Els EUA són diferents

Fa trenta anys del desastre de Txernòbil, tan greu que va espantar pel món, però molts dels que en parlen no entenen què va passar i ni el Govern ni les companyies d’energia interessades semblen tenir cap interès en explicar com va anar, perquè, ni si el problema està resolt. No cal dir que aquestes centrals són tècnicament molt complicades però això no vol dir que no es pugui explicar en paraules senzilles el problema de forma comprensible per a la majoria, que hi hauria d’estar molt interessada. Els metges han après a parlar amb els malalts. Hi ha hagut ja un nombre modest però considerable d’accidents nuclears amb víctimes i resultats cruels que no està limitat als tres desastres més coneguts. Per trobar un llistat exhaustiu només cal anar a l’article de la Wikipedia “International Nuclear Event Scale” de la Comissió Internacional de l’Energia Atòmica.

El perill central i tendó d’Aquiles: la refrigeració d’emergència
Totes les centrals energètiques produeixen calor, el qual serveix per generar vapor que mou una turbina i genera electricitat. El problema tècnic més gran que hi ha és controlar en tot moment la temperatura del reactor. El problema és tan seriós com difícil i es troba al centre de totes les mesures de seguretat. Si la refrigeració cessa en un període brevíssim que és difícil de trobar explicat però sembla ser un temps al voltant d’uns 15 o 20 segons (per exemple per culpa d’un desastre), el sistema immediatament dóna l’ordre SCRAM per aturar en l’acte la reacció nuclear. Dissortadament això no vol dir que la refrigeració ja no es necessiti. Al contrari, ha de seguir per un mínim d’un o dos anys. Si la refrigeració d’emergència falla, la temperatura puja ràpidament resultant en la fusió del reactor, una explosió i, si la muralla de contenció no aconsegueix evitar-ho, l’alliberació de materials radioactius a l’exterior. El procés s’anomena “meltdown” i sovint acaba fent un forat al sòl a més de destruir l’edifici. El pitjor problema pel públic, és sens dubte la sortida de radioactivitat a l’exterior, que ni a Txernòbil ni a Fukushima ha pogut ser aturada fins el dia d’avui no obstant els anys. Això, que semblava impossible, va passar el Març de 1979 a Three Mile Island a Harrisburg, capital de l’estat de Pennsylvania als EUA, l’Abril de 1986 a Txernòbil, una petita localitat prop de la ciutat de Pripiat a la Ucraïna i el Març de 2011 a Fukushima Daiischi al Japó, relativament prop de Tokio.

No és difícil entendre el problema posat per la necessitat de continuar la refrigeració en cas d’un desastre. És la caiguda de la xarxa elèctrica que alimenta la central com a resultat sovint inevitable del desastre. Enginyers moderns saben designar sistemes de circulació que no poden fallar i si les bombes normals s’aturen, hi ha sempre un segon sistema de reserva operat per dièsel capaç de prendre el control gairebé instantàniament. I aquí rau el problema pitjor de tota la indústria nuclear: amb dièsel o no, cap màquina i cap sistema de control funciona sense electricitat i en cas d’un desastre la central queda sovint desenganxada de la xarxa elèctrica i el sistema d’emergència falla. I el reactor s’escalfa i causa un meltdown, que no es pot aturar. Fins ara les piles elèctriques no estat mai prou poderoses per emmagatzemar tanta electricitat com caldria. A molts ens queda la memòria d’un grup de treballadors heroics a Fukushima estenent un cable elèctric una gran distància des d’una xarxa activa cap a la central destruïda en temps rècord. Era massa tard i l’esforç tan gran no va servir de res. A Fukushima el terratrèmol inicial va causar una destrossa considerable a tres reactors (a més de les piscines d’aigua al sostre on guarden, per falta d’un lloc millor, els cilindres vells radioactius gastats), on les bombes de refrigeració normals es van aturar. Les bombes d’emergència van fallar a dos de tres reactors, però a un dels tres, el sistema dièsel de reserva es va activar tot sol normalitzant un dels reactors i produint prou electricitat per reactivar les bombes d’un segon reactor, que també va quedar controlat. El tercer seguia sense refrigeració i en perill però potser els tècnics haurien aconseguit controlar-lo. No ho sabrem mai perquè en aquell moment el tsunami va arribar i la central no tenia defenses en contra, cosa inconcebible però verdadera que els propietaris no han sabut explicar. El tsunami va destruir tots els sistemes de refrigeració i els tres reactors van entrar en meltdown, causant una explosio ab incendi i una gran catàstrofe quan la muralla de contenció també va quedar enderrocada, permetent la sortida de radiació. I cinc anys després, la tragèdia continua.

La muralla de contenció (containment wall)
És una defensa imprescindible, però caríssima. Delimita un recinte protegit i està feta de capes alternatives d’acer dur i formigó que diuen que podria resistir qualsevol explosiu, potser fins i tot una petita bomba atòmica. Normalment no fa res i en molts llocs probablement no serà necessitada mai. La teoria és que si tot falla i el meltdown té lloc, la radioactivitat no sortirà a l’exterior. Dissortadament a Txernòbil no n’hi havia cap, perquè al govern soviètic li semblava massa cara. A Three Mile Island sí que n’hi havia i va evitar un desastre molt pitjor. La ciutat de Harrisburg, capital de l’estat fou evacuada per prevenció. Només hi ha haver una escapada de radioactivitat a l’aire, dels efectes de la qual no sabem res. Jo vivia a 100 milles del reactor i recordo l’humor d’una emissora de ràdio que va aguantar transmetent des de Harrisburg no obstant l’evacuació. Deien coses com “La temperatura actual, mil graus i pujant! El sol, molt fort. El cel brillant i lluminós” Hi ha gent que no perd mai l’humor. A Fukushima, la muralla va resistir bé el terratrèmol però fou destrossada pel tsunami.

