Els EUA són diferents

Un tornado (altrament anomenat twister o cicló) és un cilindre de vent sovint comparat a un embut, despenjat d’un núvol del tipus cúmul, que gira violentament a gran velocitat i després de tocar terra es desplaça endavant també a velocitat molt alta causant una gran destrossa i creant perills de mort. La família de nou tornados que va aparèixer per Sant Esteve damunt l’enorme zona metropolitana de Dallas (anomenada pel Servei Federal d’Estadística Metroplex o Texas del Nord) on jo visc va matar 11 persones a Texas i 9 més als estats veïns. Algun barri fou literalment escombrat. A l’interior de l’embut hi ha pressió baixa que actua com una aspiradora aixecant objectes per l’aire i transportant-los. Hi ha fotos una mica insòlites ensenyant una vaca i una camioneta volant per l’aire. Pot haver passat. Qui sap.
Als EUA tenim una “tornado alley”, un carreró d’on surten la majoria de tornados entre els mesos de Maig i Juliol, però a Texas hi pot haver algun tornado tots els mesos de l’any, encara que en general els de Desembre no tenen la força i brutalitat que acabem de veure. Diuen que la culpa la té el Niño extraordinari d’enguany i probablement no l’escalfament ambiental. Cal afegir que tornados s’han vist a tots els països del món excepte a l’Antàrtida, i que el país que més pateix pels ciclons és Bengla Desh, on hi ha centenars de morts cada any. El nom prové de l’època colonial i es una deformació popular mal pronunciada de tronado, que fa segles volia dia tempesta amb trons. Efectivament, els tornados es despengen sempre d’una tempesta forta que du de tot (vent, pluja, trons, llamps, pedregades i neu). Aquesta tempesta és la font dels tornados i els embolica totalment.

Protegint-se
Els sistemes d’alerta que tenim i els espais buits que encara hi ha a Texas són la raó que en general, comparat amb els temps antics, tinguem poques víctimes mortals. El Servei Meteorològic vigila les tempestes que sovint creuen el país en diagonal des del Pacífic fins Chicago i Nova York ja pot reconèixer el perill que es formin tornados i els estadis preliminars amenaçadors. Hi ha tres nivells d’avisos al públic. El primer és simplement una alerta. El perill existeix i s’aconsella que la gent se’n vagi de descampats i s’acosti a llocs de refugi i que vagi escoltant la ràdio. En general la ràdio i sobretot la TV ensenya un cartell amb l’avís i un so especial molt desagradable a través de la pantalla. El segon nivell ja és l’avís. Ara sí que ja cal prendre-s’ho seriosament. En general la TV interromp els programes i l’home del temps apareix ensenyant els núvols perillosos i sobretot buscant i identificant els embuts que es veuen sortint de la perifèria del núvol. Qualsevol d’aquests pot estirar-se fins tocar terra i esdevenir un tornado. Els ciutadans s’ho haurien de prendre seriosament i activar el pla familiar que tothom hauria de tenir. Finalment l’advertència mes temuda, el tercer i final avís, pot arribar. Un o uns quants tornados ja han estat identificats i semblen venir en línia recta a la teva ciutat. A la pel·lícula TWISTER amb Helen Hunt diuen que quan es fa aquest avís només queden 3 minuts per escapar-se, però a l’únic cas que vaig viure personalment a Fort Worth fa un any donaven una finestra de perill d’un quart d’hora. La situació era sens dubte aterridora. El meu iPhone va començar a emetre sorolls fortíssims utilitzant evidentment el meu GPS i vaig sentir udolant les sirenes de la ciutat. Feia por i no sense raó. Alguns tornados han arribat a destruir edificis alts. Al final en el meu cas, un tornado fluix va tocar terra a un poble més petit al nord i només va destruir un teulat. La vida normal es va restablir. Fins la pròxima vegada. Fou no obstant una aventura. Aquest dia de Sant Esteve, en canvi, molts texans no van tenir tanta sort.

