18 juny 2016
Vivint a Fort Worth, prop de Dallas
Un pou d´extracció de gas a Fort Worth
Estàtua noucentista al lloc on la Pantera fou vista fent la migdiada originalment després de la Guerra Civil davant la Courthouse del Comtat de Tarrant
Un nét meu admirant el Downtown de Fort Worth des del meu balcó
Ja fa prop de tres anys que vaig deixar Nova York i visc a Fort Worth, ciutat que molts Americans coneixen només perquè l’aeroport principal es diu
Dallas-Fort Worth (DFW). Tenim moltes autopistes connectant FW amb Dallas i tenim un tren suburbà que funciona molt bé. Hom no pot dir que FW sigui un suburbi de Dallas, que està (segons on hom vulgui anar) a unes 30 o 35 milles. Per cotxe hom triga com a mínim uns 50 minuts (i com a màxim moltes hores). És més complicat que simplement tractar FW de suburbi. Dallas presideix com a cap visible una comunitat inventada pel Servei Federal d’Estadística i anomenada Metroplex. La nostra regió havia estat coneguda sempre com Texas del Nord, una zona molt rica amb grans jaciments de gas natural, molts bancs i multinacionals. El Metroplex és enorme, com mitja Catalunya i van decidir inventar-se el nom Metroplex, que fa més impressió,i està presidit per Dallas al bell mig. El Metroplex té més de set milions de residents, Dallas només un milió dos cents mil i Fort Worth per ara sols vuit cents mil però està creixent molt ràpidament. La resta viu a altres ciutats. No obstant els pocs residents, Dallas té una skyline impressionant i un tràfic odiós i desorganitzat i està mal protegida contra els desbordaments del riu Trinity. La nostra Skyline, com ensenya la foto al damunt, és molt mes modesta i el Downtown molt més avorrit, amb poques botigues, però no cal anar-hi. Anuncien molt una Plaça anomenada Sundance Square, amb petits sortidors d’aigua perquè els nens hi juguin que jo trobo kitsch. També hi ha un mural amb vaques horrorós.
Una cosa inesperada que crida l’atenció als visitants es l’existència d’interseccions, entrades i sortides d’autopistes extraordinàriament espectaculars, a vegades amb 7 o 8 pisos, que semblen verdaders gratacels altíssims. La pendent és molt gran, fa molta por d’equivocar-se i les corbes són molt fortes. Els carrils en direcció oposada passen molt a prop, a una altura lleugerament diferent i sembla emocionant com un parc d’atraccions. En qualsevol cas, les muntanyes russes del parc “Six Flags” son visibles al costat de l’autopista principal entre FW i Dallas i hom no pot estalviar-se la comparació.
La ciutat de Fort Worth és immensa, ben organitzada i molt ben protegida contra inundacions. La gent de Dallas sovint ens menyspreen i es pensen que no som res i demanen crèdit per coses que són nostres. No heu sentit dir mai que American Airlines, l’aerolínia més gran del món està a Dallas? Doncs no: la trobareu a FW. Em recordo d’una sèrie televisiva recent ambientada a Dallas. Una noia amb pocs diners demanava veure cases a una amiga que treballava facilitant habitatges de lloguer. L’amiga, veient el petit pressupost disponible, responia indignada: És que vols que t’ensenyi cases a Fort Worth? Vinga, senyora, que ja voldria vostè viure tan bé com nosaltres!
Tenim unes quantes multinacionals. I la nit abans del seu assassinat, el President John F Kennedy va aterrir a un aeroport de FW amb la Jackie i va dormir a un Hotel que encara existeix a Main Street. L’endemà va volar de FW al Love Field de Dallas (que és com volar de Badalona a Barcelona) i va fer un passejada triomfal electoralista en cotxe descobert per Dallas. Només venia a demanar vots i deixar-se veure amb la Jackie, una dona molt popular. Fou assassinat quan el seu cotxe ja sortia de Dallas. El seu assassí jau a un cementiri de FW.
