Els EUA són diferents

Els vicepresidents no pinten res… excepte quan el President es queda incapacitat o mor. Mike Pence no obstant els cabells blancs només té 57 anys, mentre que el més conegut Donald Trump ha complert els 70 i en tindrà 74 al final del mandat. Jo desitjo llarga vida i felicitat a tothom (la supervivència dels EUA em preocupa més; addicionalment, ja en tinc més de 74) però és evident que cal considerar la possibilitat d’una successió. Comencem per dir que Mike Pence és un home molt religiós, fill d’irlandesos catòlics però membre d’una comunitat baptista, com tants americans. Tant quan era un comentarista de ràdio com després de Congressista i Governador, ell deia sempre que era “primer cristià, segon conservador i tercer republicà”

Els Baptistes
La comunitat és sens dubte una branca protestant radical perfectament respectable. Semblen ser una revifada de l’Anabaptisme perquè rebutgen radicalment el bateig de nens. Només els adults creients poden ser batejats per immersió total després de fer una confessió pública de fe en Jesucrist i la Bíblia. La fundació s’atribueix a John Smyth, un anglès predicador separatista (vol dir de la nova església anglicana) domiciliat a Amsterdam, que creia que l’església oficial no era prou protestant. Els Baptistes van arribar molt aviat al segle XVII a Amèrica. Mentre que la majoria de pares fundadors de la nostra República eren anglicans (episcopalians, com es diuen ara) la comunitat baptista es va estendre, es va fer i segueix essent fortíssima als EUA avui en dia.

No és fàcil resumir en què creuen perquè no tenen cap catecisme normatiu excepte la Bíblia, sempre en la traducció anglesa anomenada de King James, en la que creuen literalment i són lliures d’interpretar. Tenen comunitats locals molt independents, que accepten la Teologia baptista, sovint regides per Diaques i un Consell d’Ancians que tria els nous predicadors, però cap capellà. Parlant de la comunitat político-religiosa tan forta i aparent al país, hom es refereix sempre als Baptistes. Fa anys van tenir una escissió que va acabar formant el grup dels Baptistes del Sud, que deien que l’esclavatge està descrit sense condemna a la Bíblia i també segueixen sent molt forts al Sud.

Pel que fa respecte a l’interpretació literal de la Bíblia, amb tot el respecte, jo diria que molts llibres de l’escriptura foren escrits originalment en llengües molt difícils de traduir, com l’arameu idioma probablement original del Pentateuc, el grec koiné i la Vulgata llatina i que la interpretació literal d’un text traduït manta vegada en cadena com aquest, ha de ser per força molt problemàtica. Un traductor professional actual patiria molt i s’exposaria a insults, amenaces i a articles crítics llargs. Oficialment l’Església Catòlica només reconeix la infal·libilitat dels temes purament religiosos, no dels continguts històrics o científics que s’hi troben, cosa absolutament lògica.

Mike Pence: biografia d’un fanàtic
Va viure, entretenir, representar al Congrés i governar sempre a l’estat d’Indiana, on segueix essent governador fins finals de Desembre. Nascut dintre una família catòlica, es va fer baptista i va esdevenir advocat. El seu caràcter és bo i agradable, no obstant les opinions tan extremes que sosté. És sempre amable, escolta i deixa parlar, negocia (sense cedir) i fou molt respectat al Congrés no obstant ser membre destacat del Tea Party i va entrar a fons a la direcció del Partit Republicà, que potser és la raó de la seva tria com a Vicepresident.

Va exercir d’advocat però es va fer famós com a comentarista molt destacat i exitós de ràdio, on era un conservador extrem però dolç i suau, que deixava parlar i no cridava ni insultava mai com la majoria dels seus col·legues fan. Després de dos fracassos, va aconseguir ser elegit a la Cambra federal de Representants tres vegades seguides, sempre fidel a les seves tres prioritats de sempre: religió, conservadorisme, republicanisme. Després fou elegit dues vegades governador d’Indiana. I ara, el lector ja sap què ha passat.

Ideologia i Acció de Govern d’un idealog
El seu èxit principal com a governador fou que va fer pressupostos estatals equilibrats sense dèficit, reduint o acabant amb el deute públic. Aquí és on els Republicans i tota la Dreta criden entusiasmats “My Hero!”