Una vegada un grup d’empleats d’una televisió local va intentar fer el mateix que fan els actors de TWISTER, que és empaitar un tornado per fer fotos, cosa que ara ja s’ha vist molt però per molt temps es tenia per impossible degut al perill. Sobtadament el tornado es va girar en la seva direcció. La majoria de tornados es mouen per terra potser a 50 or 60 qm/hora però n’hi ha hagut mesurats a molt més de 100 qm/hora, o sigui que fugir no té res de fàcil. Els de la TV es van amagar sota un pont i van salvar la vida. Aleshores van començar a publicar que quan s’acosta un tornado i no hi ha cap refugi el millor és amagar-se sota un pont. Els experts, indignats, fan notar que aquesta gent van tenir molta sort, perquè els ponts són llocs particularment perillosos que cal evitar a qualsevol preu degut a una interacció també difícil d’explicar entre rotació i trajecte longitudinal pel pont. Així i tot hi ha gent que ho segueix recomanant. El lloc més segur és sempre un refugi subterrani, com el que tenen moltes granges als territoris agrícoles. Si no n’hi ha, el millor és aplanar-se contra la paret mes allunyada del punt d’arribada del tornado i mirant en la seva direcció. Una pregària també podria ajudar. Però no se sap mai, perquè els efectes del tornado són una mica llunàtics. Pot destruir completament una casa sense tocar la que està al costat. No es pot perdre mai l’esperança.

Origen dels tornados
Fins feia poc, el servei meteorològic exigia per identificar un tornado que una persona digna de crèdit hagués vist l’embut tocant terra, cosa difícil sempre sobre tot als vespres, excepte quan hi ha llamps. Avui en dia amb el radar poden veure fins i tot l’inici de les rotacions a l’interior d’un núvol abans que l’embut toqui terra esdevenint un tornado. Cal saber, no obstant que molt poques rotacions acaben formant un tornado. Com de costum, el problema comença quan una massa d’aire calenta i humida que està pujant, topa amb aire fred que està baixant. La qüestió que sembla més fàcil de respondre és què causa el el moviment rotatori. Cal recordar, encara que no no ens n’adonem que la terra està rotant contínuament a velocitat molt considerable. El núvol, en canvi, no és part de la terra i és una massa inert, subjecta a l’anomenat efecte Coriolis que sempre la pot fer girar contra el sentit de les agulles del rellotge a l’hemisferi nord i a l’inrevés al sud. Però ni això és senzill, perquè l’efecte Coriolis és evident en grans tornados però no en els petits ni potser als núvols on comença la rotació. En aquest cas, els científics invoquen l’efecte Bernouilli, que és molt més difícil d’entendre. (I ai las, d’explicar)
La intensitat dels tornados es classifica entre F0 i F5. Els que van tocar North Texas el dia de St Esteve eren F4, que sempre són molt perillosos, com van demostrar clarament. El tornado F5 més greu mai identificat als EUA és anomenat el Tri-State Tornado i va tocar terra el Març de 1925. Es va arrossegar pel sòl per 352 qm destruint tot al seu pas, va durar 3.5 hores (que vol dir que es movia per terra a més de 100 qm hora) i va causar la mort de 695 ciutadans.

Una altra cosa interessant és la velocitat del vent rotatiu de la paret, que és el que gira i que probablement és l’element més destructiu i perillós del tornado. Normalment als F baixos no passa gaire de 50 o 60 qm hora, però fa alguns anys a l’anomenat Tornado del Bridge Creek-Moore, també un dels F5 pitjors de la història, es van mesurar 480 qm/hora. Ara caldria afegir un !!!!! ben gros en lletres de color, perquè aquesta és la velocitat màxima espontània de causes naturals mai mesurada a la superfície de la terra. Els físics que s’hi interessen, diuen que teòricament el vent rotant podria arribar a atansar la velocitat del so, cosa que fins ara no s’ha observat.

Finalment l’obertura de la sortida de l’embut, que es allò que s’arrossega per terra també es molt variable. Sovint són uns 100 metros, com un camp de futbol però s’han arribat a mesurar 2-3 quilòmetres. Hi ha molta variabilitat en tot i res és previsible amb seguretat, cosa que dificulta molt les preparacions defensives. Poc coneguda és la intensitat del, diguem-ne, buit (pressió baixa com a una aspiradora) a l’interior de l’embut que fa pujar objectes per l’aire i que intuïtivament sembla molt perillosa. No es pot mesurar fàcilment. No, pocs bous o camionetes poden pujar en l’aire, però si que hi ha hagut molts desplaçaments de coses pesants.

