Els EUA són diferents

Ahir els diaris espanyols van parlar amb gran entusiasme del Congrés de la Llengua Espanyola celebrat a aquesta illa de Puerto Rico, amb un interès i entusiasme que no semblen sentir per la nostra llengua. Però el més probable és que els ciutadans de la martiritzada illa en aquest moment estiguin més preocupats per la desastrosa situació econòmica, la bancarrota, l’atur gairebé total, els deutes impagables del govern i l’emigració massiva de ciutadans desesperats als EUA. No tinc cap número, però diuen que en poc temps la població ha caigut més del 50%.

Fa generacions, els porto-riquenys anaven a Nova York, però ara prefereixen el sud de la Florida. La població a Puerto Rico s’està minvant molt dolorosament. Fins als anys 70, PR tenia la millor economia llatinoamericana. Què ha passat? En aquest cas es fàcil d’explicar. Els anys 50 el Congrés nord-americà actuant dintre del programa Manos a la Obra (en anglès Bootstrap) havia atorgat a l’illa privilegis fiscals extraordinaris i molt efectius. En aquells temps, les multinacionals ja havien descobert que hom pot traslladar fàbriques al tercer món per produir a preus més baixos. Perquè no a PR? L’illa estava a prop dels EUA, no tenia problemes polítics perillosos i a PR (això no ho ha negat ningú mai) hi ha una força treballadora abundant, bona, competent, disciplinada que fins i tot parla l’anglès i accepta sous baixos. Moltes companyies s’hi van instal·lar i de sobte hi havia feina i diners per a tothom.

Els anys 70, tot havia canviat i a Washington necessitaven diners. Van considerar que PR ja no necessitava cap ajut després de 20 anys d’exempció fiscal i el Congrés van revocar l’exemptció d’impostos. Poc a poc totes les companyies multinacionals van plegar veles i se’n van anar com havien arribat, sense deixar res. Una llarga agonia del declivi que està culminant ara havia començat. Un govern arruinat ja no pot seguir oferint tots els serveis públics i les pensions dels ancians ja no són segures. El suministre d’aigua va molt malament. I la Salut Pública anuncia un desastre imminent amb l’epidèmia del virus Zika. Hom es preguntaria perquè PR no havia aconseguit desenvolupar durant els anys de les vaques grasses una indústria local, diguem-ne normal o turística que pogués alimentar la gent i evitar que se’n haguessin d’anar a la Florida per poder menjar?

El problema està en mans sobretot del Senat nord-americà, dominat per una colla de Republicans fanàtics. Fins ara no han volgut fer res. N’hi ha que a vegades en parlen a la TV. Un deia que per arreglar-ho caldria incorporar PR com a Estat a la Unió; altres diuen el contrari: caldria fer-los independents i enviar-los a… Ja se sap què volen dir. PR té un representant elegit però sense vot a la Cambra de Representants federal que ha treballat amb l’Administració Obama i alguns demòcrates per trobar una solució. Fins ara, la majoria republicana ho ha bloquejat tot amb comentaris sovint insultants i el menysteniment anti-hispà que semblen sentir. Ja veurem com acaba. Alguna cosa han de fer. A la campanya electoral per President, fins ara cap candidat n’ha parlat. PR no ha pintat mai res als EUA. PR ja ha fet oficialment fallida amb certes obligacions però al Juliol vencen deutes majors que seria catastròfic deixar de pagar. Com Catalunya, PR no pot sol·licitar diners als organismes internacionals, ni es veu fàcilment quines garanties podrien oferir.

Al Juliol de 2015 vaig publicar una història detallada de la situació política a Puerto Rico i el seu origen. Si algú no te res a fer durant la Setmana Santa, voldria oferir-la per llegir-la o rellegir-la (amb alguns canvis). En qualsevol cas Bones Pascues a tothom!