L’any 1990, molt aviat, va usar durant una campanya electoral per congressista un anunci amb la imatge d’un àrab grotesc i amenaçador manipulant el petroli. Ha emprès una lluita que potser algú anomenaria fanàtica contra els avortaments, una obsessió molt gran de la dreta. Gràcies al Tribunal Suprem no es poden prohibir, però els adversaris escriuen lleis regulatòries absurdes fent-los difícils, cars o impossibles. En Pence fou un dels més destacats en aquest moviment que molts estats religiosos comparteixen. Va intentar fer una llei manant que els fetus tinguessin funeral i fossin enterrats com adults, va intentar tancar Planned Parenthood, el servei caritatiu ginecològic per a dones pobres, va ajuntar-se als que exigien condicions impossibles per llicenciar clíniques (calia equipar-les com si fossin petits hospitals), obligació d’anar dues vegades al metge, obtenir permís dels pares i un informe psiquiàtric, veure fotos en color de fetus avortats, prohibir avortaments deguts a malformacions o gènere del fetus, prohibició de subvencions o pagaments d’assegurança per avortaments. Cal explicar que sempre es refereixen a un fetus com a “baby” i diuen que des del moment de la concepció té un dret constitucional a la vida. La majoria de clíniques que feien avortaments van haver de tancar. Per ara, els tribunals federals no han prohibit moltes d’aquestes coses, però la guerra amb els feministes continua. Ja veurem qui acaba guanyant, que no és gens clar. Hi ha molts estats amb una sola clínica a tot l’estat i de fet a molts llocs l’avortament és pràcticament impossible. El preu oficial total de la intervenció a una clínica de Planned Parenthood, són $1,000, però la dona pot trobar sovint subvencions, donacions i rebaixes, i acaba sent $300 o 400. En canvi, a la majoria d’estats l’assegurança no paga.

Pence es va fer famós pel seu suport i definició del nou concepte de “llibertat religiosa”. En el seu sentit tradicional, llibertat religiosa és un dels principis fonamentals de la religió baptista i tothom hi està a favor, però ara vol dir una cosa diferent: és el dret individual de rebutjar o ignorar lleis i drets quan estan en conflicte amb les creences religioses dels que estan al poder. Per exemple, sabent que la majoria d’americans obtenen assegurança de malaltia de l’empresa on treballen, un propietari, sovint un milionari, té dret a no voler pagar per comprar contraceptius o medicaments legals i segurs per avortar a les seves dones empleades. L’església catòlica s’hi ha afegit entusiàsticament i el Tribunal Suprem ja ho ha permès. És la llibertat dels amos i poderosos, no pas de les treballadores. Cal afegir, no obstant, que Obama va trobar una drecera legal i un xic complicada per acabar obtenint medicaments pagats per fer això. No em consta com funciona.

Una altra aplicació de la nova llibertat religiosa és la guerra contra els homosexuals i sobretot els casaments gais. Ha intentar fer aprovar lleis permetent negar serveis o complir obligacions afectant gais al·legant llibertat religiosa, com negar serveis a homosexuals als restaurants o floristes o negar-se a casar o fins i tot escriure llicències de matrimoni. L’objectiu final és molt evident: crear un escenari on els empleats del registre civil es puguin negar a deixar casar ningú al·ludint llibertat religiosa personal, no obstant la legalitat d’allò que ells combaten. Pence en persona va dir a un programa de televisió nacional que si ell estava a un restaurant i veia com servien a una parella gai, s’aixecaria i marxaria per no tornar-hi mai més. Això acabarà aviat al Tribunal Suprem. És trist pensant en els milers o milions de persones que han mort o estan morint a l’Orient Mig per confessar o tenir una certa religió diferent. Quin abús de la frase “llibertat religiosa”!

Un tema nou, tan profundament estúpid com feridor, és la guerra de l’ús de WC públics o escolars pels que han canviat de sexe. Volen obligar-los a fer servir els vàters del sexe original. Això ha desfermat a moltes escoles baralles intolerables entre nens, que probablement ni tan sols entenen el problema, incloïnt els pares.

