Els EUA són diferents

Possiblement molts lectors saben que la judicatura vaticana recentment ha empresonat un Monsenyor de 55 anys d’origen espanyol anomenat Lucio Balda i imputat, sense poder arrestar-la una dona, Francesca Chaouqui, una jove advocada i publicista italiana filla de pare marroquí. L’acusació és que van revelar a la premsa secrets del Comitè pontifici Cosea (volums i més volums de documents) del que eren membres, cosa que inclou enregistraments electrònics directes del Sant Pare escridassant membres de la Cúria per haver pagat factures inflades per por d’incomodar algú !!! Els també imputats i fora de l’abast de la policia vaticana que van rebre piles de documentació i acaben de publicar-les en dos llibres acabats de sortit al Desembre 2015 es diuen Emiliano Fittipaldi (Avarizia: le charte che svelano. Ricchezza, Scandali e Segreti della Chiesa di Francesco) i Gianluigi Nuzzi (Merchants in the Temple: Inside Pope Francis’s Secret Battle against Corruption traduïda a l’anglès. Una cosa notable és que no obstant el disgust vaticà, ni la Cúria ni el Papa han negat res. Una crítica detallada dels dos llibres escrita per Tim Parks apareix al pròxim número de la gran revista London Review of Books que surt el 18 de febrer. Vet aquí com va anar i què diuen els dos llibres.

Avís inesperat al nou Papa
El 27 de juny de 2013, 3 mesos després de ser elegit, el Papa Francesc va rebre una carta esfereïdora de cinc auditors internacionals que havien intentat esbrinar com funcionava l’economia del petit estat vaticà: ingressos, pèrdues, negocis, obligacions… sobretot si guanyava o perdia diners el Vaticà. Això no té directament res a veure amb els escàndols del Banc Vaticà. Qui i com controla l’economia del petit estat? Quants diners tenia? No semblava una feina difícil, però va resultar impossible. “Sant Pare, la falta de claredat fa impossible determinar la situació econòmica del Vaticà” Explicaven que tot era un caos, que ningú manava ni sabia què feien els altres, que moltes coses eren sospitoses o perilloses i que en general la posició econòmica semblava deteriorar-se. A diferència dels seus darrers predecessors, Francesc és un administrador dur i competent que no dubta. Va cridar una conferència dels responsables principals del seu govern, però no pas per discutir: va anunciar que acabava d’anomenar un comitè de vuit persones triades per ell, gairebé tots estrangers i laics, sota el nom Cosea, els quals li presentarien recomanacions. El capellà espanyol i la Sra Chaouiqui n’eren membres.

Un dels llibres explica el problema de Francesc. Ell ho vol arreglar tot creant comitès i supervisors sota la seva autoritat, només que les temptacions són tan grans, que molts d’aquests òrgans no acaben essent models de virtut. I es barallen amb tothom. Molts creuen que això és afegir una altra capa de burocràcia incontrolable. No seria millor netejar el lloc i acomiadar la gent corrupta? Fàcil de dir, però d’on es treuen persones competents capaços d’assumir immediatament obligacions essencials? Qui els recomana? Un altre problema de Francesc, que és seu personal, és que tria col·laboradors i càrrecs malament. La Sra Chaouiqui va entrar recomanada per l’espanyol, però hom hauria pogut reconèixer fàcilment com era de perillosa: una dona de 30 anys, advocada, periodista, especialista en PR, amiga de molta gent famosa, sense experiència administrativa. Quines qualificacions tenia? I què pensar de les amistats que cultivava? Ai, ai. Ara el Vaticà ha publicat publicat emails entre ella i el Monsenyor espanyol de caire massa privat.

Les revelacions de Fittipaldi
Els dos llibres, tots dos molt ben documentats i basats en fitxers voluminosos, no es contradiuen en res, però fan paleses les personalitats diferents dels autors. Fittipaldi és un periodista investigador que explica en detall l’escàndol però des de fora, sense voler ficar-s’hi ni probablement voler ser part de res. Explica molts incidents separats, com anècdotes. En Nuzzi, l’altre autor té una visió intel·lectual més compromesa i preocupada i vol parlar de la lluita de Francesc, com si l’autor fos dolgut d’haver trobat a un lloc inesperat una cova de lladres i hipòcrites. Incidentalment, cap dels dos llibres aclareix si el Vaticà és riquíssim o està en la misèria.