$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$$

Afegit d’última hora (25/març/2016) Acabem de conèixer que l’Speaker de la Cambra de Representants i Cap dels Republicans Paul Ryan, un comitè congressional i el Departament del Tresor (Hisenda) acaben de sotmetre al Congrés un projecte de llei amb un pla conjunt per resoldre el drama, i que no sembla probable que agradi gens als porto-riquenys perquè ignora moltes demandes del govern de PR. Imposarà un Comitè de Cinc Membres elegits pel President Obama, dels quals només dos hauran de ser residents de l’illa i que s’establirà a Washington i a San Juan. Resulta que la Constitució dels EUA té una clàusula territorial que permet al Congrés manar allò que calgui sense límits. Molts porto-riquenys ho anomenen colonialisme i jo crec que ningú ho nega. Un territori és una colònia. PR va fallar fa poc davant del Tribunal Federal Suprem, on demanava que se li concedís el Capítol 9 de la llei que regula bancarrotes i que el Congrés li havia prohibit. Els suprems van respondre que no entenien la prohibició del Congrés dels EUA, però que PR no tenia cap recurs contra la seva autoritat. El comitè tindrà poder d’examinar totes les branques del govern per estalviar diners, i intentarà restructurar els deutes i balancejar un presupost. I si no poden, faran tot allò que calgui fer, que vol dir retallar serveis públics i feina del govern on faci falta. Un cop complertes les condicions, estaran protegits contra querelles judicials. A Washington estan preocupats per les dades del sistema de pensions que són una burla per absurdament baixes i la Companyia d’Electricitat que cobra preus horrorosos i perd diners i ningú sembla saber perquè. I pel suministre d’aigua. I que ningú sap què fer amb l’epidèmia de Zika que inevitablement s’acosta (probablement hauran d’acabar pagant els EUA perquè el perill és per tothom) I per moltes altres coses, que hom podria interpretar com una fallida de l’autogovern. Des de fa anys anaven arrossegant un dèficit que cada any era més gran fins el moment on ja no podien pagar i o tenien plans per arreglar-ho. I encara que la llei final estigui una mica millor que aquesta proposta de llei, jo crec que del Comitè dels Cinc Homes Negres amb poder il·limitat no se salven. En canvi, no hi haurà ajut econòmic ni probablement cap plan per millorar la situació econòmica al futur. I que el somni que va començar fa més de seixanta anys patirà un entrebanc.

Sobre l’Estado Libre Asociado

El Senyor Governador de Puerto Rico en una entrevista de premsa al Juliol de 2015 va deixar caure que el deute de PR ha caigut en un forat d’uns 73,000 milions de dòlars i que ja no pot pagar. PR no pot demanar préstecs a l’estranger i la majoria del deute està en forma d’obligacions exemptes d’impostos federals o estatals repartides entre fons d’inversió (per exemple comptes de jubilació) i particulars als EUA. Què farà el govern federal? Aquestes obligacions estan per terra i no en poden emetre cap més.

No és difícil entendre perquè ha passat. PR al final de la II Guerra Mundial estava en una situació desesperada i els governs tant de PR dirigit pel famós governador Luis Muñoz Marín (veieu més abaix) com dels EUA van designar un plan econòmic molt generós anomenat Bootstrap, una paraula molt americana impossible de traduir que els hispans van batejar “Manos a la Obra” (Bootstrap és literalment l’acte de tibar dels màrgens d’una bota en direcció al genoll per col·locar el peu al fons). El Bootstrap va durar dels 50 fins als anys 70 i fou un gran èxit fent de PR l’economia més forta de tota la Llatinoamèrica d’aquell temps. La llei americana fou extraordinàriament generosa, abolint pràcticament tots els impostos federals i garantint entrada lliure a la Unió sense aranzels de tots els productes manufacturats a PR. Era com traslladar una fàbrica a Bengladesh o les Filipines i poder vendre als EUA sense pagar impostos i amb transports barats. I tant que moltes companyies es van instal·lar a PR! Però als anys 70 les coses havien canviat i el Congrés americà va decidir que la feina del Bootstrap ja estava acabada i van abolir tots els privilegis fiscals. Els que havien vingut, se’n van anar sense haver establert ni deixar-hi res. Queda no obstant una indústria farmacèutica considerable. I PR va entrar en un procés lent d’agonia que ara està arribant a la seva fi.

“Estado Libre Asociado”? Voleu dir Commonwealth!