Sobre les escoles, ha fet moltes coses difícils d’explicar a una audiència Catalana, sobretot afavorint les escoles privades a l’esquena de les públiques. Caldrien massa explications pels qui no entenen el sistema.

I la història del creacionisme, volent que el món fou creat literalment per Déu en set dies? Hi ha molta gent a Europa que no es volen creure que això passi de debò, però la dreta radical insisteix en fer aprendre el creacionisme com alternativa als relats científics, com la teoria de l’evolució, als llibres i classes escolars. Una cita de Pence: “Algun dia els científics se n’adonaran” Ens quedem esperant. L’autor del Gènesi va escriure les coses sobre el món com ell i la seva cultura (i no pas Déu) les entenien.

La darrera fi de setmana, Pence fou escridassat a Broadway al teatre on feien el “Hamilton”, una versió musical seriosa i irònica però lleugera de la història d’aquest pare fundador, que té molt èxit actualment. Els intèrprets són gairebé tots negres o latinos. Al final, quan Pence ja estava al pasadís sortint, el repartiment en ple va formar en línia a l’escenari. Veient que ja marxava, un actor negre abans de llegir un manifest descrivint la por i neguit de les minories i exigint protecció,es va dirigir a Pence demanant que els escoltés per cortesia. En Pence, fidel al seu caràcter, es va aturar i aguantà en silenci dempeus
la tirada de l’actor. L’escena fou Pence pur.

Ara imagineu-vos, estimats lectors, que aquest senyor esdevingués President. Una raó inesperada per desitjar llarga vida a Trump!

M’havia descuidat felicitar pel Thanksgiving, la festa joiosa i una mica triomfalista dels emigrants que havien arribat a la nova nació amb les mans a la butxaca i la cartera buida, però van acabar creant la nació més forta i rica del món. De de debò, Happy Thanksgiving to Everybody!

Joan Gil

Tags: Baptistes, Creacionisme, Llibertat religiosa, Mike Pence, Tea Party, Trump, Vicepresident

Per acabar amb el misteri i ajudar als qui no s’interessen pels problemes de pronunciació que tenen els estrangers amb l’anglès, vet aquí la solució:
La pronunciació catalana que s’acosta més a l’original és sens dubte TROMP, amb O, no pas A. Ara bé: les vocals són sempre diferents i constitueixen el problema més greu dels accents i falsa pronunciació. Per mirar d’arreglar-ho, jo recomanaria pronunciar la O, però fent-ho obrint la boca més del que l’obrim normalment els catalans per dir O.
Crec que el signe fonètic és [o].

Per cert, Trump acaba de nomenar el que serà el seu futur chief of staff, que a Europa probablement seria anomenat el Ministre de la Presidència i potser encara més, perquè és el segon home a l’executiu nord-americà. (El Vicepresident no pinta res). El terrible nom: REINCE PRIEBUS. Ja hi ha fins i tot webs amb la seva pròpia veu explicant la pronunciació. En català aproximadament seria RÀINS PRÍBUS que és sorprenentment fàcil. Potser a la ràdio en faran versions originals i creatives.

Regles de pronunciació
De fet, la veritat és que desgraciadament pels Professors i estudiants no n’hi ha cap. Tot està regulat pel costum i la voluntat popular.

Les llengües europees, català inclòs, tenen regles de pronunciació generalment segures: hom llegeix un mot desconegut i gairebé sempre sap exactament com pronunciar-lo. No pas en anglès. Els professors donen guies aproximades, però la regla suprema és el poble. Llegiu un llibre de fonètica: “Pronunciació correcta és la de les persones que localment tenen l’anomenada de pronunciar bé”. Per descomptat els diccionaris normatius (als EUA el Merriam-Webster, però sobretot el gloriós Diccionari Oxford llarg, que molta gent respecta com autoritat suprema, ensenyen en parèntesi les pronunciacions acceptades, però usant dissortadament els signes fonètics internacionals, que no tothom pot llegir). Els diccionaris senzills com el que el lector deu tenir a la taula, en canvi sovint usen alfabet corrent, que és més fàcil però fals, només una aproximació. La veritat final és que per estar segur cal preguntar a un que en sàpiga i que cal mirar sempre la pronuncia ió que diu el diccionari.Jo voldria saber, perquè les emissores de ràdio i TV enlloc de malpronunciar no fan abans una trucada a l’adjunt cultural del Consolat Americà més pròxim? Estic segur que respondria.

