Els EUA són diferents

Hi ha encara qui es recordi de la tragèdia que va començar a Ferguson, un suburbi de St.Louis a l’estat de Missouri? Les primeres notícies van dir que un policia havia mort a trets un jove negre desarmat, cosa que va desfermar aldarulls racials molt greus entre la policia i la població negra, reportats pels diaris, la ràdio i TV de tot el món. Particularment odiós fou que la policia va permetre deixar el mort per terra exposat a les fotos i curiositat populars per 4 hores, i és per això que el drama va recordar la tragèdia grega Antígona, escrita per Sòfocles fa uns 2.500 anys, considerada per molts com una de les obres mestres de la cultura occidental no sols per la seva perfecció estètica sinó la profunditat (i actualitat!) del tema i pels arguments que tant Antígona com el rei Creon presenten, que eren perfectament vàlids. Antígona es queixa que el rei ha prohibit enterrar el cos del seu germá. L’Antígona original ha inspirat i ha estat copiada per molts autors, entre ells el nostre gran Salvador Espriu.

Com de costum, acabat el sensacionalisme, no hi ha hagut seguiment i probablement ningú sap com va acabar. Fa pena, perquè caldria saber-ho i treure´n les lliçons. El problema dels tirotejos amb morts extrajudicials que els EUA pateixen en l’actualitat, (uns mil casos per any, gairebé sempre contra gent dolenta i perillosa) és un problema molt real, complexe, vell i complicat. El que ha canviat és que avui en dia sempre hi ha algú amb un iPhone disposat a fer un vídeo per penjar-lo a la xarxa, i que els policies mateixos duen càmeres personals a l’uniform, coses que han canviat totalment la dinàmica del conflicte i potser algun dia ajudaran a resoldre’l. Però jo voldria parlar aquí només de la tragèdia de Ferguson, advertint als lectors que els casos són molt diferents, que han de ser estudiats per separat i és millor no generalitzar res.

Com va acabar el judici contra el policia que va matar al jove negre?
Fàcil de dir: amb l’absolució total i rehabilitació del policia, un professional amb gran experiència, sense prejudicis racistes, que havia actuat dintre la llei i segons les seves instruccions. Vet aquí què havia passat. El jove que acabaria essent la víctima era un home sense feina (perquè no n’hi havia per negres) que una poca estona abans havia robat una caixa barata de cigarretes d’una botiga amenaçant el botiguer amb un ganivet. El policia en qüestió havia sentit per rádio la descripció del cas i buscava el culpable pel carrer, quan el va trobar al mig d’un carrer principal, aturant el tràfic amb un amic i molestant la gent. Al policia li va semblar que era el delinqüent que ell buscava, va aturar el cotxe i va baixar, tot sol encara, a detenir-lo. El jove era molt alt i fort, sens dubte superior al policia i enlloc d’obeir, va plantar cara acostant-se a l’agent de forma amenaçadora, no obstant els avisos i ordres que estava rebent. Una cosa que un policia no pot fer és retirar-se i fugir davant d’un home que segons havia sentit estava armat, podria estar drogat i estava causant un problema de tràfic amb perill per a ciutadans innocents, que un policia té l’obligació de protegir. Potser hauria hagut de dur un Tàser o esperar reforçaments enlloc d’acostar-se tot sol, però no tenia res d’això i va disparar, matant el jove en l’acte. El jurat li va donar la raó.

I els Federals, què van fer?
Molta gent a Catalunya no entén que els estats americans són sobirans, responsables exclusivament per gairebé totes les qüestions comuns, inclòs el dret civil i criminal. Ningú a Washington tenia poder per tocar el judici criminal contra el policia. Ara bé: s’havien fet al·legacions que la ciutat sistemàticament violava els drets civils de la població negra i això sí que era una violació de drets garantits per la Constitució Federal i el Fiscal General va manar una investigació a fons de la ciutat. Van trobar que l’ajuntament, a més de discriminar en moltes coses, operava un sistema de multes i demandes de pagaments, tot de forma perfectament legal a la ciutat, que de fet era una extorsió criminal aplicada només als negres, per la que molts funcionaris i alguns polítics foren castigats i acomiadats. Les lleis municipals eren perverses i malintencionades. Ara, han tornat a començar una nova vida en un nou sistema i probablement molta gent va aprendre coses.

