Els EUA són diferents

Els mitjans ens recorden cada dia de la tragèdia civil i militar que continua cada dia a l’Orient Mig i que ha arribat fins casa nostra, preocupant la nostra població civil i el nostre govern. Què ens expliquen dels islamistes? Denunciar els culpables com  terroristes és correcte però no explica res ni ensenya un camí que potser algun dia pogués conduir a millorar o resoldre el conflicte. Jo penso sempre que la Reconquesta d’Al-Àndalus (Península Ibèrica en àrab) pels regnes cristians va durar 800 anys degut a la invasió successiva de dues nacions gihadistes nord-africanes, el Almoràvits i els Almohades. Tornem a anar pel mateix camí? Aquest apunt intenta presentar la diferència central de com nosaltres veiem les relacions entre estat i religió i de quina forma tan diferent les veuen ells. Molta gent diu falsament que els islamistes són fanàtics religiosos, una cosa rarament confirmada per la gent que ha parlat amb ells o n’ha conegut algun. I a les mosques d’occident hi ha creients  musulmans molt devots que no pensen en posar bombes, ni els imams ni la majoria en volen saber res. Recordo que dos dels terroristes culpables de la destrucció de les Torres Bessones havien passat el seu darrer vespre a un local nocturn bevent alcohol. Quina és la verdadera motivació? Cal mirar enrere per entendre-ho.

Les religions en l’antiguitat

A l’aura de la nostra civilització, cada estat i cada nació tenien una religió pròpia d’ells amb déus propis i limitada al seu poble. Això encara s’observa a moltes tribus aïllades que queden pel món. Aquestes religions no es limitaven a oferir un culte sinó que invariablement contenien prescripcions i lleis de natura tant individual com col·lectiva que eren la seva legislació i legitimació i formaven una part inseparable de la personalitat, història, esperances i tradicions de la nació, tant com avui en dia una bandera, un himne o un idioma. Tant si un ciutadà era religiós com si no, una apostasia era inimaginable perquè hauria representat una traïció al seu poble. Proselitisme als estrangers seria una cosa absurda i ningú podia renegar de la religió. Amb certa lògica, alguns països musulmans castiguen l’apostasia amb la pena de mort.

Quan hi havia guerres, els déus hi participaven sempre i protegien al seu poble. El país perdedor, sovint esclavitzat i deportat, també perdia els ses déus, que eren més febles que els del poble vencedor i quedaven destruïts i oblidats. Els Romans tenien una actitud oberta poc comú: ja van apropiar-se dels déus grecs al començament de la seva expansió i després van seguir acceptant com a seus molts déus estrangers que anaven trobant.

El Cristianisme és diferent

La religió cristiana predicada per Sant Pau va diferir de totes les religions anteriors en un punt completament original que esdevindria fonamental: declarava ser universal, afirmava que tots els homes de qualsevol nació, raça, edat o gènere lliures o esclaus, eren iguals i podien ser convertits i acceptats a la nova religió que  no quedaria exclusivament vinculada a cap nació ni a cap autoritat. Això no s´havia sentit dir mai. Per deixar-ho encara més clar, l’Evangeli posa aquesta declaració inconfusible a la boca de Jesucrist: al Cèsar allò que és del Cèsar, a Déu allò que és de Déu. No hi podia haver cap discussió: església i estat eren coses diferents que havien de quedar separades. No ho havia dit ningú abans i era un canvi fonamental que poc a poc en el curs dels segles les societats civils i en el nostres dies la legislació  i constitució de la majoria de països d’arrels cristianes va anar incorporant i en els nostres dies és un principi intocable i suportat per tothom.

Naturalment a l’Església hi ha hagut sempre més pecadors que sants i les coses no han anat sempre com haurien d’haver anat. La història conté molts crims i abusos, guerres, persecucions, clericalisme, corrupció, imposicions, antisemitisme, etc. A Espanya cal recordar el tractament dels indis americans i la Inquisició, i més recentment el nacionalcatolicisme de Franco (Com deia el No+Do “el Caudillo Franco y la egregia dama Doña Carmen Polo de Franco  entraron en el Templo bajo palio y se acercaron a la Sagrada Mesa”). Al democràtic Regne Unit el monarca és el cap de l’església anglicana. I cal parlar d’Andorra? Diuen que el Papa Francesc vol acabar amb el Bisbe-Copríncep. Contradiccions, contradiccions! N’hi ha hagut i n’hi haurà sempre, perquè només som humans. Però el principi és molt sòlid i ho sobreviurà tot.

Minories a l’estat no-confesional

Tornant al tema principal, cal pensar ara en les minories no cristianes que viuen a països que han establert fermament la separació de religió i estat, diguem per exemple a casa nostra, els Musulmans i els Jueus, que als estats propis, no separen església i estat. Com s’ho prenen? En general en els nostres dies molt bé, abans potser era diferent. N’estan contents i són paladins entusiastes del laïcisme i la llibertat de religió, però tenen sempre un problema que no es pot resoldre: que el llibre en què creuen,tant la Bíblia com l’Alcorà, conté normes i lleis que s’haurien d’aplicar a la societat, cosa que és sovint impossible al lloc on viuen com minories. Sempre hi ha incidents, que en general són modestos i es poden arreglar amb bona voluntat. A Nova York els ultraortodoxos que viuen  certs barris intenten que l’ajuntament mani certes regles que no agraden a tothom (tranquil·litat els dissabtes, espais on es pogués empènyer cotxes d’infants els dissabtes, evitar aparadors amb temes sexuals explícits, etc). I altres prefereixen anar al país on no són cap minoria i poden aplicar plenament les seves creences tal com estan escrites al seu Llibre en l’organització i lleis de la societat civil.

I els musulmans? Terrible com sona i difícil d’entendre com és, hi ha una minoria que, rebutjant totalment el sistema democràtic, veu el poble musulmà, que té memòries lluminoses d’un passat imperial gloriós i d’una ciència, una literatura i un art que il·luminaven el món, ara dominat, oprimit i subjecte a abusos per una civilització falsa i perversa, cegada pels diners,i la corrupció i les obsessions sexuals i falta de respecte a les dones, que ha destruït la seva integritat territorial i l’ha fragmentat en països artificials en les mans de polítics i reis tribals que pretenen posseir l’or i el petroli patrimoni de tot el poble àrab. I que creuen que es pot lluitar per tornar-hi. Que aspiren a restaurar un món feliç i just on el desenvolupament humà seria  possible gràcies a la implantació de la Xaria com va passar al segle VIII.

Els qui veuen les coses així, són sempre petits grups que eviten parlar amb els imams o la religió musulmana oficial on no serien acceptats mai. Depenen molt per a la seva coordinació i aprenentatge d’Internet. Obama va dir l’altre dia que els imams havien de combatre aquesta actitud. Tant de bo poguessin! És ridícul dir als predicadors d’una altra religió què  haurien de predicar a les mosques però en aquest cas, els islamistes no volen saber res d’ells i no s’interessen per la religió individual tant com pel sistema social polític  i econòmic descrits a l’Alcorà que esdevindria possible només acceptant i fent respectar plenament la Xaria en un món on església i estat no queden separats.

J. Gil

URI del Retroenllaç | Comentaris RSS