Fittipaldi presenta un llistat, llarg però incomplet. Probablement la seva informació provenia de diferent fonts. Parla d’una trobada secreta amb dos clergues que li van presentar una pila enorme de documents confidencials sense explicar perquè ho feien. Volien que el món s’en assabentés de les despeses dels cardenals gastant fortunes en les decoracions luxurioses dels seus apartaments,sovint encarregant pintures d’ells; el desviament de donacions pels pobres a altres programes; l’interès de capellans i monges, que cobren sous sense impostos, en dipositar els estalvis en inversions igualment lliures d’impostos; que moltes organitzacions administratives semblen ignorar les lleis internacionals contra rentat de diners (sovint del comerç de drogues); nepotisme desvergonyit, donant càrrecs sense feina a parents i amics sense que hi hagi feina o una descripció d’obligacions i les coses que semblen pitjors: la utilització dels processos de canonització per fer-ne un negoci lucratiu i la utilització de botigues i serveis lliures d’impostos per defraudar impostos legítims de l’estat italià, venent quantitats extravagants i sospitoses de gasolina, cigarretes, begudes alcohòliques de qualitat, vestits i productes electrònics. I també inversions immenses en firmes i negocis sense responsabilitat social, com ara Exxon o Dow Industrial.

Fittipaldi afegeix casos, tots ells documentats. Un Monsenyor (que en general és un prelat privat) volia un pis més gran. Al seu costat vivia un pobre capellà vell i malalt. Durant una estada del veí a l’hospital, el Monsenyor va fer enderrocar una paret incorporant una habitació de l’altre pis. Un cert diplomàtic vaticà passava divises il·legals en una maleta diplomàtica per ficar-les a Suïssa. L’organització per la Propagació de la Fe, enlloc de propagar la fe, compra habitatges de luxe sovint llogats a membres de la Cúria, amics i parents a bon preu. Un grup de capellans a Salerno va rebre 2.3 milions del govern italià per construir un orfenat per nens pobres però amb els diners van construir un hotel. Un arquebisbe de Salerno va robar una suma considerable amb impunitat.
L’autor ha pogut establir que el Vaticà té un portafolis d’accions bursàtils valorades entre 8 i 9 mil milions. Les propietats immobiliàries inclouen 4 hospitals, moltes universitats i un nombre inimaginable de cases pel món, gairebé totes descaradament infravalorades per pagar pocs impostos.
Una cosa és verdaderament indignant. A Itàlia es pot escriure una marca a la declaració de la renda per donar 0.8% dels impostos pagats a una església, (gairebé sempre la catòlica), que diu que serveix per pagar ajut social al països pobres del Tercer Món. Però només un 23% fa això. La resta desapareix sense explicacions. Diuen simplement que si tenen deutes, cal pagar-les. L’Osservatore Romano és un diari mundialment famós, però només ven 1000 exemplars cada dia i ha de pagar 84 periodistes. La Radio Vaticans encara és més cara.

La font millor d’ingressos són sens dubte les botigues lliures d’impostos, que segons els tractats amb Itàlia haurien de servir sols residents vaticans amb targeta d’identitat, però en realitat tenen 41,000 clients. La farmàcia té els extraordinaris ingressos anuals de 40 milions € !!! Deu ser una de les més grans i lucratives del món. Les vendes de la botiga d’alcohol indiquen que els capellans i monges del Vaticà deuen estar contínuament intoxicats amb les begudes més cares. El nombre de cigarretes venudes sense impostos és alarmant. Potser tots els residents del Vaticà estan morint de les malalties del tabaquisme però estranya una mica que no es vegi fum pujant darrere el Vaticà.

