Els EUA són diferents

El tema dels cotxes que poden circular i fer-ho tot sense accidents ni conductors humans ja fa temps que s’ha discutit als mitjans de comunicació. Un dels problemes més greus d’aquest tema és el recel tant del públic com de tots els governs que ja estan estudiant les lleis que convindrien. Fa molts anys que es va fer a Nova York una exposició del món del futur. Es pensaven en aquells temps que els automòbils anirien l’any 2,000 per les autopistes guiats i protegits fins a un cert punt per ones de ràdio o per una mena de carrils magnètics, cosa que eliminaria els accidents. Les prediccions del futur han fallat desastrosament moltes vegades. En aquest cas sembla que el contrari està passant. La gent no es vol creure que la feina de xòfer podria desaparèixer a un futur molt pròxim.

Treient el cotxe del garatge.
Un dels problemes de viure tan lluny com jo és que desconec les ofertes comercials que hi ha actualment a Catalunya o altres llocs d’Europa, però als EUA aquest any ja es veuen anuncis per TV de cotxes nous que poden aparcar tots sols i fins hi tot n’hi ha tres (Ford, Honda, Subaru) que prometen fer impossibles les col·lisions frontals. No n’he vist encara cap, però la premsa tècnica ja fa temps que parla d’aquestes coses. Una altra aplicació inevitable és l’avís al conductor quan condueix tocant o passant la línia de separació dels carrils o les direccions. En algunes aplicacions, l’auto avisaria tres vegades fent sorolls diguem en un parell de minuts i si el conductor torna a fer-ho, l’auto frenaria i aparcaria tot sol, assumint que el conductor està massa cansat o intoxicat, o està escrivint missatges. Sempre surt algú preguntant què passa quan neva o hi ha boira. La resposta és que el cotxe té programaris diferents per aquests casos o es pot negar a funcionar automàticament.

A un país on, excepte a Nova York, gairebé tothom viu a cases individuals amb garatge, una de les coses que més preocupen i fan angúnia als ciutadans amb criatures petites a l’habitatge és enxampar un nen fent marxa enrere quan el cotxe està sortint al carrer amb visibilitat limitada. És una cosa molt tràgica que ha passat moltes vegades. Sabent-ho, ja fa temps que molts autos nous, probablement la majoria, venen equipats amb una càmera de televisió instal·lada al costat de la matrícula que ensenya al conductor la imatge de darrere a la petita pantalla de vídeo que normalment s’utilitza pel navegador o el GPS (amb la funció principal d’ensenyar els mapes locals i deixar escriure o buscar l’adreça on es vol anar). Aquesta tele activada quan el cotxe recula fou possible gràcies a les mides tan petites,la qualitat i el baix preu de les càmeres modernes. Hi ha alguns cotxes que a més tenen un segon mecanisme de seguretat encara més contundent: un sistema Sonar que frena el cotxe en sec si hi ha un obstacle de qualsevol mena al darrere. Perquè només al darrere?

Treballant en secret
Fa un parell d’anys Google va anunciar que estaven treballant en un cotxe de turisme que podria circular tot sol pel carrer. Molta gent va riure, afegint que no se’n fiarien mai. Però va resultar que Google no era el primer i que pràcticament la majoria de grans marques automobilístiques ja feia temps que hi treballaven sense dir res i que tots creien que aquest desenvolupament és inevitable i desitjable. Una de les firmes més convençudes es Volvo, famosa pels estudis exhaustius que sempre han fet de tots els accidents mortals i de com s’haurien pogut evitar fent canvis a l’auto. El gran premi de l’estudi no és produir una nova joguina cara sinó REDUIR EL NOMBRE D’ACCIDENTS. Perquè hem de viure amb la por constant de conductors intoxicats, drogats, desconsiderats, ineptes o escrivint missatges? O en el temor de la mala fortuna, d’un segon d’inatenció, d’una fallida dels frens? O la temptació d’anar a una velocitat temerària? Això no es pot resoldre fent campanyes de ràdio o posant anuncis. Un dia o altre, aquestes coses s’ha d’acabar. Els ordinadors no s’equivoquen i obeeixen ordres.