Les fotos encloses són preses del domini públic de la Wikipedia

Joan Gil

Tags: devastacio, tempestes, Texas, tornado, Twister

Abans els que vivim lluny no podíem seguir les campanyes electorals, però gràcies a l’internet ara sí que podem, encara que ja no ens deixin votar tan fàcilment com abans. Vaig trobar el debat amb insults entre Rajoy i Sànchez desagradable i lleig, com un picabaralles entre dos representants d’un món ja passat, que fou un mal aprenentatge de democràcia, un període gris a mig camí entre la foscor del feixisme i la lluminosat de les nostres esperances frustrades. El debat entre els partits catalans fou mol diferent, però tampoc em va agradar.

La Sra Terribes va anunciar que ella volia un debat entre els candidats i en va treure un debat a mitges. Els participants van defensar i contrastar els seus punts programàtics, però (si em permeteu especular) no van fer canviar cap opinió ni van resoldre els conflictes frontals i les incompatibilitats que existeixen. Això hauria hagut de ser l’objectiu d’un verdader debat.

I jo em pregunto si hi havia algú que sapigués alguna cosa de resolució de conflictes (potser el Conseller Homs fou l’excepció) ni de com tractar posicions inacceptables. Diguem per exemple que un imam musulmà s’acosta a un capellà catòlic i li espeta que Al·là és l’únic Déu i la religió musulmana l’única verdadera. Com s’ho prendria el capellà? Malament, de segur encara que, per miracle o casualitat, internament una veu li digués que l’imam podria tenir raó. Però ell fou iniciat en el catolicisme pels seus pares i va aprendre aquesta religió a l’escola. Va estudiar una carrera al seminari treballant molt. La seva família i tots els seus amics sabien qui era. El seu càrrec li garanteix una existència segura i si es fes musulmà ho perdria tot. Molts feligresos li confien els seus problemes. Acceptar allò que l’imam demana destrossaria la seva vida i tacaria de negre el seu passat. Ara imagineu que quan respon que no, l’imam el comença a insultar tractant-lo de mentider, hipòcrita, aprofitat, potser corrupte. Poden aquests dos entrar a un debat com voldria la Sra Terribes? Hi ha el precedent de la disputació de Barcelona sobre si el Cristianisme o el Judaisme són la verdadera religió en temps de Jaume I. No fou un incident maco.

Com que no conec personalment a cap dels participants d’ahir, he d’acceptar que tots creuen tant en allò que defensen com el capellà del meu exemple i que no podrien canviar fàcilment les seves posicions. Perquè haurien de canviar d’opinió quan altres comencen a escridassar-los i mig insultar-los? Qualsevol persona que entengui com intentar resoldre conflictes (que sovint és impossible) us diria que cal posar-se en les sabates de l’adversari i estudiar com ha format les seves opinions i en quines influències estan basades, quines conseqüències tem, per quines línies roges se sent amenaçat. I un cop aclarit, és quan hi pot haver debat. Cal recórrer amb ell el camí que ha seguit l’adversari per formar la seva opinió i ensenyar-li les sortides alternatives bones per a tothom que ell podria acceptar sense perdre o posar en perill la seva posició.

En el cas de Catalunya, potser enlloc de fer crits i declarar la guerra política, es podria presentar la sobirania com a punt final lògic i en interès de tothom a un problema que ha durat tres segles i ha fet molt de mal. Després d’enterrar la destral guerrera, podríem tots tenir un futur millor en amistat i germanor com entre fills que han abandonat la llar, però separats. També em sembla curiós que ningú s’adreci a la pretensió absurda que tot el poble espanyol tindria el poder de dictar-nos el futur en un referèndum estatal. Dissoldre i fer perdre el poder d’una minoria dissolvent-la en un altre col·lectiu on no podrà ser mai majoritària, s’ha intentat moltes vegades i ha estat sempre rebutjat fent reconèixer els drets de minories present a moltes lleis internacionals. Com és que ningú parla de minories nacionals a l’estat? Hi ha molts exemples a Europa. Jo ho vaig sentir per primera vegada quan era nen durant la Guerra d’Independència d’Algéria, on els francesos pretenien que tots els algerians de les dues religions eren ciutadans francesos i que la Constitució (que DeGaulle va canviar per dolenta) prohibia la independència. I que tots els que creiem en l’estat de dret som tan constitucionalistes com els del PP, però que això no vol dir que hàgim de suportar una Constitució que és dolenta i està escrita amb la intenció de frustrar les nostres aspiracions. I que la legitimitat i el desig i intenció de servir a TOTA la població (enlloc del contrari oprimint i frustrant un sector) són condicions per acceptar una llei com legítima. Els que vam viure el franquisme sabem què és una llei il·legítima. I podem reconèixer-la. Els que tant parlen d’obeir la llei, digui el que digui, estan mossegant la poma del paradís, com l’àvia Eva.