Coses encara més difícils d’entendre: les canonitzacions i l’Obolo de San Pietro
L’arribada del Papa Wojtyla (Joan Pau II) va capgirar moltes coses. Wojtyla va animar les diferents comunitats del món a presentar nous candidats per ser declarats sants. Segons el sistema actual originat en 1588 per aprovar una beatificació cal demostrar un miracle, per una canonització dos, gairebé sempre cures miraculoses a creients fervorosos en el candidat difunt sense explicació mèdica possible. El cas ha de ser presentat i estudiat per un postulador, amb un enemic “advocat del dimoni” El procés ha de ser en llatí i cada cas exigeix la traducció de milers de pàgines a un, dos o tres idiomes. La iniciativa de Wojtyla fou molt exitosa: durant el seu Pontificat hi va haver 482 canonitzacions, aproximadament 25% de totes les canonitzacions des del segle XVI, exigint 964 miracles confirmats, sense comptar les beatificacions. Un problema és que les traduccions poden costar 16,000 i les publicacions obligatòries al voltant dels 52,000. Recentment, el viatge d’un investigador als EUA va ser pressupostat amb 13,000 €. Els serveis del postulador vaticà tampoc són gratuïts. El més actiu es diu Andrea Ambrosi i cobra sis figures per cas. A més la companyia editorial que publica obligatòriament els casos és propietat seva. Segons sembla, el Papa Francesc ja ha advertit molt seriosament a aquest senyor. El grup que proposa un candidat ha d’obrir un compte de crèdit satisfactori al Banc Vaticà abans de poder començar. En l’actualitat hi ha uns 3,000 casos esperant una decisió. Alguns ja estan pagats.

El Obolo de San Pietro, una mena de recollida de cèntims, serveix per assistir als pobres de tot el món. De debò? Anualment, es veu que l’església recull uns 78 milions, dels quals pocs van a gent pobre. El programa té un saldo bancari en l’actualitat de 378 milions, usats per cobrir el dèficit anual del Vaticà, que segons sembla passa dels 70 milions anuals.

El llibre de Nuzzi: el Via Crucis de Francesc
Via Crucis fou el títol original del llibre ara canviat per “Mercaders al Temple” La diferència fonamental entre els dos llibres és que Fittipaldi clarament reconeix la lluita del Papa però el seu èmfasi és l’avarícia i falta de morals que regnen. En canvi, Nuzzi vol parlar sobretot de l’esforç i la pressió patida per Francesc, que ell veu com un heroi. És evident que les revelacions no poden haver vingut sols del capellà espanyol i la dona, però Nuzzi és qui descriu millor la feina del malaurat comitè Cosea. El seu objectiu sembla voler entendre què fa el Sant Pare, quina tàctica segueix i quins plans ha fet, coses gens fàcils degut a la foscor i manca de comunicació.

No cal repetir les coses que Fittipaldi ja havia descrit, però Nuzzi afegeix detalls que sovint deixen entreveure la personalitat i problemes del Pontífex. Per repetir-ho, un dels molts problemes que té és que tria malament o desastrosament els seus col·laboradors. Seguint una recomanació principal del comitè i tenint en compte que ell no vol mai acomiadar gent sinó que prefereix crear òrgans superiors que vigilin, Francesc va crear un Super-ministeri de Finances. Inexplicablement, va nomenar pel nou càrrec el Cardenal Pell, Arquebisbe de Melbourne a Austràlia, un home carregat amb acusacions d’haver protegit capellans pederastes i acusat ell mateix de pedofília. Això pot ser veritat o no, però no hi havia ningú millor? Una consideració evident, és que un Arquebisbe acusat de pederàstia amb raó o sense ha de tenir a algun lloc un fitxer amb informació confidencial que es podria utilitzar per fer xantatge. Per acabar-ho d’arreglar, va fer venir amb ell un amic i col·laborador australià, a qui va assignar un pis pagat pel Vaticà (2,900 € al mes) un sou lliure d’impostos de 15,000 €/ mes i va pagar 47,000 € per un mobiliari. Hom veu els problemes de Francesc. Són tots iguals?