El cas mig tràgic de “OO”
Hi ha llibres que diuen que es pronuncia U. És una informació molt incompleta, sovint falsa. “OO” té cinc pronunciacions reconegudes, 2 o 3 freqüents i altres rares. “U” és sens dubte la més freqüent, només que arriba a les orelles en dues versions que en anglès són molt diferents: una “u” molt llarga (moon, food) i una altra molt breu com una estampida (book, good, cook) que no es poden confondre si hom vol ser entès.

En altres casos, “oo” es pronuncia com una “o” molt llarga seguida d’una R breu: floor, door, poor. Em recordo amb horror de “l’Standard and PUR” radiofònic i televisiu absurd que encara ens segueix martiritzant les orelles. Es diu “POOO(r)”, en cap cas PUR.

La pitjor “oo” és la dels dos mots sempre usats com exemple: blood, flood. Seguríssim que no és ni Blut (que seria alemany) ni Flud. Els Nord-americans pronuncien bastant clarament una A, més o menys com “Blat” i “Flad” però he trobat webs que ho fan d’una forma molt més difícil amb una vocal que és impossible de reproduir en català, però se sembla sempre bastant a l’A, que seria la millor aproximació.

Finalment, per gent instruïda, hi ha les paraules tècniques com “Coordinate o Cooperate” que es pronuncien com ho fem nosaltres.

Un cas curiós que potser molts estrangers no entenen, és el de la paraula “route” (ruta o carretera). Hi ha americans que diuen “rut” i altres que prefereixen “raut” com jo. Tots tenim raó. Estin segur que a Espanya no es toleraria mai.

I com ho ha de saber tot això un pobre català? Doncs estudiant, llegint amb cura el diccionari i preguntant. Quan jo estudiava alemany em recordo que degut a l’arbitrarietat dels gèneres en la llengua calia sempre aprendre una paraula nova precedida de l’article que correspon, “der, die, das” (com per exemple, “el lluna, la sol, lo nen”). Amb l’anglès per sort no hi ha gèneres, però cal estudiar i aprendre la pronunciació de cada paraula. Amb el temps, l’estranger, com els nens americans, desenvolupa una mena d’intuició analògica per reconèixer la pronunciació de certs grups de lletres.

I amb els noms propis?
Això sí que pot ser un problema considerable. Pel que fa al primer nom, els registres civils americans ho permeten absolutament tot, fins i tot noms inventats i faltes d’ortografia intencionals o apòstrofs (com fan a vegades els negres) excepte noms polítics o obscens que prohibeixen per protegir el nadó. A més, fa un segle, els funciionaris d’immigració americanitzaven a l’arribada cognoms estrangers que trobaven massa difícils, però ara ja no ho deixen fer i els estrangers de tot el món segueixen arribant. El principi és que cal respectar la pronunciació triada pel titular. Quan l’immigrant es nacionalitza, si vol deixen canviar el nom. Quan el NYTimes publica un nom estrany, hi escriuen al costat entre parèntesi una transcripció fonètica en alfabet comú.

Què fa un ciutadà americà quan topa amb una paraula que no sap pronunciar? Ho vaig preguntar a dos companys universitaris, persones molt educades. Van respondre tots dos el mateix (després de mirar insegurament amb els ulls tota l’habitació, per veure si hi havia algú que en sabés més). En un cas així, intenten recordar una paraula similar que coneguin i n’adopten la pronunciació.

Els Anglesos i els Americans
Jo saludo entusiàsticament els anglesos per no haver canviat mai el nom d’Anglès a Britànic com han fet altres (Castellà-Espanyol) i haver creat pel món la llengua franca més poderosa. I han tolerat les llengües gaèl·liques d’origen celta encara parlades. Un problema per a estudiants estrangers és que parlen en moltes variants i dialectes, que per a mi almenys poden ser difícils d’entendre. Us imagineu un estranger confrontat amb el castellà que parlen andalusos o extremenys? És aquest dialecte allò que els estrangers haurien d’aprendre? Les persones poc educades i humils són sempre el problema pitjor. A mí m’interessen personalment les primeres pel·lícules que Alfred Hitchcock va fer al Regne Unit abans de venir als EUA i en tinc bones còpies però confesso que la llengua parlada em fa patir.