Feliç vot. I exerciu el dret dels ciutadans pensant en els molts que ara com en els temps de la Dictadura no podem fer-ho.

Joan Gil

Tags: constitució, Debats, eleccions, Votar

Hem arribat al punt on finalment existeix una opinió pública sobre un problema tan real, greu i amenaçador com és l’escalfament global i això vol dir sempre que hi ha política. En un règim més o menys democràtic una conseqüència inevitable és que estan en joc les eleccions i els polítics ho saben i els cal trobar una forma d’adaptar-se i aprofitar-se’n.

Preferentment, sembla que als polítics agradaria una resposta que no exigís responsabilitat i lideratge, enlloc de la demagògia que sempre estan preparats a oferir. Dissortadament l’opinió publica és sempre oportunista i incoherent, mentre que el problema, en aquest cas, es dificilíssim de resoldre i demana usar els cervells i coneixement de científics que probablement ni saben com influenciar el públic ni dominen la política. De fet, ni tan sols saben com parlar i convèncer al públic votant. L’objectiu d’aquest apunt és identificar la situació actual als EUA, que no és bona malgrat els esforços considerables dels activistes i l’administració Obama i el paper destacat de la ciència americana i fins i tot de sectors considerables de la indústria, que han entès bé el perill inevitable i la necessitat d’adaptar-se.

La temperatura a la superfície del planeta ha estat sempre variable
Les raons per aquesta variabilitat són diverses. El descobriment s’atribueix a un grec deixeble d’Aristòtil (tràgicament) anomenat Teofrast, que va escriure que eliminar un bosc fa apujar la temperatura perquè els arbres fan ombra i sense arbres el sòl s’escalfa més. En Teofrast havia reconegut encertadament que la radiació solar es pràcticament l’única font de calor que tenim.

Hi ha altres factors naturals capaços de canviar la temperatura que semblen més importants. Un exemple d’ells, anomenat albedo es refereix entre altres coses a l’àrea ocupada per gel, perquè el gel reflecteix la radiació solar retornant-la a l’espai i impedint que escalfi i fa baixar la temperatura; a l’inrevés, la pèrdua de gel entra a un cercle viciós i potencia la influència del desglaçament actual perquè augmenta i empitjora tota sola l’escalfament. Un altre factor és l’activitat solar, que canvia periòdicament. L’activitat volcànica finalment és un factor ben conegut perquè la cendra emesa durant l’activitat atura l’arribada de llum. De fet, la mini edat glacial viscuda als voltants de la guerra dels Segadors al 1640 s’atribueix a una activitat volcànica molt intensa combinada amb canvis solars. Tot això està fora del control humà, però en els milers d’anys que hem viscut a la terra no ha fet mai gaire mal. En canvi, l’efecte hivernacle (greenhouse en anglès) degut a la producció de molt més diòxid de carboni del que la Terra pot eliminar, causat per la humanitat i per la crema de carbó pel desenvolupament industrial, és responsable del problema que tots coneixem.

És veritat que en general el CO2 és inofensiu, però depèn de la concentració. Un accident horrorós al Camerun el 1986 il·lustra el problema, encara que la causa de la tragèdia fou natural i no industrial. Un volcà actiu havia causat una cavitat natural tancada que es va omplir de quantitats molt grans de CO2, el qual un dia fou alliberat. Uns 1700 homes que vivien als voltants van morir.