Puerto Rico ha estat sempre d’ençà de la seva alliberació del domini colonial espanyol un Territori No-Incorporat a la Unió dels EUA, com per exemple Guam, les Marianas, o les Illes Virgin nord-americanes. En el curs de la seva història els EUA han pres possessió de territoris on de moment no hi havia prou ciutadans per formar un nou Estat (com Colorado, Tennessee, las Dakotes, Louisiana, Kansas, i molts altres) o on hi vivia gent sense interès o possibilitats d’esdevenir ciutadans americans (com Puerto Rico) que altres països anomenarien colònies. La majoria de territoris americans es van autoproclamar sobirans (amb sobirania compartida amb la Unió, però igual) i van ser admesos com a membres amb igualtat de drets a la Unió. Els darrers, números 49 i 50 foren Alaska i Hawai. Encara que molts estats avui en dia accepten fer referèndums, la Constitució Federal escrita al segle XVIII no en preveu cap a nivell federal (ni s’havien inventat ni es podrien haver fet) i problemes de sobirania i incorporació a la Unió només passen pel Senat, titular final de la sobirania dels EUA. I què passa amb Puerto Rico?

La Llei Foraker de 1900 va atorgar a PR un modest grau d’organització interna i autonomia ja superior a les que la monarquia espanyola havia concedit, i la Llei Jones de 1917 el va definir com a “Territori No-Incorporat”, cosa que segueix plenament en força com a classificació amb finalitats polítiques i legals i serà la raó que obligarà a intervenir en la bancarrota. Per altra banda, aquesta classificació única i mal definida ha estat i segueix estant un dels temes més problemàtics de les discussions polítiques internes a Puerto Rico. De fet la qualificació fa de PR una colònia. El President Truman el dia de la festa nacional americana de 1950 va firmar una llei rebatejant l’illa Commonwealth of Puerto Rico, paraula que vol dir simplement Comunitat política i és un títol compartit per uns pocs estats, com ara Massachusetts i Virgínia, enlloc de Territori com abans, però sense canviar la classificació o estatus com a Territori No-Incorporat. Això segueix en força. Sobretot, aquesta Llei Truman permetia a Puerto Rico escriure una Constitució amb autonomia (sense que això pogués resultar en sobirania o independència). Aquesta autorització fou simplement una llei nord-americana, no un acte de sobirania popular, i el Congrés podria suspendre la Constitució i Autonomia en qualsevol moment, si se li acudís un disbarat semblant.

Als anys 50 hi havia a l’illa una agitació independentista considerable que va resultar en atacs violents i assassinats (com un intent d’assassinat al President Truman i un tiroteig dintre la Cambra de Representants) i per altra banda el Comitè de Descolonització de les Nacions Unides posava els americans contra la paret i calia fer alguna cosa. Els incidents entre el FBI i la població esdevenien cada dia més freqüents. El govern federal no s’ho va prendre a l’espanyola sinó que va buscar una solució negociada.

La Constitució de la Commonwealth of Puerto Rico.

El govern americà va reconèixer que convenia concedir un nivell limitat d’autogovern que canviés les relacions amb les autoritats americanes i sens dubte ho van saber fer molt bé. Es van fixar encertadament en Luis Muñoz Marín, President del Senat porto-riqueny impotent que hi havia a l’illa des de feia anys. En Muñoz havia estat un independentista tota la seva carrera però el van convèncer que si PR es declarava independent, esdevindria una altra illa comunista (eren els temps de la Guerra Freda) i que això no ho acceptarien mai i insistir-hi només resultaria en vessament de sang i més misèria. En canvi, desenvolupant l’associació amb els EUA, hi hauria immediatament un autogovern molt considerable protegit per una constitució i que sobretot hi hauria l’ajut econòmic del bootstrap amb millora del nivell de vida i Muñoz fou anomenat primer Governador nadiu de l’illa i segur que podria fer-se elegir de Governador més tard. Què diu Sr. Muñoz? Es fa dels nostres o què?