Els Americans parlen allò que clarament és un dialecte anglès que ara s’està estenent pel món com a nova Llengua Franca, com abans fa segles el llatí, el grec koinè i L’arameu. La nova llengua franca no és l’anglès d’Anglaterra sinó el dialecte nord-americà. Considerant el tamany del país i la varietat dels residents, és verdaderament extraordinari que hagi aconseguit mantenir la unitat lingüística que té. Els nens aprenen a l’escola que l’anglès és l’element central que lliga i cementa aquesta nació d’emigrants. Potser, diu algú, no hi hauria EUA sense llengua anglesa i veuen el cas potser més intensament que els catalans parlant de la a llengua. Això no vol dir que no hi hagi accents i variants regionals que no són cap problema. Un cas una mica diferent és el dialecte que alguns grups d’Afro-Americans parlen a certs barris negres, que no és sempre fàcil d’entendre per estrangers. Recorda el lector la famosa sèrie televisiva The Wire que estava ambientada sobretot en barris negres a Baltimore? Jo personalment necessitava els subtítols, però els Americans nadius més o menys ho entenien. Acabo de veure el primer episodi d’una nova sèrie televisiva que ensenya les vides de dues dones negres grans i ben educades a una ciutat. Al començament una de les dues es presenta com a nova mestre a una classe de nens negres i fa un petit discurs d’entrada en la línia habitual d’aquestes coses fins que una nena l’interromp: “I vostè perquè parla com una dona blanca?” Ho recordaré. Sens dubte s’entenien perfectament. Els presentadors de ràdio i TV parlen sempre amb l’accent dels estats centrals americans, ben acceptat per tothom. I l’assessor lingüista és una oficina importantíssima.

Però d’Anglès només n’hi ha un i val molt la pena estudiar-lo, ara com demà.

Joan Gil

Tags: Anglaterra, Anglès, Estats Units, Pronunciació anglesa

Què deu ser un populista? Jo crec que són els ciutadans votants que estan tips i no es deixen dominar pels barons i aristòcrates dels partits amb els seus programes intocables, línies vermelles, pretensions de lideratge, compromisos i decisions cíniques, interessos i esperances d’assolir el poder. Els populistes són la gent amb problemes que els partits ignoren i es neguen a resoldre. Hi ha un altre nom més escaient per ells: votants demòcrates. Com qualsevol home lliure, els votants poden triar bé o equivocar-se. Jo crec que amb Trump s’han equivocat, però jo els entenc perfectament i em sembla que hem d’intentar fer-ne el millor que podem i sobretot mirar de guarir la divisió social greu i perillosa que s’ha fet palesa als EUA. El “populisme”fou una expressió d’una cosa que no tenim dret a ignorar: el descontent greu i la desesperació de la classe treballadora industrial i dels treballadors agrícoles, que no veuen llum al final del túnel. Enlloc de tractar dels problemes, el polítics parlaven sempre dels avortaments, els homosexuals, allò que els republicans anomenen “llibertat religiosa” (que és el contrari), dels jutges al Tribunal suprem, de suprimir l’assegurança de malaltia… I de com posar menjar a la taula i pagar la hipoteca i fer estudiar els meus fills a un College, què?

Les enquestes
Dia darrere dia ens deien com anaven les coses: sense excepcions o dissidències: avui la Hillary guanyava per sis punts, demà per vuit, demà passat només per tres. Una companyia es va inventar els percentatges de probabilitat, que sempre afavorien la Sra Clinton però no excloïen mai la victòria del Sr Trump. Aquests no podien fallar mai, però respecte als que donaven punts no es van equivocar del tot perquè la Hillary va guanyar en nombre de vots. Va perdre només pel sistema del col·legi electoral.

Com és el Col·legi electoral?
Reflecteix el caire federal i la sobirania dels estats. Cada estat tria un mínim de tres electors i un màxim igual a la delegació total de diputats al Congrés de Washington que és proporcional a la població. Els compromissaris tenen l’obligació de votar pel seu candidat, però històricament hi ha només un sol es va negar a fer-ho i els jutges li van donar la raó. El col·legi electoral vota un dilluns en desembre i els resultats s’envien al Vicepresident en funcions, el qual llegeix el resultat i proclama els nous President i Vicepresident en una sessió pública del Senat.