Els científics

L’interès científic en la temperatura de la Terra i les publicacions sobre el problema venen de molt lluny, fins i tot segles i no és legítim ni possible identificar una sola persona com a autor del descobriment ni cap destacat científic o laboratori que lideri la recerca. En canvi es pot parlar d’un home que fou i segueix essent més responsable que ningú cridant l’atenció i mobilitzant recursos al començament de la crisi actual. Parlo del Professor James Hansen, fins fa pocs anys Director de l’Institut Goddard de la NASA per Estudis Espacials i encara Professor a l’Institut de la Terra de la Universitat Columbia a Nova York.

Els primers crits seriosos d’alarma es van sentir en els anys 1970 provenint sobretot de Hansen que predeia la inundació irreversible de zones costeres, però a certs cercles ja s’hi parlava des dels 1950 i es van publicar alguns articles de periòdic amb poc impacte.

El GISS es un laboratori de la NASA interessat en planetes considerats globalment. Els fundadors des de la NASA sens dubte pensaven en els nous planetes que s’anirien descobrint, dels que no sabíem res però la Terra quedava enclosa i una de les coses que l’institut feia era recollir i publicar (al seu web ara) les temperatures de tota la superfície de la Terra. Aquí és on Hansen va veure el problema.

El President Jimmy Carter en va sentir parlar i, preocupat, va manar a l’Acadèmia Nacional de Ciències fer un estudi (any 1979), en principi simplement una revisió de la literatura amb testimonis personals d’experts. Pel poc que se sabia, aquest grup ho va fer molt bé i van escriure i publicar el primer avís seriós. En Hansen era un gran científic però tenia idees fixes que no sempre eren populars i potser cridava massa (com ha tornat a fer recentment a Paris). El seu argument constant és que ja hem perdut el tren i que totes les mesures d’alleujament ara proposades pels activistes, per exemple netejant i substituint el carbó, com tants han repetit a Paris, son una pèrdua de temps i que el sorpasso dels 2 graus de temperatura mitja ja està cantat o encara pitjor. Per a ell, la solució seria una política fiscal d’impostos a les companyies d’energia al centre de la crisi i també al mateix temps atractius fiscals ensenyant a les companyies que podrien treballar aturant l’escalfament i encara fer diners. Afavoreix a més l’energia nuclear, tan poc estimada pels activistes ambientals.

La credibilitat de Hansen augmentà molt gràcies a les prediccions puntuals d’escalfament que va ser capaç de fer i van ser realitzades exactament. Vet aquí que l’inoblidable President George W Bush en va sentir parlar i va manar a l’igualment inoblidable Vicepresident Dick Cheney trobar-se i parlar en persona amb Hansen. Després Hansen fou invitat a donar una conferència amb diapositives a un grup selecte de membres de l’administració i congrés. No va servir de res i el Professor va rebre el rebuig frontal i total de l’administració. En Bush ja va anunciar que tot eren teories i especulació i que esperaria fins que tot estigués demostrat. Al poc temps van prohibir a Hansen anar a conferències i van reclamar el dret de censurar prèviament qualsevol publicació sobre el tema d’empleats federals. Igualment, les taules amb dades sobre temperatures al món van haver de ser eliminades al web. Alguns estats van arribar a prohibir escriure enlloc les paraules escalfament global o fer investigacions sobre l’assumpte. Cal tenir en compte que la NASA és una agència federal que, a diferència de les Universitats, no garanteix la llibertat acadèmica. I Bush era Bush i era el President. Hansen va haver d’obeir.

Per tancar el tema, caldria afegir que l’Administració Nacional d’Oceanografia i Atmosfera (NOAA) també va participar com era la seva obligació, en els esforços inicials de Hansen a divulgar el problema de la pujada del nivell d’aigua oceànic amb al mateix resultat. En qualsevol cas, els webs d’aquestes dues agències federals són interessantíssims. Aquí hom pot trobar dades i exemples dignes de confiança, on es poden comprovar moltes coses que a vegades se senten dir sense saber si són veritat o no.