Resum: què va passar a Three Mile Island
En principi és fàcil d’explicar: una vàlvula inesperada, probablement innecessària que connectava el sistema de refrigeració amb una càmera amb buit, buidant en cas de ser oberta els tubs de líquid refrigerador, es va obrir. La refrigeració era impossible perquè les bombes no tenien cap refrigerant. Era la matinada amb un equip poc preparat que no van entendre què passava. Va resultar que cap d’ells havia entès les explicacions del fabricant i que no sabien què era la vàlvula ni podien interpretar què passava. Estaven substituint cilindres radioactius gastats al reactor, on ja havien ignorat altres mesures de seguretat, cosa que va empitjorar la situació. Desesperats, els treballadors de guàrdia, sense entendre res, van intentar cridar per telèfon superiors amb més coneixement, però van trigar unes tres hores abans que es presentés al lloc un enginyer capacitat per prendre control i dirigir l’operació de salvament. Hi va haver un verdader meltdown, el primer de la indústria, però com queda dit la muralla de contenció va aguantar i salvar el dia. Un suspens molt gran per a la direcció tècnica. Qui diu que els humans no fallen?

Resum del cas Fukushima
Aquesta central estava a un territori on els terratrèmols i els tsunamis (l’ona d’aigua altíssima que entra a terra firma degut a un terratrèmol sota el pis oceànic) eren freqüents. La protecció contra terratrèmols estava bé i va aguantar relativament l’embranzida del terratrèmol, amb el qual les conseqüències haurien estat limitades, però no obstant estar tan prop de l’ocèan, no tenia cap defensa contra tsunamis. Perquè gastar tants diners en una cosa que no servirà mai de res? La companyia elèctrica havia rebut moltes protestes per això i per deficiències que van ignorar. Les conseqüències les patirien altres. Un detall interessant és que en un moment van arribar a preveure l’evacuació total de Tokio! Seria important publicar els plans d’evacuació al voltant de centrals nuclears. Voluntàriament, no ho expliquen mai.

Resum de Txernòbil
La guerra freda fou sovint irracional i dirigida més a atiar problemes que a resoldre’ls. Fonts occidentals havien avisat que les centrals soviètiques eren perilloses. A Àustria hi havia una queixa contra una central situada a Txecoslovàquia però massa prop de Viena. Un dels problemes més evidents era que els soviètics no construïen muralles de contenció, sens dubte pel preu extravagant. Hi havia la memòria d’un desastre nuclear mal estudiat en 1957 al voltant de la base militar de Kistlyn que va forçar l’evacuació de 22 petites ciutats. Però sembla absurd gastar tants diners en una cosa que no serviria mai de res (a diferència per exemple de les armes nuclears).

Els físics i enginyers que treballaven a les centrals ho sabien millor que ningú. El verdader problema era naturalment el sistema de refrigeració d’emergència, que veien que no estava ben resolt i preocupava. Les bombes que continuarien el refredament del reactor durant una emergència greu eren naturalment dièsel només que trigaven uns 60 o 70 segons per activar-se. Sembla ràpid, però no pas per aturar un meltdown que segons diuen podria començar als 15 segons. Els enginyers locals van desenvolupar un projecte basat en la creació d’una mena de cascada d’aigua que activaria instantàniament una dinamo generant suficient electricitat per fer funcionar les bombes gràcies simplement a la força de gravetat. Havien discutit el projecte fatal amb experts i consultants que l’havien aprovat. Van construir el sistema i van intentar provar-lo tres vegades. En aquest moment, sentit comú i prudència elemental, considerant el perill, hauria manat suspendre el projecte i convocar un altre grup d’experts per modificar-lo o suspendre’l per sempre. Enlloc d’això, afirmaven tenir un mètode seguríssim per activar la refrigeració d’emergència. (Llegiu si us interessa l’afegit al final). I van posar Txernòbil al mapa. És sempre commovedor veure la gent que en el servei de la seva comunitat van exposar-se voluntàriament i acceptar no el perill sinó la mort segura. Particularment emocionant és la memòria dels aviadors que van volar a poca altura sobre la central deixant caure aigua sobre l’edifici en flames i dels bombers que van acostar-se a peu a la central ja destruïda i incendiada. Diuen que ningú els va explicar la situació, però és que algú no sabia què hi havia a l’edifici?

Una emissora de tele ahir va difondre una còpia enregistrada del missatge a la població de Pripiat manant l’evacuació immediata (abandonament de fet) que, segons l’ordre d’evacuació seria només per tres dies. Acabava recordant als ciutadans que havien d’apagar el llum i tancar les aixetes abans d’anar-se’n. Si no ho haguessin fet, els llums seguirien encesos trenta anys després.