Recordant Bernie Sanders
Aquest vellet admirable i inesperat, vestit sempre amb trajos trets d’un gran magatzem i mal pentinat, un model de correcció i respecte, va tocar un darrere l’altre tots els problemes principals del país i inesperadament obtingué un seguit enorme de votants joves i progressistes (populistes sens dubte) fora de l’ocèan dels barons i homes forts del partit. S’espera que els delegats de les primàries siguin triats per la minoria de partidaris que es pren la molèstia de votar, però el partit havia nomenat un nombre extraordinari de “superdelegats” no elegits, tots ells donant una majoria imbatible a la Clinton. I no en va haver prou: els emails oferits pels hackers russos a Wikileaks demostraven com la Presidenta del partit, trencant el reglament, es corresponia i ajudava financialment i tàctica l’equip dels Clintons. El resultat ha estat un ensorrament brutal del partit: no tindran ni President, ni el Senat (que haurien hagut de guanyar) ni la Cambra de Representants. Ni res. I l’assegurança de malaltia serà suprimida, tots els nous jutges del Suprem seran reaccionaris, el dret a l’avortament probablement suprimit i qui sap què més. Felicitats en nom del poble nord-americà.

Joan Gil

Tags: Barons, Donald Trump, Partits, Populisme

Hi ha gent que es pensa que les barbaritats, abusos i grolleries que hem hagut d’aguantar mig estabornits de fàstic durant la llarguíssima campanya són únics. De fet coses inaguantables han passat molt en la història del país, que ha sabut ignorar-les i tirar endavant. Sempre em ve al cap la famosa Convenció Demòcrata a Cleveland (com la que va nomenar Trump) de 1920. Hauria hagut de guanyar el Governador de Nova York Al Smith, home progressiu i catòlic. Arribat a Cleveland, va resultar que un candidat del Ku Klux Klan tenia igual de vots i no volia cedir. Van arribar a celebrar 104 vots fins que al final tots dos es van retirar, triant un home desconegut que va perdre la general. Van preguntar a Franklin Roosevelt, que feia de floor manager de Smith si era difícil organitzar tants vots. ¨Només els primers cent¨, va respondre.

Els dos candidats principals segueixen fent campanya, però molts estats tenen vot anticipat (a Texas van obrir els locals dues setmanes abans i a altres estats tres setmanes abans) i ja hem votat prop de 30 milions. Diuen que el vot anticipat aquest any podria passar del 50%. La participació ha estat sorprenent. Als estats atlàntics com Nova York, Nova Jersey, o Virgínia, en canvi, com a Espanya, es neguen a acceptar vots anticipats, tan bons com són. Curiosament, alguns estats, pocs, permeten als votants tornar al local, cancel·lar el primer vot i tornar-ho a fer, però ho fan poca gent. Texas ha promès que cinc minuts després de tancar els locals, a les 7:05PM, publicaran el resultat del vot anticipat. Ja veurem.

El seguici de Trump
Tots els professionals donen a Hillary per guanyadora, però ningú considera un guany de Trump impossible. El que és més extraordinari és la natura dels seus seguidors: la classe treballadora blanca, que normalment a Europa demanaria concessions socials. Aquests ciutadans fa anys eren descrits universalment com una classe privilegiada, amb feina abundant, segura i molt ben pagada, envejada a tot el món. I ara? Ho han perdut tot: hi ha poca feina, mal pagada, avorrida, insegura, les fàbriques se’n van anar a Mèxic o la Xina, es miren els immigrants com a gent que els perjudica, no poden pagar ni les assegurances, ni l’hipoteca i no veuen a Washington ningú que els defensi. Trump els ha trobat i parla com fan ells, sovint amb certes vulgaritats difícils de traduir i trenca el llenguatge “correcte” però indiferent dels polítics i els treballadors volen un home fort que planti cara i ho posi tot a la taula, i acabarà amb la globalització i obrirà una discussió sobre les coses intocables, com per exemple la política militar. Amb Trump fins la mort! Ningú més ha entès el seu patiment. Potser algun lector pensarà en els orígens del feixisme. Qui sap. En canvi, Trump ha perdut moltes clienteles habituals dels Republicans, com ara els residents de suburbis amb bons habitatges,

Els seguidors de Hillary
Hillary Clinton té seguidors, sovint poc entusiasmats, entre tots els sectors socials amb la possible excepció dels treballadors blancs. La falta d’entusiasme és molt generalitzada i li podria fer mal el dimarts. Notable sobretot és el desinterés dels negres, clientela segura de Bill Clinton.