Muñoz va convocar una assemblea constituent per aprovar (en teoria per escriure) la constitució, amb gran irritació i desengany dels independentistes que se sentien traïts, i es van negar a presentar candidats. L’original havia de ser en anglès o altrament el Congrés americà no l’aprovaria mai. Discretament el Departament d’Estat de Washington va indicar a Muñoz que ells en sabien molt d’escriure constitucions i que estaven disposats a ajudar. Muñoz va acceptar la imposició demanant no obstant que fos ell (era advocat) qui la traduís a l’espanyol i la va anant introduint capítol per capítol dirigint la discussió a l’assemblea constituent. El cop mestre de Muñoz Marín fou l’assumpte de la traducció del nom oficial “Commonwealth of Puerto Rico” i fou ell qui es va inventar (sense canviar res, només per fer callar els adversaris independentistes) el títol grandiós de “Estado Libre Asociado.” i va demanar permís a Washington per utilitzar-lo a la versió castellana. A Washington li van respondre que si això feia feliç a la gent, endavant, però que l’únic nom vàlid que ells reconeixerien era l’anglès, Commonwealth. I així es va quedar. La Constitució fou aprovada per referèndum i atorgada pel Congrés nord-americà al poble porto-riqueny. El breu debat al Capitoli de Washington només va canviar dues coses. No obstant, no passa de ser una llei interior dels EUA. Aquesta Constitució està molt bé i és molt generosa. Ja la voldríem per nosaltres els Catalans.

Tanta il·lusió com això de l'”Estado Libre Asociado” sembla fer a certs catalanistes partidaris de la Tercera Via, potser els interessaria saber que noms i títols no volen dir res si no venen acompanyats d’una definició i explicació detallada. L’autogovern de Puerto Rico està bé no pas pel ridícul incident amb aquest títol que no és oficial i ningú sap què vol dir, sinó perquè els funcionaris nord-americans del Departament d’Estat, verdaders autors de la Constitució, no es podien imaginar l’autogovern i la llibertat interna de l’illa de cap manera diferent de les llibertats que gaudeixen els seus propis estats. No hi va haver negociacions serioses sobre el nivell d’autogovern, com les que hem hagut de patir a Catalunya. Ningú a Washington hauria tret res de retallar l’autogovern. Per moltes crítiques que es facin a la política exterior dels EUA, aquesta nació té un vessant profundament democràtic i llibertari que no es pot ignorar i que sovint aflora a la superfície.

La constitució porto-riquenya està bé i no posa en cap perill la unitat de l’Estat com diuen sempre els espanyols quan volem aprofundir l’autogovern. Se sembla molt a les Constitucions dels 50 Estats membres de la Unió, que comparteixen moltes coses, tret de certs temes. Estableix clarament la supremacia de la Constitució dels EUA però intel·ligentment no exigeix adhesió a la Constitució americana (posat que no estan incorporats a la Unió) sinó a l’esperit d’aquella Constitució, cosa que qualsevol home demòcrata a la terra respectaria. I estableix que la justícia havia de ser exclusivament local, sense poder apel·lar mai al Tribunal Suprem dels EUA.

Què és un “nacional” dels EUA?

Els porto-riquenys tenen equips esportius propis, poden fer moltes coses pel seu compte i sens dubte, tot i ser una colònia, tenen molt més autogovern que Catalunya. La llei americana ha introduït una curiosa solució lingüística al tractament dels nadius dels territoris. Diu que no són ciutadans dels EUA sinó “nacionals” i per tant ni paguen impostos federals ni participen en les eleccions presidencials o al congrés, al que només envien representants sense vot. També han de passar duanes quan venen de visita als EUA. En canvi, se’ls donen passaports dels EUA, tenen el dret absolut de ser representats per les ambaixades i consolats americans pel món i poden, si volen, emigrar al territori dels EUA sense cap mena de tràmits ni autoritzacions, esdevenint ciutadans amb plenitud de drets el moment que trepitgen per primera vegada sòl americà, tenint dret al vot i a ser elegits sense formalitats. Visiteu qualsevol museu americà sobre la immigració i no hi trobareu mai res sobre els porto-riquenys que legalment, no han estat mai immigrants. Respecte a les llengües, la constitució porto-riquenya només diu que adopta totes dues cultures. L’espanyol està sens dubte arrelat però l’anglès el saben parlar gaire tots, (probablement una mica menys que els catalans parlant castellà), amb accent nord-americà. I als EUA hi ha gent per tot, però al govern federal no se li ha acudit mai, ni fa cap falta, dir a la gent quina llengua han de parlar. I és transparent que tothom necessita l’anglès. Una administració nacionalista porto-riquenya fa uns anys va intentar fer la llengua espanyola oficial, cosa immediatament guardonada pels espanyols entusiasmats amb un premi. La llei fou abrogada gairebé immediatament.