Comentari final
Evidentment el problema energètic lligat a l’escalfament global és un dels més greus i difícils que pateix la humanitat i no sabem què fer i molts governs i gent poderosa es neguen a fer res. Com que no sembla que estigui a punt de ser resolt, caldria interessar-se més per la seguretat de les centrals que tenim, donat que ningú està disposat a viure sense electricitat. I caldria exigir més explicacions dels perills i sobre què fan per protegir-nos. Acaben sempre dient que protegir-se millor per coses que no passaran mai acabaria doblant el preu que paguem. Jo crec que els residents de Pripiat i de Fukushima ho haurien acceptat. Per no dir res dels morts.

Afegit
Acabo de llegir a una revista una descripció detallada dels darrers moments de Txernòbil que van conduir al desastre. Com a Three Mile Island, la causa torna a apuntar a treballadors nocturns amb experiència i coneixements insufficients. Els tècnics pretenien que havien desenvolupat un sistema perfecte i més segur per canviar de refrigeració normal a refrigeració d’emergència i ho volien demostrar aprofitant que els cilindres amb l’urani estaven gastats i calia replaçar-los. Incomprensiblement, van encarregar fer el canvi a l’equip nocturn, que no tenia prou experiència. Van començar aturant el sistema que controlava les bombes d’emergència, cosa que fa por només de pensar-hi, però que era el propòsit de la demostració. Aleshores van anar al reactor i per raons que no en sé prou per entendre van empènyer els cilindres d’urani profundament cap a l’interior, massa al fons com sembla. Van veure amb horror com l’activitat del reactor quèia fins al punt de no produir prou electricitat per mantenir l’activitat de les bombes de refrigeració normals. Recordem que la refrigeració d’emergència estava desconnectada. Hauria estat el moment de plegar i cridar una autoritat, com molts treballadors volien, però un supervisor va manar tirar endavant. Van intentar recol·locar els cilindres en la posició original, però el reactor no va respondre com esperaven i van acabar buidant els tubs de refrigeració de líquid. Ja molt espantats van practicar l’SCRAM, l’atur immediate de la reacció nuclear. Massa tard i sense refrigeració. La primera explosió ja molt greu va precedir en minuts la segona, desastrosa. Milers van morir, cents de milers es posarien molt malalts. Curiosament i contràriament a allò que molts lectors podrien pensar, els reactors de la central que no van ser afectats van seguir en operació fins l’any 2000. Els treballadors cobraven sou triple i no expliquen quants anys van viure. La zona fou tancada però uns centenars de persones hi van tornar i fins i tot mengen productes agrícoles crescuts localment.
I els propietaris de les centrals actuals poden garantir que els treballadors en saben prou, i no passarà com a TMI o Txernòbil? Tots dos van ser el resultat predominant d’errors humans. El famós Simpson treballa a una central nuclear.

Joan Gil

Qualsevol aficionat a l’esport nord-americà sap què és un “slump”. La paraula no és fàcil de traduir. En principi vol dir “declivi” però en el sentit de crisi inesperada, de marxa enrere. “Slumps” passen alguna vegada a tots els esports i probablement a tots els atletes individuals. Hom assumeix que un slump és una cosa temporal que passarà, com un sot inesperat a la carretera, cosa que no sempre és veritat. Un equip que ho guanyava tot, ara perd tots els partits; un atleta invencible ara no pot batre ni tan sols un principiant. Tot això són exemples d’slumps. No se’n sap mai la causa ni quant temps duraran ni són fàcils de resoldre. El problema està sempre al cervell, la famosa “ment”. Qualsevol activitat física demana una coordinació i concentració total del cervell i a vegades el cervell falla i no hi ha res a fer, i sovint el problema s’escampa sortint del cap d’un sol responsable fins tocar a tots els companys. Quan una peça essencial cau, totes les peces cauen.

Perquè passa això? Diguem que un jugador pateix una crisi a la família i de sobte ja no pot marcar gols. On està la lògica? Com es diagnostica i què es pot fer? O imaginem que un jugador que guanya deu milions, s’enrabia perquè el govern i els jutges li volen prendre dos milions que ha guanyat ell tot sol i fins i tot l’amenacen a ell i als seus parents amb la presó. Val la pena seguir treballant per res en un món així?

Hi ha una sèrie televisiva de la cadena americana Showtime anomenada “Billions” que sembla explicar-ho. El tema és una confrontació a mort entre el propietari d’un Fons d’Inversió dels anomenats “Voltors” i el Fiscal federal de NY Sud que el vol ficar a la presó per lladre i estafador. La sèrie que ja ha acabat la primera temporada amb un empat entre tots dos, sembla molt ben informada i revela coses poc conegudes. Una d’elles és que el fons d’inversió emplea un psiquiatra (una dona en aquest cas) per fer regularment l’anàlisi psicològic i oferir suport als membres amb més responsabilitat de l’equip d’inversors. Així eviten slumps i si algú hi cau, rep una psicoteràpia senzilla de suport per ajudar-lo a sortir-se’n. El “malalt” aprèn a identificar i formular el problema que l’està cremant per dintre, a vegades a casa, a vegades amb els companys de feina, o amb la llei o amb el cap de la secció o de la companyia. No trobarà ell mateix sempre una resolució (sovint impossible, sobretot si el problema és a la feina) però serà capaç d’identificar una adaptació racional per sortir-se’n. Al final, el psiquiatra l’acomiadarà a l’americana dient-li que gràcies a la psicoteràpia ha esdevingut un tigre invencible i que ja pot sortir a lluir-se i ensenyar al món tot el que ell pot fer. Potser alguna vegada fins i tot fa tocar per l’altaveu alguna marxa triomfal patriòtica. Perquè un metge psiquiatra i no un psicoterapeuta que seria més barat? Pel la garantia del secret mèdic, que fa que un metge no pugui en cap cas trair els seus pacients explicant res a la companyia ni pot compartir els secrets que ell coneix. Els empleats disfruten dels serveis d’un analista privat, confidencial i individual, fàcilment assequible. A la sèrie diuen que un psiquiatra especialitzat en això, professional i competent, és molt buscat i que les companyies paguen molt bé. Deu ser veritat. Naturalment si l’slump afecta a tot un equip (que ha notat la defallida d’un membre clau i potser no en coneix cap explicació) el problema és molt més difícil i no expliquen què cal fer. Potser en Luis Enrique ho sap.