Aquesta senyora ha fet la seva carrera a l’ombra del seu marit, un home que pot vantar-se d’haver estat el polític més hàbil del seu temps, organitzador i dirigent d’un grup electoral invencible, però també un home d’honradesa dubtosa i pocs escrúpols. Per a ell, no es tracta de saber quines serien les exigències ètiques o morals d’un problema, sinó de saber com fer-ho per resoldre el cas.

Jo vaig perdre aquesta senyora quan va decidir gràcies a la maquinària del marit fer-se elegir senadora per Nova York. No havia viscut mai a l’estat, no coneixia ningú, ni havia estat mai elegida a res. Imagina’t, Senadora dels EUA per Nova York! Aviat vam veure com ho feia. Era una dona falsa i mentidera, molt ambiciosa, secretiva i autoritària. Treia totes les seves opinions d’enquestes de l’opinió pública i no parlava mai sense consultar amb els experts que l’envoltaven. El seu mètode privat era sempre reunir-se en secret amb els adversaris i negociar-ho tot sense preocupar-se de què havia dit abans.

Ara hem pogut llegir gràcies a les revelacions de hackers la diferència entre les coses que diu en públic i en privat. Cal distingir, explicava ella a Goldman Sacks, entre la personalitat pública i la privada. Un banc li va pagar $900.000 per una conferència i Goldman Sacks unes quantes vegades 350.000. Ara parla contra els tractats comercials, però va dir un cop a Goldman Sachs que ella somiava que mig hemisferi tingués comerç lliure i que totes les fronteres estiguessin obertes. Ella ofereix sempre allò que l’audiència vol sentir.

La Iniciativa Global de Bill, Hillary i Chelsea
L’obra de caritat dels Clinton va tenir sempre molt bona premsa: aigua neta i medicines pels africans pobres, assistència mèdica, ajut a l’Haití… Parlaven molt d´Haití, fins que va sortir ara en els emails fets públics que la gent a Haití els odia a mort pel que van fer. El problema que tenen ara els Clintons són els emails publicats pels hackers, molts d’ells trobats i enviats a Wikileaks per hackers russos per emprenyar. Veuen com la demanda de diners a milionaris inicials anava lligada amb contractes i invitacions profitoses pels Clintons i la mateixa assistenta personal de Hillary al Departament d’Estat era la mateixa que parlava amb els milionaris donants (!!!!) que molt probablement demanaven favors. La Chelsea sembla que a més de pensar que un cert empleat robava diners, denunciava la copulació d’interessos personals amb donacions. Un cert empleat contestava amb un text que jo traduiria lliurement com “Doncs què et pensaves, maca?” Per caritat no ho feien.

De gran importància fou la sublevació inesperada, però lògica, dels progressius, joves i dones militants darrere Bernie Sanders. Inesperadament, aquest vellet irresistible, amb poca veu, gairebé desconegut i amb maneres, que ni tan sols era demòcrata, va començar a viatjar arrasant amb auditoris plens i manifestacions i un estil i una educació i un respecte i amor a la veritat que podien enorgullir a tot el país i a tota la gent educada. Molt probablement tenia la majoria primària i era un home amb pocs enemics, molta habilitat, i seny. Va perdre perquè la Hillary tenia els super-delegats, gent triada pels barons del partit sense vot popular. Gairebé tots havien firmat per ella. Molt indignats, els entusiastes van crear el “Bernie or bust” moviment (o Bernie o tot a la…) En Bernie va acabar fent campanya per la Hillary i possiblement molts ex-partidaris votaran per ella. I si no, pels tercer partits, els Verds de Jill Stein o els Llibertaris de Gary Johnson, que no obstant, no tenen cap possibilitat de guanyar.