El Grand Old Party (GOP) i l’escalfament global, avui
Sempre hi ha hagut coses al mon que són difícils de creure, com ara l’actitud del Partit Republicà en la crisi ambiental. Jo he cregut sempre que convé que al món hi hagi partits conservadors i progressius que creguin en l’alternança, suposat no obstant que tots dos siguin civilitzats, intel·ligents i prioritzin l’interès del país com a motivació suprema. Potser la formulació és massa idealista i caldria demanar-ho als Reis Mags. El gran problema dels Republicans es que el Partit ha caigut en les mans d’una clique d’extremistes afins al Tea Party, que són llibertaris de dretes (també hi ha llibertaris d’esquerres, com ara el CUP, però no pas als EUA). Aquesta gent, sens dubte molt minoritaris al conjunt del país, es mantenen per l’escadussera proporció de votants (menys del 5%) que van a les primàries de rutina i també per la magnitud de donacions que atreuen. El partit no sap què fer per lliurar-se d’ells. Utilitza el partit un mitjà ideològicament seu amb tanta influència com la cadena FOX per atacar contínuament i mirar d’aturar el candidat Trump i no serveix de res. Els candidats radicals són molt populistes i desinhibits, interessats en expressions breus i fortes (one-liners) de l’estil sentit a converses de taula familiars o als bars, que generalment són bestieses. No volen coses complicades i sempre acaben parlant dels avortaments, d’anul·lar la llei d’Assegurança de Malaltia obligatòria, del creacionisme o interpretació literal de la Bíblia, la immigració il·legal (gairebé inexistent en l’actualitat), de la necessitat d’acabar amb els diners de bitllets de paper i tornar a usar l’or, de la homosexualitat i dels Cristians (com ells se’ls imaginen; fa uns dies vaig sentir un dir que pregava a Déu per una victòria americana contra els musulmans (sic))

Respecte a la conferència de Paris, cal recordar que els Republicans dominen totes dues cambres federals, la Cambra de Representants i el Senat. El President Obama sap molt be que no pot firmar cap tractat internacional, perquè el Senat no el confirmaria mai i està intentant preparar acords alternatius que no necessitin confirmació. Ja han indicat que s’oposen a qualsevol enteniment o oferta que Obama pugui haver fet a Paris i que miraran de bloquejar-lo amb lleis. Pel que fa als límits en la producció d’òxid de carboni per les centrals elèctriques, diuen que cap llei serà aprovada i que n’escriuran les que faci falta per aturar ordres en aquesta direcció. Si cal, aniran als Tribunals fent plets contra l’Administració i que el nou President Republicà elegit un any d’ara anul·larà tota la legislació i regulacions ambientals d’Obama. Es queixen sempre que els xinesos i els indis no fan prou sense considerar que no han acabat encara el seu desenvolupament i ignorant els projectes de protecció ambiental molt avençats i les inversions altíssimes de la Xina.

Fa uns dies, un representant Republicà, president d’un Comitè, dient que hi ha una conspiració de mentides entre els investigadors, ha enviat una subpoena (una citació) a un centre d’investigacions per fer enviar al seu comitè documentació explicant les investigacions que fan i les dades obtingudes. Diu que tot és una estafa, que demostrarà que les conclusions són inventades i que ell ho exposarà. Anem bé perquè els pallassos alegren molt la vida.

Una altra coseta. Em permeto traduir les declaracions del cap de la majoria republicana al Senat, Mitch McConnell, publicades al New York Times d’avui diumenge 13 de desembre: “Abans que els socis internacionals obrin les ampolles de xampany, haurien de recordar que l’objectiu del tractat és impossible d’assolir i està basat en un plan d’energia domèstic que és probablement il·legal, que la meitat dels estats han presentat recursos judicials en contra i que el Congrès ja ha votat per rebutjar-ho” El diari explica a més que tots i cadascun dels candidats republicans a la presidència han denunciat com a falsa i rebutjat la ciència del canvi climàtic i s’oposen als punts de vista del President Obama. Acabo d’escoltar a la ràdio com el Senador Ted Cruz de Texas ha anunciat que les dades sobre temperatura indiquen que el món s’està refredant i que tota la ciència és falsa. Mentre tant, ja hi ha evidència d’inundacions greus a la Florida, on la frontera entre l’aigua salada i dolça cada dia entra més a l’interior i casos documentats de sequeres i inundacions abans desconeguts. Però el Partit Republicà per ara mana i no ho veuen així.

Joan Gil

Tags: Escalfament global, Goddard Institute, James Hansen, Temperatura global