La comparació amb Antígona
Se li va acudir a un autor conegut de Broadway, el qual va modificar el text per adaptar-lo, tot i respectant la duresa dels arguments, a la tragèdia de Ferguson, va contractar quatre actors negres professionals ben coneguts i va organitzar dues funcions llegides, una a la High School on havia anat la víctima, una altra davant dels policies i familiars. A les tragèdies gregues sempre hi ha un cor, i l’autor en va crear dos: un el dels negres oprimits queixant-se de la seva sort i tractament, un altre dels policies lamentant la seva impotència, la seva por de les armes que tothom tenia, i l’obligació d’obeir les ordres que rebien. Tots dos cantaven en l’estil de la cançó negra espiritual. Sobretot, em va impressionar veure els nois i noies escoltant amb els ulls oberts els arguments i raons d’Antígona i del rei amb paraules escrites fa 2500 anys que descrivien perfectament la situació, parlant d’un conflicte real mai resolt: com el rei defensava llei i ordre imposades pels seus policies i amenaçava amb l’ensorrament de l’estat i la societat si la gent desobeia la llei. Antígona, al contrari deia que damunt la llei del rei, hi havia els drets humans, la justícia, la humanitat, les lleis de Déu i que la insistència del rei en defensar una llei cruel i injusta estava dividint i destruint la seva societat.

La trama d’Antígona
L’Antígona de Sòfocles no es pot entendre sense conèixer els antecedents. Un antic rei de Tebes acabava de tenir un fillet amb la seva reina Jocasta, quan un oracle del déu Apol·lo li va fer saber que el nadó el mataria. El rei va abandonar el nadó despullat al bosc, no gosant matar-lo. Fou salvat i educat com un fill propi per gent que no en sabien res. El rei innocentment havia fet possible el compliment de l’oracle: el jove Èdip, ignorant el seu origen, va arribar a Tebes, va matar el seu pare i es va casar amb la seva mare Jocasta, esdevenint el rei. Tingueren tres fills de l’incest desconegut: Antígona i dos nois. Quan Èdip havent entès la veritat morí desesperat, els dos fills el van succeir, posant-se d’acord en alternar-se al poder: cadascun regnaria per un any. No obstant, un cop rei, el germà gran va trencar el pacte i el germà jove va haver de fugir per salvar la vida, tornant poc després al capdavant d’un exèrcit a recuperar el poder. El conflicte s’acabà quan els dos germans lluiten i es maten mútuament. Un amic del germà gran anomenat Creon puja al tro i dóna un gran funeral al seu amic, manant en canvi (i aquí comença la tragèdia) que el cos del germà més jove no pugui ser enterrat, sinó que quedarà abandonat per terra fora de la ciutat.

La tragèdia comença quan Antígona retreu a Creon la seva ordre inhumana i cruel. Sense ser enterrat, l’esperit del germà hauria de quedar-se a la terra per sempre més sense poder baixar en pau al Hades. Creon respon que allò que ell mana és la llei tant si està bé com si s’equivoca i cal obeir. Prou. Antígona li recorda el mal que està fent i la primacia de la llei dels déus i la humanitat. Al final, ella sola desobeeix al rei cobrint el cos del germà amb terra. Creon com a càstig, la fa tancar viva a una tomba. Al poc temps, per pressió de l’amant d’Antígona, el rei es penedeix i va a treure-la de la cripta. Però Antígona s’ha suïcidat.

Així s’acaba. Sòfocles va entendre que el problema de la supremacia incondicional de la llei sobre la decència i la justícia, no es podia resoldre. Ni a Tebes, ni a Ferguson, ni probablement a Catalunya.