Jo crec que és veritat que aquests analistes existeixen com ensenya Showtime. Tothom que fa esports coneix la importància de la concentració amb el cervell, sense la qual ningú pot destacar. Diguem que un usuari té a casa coses com un impressor, altaveus, una mouse, USB, etc, tants jocs electrònics com vulgueu. Però sense ordinador tot això no serveix de res i el cervell humà, un ordinador poderosíssim, està molt exposat a atacs emocionals contra els quals se sent indefens. Pensem en una persona que pren la bici o es llença a l’aigua, sense por, sabent que domina aquestes dues situacions, i tot va bé. Però si té por, podria prendre mal.

Hi ha molts exemples de slumps. Vet aquí dos exemples de slumps individuals incurables que van acabar amb carreres molt exitoses:

Monica Seles
Fou una tenista, Nr 1 del món en 1992 i 1993, que semblava invencible. Havia destronat la Steffi Graf i anava de camí a esdevenir una de les millors jugadores de tots els temps quan un home malalt del cap va tallar en sec la seva carrera. A casa la miràvem sempre quan sortia a la TV. Encara la veig a la pista, balancejant-se una mica ajupida amb les cames obertes i un somriure gairebé de burla a la cara, com si digués a l’adversària “Llença’m la pilota i ja veuràs que et passarà.” La noia tenia una disciplina i capacitat de concentració extraordinàries. Quan deia que podia fer quelcom, ho aconseguia sempre per difícil que fos.

La Monica Seles era una hongaresa ètnica (ara, ja una dona madura, ha recuperat aquesta nacionalitat). Havia nascut a Novi Sad (Sèrbia) i va ser ciutadana de la difunta Iugoslàvia gairebé durant tota la seva carrera. Ara està també nacionalitzada als EUA. Havia guanyat un French Open a la tendra edat de 16 anys i va esdevenir Nr 1 del món quan encara tenia només 19 anys. En total durant la seva breu carrera havia guanyat 9 Grand Slams (les competicions més importants). Va desallotjar de la cimera la gran tenista alemanya Steffi Graf. I aquest fou el seu gran problema.

Steffi Graf havia guanyat involuntàriament el cor d’un home malalt del cap que la seguia per tot arreu i que patia veient com Steffi no podia plantar cara a la Seles, que ja era acceptada com la millor. Així i tot, els empresaris es fregaven les mans veient una rivalitat entre les dues dones que podria durar molts anys i ser molt lucrativa. Potser a algú li semblaria que el cas és comú i vulgar, simplement un senyor rebutjat per la dona que ell s’estima, cosa que passa sovint, s’arregla tot sol i no té gaire importància. Però hi ha alguns pocs casos on l’home, que podria patir esquizofrènia pot esdevenir un perill greu. És evident que acostar-se a parlar amb una persona tan famosa com la Sra Graf era probablement impossible i que cartes o telefonades serien interceptades per alguna secretària que respondria enviant una foto. Però aquests malalts es pensen que la dona desitjada els correspon, tot i avisant que de moment li és impossible reunir-se amb ell perquè està vigilada però que vol continuar i aprofundir la relació. Es pensava ell que havia desenvolupat un sistema secret de comunicacions amb l’estimada fent senyals des de la pista i usant certes paraules a entrevistes que només eren per a ell. I un mal dia a Hamburg aquest home va saltar a la pista amb un ganivet i va apunyalar la Monica Seles a l’esquena. Fou arrestat immediatament i presentat a un jutge, però només va rebre tractament psiquiàtric sense anar a la presó. La supremacia de la Seles, en canvi, va acabar. Ell havia guanyat.

Monica Seles va viure apartada de la llum pública per dos anys. La ferida era seriosa però no va amenaçar la seva vida ni va causar injúries permanents. No es reconeixia cap problema físic que pogués acabar amb la carrera. En canvi, emocionalment va quedar destrossada. Molt espantada al començament, fou diagnosticada al poc temps amb la síndrome de l’stress post-traumàtic (com molts soldats que tornen de la guerra) que va haver de ser tractada. Era molt jove encara. Va tornar a la competició gairebé als tres anys de l’atac i aviat esdevingué clar que ja no era la mateixa. La ferida no havia deixat cap seqüela física però ja no jugava com abans i havia perdut la seguretat i confiança. Va guanyar algun torneig però la carrera va acabar amb poca glòria. Un slump del que no hi va haver escap.

