava de la defensa i els correus.
I el Secretariat d’Estat (Afers Estrangers) què
Trump els vol tallar el Pressupost en un 28% i ha nomenat un Secretari que era el Cap d’Exxon i no té experiència ni coneixements diplomàtics. A més Trump s’ha negat a nomenar els dirigent importants subordinats al Secretari que el podrien aconsellar i sabrien de què va. El President diu que això dels Afers Estrangers s’ha d’acabar i no cal perdre temps negociant amb ningú. Si passa alguna cosa perillosa, hi enviarà els Marines però de perdre el temps negociant res de res.
Joan Gil
No hi ha resposta