Joan Gil

Tags: ferguson

Ara fa vuit anys uns EUA i fins i tot una humanitat que ansiava un món millor van admirar un home negre sortit gairebé del no res que feia discursos meravellosos en un anglès magnífic i ens oferia esperances d’una vida i un futur millors, en pau i justícia. Molts ens vam afegir a la festa veient-t’hi, sense cap raó, el renaixement de l’esquerra nord-americana i Obama va guanyar el Premi Nòbel de la Pau. Vuit anys després Obama es retira a fer diners enmig de l’odi descarnat de tota la Dreta que boicoteja tots els seus projectes i jura desfer tot allò que ell ha fet, i el menysteniment d’amant desenganyat de tota l’esquerra que el veu com un traïdor (manifestat clarament en l’increïble èxit de Bernie Sanders i en el moviment de la joventut contra la candidata sense principis, ambiciosa, mentidera i oportunista que Obama afavoreix). Aquest apunt parla només de l’actuació presidencial en el cas de la immigració.

El Deporter-in-Chief: 2.5 milions de deportats
Ja fa algun temps dels 2.5 milions de deportats fins ara: segur que passarà dels tres milions quan plegui. Es tracta de més deportacions que les manades per tots els altres Presidents anteriors d’ençà que hi ha estadístiques. Hi ha certa inconseqüència amb allò que fa, com si es tractés de casos separats on cal clavar llenya o somriure segons el cas, enlloc de tenir una línia basada en principis i moralitat

La Immigració il·legal actual
Tots els Republicans criden que la frontera mexicana està desprotegida amb pas massiu d’immigrants mexicans perillosos. De què parlen? La frontera i les carreteres pròximes semblen ocupades militarment per milers de guardes armats fins als dents amb tota mena de maquinàries electròniques, i hi ha muralles dobles altíssimes a les costes texana i californiana. Creuar és dificilíssim, molt perillós i avui en dia ho fan molts pocs mexicans, cosa que sembla associada amb les millores econòmiques que el petroli ha portat a Mèxic. La majoria d’il·legals són centre-americans d’Honduras, Guatemala i El Salvador, països en la misèria on llei i ordre s’han ensorrat i els habitants viuen exposats a la brutalitat extrema de bandes criminals d’assassins que actuen amb impunitat, portant els residents pobres al bord de la desesperació.

Curiosament, el país allunyat d’aquest desastre és la Nicaragua de l’ex revolucionari Sandinista Daniel Ortega. No obstant les acusacions constants de corrupció grandiosa, i abús del poder per part de la seva muller i col·laboradora i de l’embolic amb el nou Canal xinès que diu diu que vol construir (s’ho creuen poca gent), Nicaragua, a diferència de tots els veíns, no contribueix cap emigració il·legal als EUA.

El Camí als EUA
És molt difícil i cal tenir resistència per poder descriure com va. Apart de rars articles de periodistes aventurers, la millor font d’informació són els films de grups progressius locals sovint produïts amb diners d’universitats americanes o del govern de Nova York, que amb sort HBO o certs cinemes ensenyen. Comencem amb una família a Honduras, capital mundial del crim. L’activitat de les bandes criminals és incontrol·lable. Sovint després d’un assassinat tornen per més i escarneixen les víctimes impotents i acaben robant-ho tot. Desesperats, molts pares i mares intenten enviar el fill, fins i tot sol, amb els estalvis que tenen, a algún relatiu o amic que viu als EUA.

El Camí Tradicional
Creuar la frontera mexicana del sud no és cap problema i els emigrants (jo en diria fugitius) intenten pujar per la costa atlàntica fins a la frontera dels EUA, que són milers de qm. Hi ha diferents possibilitats: el sostre i vagons de trens mexicans de càrrega, comptant amb la benvolència del personal, camps de refugiats, organitzacions benèfiques que donen aigua i menjar, autobusos, sempre amagant-se de la policia federal mexicana que els tornaria al seu país (distingeixen els accents). Problema greu? Les bandes de lladres que esperen a cada cantonada, capturant les dones o nenes que desapareixen per sempre (molt poques dones arriben als EUA; sovint intenten passar per homes) robant els diners en efectiu, apallissant o matant a qui es queixi. Si arriben vius a la frontera: què passa? Sembla que malgrat tots els esforços nord-americans, queden coyotes que saben com creuar, ara ja amb molts sacrificis i grans perills, però demanen molts diners i els hondurencs els han perdut pel camí. Hi ha un altre recurs: gent que els ofereix creuar de franc sempre que cadascú dugui a l’esquena una motxilla plena de… Ja sabem de què. Si la policia americana els enxampa, aniran a la presó per molts anys. Aquesta gent sovint tenen túnels. Un cop dintre els EUA els prenen les motxilles que carreguen a un cotxe i sovint els deixen abandonats a peu en un lloc desconegut. Hi ha bandes que capturen aquests immigrants, sobretot els nens i els treuen el número de telèfon dels parents on volen anar, els quals rebran una telefonada exigint un rescat o si no matarien el presoner. I en Trump encara els vol fer més mal?
Els residents i agricultors legals de la frontera es queixen de moltes coses. No és terrible haver de recullir gent morta o malferida i haver d’enterrar-los o dur-los a un hospital? La policia no ajuda amb aquestes coses i els residents locals són els que ho han de fer. També hi ha organitzacions nativistas amb homes que disparen a matar amb fusells d’alta precisió. I no recullen els morts.