Eldrick (Tiger) Woods
Tiger Woods és un nord-americà de raça molt barrejada (negre americà, tailandès, xinès) que ja molt jove d’estudiant havia cridat l’atenció amb els seus èxits com a jugador de golf. Un cop esdevingut professional va guanyar tot seguit, entre altres, el Masters de Geòrgia i fou aviat proclamat per la premsa aduladora el millor golfista de tots els temps. Els periodistes van escriure amb un entusiasme extraordinari (potser un xic exagerat) i Tiger obtingué immediatament contractes comercials per molts milions, esdevenint un dels esportistes més rics i millor pagats dels EUA. La carrera anava molt bé, però va tenir mala sort patint lesions serioses que requerien cirurgia ortopèdica.

La seva bona sort es va acabar el Novembre 1997. Estava casat i tenia fills amb una dona noruega rossa, molt atractiva, la qual un dia es va atipar de les escapades sexuals contínues de Tiger. Hi va haver una baralla molt seriosa. Segons sembla (no hi ha testimonis) en un moment donat la dona va amenaçar en Tiger amb un bastó de golf. L’home es va retirar, fugint i tancant-se al seu auto, però la dona enrabiada el va perseguir trencant amb el pal el vidre d’una finestra de darrere de l’auto intentant fer-lo sortir. El cotxe es va posar en marxa i va topar contra un sortidor d’aigua pública, causant una inundació, fent molt soroll i despertant els veïns, que van trucar la policia. No hi va haver forma d’aturar l’escàndol i els articles de premsa aquesta vegada foren molt hostils. Tots els patrocinadors comercials li van tallar en l’acte els contractes i tots els pagaments publicitaris, mentre un seguit de dones, algunes de mala reputació, donaven entrevistes descrivint les seves relacions amb Tiger de forma poc amistosa. L’esportista va decidir desaparèixer de la vista pública. La seva dona el va divorciar.

Quan va tornar, era evident que havia caigut a un slump molt greu, perdent cada vegada que jugava. La premsa que el va crear, ara gaudia explicant com Tiger ho perdia tot i com ja no era ningú. Exageraven. Sense arribar a recuperar la categoria anterior, el 2012 va tornar breument a ser el Nr 1 del món, però va haver de plegar per un nou problema a l’esquena que va necessitar cirurgia. Es va recuperar i va tornar a jugar golf, aquesta vegada ja molt malament. De fet algunes competicions ja no el volen deixar jugar perquè els seus resultats semblen massa baixos per participar a aquesta categoria. I la premsa segueix burlant-se d’ell. Primer el van cuidar i engreixar com un porquet i ara el fiquen a l’escorxador. L’slump l’ha ensorrat segons sembla per sempre.

Joan Gil

Parlant de Puerto Rico, els espanyols semblen interessar-se només per la llengua dels nadius que ells veuen amb molt més entusiasme que la nostra que no sembla ser igual d’important i ha gosat coexistir per segles. Es pensen, absurdament, que l’espanyol parlat a aquest territori juntament amb els milions d’immigrants pobres, legals i il·legals que viuen als EUA, els obrirà la porta a entrar en triomf a la potència hegemònica i fer tot el país bilingüe. Fins i tot hi ha qui voldria proclamar l’espanyol oficial, cosa que no s´ha fet mai ni amb l’Anglès, una proposició tan ridícula que fa riure. Molts preferim interessar-nos per la vida, lluita i patiment de Puerto Rico i de tots els hispans. El nostre inoblidable Pau Casals, un dels millors cel·listes de tots els temps, era fill de mare porto-riquenya. La seva família havia lluitat per la llibertat i independència de l’illa. Un parent havia mort executat per les autoritats colonials. Establerta al Vendrell per raons familiars, aquesta dona es va identificar immediatament amb el nacionalisme català, com va fer sempre el seu fill Pau. Arribat l’exili, Casals va triar establir-se a Puerto Rico, pàtria de la seva mare, evitant qualsevol tracte amb el franquisme.

Avui en dia, la mala gestió dels politics porto-riquenys, les picabaralles polítiques contínues, la corrupció i l’absència evident d’una classe dirigent han empès el país al bord d’un desastre. Un membre de l’administració Obama els ho va advertir recentment: estan prop d’entrar a una espiral de la mort (així mateix) sense cap possibilitat ni avals per repagar el deute en aquest moment, amb contracció econòmica, absència total d’inversions estrangeres i emigració massiva als EUA que els deixa sense base fiscal i sense prou treballadors per recuperar-se. El Congrés Nord-americà hauria hagut d’intervenir ja fa temps, però la constel·lació ideològica republicana radical ha anat endarrerint la discussió fins que hi ha hagut raó per témer un desastre per molts fons de pensions americans el proper 1 de Juliol. La situació actual és la següent: el Banc que fa d’Hisenda a PR té en l’actualitat a la caixa un total de només 562 milions de $ en efectiu i això és tot. El 1 de Maig han de pagar 422 milions, però si ho fessin es quedarien sense poder pagar els sous ni mantenir els serveis públics ni les pensions. Sobretot: el 1 de Juliol venidor haurien de pagar un altre deute de 2,000 milions (!!!). Al final, els Congressistes de Washington han entès que sí que potser cal fer alguna cosa. Veient que la llei federal triga i no arriba, el Parlament de l’illa ha proclamat unilateralment un moratori al deute, que ningú sap si és legal o no i vol dir que els bancs hauran d’esperar. No s´hi veuen gaires alternatives.