Final
Com tothom pensa, molt probablement el dimarts la Hillary guanyarà. No obstant, té un futur molt dolent pel davant. Els Republicans se l´han jurat. Diuen que, com van fer amb el marit i amb Obama, la investigaran a fons, li negaran absolutament tot i li faran, com al Bill, un impeachment. La seva única esperança seria recuper el dimarts la majoria al Senat, que és possible i probable o la Cambra de Representants, que ho té molt negre. Seran 4 anys dificilíssims. L’única cosa que el President controla són la política exterior i les guerres. Ho veig molt perillós.

Actualització (05/11/2016) Ahir divendres al vespre es va saber que ja 38 milions de ciutadans (seria la població d’Espanya) havíem votat per anticipat. És una gran sorpresa considerant que alguns estats encara no ho permeten. Tothom deia que anirien pocs, però estem veient el contrari. El dimarts no és el dia del vot, sinó el dia quan es tanquen les urnes.
Acabo de llegir a la nova edició del New Yorker (7 Novembre) un editorial d’Amy Davidson sobre el cas tan horrible de les revelacions de WikiLeaks oferides per hackers russos (en Trump els va invitar en un debat a fer la sarau a la Hillary. Poc es pensava…) El cas de corrupció i abús de posició oficial de la Fundació Clinton (Iniciativa Global) al meu parer acabarà amb una investigació congressional i amb l’ensorrament de la maquinària Clinton. Mal pronòstic per la nova Presidenta.
Alguns emails ensenyen clarament el lligam íntim entre els donatius i el negoci privat dels Clintons: demandes del govern saudita que la Secretària d’Estat vagi a una reunió, o si no estarien el perill els 12 milions que volien donar; empleats demanant als donants que invitin un de la família a fer una conferència o algun negoci. Però el que és gravíssim és una correspondència entre Chelsea Clinton i un antic empleat clau, anomenat Doug Band, en 2011. La Chelsea era una mica innocent i per protegir la reputació dels pares exigia que separessin les activitats de la Fundació de les demandes de negoci particular i acusava Band de conflictes d’interès i de robar diners perquè té una companyia que cobra de la Fundació i va a les reunions públiques a demanar negoci. La resposta indignada de Band, que jo crec que pagarà molt cara, és esfereidora. Band reconeix que sí que fa “hustling” (activitat forta) però principalment pel benefici personal dels Clintons, demanant conferències ben pagades i certs contractes. Ell anomena tot això “Bill Clinton, Inc”. Sobre el cas que ella anomena, potser ella no sabia que el seu papà n’havia tret cinquanta milions i que tothom a la Fundació, té conflictes d’interès. Encara pitjor que el Bill Clinton, Inc (literalment en anglès) ell afegeix “EVERYONE TAKES, EVERYONE”. A un altre email, un empleat sentint parlar del email privat de la Hillary a la casa seva, s’admira “És que s’ha tornat boja?” Un altre diu que aquesta dona es nega a explicar res o demanar perdó i que té un instint “cryptonita”(la roca perillosa del planeta de Superman)

Com acabarà? Jo recordo el cas del Watergate que va forçar la dimissió de Nixon. El cas era conegut des de mesos abans de l’elecció que Nixon va guanyar de forma aclaparadora, però el problema es va posar en marxa després de l’elecció.

Actualització 2: Dilluns 7. Només un dia i tot s’haurà acabat. Caldrà celebrar-ho. Una cadena de TV ha anunciat que ja més de 40 milions hem votat per anticipat. Un senyor del govern de Texas ha anunciat que espera que el 75% dels texans ho facin. Efectivament, dos coneguts m’han dit que hi havia cua. A veure si d’aquí dos anys ja ho fan tots els estats. També sembla veritat que per primera vegada en la història els mexicans van a votar en massa. Els llatins no volien fer-ho, perquè provenien de països americans on cal estar mal cap per esperar res (de bo) del govern i no volien saber res de política. Però els militants els han anat repetint els insults i amenaces de Trump i sembla que els han convençut. A quin ximple se li acut insultar grups i totes les dones abans d’una elecció?

Joan Gil

Tags: Donald Trump