Joan Gil

Tags: Immigració

La canonització de Teresa, servidora dels més desemparats i destacada per l’amor i caritat envers la gent que vivia en la misèria i acabaven morint tots sols i sense atenció pel carrer a la ciutat de Calcutta, que és com es deia abans Kolkata, fa pensar en allò del que pocs volen pensar: la mort. Hi ha molta gent que no volen sentir-ne parlar, cosa molt il·lògica, perquè la mort és inevitable. Si algú ho prefereix, és el moment de sortir del blog i tornar al Barça. A més de celebrar la memòria de Teresa, és també el moment de reflexionar sobre el que ella feia i probablement les Missioneres de Caritat que ella va fundar, segueixen fent.

Hospicis als EUA
No sé res de com està organitzat a Catalunya, però als EUA quan el metge decideix que ja no hi ha res a fer i el pacient morirà dintre de quatre mesos, pot demanar ingressar-lo a un Hospici, i les assegurances, inclòs el Medicare, l’assegurança federal dels séniors de més de 65 anys, ho accepten i paguen. Alguns Hospicis són verdaders hospitals, però altres plans permeten als pacients quedar-se a casa amb visitadors entrenats. A vegades tractar la família és la part més difícil de la situació i cal saber com fer-ho.

L’Hospici té metges i infermeres, està regulat pel govern i ja no administra als pacients cap tractament dirigit a la causa de la malaltia, cosa que faria patir inútilment i ja no serveix de res. El tractament es limita a combatre el dolor i patiment, millorant la qualitat de vida de la recta final. Però també tenen gent que saben parlar i escoltar. Aquí és quan hom recorda Teresa.

Sa o malalt, tothom té problemes per dintre i hi ha molta gent que no pot parlar de res important amb la família. Això esdevé important quan el final s’acosta.

La paraula “Espiritualitat” entre Catalans es refereix sempre a la religió, però també té un significat més ampli: espiritualitat és la preocupació per coses immaterials, com diguem el significat de la vida i la mort, perquè hem nascut, la raó de viure, els lligams humans, la justícia… Sovint cal parlar d’algunes d’aquestes coses que preocupen a molts malalts i la família no farà. La religió i les pregàries naturalment estan incloses, si el malalt ho vol.

Hi ha llistats publicats de les coses que preocupen més: vergonya i penediment per alguna cosa, preocupacions econòmiques causades per la malaltia i la mort imminents, falta de previsió pel futur, explotació i mals tractes rebuts, esperances sense base realista, desitjos de reconciliació, custòdia d’un menor, baralles familiars que no s’han pogut reconduir, coses sense acabar, incidents i separació d’un familiar, projectes frustrats. Evidentment el terapeuta no podrà resoldre res d’això, però pot ajudar a recordar el passat sense ràbia, amb serenitat i realisme i treure’n conseqüències que permeten restaurar la pau interior. Pel que es refereix a la situació mèdica, hi ha pacients que volen saber exactament què passarà (cosa que cal discutir sobretot amb la família que no entén el sistema) i hi ha pacients que en volen saber res. Tot s’ha de respectar.

Cal reconèixer que aquesta feina tan emocional “crema” molt als terapeutes i consellers, que sovint es veuen obligats a plegar per protegir la seva sanitat emocional.