La Cambra de Representants i l’Speaker Paul Ryan
El nou Speaker (President) de la Cambra Baixa i Cap de l’oposició és Paul Ryan, un llibertari de dretes i un home de grans dots personals amb molts amics. El problema és que no sembla haver-se fet amb el control de la cambra i ja mesos després del seu accés al càrrec encara no ha aconseguit fer aprovar pels seus coreligionaris republicans indomtables cap llei important. Ara sembla que amb el cas de Puerto Rico finalment ho aconseguirà. Els representants de PR havien demanat que el Congrés els autoritzés a servir-se del Capítol 11 de la Llei Americana de bancarrotes, utilitzada recentment per Detroit. Això hauria permès, sota la supervisió d’un jutge, renegociar els deutes fent un plan sense consultar amb els creditors i prohibint querelles legals mentre el procés estigués en marxa i atorgant a nous creditors garanties que nous préstecs serien re pagats abans que els vells. El Congrés s’hi va negar sense donar explicacions, potser d’esma, per hostilitat. Ara es tracta d’escriure una nova llei per renegociar els deutes i tornar a equilibrar el pressupost.

Un dels darrers apunts previs fa dues setmanes havia descrit com l’Speaker i el Departament del Tresor havien sotmès a la Cambra de Representants un projecte de llei duríssim, que entre altres coses preveia establir un Comitè Federal de 5 homes amb poder gairebé absolut sobre les finances de l’illa. Davant els crits de protesta de PR i els seus representants i les constants acusacions de Colonialisme, el comitè que prepara la llei a la Cambra de Representants (el Natural Resources Committee) ha afluixat una mica. Ara el Comitè de Supervisors Federal tindrà almenys 7 membres i potser més, si cal i la seva autoritat ha estat reduïda una mica. Hi ha sens dubte violacions de la Constitució de PR, però el Congrés té dret legal a fer-ho i no hi ha cap recurs legal contra les seves decisions. El Comitè de Supervisors Federal quedaria automàticament dissolt el dia que PR aconsegueixi vendre obligacions a un mercat lliure.

Un problema greu es el de l’anomenat cramdown, una paraula molt americana que vol dir més o menys reducció sota pressió. Vol dir el dret de pagar menys del valor nominal del deute, diguem per exemple 50 cèntims per cada dòlar. Els ultraconservadors s’hi neguen absolutament perquè tenen por que algun estat amb problemes seriosos com ara Illinois demani el mateix i que els porto-riquenys ho vulguin abusar per no pagar. Els experts diuen que sense “cramdown” no hi ha res a fer. Altrament només el Comitè de Supervisors podria decidir quin dels dos bàndols pot anar a un jutge o ha de callar, que evitaria que el Govern de PR intenti arreglar-se amb algun creditor contra els interessos dels altres.

I com acabarà? I quins plans hi ha per revifar l’economia? Molt em temo que no n’hi hagi cap. I que quedarà de l’autogovern de la Commonwealth?

El projecte de llei encara no esta sotmès a la Cambra i en consideració de la urgència es preveu que hauria d’estar finalitzat potser el dijous venidor. En aquell moment la Cambra de Representants el discutirà i votarà sobre si acceptar-lo o rebutjar-lo. Si la llei és aprovada, passarà al Senat on hi haurà una nova discussió i un vot. Si el text és canviat, cal enviar la llei a una Comissió de Mediació que proposarà un text nou i les dues cambres tornaran a votar. Si la llei és aprovada, el President Obama la podrà firmar. I els porto-riquenys sabran què els espera.

Joan Gil

Tags: Bancarrota, Deutes, Puerto Rico

Amb motiu de la desgràcia recent a la ciutat de Brussel·les, alguns comentaristes han fet referències negatives a la competència de la policia belga. Sigui com sigui, és impossible oblidar el cas esgarrifós de Marc Dutroux entre 1995 i 1996. Potser algun lector no sap qui era (o és, perquè segueix molt viu), però tots els belgues se’n recorden. Molts Valons que tenien el mateix nom van anar a un jutge a canviar-lo. Dutroux era un psicòpata criminal, un home tan cruel com malvat, al final condemnat a la seva ciutat per sis violacions de nenes petites seguides per captura i tortura, quatre d’elles assassinades, per l’assassinat d’un còmplice, tràfic de drogues, robatori de cotxes i actes similars no especificats als països central europeus on venia els cotxes robats. Com la majoria de gent amb la seva condició, era una persona d’intel·ligència poc comú, amb una audàcia i falta de vergonya que el feien invencible. Amb la seva burla (o més ben dit escarnide la policia impotent que el perseguia, va aconseguir aterrir la població local, desfermar una crisi social amenaçadora (amb una manifestació de 200,000 ciutadans a Brussel·les) amb histèria col·lectiva i premsa boja i va destruir la carrera de ministres i autoritats.

A la ciutat de Charleroi
Charleroi (“Carles Rei”), anomenada així en honor de Carles II, darrer rei de la casa d’Àustria espanyola, fou al segle XIX una ciutat industrial negra (pel carbó que usaven les fàbriques) al cor de Valònia, 50 qm al sud de Brussel·les, que va patir molt al segle XX per la guerra i per l’ensorrament de la indústria pesada. En l’actualitat té certa nomenada negativa pel crim i l’atur que hi ha. En Dutroux era un electricista amb cinc fills, des de sempre un criminal de carrera, que havia començat amb petits delictes contra la propietat, sovint castigats per la llei amb clemència i comprensió extraordinàries. Va cometre els seus crims en dues sèries separades per una breu estada a la presó. Amb la complicitat de la seva dona, va començar a raptar i violar nenes (cinc en aquella primera vegada). La policia el va enxampar i fou condemnat a tretze anys i mig, però fou alliberat per bona conducta després de només tres anys (!!!). Els psicòpates saben fer de bons minyons quan cal.