Un capítol mig còmic de l’arribada de Pell fou la carta que va rebre informant-lo dels seus drets com a nou ciutadà vaticà de rang alt: coses de menjar amb 15% de descompte; un màxim de 500 paquets de cigarretes (sempre lliures d’impostos) per mes, amb 20% de descompte pels primers 200; 20% per articles de vestir i un màxim de 400 litres de combustible per auto, els primers 100 de franc, els 300 següents al 15%.

En Nuzzi tria molts paràgrafs dels documents com a model d’adulació abjecta i servilisme barrejats amb obstrucció insuperable.

Conclusió
Una cosa evident és que no entenem del tot com ha anat. Sens dubte, les filtracions només poden venir d’individus en posicions molt altes que sabien fins a quin punt les revelacions farien mal a tothom. Perquè ho van fer? L’autor de la crítica de la London Review ofereix una sospita horrorosa, anguniosa: potser ho van fer perquè es pensaven que Francesc no aconseguiria canviar res i ells ja no podien aguantar. Cal recordar rel cas previ del majordom del Papa Benet que va veure a la taula del Papa dues cartes horroroses on dues figures molt prominents s’acusaven mútuament d’haver estafat 2 milions i de tota mena de brutícia. Incapaç d’esbrinar la veritat, Benet va dimitir. En qualsevol cas, el Papa, que no ha desmentit res, ha dit que els llibres no faran mal perquè ell ja ho sabia tot i que està treballant per canviar-ho. La repressió contra Mg Balda sembla massa dura, gairebé fora de caràcter per Francesc, refermant la sospita que hi ha coses que ni s’han dit ni entenem.

I al rerefons hi ha les idees reformistes de Francesc. Ell sembla que no tocaria mai la doctrina establerta, però sí que toca i molt els detalls de com es presenta i s’aplica. Increïblement va fer un discurs al Sínode de la Família on va parlar com de costum sense haver discutit res amb un grup, probablement molt conservador. Inesperadament es va sortir amb l’afirmació que molts matrimonis no són verdaders matrimonis i que la gent no s’hauria de passar la vida empresonat a un mal matrimoni i que capellans no haurien de jutjar si un matrimoni era vàlid o no, sinó que caldria acceptar una declaració conjunta dels dos explicant que el matrimoni era fals per per pronunciar l’anul·lament. Com tothom li hauria predit, va causar enorme confusió sobre què havia dit, a més e la ràbia dels conservadors i tampoc havia considerat com s’ho prendria l’estat italià que sens dubte voldria dir alguna cosa. I que potser hi haurà gent capaç de cremar-lo a una foguera com feien abans amb gent així. Serà el Vaticà un lloc on és millor no parlar i limitar-se a nedar amb la corrent?

Al lloc on visc puc veure algun canal de TV mexicà. La gent segueix amb perplexitat i entusiasme sense precedent els sermons i activitats de Francesc, sobretot com ell ha renyit en públic els polítics i els seus bisbes, com ha dit les veritats que els que manen preferien callar. No n’hi ha prou de condemnar les bandes de les drogues, cal fer més. Cal evitar l’emigració forçada per la misèria. A un país on els polítics i la gent que surt a la TV semblen físicament castellans de Madrid, la situació de la població majoritària indígena és un dels capítols greus i no resolts de la nació. Contra la voluntat de tothom va anar a Chiapas dient Missa amb lectures en les quatre llengües indígenes locals, que havien estat prohibides. I la rehabilitació del difunt Bisbe Ruiz, fundador de la teologia de l’alliberament índia, el qual John Pau II havia intentat destituir. El vaig veure ahir esgotat, baixant d’un helicòpter i deixant-se caure mig mort al seient del Popmobile, demanant que li donessin aigua. Diuen que només té un pulmó. Minuts després, ja estava dret saludant.

Unes hores abans, un periodista li havia preguntat qui és Jorge Bergoglio. Es va fer un silenci i ell no responia. El periodista, alarmat, va afegir que si l’havia ofès, demanava perdó. I el Papa va respondre: “No, no. Yo soy un pecador”

Joan Gil

URI del Retroenllaç | Comentaris RSS