La llarga distància
Resulta que és no sols factible, sinó que està pràcticament resolt, programar i equipar cotxes per anar lluny, com diguem de Barcelona a Perpinyà o València. Els instruments de navegació són cars, ocupen espai (coses que es podrien arreglar) però dissortadament el cotxe no es pot fiar de càmeres o informació originada al nivell del cotxe i necessita una mena de torre molt lletja instal·lada al sostre. Quantes vegades hem trobat que el cotxe de davant no deixa llegir ròtules amb informació o veure el semàfor? Un sistema de circulació automàtic necessita veure per endavant a certa distància, en una caravana hauria de poder estudiar què fan els 4 o 5 autos que hi ha al davant, i per això cal la torreta, si no se li acut un remei a algú.

Però de problema no en queda cap. Unes quantes companyies europees han aconseguit fer anar cotxes sense xòfer actiu des de Munic a Hamburg per autopista, sense cap problema o accident, a bona velocitat i obeint totes les lleis i avisos de precaució. Als EUA hi ha hagut èxits comparables. El problema pitjor sembla ser convèncer les autoritats perquè deixen circular per vies públiques aquests cotxes preparats, i quines condicions formulen. Ja veurem què passarà quan comencin les discussions polítiques i públiques inevitables sobre el tema. A un dels Estats Units, quan van sortir els primers cotxes motoritzats, van obligar a fer córrer un home amb una bandera avisant del perill al davant del cotxe.

I localment, què passa? Va bé, però no tant com caldria per poder fiar-se’n. El problema són les coses inesperades que passen sempre a la ciutat i els acudits que te la gent pel carrer, que no es poden preveure i és molt difícil escriure programari de reacció. En un article, un periodista explicava com va acompanyar al director d’un programa de casa seva a la feina i que hi arribava cada dia sense problemes ni necessitar intervencions humanes fins que un dia va haver de fer una intervenció d’emergència perquè el cotxe no sabia què fer. Arribat al despatx, el tècnic es va posar a treballar en l’acte en un “patch” al codi per corregir el problema dient que tots els conductors de prova tenien instruccions d’escriure els detalls de l’incident i enviar-li en l’acte. Les coses inesperades que passen als llocs on viuen i es belluguen homes, vet aquí un problema difícil.

Atropellant un ninot
Hi ha una demostració que agrada sempre molt als experts. Un periodista que va anar al laboratori de Volvo ho explica així: el van dur a una pista de proves i el van fer seure al volant d’un cotxe preparat. Un empleat va treure un ninot molt realista vestit com un nen de 10 o 12 anys i el va plantar al mig de la pista, dient al periodista que posés en marxa el cotxe i atropellés el “nen”. Fou impossible. El cotxe tot sol o s’aturava davant del nin o feia un arc al voltant i recuperava la direcció original després d’evitar-lo. Almenys per ara això s’aconsegueix gràcies a l’escombrat per un raig de sonar que registra l’existència i posició exacta de l’obstacle. En aquest moment, sembla que aquesta millora, ja existent des de fa temps per la marxa enrere, pot ser implementada de forma tan fàcil com segura, però a un preu considerable que sens dubte baixarà. Acabara essent obligatòria.

Prediccions
Ja s’ha adonat molta gent que el futur no el pot predir ningú. No obstant es pot explicar allò que els experts es pensen. Diuen que hi ha un nombre de procediments automàtics que poc a poc, com totes les innovacions, s’aniran introduint als nous models. Els motors actuals són molt diferents dels que hi havia fa vint anys. L’aparcament i la prevenció de col·lisions en són exemples clars de coses que ja es poden fer sense problemes. La qüestió del preu sens dubte reduirà la velocitat d’aquestes innovacions sense aturar-les.

I quan podrem pujar al cotxe, triar a la pantalla l’opció “A visitar en Jordi”, prémer un botó i anar-hi com si s’estigués al metro? Ells diuen que potser arribarà als anys 20, i si no als 30. Però arribarà, encara que sigui als 40, perquè les morts i altres calamitats del tràfic s’han d’acabar. Per ara, si veieu que s’acosta un cotxe amb una petita torre de metall al sostre i un conductor llegint l’AVUI, sisplau, no us poseu a córrer que no hi ha perill.

Joan Gil

URI del Retroenllaç | Comentaris RSS