I Puerto Rico segueix essent la Commonwealth of Puerto Rico, un territori organitzat, però no-incorporat dels EUA

Joan Gil

Tags: Bancarrota, Congres Nord-America, Deutes, EUA, Puerto Rico

Voldria començar amb una de les dites més famoses de la molt famosa heroïna feminista Gloria Steinem, que per cert ja ha complert els 80 anys i segueix donant entrevistes: “Les dones tenen una tria: o són feministes o són masoquistes” Si algú s’hi interessa pot trobar fàcilment (llegint anglès) informacions sobre la lluita històrica des de finals del segle XIX fins arribar a l’esmena constitucional de 1920 que establia el dret de les dones a votar i ser elegides. Ara sembla remot, inimaginable, però això va arribar a Europa i naturalment a l’Estat molt més tard que als EUA. Fins i tot a Suïssa les dones només van començar a votar els anys 70. Els historiadors expliquen que el problema sovint va sortir del concepte de matrimoni sorgit de les lleis familiars, que establien la parella com a una unitat sota l’autoritat absoluta marital. Als EUA per molts anys les dones solteres no podien tenir comptes bancaris, ni llogar habitatges, ni tenir targetes de crèdit i patien limitacions considerables amb herències i propietats. I quan buscaven feina, podien topar amb preguntes fatals sobre les obligacions familiars. Algunes d’aquestes limitacions segueixen en força a certs països musulmans, sobretot si són wahhabites. I jo recordo que quan jo era petit, a Catalunya les dones també s’havien de cobrir el cap i havien de dur faldilles que cobrissin els genolls i mànegues fins el colze, i si no, no podien entrar a cap església.

Les Lleis de Drets Civils
El President Johnson va aconseguir fer aprovar pel seu Congrés, tan hostil contra ell com ara contra Obama, les memorables lleis de drets civils per acabar amb la segregació racial, cosa que Kennedy probablement no hauria aconseguit mai. Es tractava principalment de reconèixer els drets de la població negra, cosa rebuda amb hostilitat extrema per certs parlamentaris del Sud. Al final, en un dels títols, hi havia un llistat de les minories que quedaven protegides sota la nova llei: la discriminació per raça, edat, religió, origen nacional, salut etc quedava prohibida. Però no deia res de les dones, i va anar de poc que es quedessin fora. Un senador ximple, representant del Sud ho va evitar. Cegat per la fúria, va insistir que s’afegís al llistat la discriminació per raó de gènere. Perquè? Per mofar-se, perquè tothom que ho llegís entendria com era de ridícul i absurd tot el títol i tot el llistat de gent protegida. S’equivocava.

El problema dels fills
Hi havia en els dies que van seguir una dona amb set fills casada amb un alcohòlic poc treballador que no posava el pa a la taula. La dona havia de treballar de cambrera a un restaurant barat i se les passava molt morades. Algú li va dir que una companyia de la indústria de la defensa prop d’on vivia buscava treballadors i que pagaven bé. La dona es va presentar a l’oficina a sol·licitar feina. Li van preguntar si tenia fills petits. Sí, dos o tres encara eren petits. Doncs ho sentien molt, però no podien prendre-la. Va insistir en omplir una sol·licitació, però ni això van acceptar perquè no la voldrien en cap cas. Tornada a casa, la pobre dona molt enrabiada i sense pensar-s’ho gens, va escriure una carta de protesta al President Johnson. I quina sorpresa! La resposta vingué del Departament de Justícia Federal dient-li que tenia tota la raó. Per querellar-se necessitava un advocat personal però el cos legal del Departament quedava a la seva disposició. La raó era precisament la Llei de Drets Civils. La dona va prendre un advocat de drets civils i es va querellar. Va perdre en primera instància i també en apel·lació. Als jutges els semblava que les restriccions eren raonables. Però la llei com estava escrita deia quelcom diferent i com tothom esperava van acabar al Tribunal Suprem Federal que li va donar la raó. Moltes coses van canviar en aquell moment. De sobte, tenir fills ja no podria ser un problema sense solució.