Coses més actuals? Als EUA hi ha dues fàbriques federals per imprimir tots els bitllets de dòlar. Una està a Washington DC i l’altre aquí. Vaig visitar la nostra l’altre dia. Em van ensenyar una pila de paquets al costat de la maquinària i em van assegurar que estava veient mil milions de dòlars. Només veient. No fan pagar per entrar, però no em van donar res de record, ni una mostra del producte. Oferien a la botiga de records els bitllets de dos dòlars, que són difícils de trobar, a bon preu.
Hi ha moltes bases militars a la ciutat i una tradició militarista forta. Tenim aquí la fàbrica que produeix tots els avions de les sèries F, inclòs el famós model F35, l’arma més cara en la història del país, un avió que vola a 1.8 mach i és invisible al radar. Diu que els vendran a 300 milions la peça, potser amb rebaixes per als països de l’OTAN. Quin progrés tan gran! No és cap secret. Els diaris locals en parlen i ofereixen feina. Jo em vaig acostar a veure de lluny el lloc i em van desorganitzar el navegador Google que tinc al cotxe. No es poden fer bromes amb aquesta gent i tenen molta tecnologia. Ni tan sols m´havia acostat a la porta.
El lloc més turístic de la ciutat és l’ Stockyard, poblat per bous, bars-restaurant i cowboys en uniform i a cavall (sense pistola). La ciutat fa molts anys abans de trobar el gas, havia esdevingut un centre principal en el subministre de bous per alimentar la població americana. Cal saber que gràcies a això la ciutat és un nus ferroviari molt important per trens de càrrega. Hi ha gent que es pensa que no hi ha trens als EUA. Hi ha una xarxa molt considerable que és propietat de les companyies de trens de mercaderies que es neguen a acceptar trens de passatgers i estableixen que aquests s’han d’aturar sempre que un tren de càrrega necessiti la via. Voldria algú establir un TGV entre Dallas i Houston (com entre Los Angeles i San Francisco, o Washington i Nova York), però hi ha molts adversaris. El país no té tants diners com Espanya.
El negoci de vendre bous es va ensorrar catastròficament al final de la Guerra Civil perquè durant la contesa havien venut només a l’exèrcit Confederat. Com que no quedava feina, la població va caure a uns 200 residents. Un periodista famós de Dallas va venir a veure què passava i se li va acudir escriure que havia vist una pantera (!) dormint a la pols davant la casa de govern de la nostra Tarrant County. El lector deu saber que no hi ha panteres ni a Texas ni enlloc als EUA. La cosa va fer gràcia i va esdevenir famosa. Hi ha dues escultures de panteres noucentistes al lloc de l’observació i la policia du una pantera pintada a l’escut. A vegades FW s’anomena la Ciutat de la Pantera i molts equips esportius d’escoles s’anomenen Panteres.
La ciutat ja està construint un projecte faraònic desviant a un lloc el riu per crear tocant al downtown una illa artificial amb habitatges d’alta densitat, un llac, canals com a Venècia, un estadi petit de bèisbol, una marina i botigues per peatons (que són una espècie gairebé desconeguda a Texas). Us imagineu el nom de la futura illa? Segur que sí: Illa de la Pantera.
Arribem a una cosa rara que potser sorprendrà a molts lectors. FW i algunes altres ciutats del Metroplex estan damunt de la bossa de gas natural més gran de la nació. Molts residents cobren royalties de la companyia que explota el gas sota els seus jardins. Com a conseqüència els pous d’extracció estan repartits dintre del casc urbà per tot arreu. Prop de casa n’he trobat cinc, un d’ells el de les fotos (al costat d’una residència d’avis), però la companyia diu que n’hi ha 350 (!!!!). Potser us interessaran les fotos. No hi treballa ningú ni fan soroll, ni pudor. Es veuen uns tubs de ferro sortint de terra, uns quants tancs rodons de magatzematge i pantalles de sol per obtenir electricitat per a l’ordinador. Estan sempre a una mena de jardí envoltat per una xarxa metàl·lica. No són ni macos ni lletjos però no molesten ningú. Tothom els accepta i diuen que no hi ha perill.