Tornant als carrers de Kolkata
Religiós o no, seria molt difícil negar reconeixement a l’obra humanitària i la solidaritat i respecte a la condició humana demostrades per Teresa i està bé que sigui honorada i recordada, cosa que no exclou certes consideracions crítiques sobre la seva forma d’actuar.

L’orde de les seves Missioneres està estesa per molts països del món i no tinc dubtes que fan el que han de fer de formes diferents segons on treballin. Em voldria limitar a la seva institució original que segueix admetent visites i estades temporals de voluntaris a la ciutat de Kolkata. Qui vulgui, pot informar-se i apuntar-se l’Internet. Mentre que la majoria de visitants en surten colpits i convençuts, hi ha qui critica alguns aspectes i han triat parlar-ne.

El desig i el plan de Teresa era clar i contundent: ajudar als pobres i desemparats a morir amb dignitat i redimir-los en aquell temps final del mal tracte que la societat i el sistema de castes havia imposat. Donava Amor a desconeguts, sovint d’altres religions, que s’estaven morint al carrer tots sols sense assistència, com si fossin animals. Esdevenia la seva darrera família que aquesta vegada l’estimaria i el cuidaria abans d’acomiadar-lo.

Però estem al segle XXI i cal reconèixer que el sistema ha produït una institució mèdica que hauria de complir certs mínims i estar subjecta a inspeccions i lleis. Però no és així com funciona.Algun visitant ha criticat les condicions higièniques, la manca d’instruments que no són separats i protegits com cal, les agulles d’injecció utilitzades per més d’un pacient, la manca i els límits excessius d’assistència mèdica, la falta de mesures protectores. De fet, la Institució que visiten els voluntaris ha esdevingut un museu de la pobresa i misèria humanes, enlloc de ser una denúncia lluitant pels drets dels pobres en una situació tan dura com inevitable. L’humanitarisme de Teresa no incloïa elements de crítica o millora social. Un visitant explica que havia vist com les monges netejaven i banyaven un home en una banyera, però els escalfadors d’aigua eren insuficients i les monges acabaven omplint la banyera amb aigua freda. El visitant, esverat, els va oferir que sabria com obtenir ajut per comprar escalfadors millors, però una monja li va respondre que no, que ho feien tot com Jesús voldria. Sense ser important o representatiu, aquest cas simbolitza la situació. El que caldria seria una institució amb participació de metges i infermeres a l’estil dels Hospicis occidentals. I la caritat, dedicació i treball de les monges seguirien essent necessàries i no farien nosa.

La qüestió dels diners
Avui en dia, l’orde fundat per la Mare Teresa és molt gran i admirat i rep donacions molt importants de tot el món administrades des del Vaticà. No se’n sap res. Tristament és molt difícil fer entendre a les monges, que haurien de saber- ho tot sobre la misèria humana, que el perill de corrupció és tan gran dintre les obres de caritat com entre els polítics. Un dia o altre, un senyor o senyora acaben decidint que amb la feina tan important que fan i els milions que troben, també es mereixerien alguna recompensa. Ha passat moltes, moltes vegades i seria fàcil trobar exemples i el secretisme de la Cúria Vaticana és perillosíssim. No se sap res ni ensenyen comptes.
Si no canvien i no es fan públics, que Déu els protegeixi.

La qüestió dels miracles

La llei canònica vigent exigeix un miracle atribuït a la intercessió del difunt per a la beatificació i un altre després de la beatificació per a la canonització que ha rebut avui Teresa de Calcutta. El segon miracle de la Mare Teresa és controvertit. Es tracta de la curació d’un càncer a una dona índia. Algun metge va dir que no era cap tumor maligne sinó un quist i que havia estat eliminat pel tractament mèdic. El marit es va manifestar en suport d’aquesta interpretació. L’Església diu sempre que hi ha investigacions profundes abans d’acceptar el miracle, però resulta que quan consulten un expert independent no pregunten mai si hi ha un miracle, sinó si hi ha una explicació natural de la curació. És molt diferent. Els metges podrien escriure llibres amb coses que han passat o ells han vist i ningú pot entendre. Ara el marit ja s’ha corregit i diu que sí que era un miracle. No seria més digne canonitzar, quan cal, sobre la base de què un home o dona candidats han dit i fet en vida? La Mare Teresa en tindria prou.

Joan Gil