La lluita fracassada per l’esmena constitucional dels drets iguals
Fou un episodi una mica trist però que partia d’un principi equivocat que no anava enlloc: la comparació amb els drets dels homes que veia la situació de les dones simplement com un greuge comparatiu. Deien que volien tots els mateixos drets que els homes gaudien. Oi que sona bé? Però era absurd. Per ser veritat, hauria calgut que homes i dones tinguessin les mateixes funcions i responsabilitats, mentre que tothom pot assenyalar diferències entre la funció social i personalitat d’homes i dones. Si eren diferents, podrien ser necessàries i acceptables lleis diferents. De fet, la classe obrera es va alçar gairebé unànimement en contra: les treballadores casades que eren esposes i mares necessitaven protecció que l’esmena semblava excloure. I tothom que en sentia parlar, se sortia amb bromes i xistes pujats de to i exemples grotescs. Al final fou un moviment conservador femení que es va carregar l’intent. El text de l’esmena, que el Senat dels EUA, sota pressió, va acabar aprovant pels 2/3 de majoria necessaris deia “La igualtat de drets sota la llei no serà negada ni retallada degut al gènere” Però per canviar la Constitució, l’esmena hauria hagut de ser ratificada també per 2/3 dels parlaments estatals. No hi van arribar i l’esmena va morir per sempre.

Un Justícia del Tribunal Suprem Federal canta les quaranta
Els feministes gairebé sempre perdien al Suprem i sempre utilitzaven l’argument ridícul que volien tenir els mateixos drets que tenen els homes. Al final, un dia, un dels Jutges que acabaven de tombar un cas, els hi va explicar en una opinió separada que va escriure. En llenguatge simplificat, ell va dir que a la Constitució hi havia un principi present en tot el text que ho inspirava tot: el dret sacrosant a la “privacy” (una paraula que vol dir molt més que el català “intimitat”). La privacy envolta completament cadascun dels ciutadans amb drets inalienables que ningú pot tocar. Un nadó arriba al món, obre els ulls i respira. I diu que pren possessió de tots els seus drets atorgats per la Constitució i que ningú li pot negar res dient que és una dona. Aquest punt de vista era molt diferent de repetir que volien el mateix que els homes tenen i els feministes finalment en van prendre notícia. El camí que semblava tancat havia quedat ben obert per guanyar reivindicacions. Els Jutges Suprems, seriosos com són, no van poder estalviar-se burletes quan els feministes van tornar la pròxima vegada. I ja no dieu que les dones són iguals als homes? No hem trobat enlloc la comparació amb els homes. Us ho heu descuidat? I ara ja no ho repetireu mai més? preguntaven ses senyories. No. Seria l’argument de la “privacy” que aviat guanyaria la victòria enorme, gairebé inimaginable del Roe vs Wade en l’assumpte dels avortaments.

Roe vs Wade
El Tribunal Suprem no va escriure opinions sobre la natura o implicacions morals de l’avortament, que no eren un problema seu, ni el van recomanar ni de fet el van legalitzar: només va prohibir que els diferent estats el prohibissin. Un cop acceptat el principi intocable de la privacy atorgada per la Constitució a tots els ciutadans i ciutadanes, el cas era clar: una dona queda embarassada i ha de triar una de dues opcions: o continuar l’embaràs o interrompre’l. Una de les dues coses ha de passar. I la dona és l’única que pot decidir. No es pot tolerar que el govern o l’estat decideixin per ella, encara menys quan hi ha perill a la vida o salut de la mare. Des del punt de vista del pensament llibertari, fermament introduït als EUA, el cas és igualment contundent: quan l’avortament és legal ningú pot ser obligat a fer res que no vulgui; quan està prohibit, en canvi, el govern mana a la dona seguir embarassada i tenir un fill. Si hi ha un problema moral, no l’ha de resoldre cap polític.

Tags: Avortaments, drets civils, Igualtat de les dones