Acabat de sortir de la presó, va anar a veure immediatament un psiquiatra, que el va declarar incapacitat per raó de malaltia mental. Això li va donar dret a una pensió vitalícia del govern, que li permetria fer una segona carrera criminal amb tranquil·litat i amb una pensió. A més, va obtenir repetidament de l’oficina del psiquiatra receptes per medicaments que ell utilitzaria per estabornir les víctimes. Al mateix temps, va ampliar les seves activitats com a lladre i exportador d’autos de luxe i negociant de drogues. Tot va anar molt bé. Guanyava tants diners que va comprar set cases a les quals cometria molts dels seus crims i enterraria les víctimes. Preparant-se per la segona ronda de raptes de nenes menors, va excavar al seu soterrani una masmorra diminuta (2.4x1x2.6 metres) accessible per una porta disfressada d’estanteria, on tancaria, i de fet va tancar, les presoneres.

En total va raptar aquesta segona vegada després de sortir de la presó i cobrant una pensió en una mica més d’un any sis nenes (entre vuit i divuit anys) quatre d’elles assassinades després de patir maltractes sexuals, sovint enregistrats en vídeos pornogràfics que possiblement van circular comercialment.

Dues nenes de vuit anys van passar molt de temps tancades a la masmorra, potser un any. En Dutroux va sortir de viatge encarregant a la dona que alimentés les presoneres, però ella no ho va fer dient que entrar a la masmorra li feia por. Les nenes van morir de fam i foren enterrades al jardí d’una de les cases. Dutroux tenia un segon còmplice, a més de la dona, a qui pagava amb drogues, cosa molt estranya perquè els psicòpates criminals en general són solitaris. Després d’enterrar les dues nenes, en Dutroux va enxampar el còmplice, i després de sotmetre’l a humiliacions sexuals el va enterrar viu. Una altra vegada va raptar dues noies i com que la masmorra,tan petita, ja estava ocupada per víctimes anteriors, les va encadenar a un llit del dormitori amb ajut i tolerància de la dona.

El 9 d’agost de 1999 va perpetrar el seu darrer rapte. La seva carrera s’acostava al final i aquesta última noia seria violada però alliberada en vida.

En aquell moment l’agitació social, la campanya de premsa i les queixes contra la policia eren ja greus i amenaçadores. La policia havia reaccionat a la situació creant reforçaments, comitès i forces especials. Fou això que va conduir a la detenció? Continuació més abaix.

Les fallides escandaloses de la policia
És verdaderament incomprensible amb majúscules que la policia no interrogués a Dutroux com a sospitós principal des del primer dia. Hi ha raptes de nenes petites a una ciutat on viu un home que havia estat a la presó fins feia poc temps per raptar-ne i violar cinc, i la policia no el considera sospitós? I no el vigilen dia i nit? És veritat que durant aquell temps fou detingut per tres mesos, però va ser per la seva participació al robatori i transport de cotxes de luxe, no pas pels raptes. Durant aquest temps, van escorcollar dues vegades la casa on encara tenia dues nenes de 8 o 9 anys empresonades i no les van trobar. El soterrani era un lloc brut, desordenat i fosc, però una paret era d’un blanc immaculat, acabada de fer i la policia no es va pensar res. No van trobar cap evidència del robatori de cotxes de luxe, del que l’acusaven. Havien contractat un manyà del barri per ajudar, el qual va informar que havia sentit crits de nenes al soterrani, però no sabia d’on venien. Ni així. Els policies van respondre que s’equivocava, que era soroll del carrer. A la sala d’estar hi havia tots els vídeos sexuals d’ell i els còmplices tant violant les pobres criatures com fins i tot construint la masmorra i els policies no s’hi van interessar. La policia va explicar que van ignorar els vídeos perquè no tenien cap reproductor a la comissaria. Segur que en Dutroux va riure.

La mare de Dutroux, una mestra d’escola divorciada, va enviar dues cartes a la policia afirmant que el seu fill tenia víctimes vives amagades a la casa. Les van ignorar. Devia ser una baralla de família. Deu ser duríssim veure com un fill esdevé un monstre. Encara pitjor i més increïble: Dutroux havia oferit diners a un informant de la policia si l’ajudava a excavar la masmorra. I la policia se’n va assabentar sense fer res.

Però la fallida pitjor, fou l’assumpte de les càmeres vídeo de vigilància que havien muntat davant la casa (per veure si hi duia cotxes robats). Durant el temps d’aquesta vigilància, Dutroux va raptar i dur a la casa en qüestió dues noies petites i la policia no se’n va adonar. Perquè? Resulta que les càmeres només estaven programades per funcionar de dia (de les 8 del matí a les 6 de la tarda) i el rapte va tenir lloc al vespre quan ja era fosc.

L’arrest
Hi ha diferents versions de com Dutroux fou desemmascarat i detingut al final sota immensa pressió popular, de la premsa i dels polítics. Com era d’esperar, algunes versions de les autoritats van ser embellides per quedar bé. Aquest apunt seguirà una versió detallada, molt digna de crèdit, publicada a una revista nord-americana de prestigi. Vet aquí:

A la policia treballava un detectiu que no era gens apreciat. Era un home ja madur, sòlid però antiquat en els seus mètodes, poc brillant i amb pocs amics. Ningú el prenia seriosament i no li donaven feines de responsabilitat. Aquell dia que seria històric, no obstant l’agitació a la ciutat, li havien manat només dur uns documents i fer una gestió a un altre edifici de la ciutat. L’home va sortir a fer-ho. No ho sabia ningú, però estava a punt d’identificar i detenir tot sol el criminal més buscat d’Europa.