Jo crec que aquí a FW no cal fer fracking per obrir un pou, i no hem patit gaires molèsties, però a una altra ciutat del Metroplex anomenada Azle sí que es veu que feia falta i es van enregistrar més de 500 petits terratrèmols, alguns causant problemes estructurals a les cases. També molestaven la maquinària, el soroll i la polseguera prop de les finestres dels dormitoris. La gent en va parlar molt però ja no en parla ningú i els pous estan en marxa. I paguen dinerets.
Considereu que es tracta de gas, no de petroli. Curiosament, l’ús domèstic del gas a la ciutat és molt limitat i tot funciona amb electricitat. Com diu el refrany, a ca’l ferrer cullera de pal. Els propietaris expliquen que gràcies al nostre gas, les centrals elèctriques de Texas ja no cremen carbó. Sens dubte, el gas és més net, pero segueix produint CO2 i encara que millori el problema, no el resol. A més diuen que també exporten molt de gas a Mèxic, que sembla que té molt petroli però poc metà.
Una part molt gran de la ciutat al sud-oest sobretot és una verdadera ciutat jardí molt verda, amb grans cases molt maques i jardins amb flors. Els carrers importants van envoltats per parcs enormes molt ben cuidats amb gespa, arbres i flors i gràcies al riu Trinity i les vies de tren a vegades es circula en cotxe per qms pel centre sense interseccions. Altres parts de la ciutat són com la resta de Texas. En general estan bé però hi ha carrers que no estan igual de bé.
Tenim molts barris mexicans i de restaurants i tavernes mexicanes n’hi ha per tot arreu. Hi havia hagut històricament poca població negra, però després de l’huracà Katrina a Nova Orleans, molts negres se’n van anar de Louisiana refugiant-se a Houston i no hi van voler tornar. Per ara, hi ha feina per a tothom. També Dallas fou un centre d’acollida per a vietnamites fugitius després d’aquella guerra tan terrible. Segueixen tenint dos canals de TV en llengua vietnamita.
I em deixo pel final la raó per la que visc aquí: la Texas Christian University, TCU. Veient el nom d’aquesta gran universitat algú a Catalunya es pensaria que és una entitat religiosa, que no és veritat. Moltes universitats americanes velles (Harvard, Brown, Columbia, Chicago, etc) van ser fundades per comunitats religioses sobretot baptistes que necessitaven instrucció pels seus ministres. La majoria van acabar canviant el nom i són laiques però a llocs tan conservadors com Texas no hi va haver forma. En canvi, hi ha universitats confessionals molt religioses com ara Baylor que no ho ensenyen al nom. Recordem també les universitats jesuites. En qualsevol cas TCU (com la Southern Methodist University SMU de Dallas, on està la llibreria del President George W Bush) és una institució laica on dos membres de la meva família són professors titulars de Literatura Anglesa. En aquest moment (2016) la matrícula anual costa prop de 33,000 dòlars, la gran tragèdia de la que parlava Bernie Sanders. Però sorprenentment, hi ha bufetades per entrar. Es poden permetre triar cada any entre molts milers de sol·licitants de tota la nació i fins i tot en part de l’estranger, que hi volen estudiar. Com s’ho fa la gent per pagar? Hi ha molts milionaris aquí. Els ciutadans no somnien amb tenir fills genials o intel·lectuals a Harvard o Stanford: ells prefereixen que tinguin una bona educació a TCU i prenguin el negoci familiar. Quins objectius millors pot tenir un home senzill?
(Aquest apunt és disponible també com a una pàgina)
Adéu-siau
Joan
Una resposta fins a ara
Joan: M’agraden aquestes descripcions que fas dels llocs. Ho fas de forma senzilla i entenedora i ens expliques detalls que no trobarien enlloc més. Jo conec poques coses dels EEUU, no sé anglès i estic poc informat en general del que passa allà. Però llegir-te a tu és com si llegís la cròcica d’un viatge i aquests petits detalls que ens expliques els trobo sempre molt interessants perquè ens apropen a la gent i ens fan entendre millor les realitats dels països. Una altra abraçada, Joan, i ens seguirem llegint.