De camí, el detectiu va passar prop d’un parc. Havent treballat molt al carrer, sabia que a aquest lloc s’hi reunien nois i noies del barri per passar l’estona i que sovint veien o sentien dir coses que la policia no sabia. Va veure un xicot amb una bicicleta que ell coneixia i li va preguntar si havia vist darrerament quelcom d’interès. Potser sí, fou la resposta. Un dia abans, el noi estava al parc amb amics quan va notar una camioneta blanca que feia tombs al voltant del parc molt poc a poc. El policia sabia que alguns testimonis havien parlat d’una camioneta blanca misteriosa, mai identificada. Què va fer el noi? Havia pujat a la bici i seguit la camioneta fins que el conductor se’n va adonar i va donar gas desapareixent per un carrer lateral. El policia va comentar que això havia estat massa perillós i no ho hauria hagut de fer. Però i la matrícula? Havia vist la matrícula? El noi sí que s’havia apuntat una matrícula però era incompleta. Li faltaven un parell de números.

El policia va identificar fàcilment una matrícula d’una camioneta blanca que contenia els números i lletres que havia rebut i va veure el nom i l’adreça del propietari. Va anar a mirar la casa a aquesta adreça. La camioneta estava aparcada a l’exterior. Enlloc de trucar a la porta de la casa, va anar a parlar amb veïns. Qui vivia a aquella casa? Gent poc amistosa que no volien visites i no parlaven amb ningú ni deixaven entrar visitants a la casa, li van dir.

El policia va trucar l’oficina demanant que li enviessin els dos policies d’uniforme que hi havia al barri, perquè volia entrar a una casa. Així va ser. Dutroux en persona va obrir la porta als tres agents. Aquest cop no hi havia escapatori. La darrera víctima estava al soterrani, encara viva. Ducroux només va preguntar rient que com és que havien trigat tant?

Ducroux torna a embolicar la troca
El primer problema, va ser que tots els diaris demanaven una foto del criminal i la policia es negava per respecte a la seva intimitat. La baralla va durar dies. A la presó, Dutroux va declarar que ell només era un membre insignificant d’una vasta conspiració de pederastes i pornògrafs amb la complicitat d’alts càrrecs, crim organitzat, jutges i polítics. Va tenir èxit, potser perquè a la gent li agrada sentir aquestes coses. La premsa, la histèria col·lectiva, el sensacionalisme i la incompetència policial farien la resta. Un jutge en llàgrimes va confessar en públic com un dia, amagat al cotxe, es va haver de protegir de morir assassinat a trets per forces sinistres que no volien que exposés la veritat. Era un senyor amb molta imaginació. Un altre jutge fou remogut del cas. Imagineu-vos amb quin interès van ser rebudes aquestes declaracions. Les manifestacions contra la conjura van tornar al carrer. Al final una comissió parlamentària seriosa a Brussel·les ho va aclarir tot: no hi havia cap conspiració, sinó un criminal en solitari. Tot era inventat i teatre. Si el ridícul pogués matar! Però el drama havia durat massa. Dutroux no va poder ser jutjat fins set anys i mig després.

Dutroux encara mou la cua
L’ajuntament de Charleroi va decidir expropiar la casa on l’home havia viscut, enderrocar-la i fer-hi un petit parc amb un memorial a les víctimes. La llei deia que el propietari tenia el dret de venir a mirar-s’ho abans de l’expropiació i Dutroux va invocar aquest dret. A ell ningú li negava res. Enmig de gran indignació popular, l’home va tornar en triomf al barri acompanyat d’una escorta policial que semblava gairebé que l’estava protegint i obeint mentre que ell ho dirigia tot.

I encara en va fer una altra de més grossa. Un policia armat tot sol el duia al jutjat a fer un tràmit davant un jutge i Dutroux ni tan sols anava emmanillat. El detingut va assaltar el policia, li va robar la pistola i va fugir. Seria una altra gran sensació. La policia amb una certa exageració va sonar una gran alerta que va resultar en la mobilització de tota la policia de Bèlgica, de Luxemburg i fins i tot d’alguns Länder alemanys. Dutroux fou arrestat a les poques hores. Els ministres federals de Justícia, de l’Interior i el Cap de Policia van haver de dimitir. Per por que els advocats defensors el poguessin fer sortir de la presó degut al retràs del judici, el van fer jutjar i condemnar ràpidament a la presó per haver amenaçat i atacat un policia i per haver fugit, deixant l’acusació principal per més tard, cosa legal però poc corrent. Al procés final, van incloure violacions i altres crims comesos (probablement) a Hongria o Txecoslovàquia, sense detalls. El jurat va deliberar tres dies.

I si algú va aviat de visita a Bèlgica, seria millor evitar Charleroi. Marc Dutroux té 61 anys i està acabant de complir la sentència. Està a punt de ser alliberat. La seva muller, ara divorciada, ja fa anys que va sortir. El segon còmplice dissortadament havia mort assassinat per Dutroux.

Joan Gil