Els EUA són diferents

El tema dels cotxes que poden circular i fer-ho tot sense accidents ni conductors humans ja fa temps que s’ha discutit als mitjans de comunicació. Un dels problemes més greus d’aquest tema és el recel tant del públic com de tots els governs que ja estan estudiant les lleis que convindrien. Fa molts anys que es va fer a Nova York una exposició del món del futur. Es pensaven en aquells temps que els automòbils anirien l’any 2,000 per les autopistes guiats i protegits fins a un cert punt per ones de ràdio o per una mena de carrils magnètics, cosa que eliminaria els accidents. Les prediccions del futur han fallat desastrosament moltes vegades. En aquest cas sembla que el contrari està passant. La gent no es vol creure que la feina de xòfer podria desaparèixer a un futur molt pròxim.

Treient el cotxe del garatge.
Un dels problemes de viure tan lluny com jo és que desconec les ofertes comercials que hi ha actualment a Catalunya o altres llocs d’Europa, però als EUA aquest any ja es veuen anuncis per TV de cotxes nous que poden aparcar tots sols i fins hi tot n’hi ha tres (Ford, Honda, Subaru) que prometen fer impossibles les col·lisions frontals. No n’he vist encara cap, però la premsa tècnica ja fa temps que parla d’aquestes coses. Una altra aplicació inevitable és l’avís al conductor quan condueix tocant o passant la línia de separació dels carrils o les direccions. En algunes aplicacions, l’auto avisaria tres vegades fent sorolls diguem en un parell de minuts i si el conductor torna a fer-ho, l’auto frenaria i aparcaria tot sol, assumint que el conductor està massa cansat o intoxicat, o està escrivint missatges. Sempre surt algú preguntant què passa quan neva o hi ha boira. La resposta és que el cotxe té programaris diferents per aquests casos o es pot negar a funcionar automàticament.

A un país on, excepte a Nova York, gairebé tothom viu a cases individuals amb garatge, una de les coses que més preocupen i fan angúnia als ciutadans amb criatures petites a l’habitatge és enxampar un nen fent marxa enrere quan el cotxe està sortint al carrer amb visibilitat limitada. És una cosa molt tràgica que ha passat moltes vegades. Sabent-ho, ja fa temps que molts autos nous, probablement la majoria, venen equipats amb una càmera de televisió instal·lada al costat de la matrícula que ensenya al conductor la imatge de darrere a la petita pantalla de vídeo que normalment s’utilitza pel navegador o el GPS (amb la funció principal d’ensenyar els mapes locals i deixar escriure o buscar l’adreça on es vol anar). Aquesta tele activada quan el cotxe recula fou possible gràcies a les mides tan petites,la qualitat i el baix preu de les càmeres modernes. Hi ha alguns cotxes que a més tenen un segon mecanisme de seguretat encara més contundent: un sistema Sonar que frena el cotxe en sec si hi ha un obstacle de qualsevol mena al darrere. Perquè només al darrere?

Treballant en secret
Fa un parell d’anys Google va anunciar que estaven treballant en un cotxe de turisme que podria circular tot sol pel carrer. Molta gent va riure, afegint que no se’n fiarien mai. Però va resultar que Google no era el primer i que pràcticament la majoria de grans marques automobilístiques ja feia temps que hi treballaven sense dir res i que tots creien que aquest desenvolupament és inevitable i desitjable. Una de les firmes més convençudes es Volvo, famosa pels estudis exhaustius que sempre han fet de tots els accidents mortals i de com s’haurien pogut evitar fent canvis a l’auto. El gran premi de l’estudi no és produir una nova joguina cara sinó REDUIR EL NOMBRE D’ACCIDENTS. Perquè hem de viure amb la por constant de conductors intoxicats, drogats, desconsiderats, ineptes o escrivint missatges? O en el temor de la mala fortuna, d’un segon d’inatenció, d’una fallida dels frens? O la temptació d’anar a una velocitat temerària? Això no es pot resoldre fent campanyes de ràdio o posant anuncis. Un dia o altre, aquestes coses s’ha d’acabar. Els ordinadors no s’equivoquen i obeeixen ordres.

La llarga distància
Resulta que és no sols factible, sinó que està pràcticament resolt, programar i equipar cotxes per anar lluny, com diguem de Barcelona a Perpinyà o València. Els instruments de navegació són cars, ocupen espai (coses que es podrien arreglar) però dissortadament el cotxe no es pot fiar de càmeres o informació originada al nivell del cotxe i necessita una mena de torre molt lletja instal·lada al sostre. Quantes vegades hem trobat que el cotxe de davant no deixa llegir ròtules amb informació o veure el semàfor? Un sistema de circulació automàtic necessita veure per endavant a certa distància, en una caravana hauria de poder estudiar què fan els 4 o 5 autos que hi ha al davant, i per això cal la torreta, si no se li acut un remei a algú.

Però de problema no en queda cap. Unes quantes companyies europees han aconseguit fer anar cotxes sense xòfer actiu des de Munic a Hamburg per autopista, sense cap problema o accident, a bona velocitat i obeint totes les lleis i avisos de precaució. Als EUA hi ha hagut èxits comparables. El problema pitjor sembla ser convèncer les autoritats perquè deixen circular per vies públiques aquests cotxes preparats, i quines condicions formulen. Ja veurem què passarà quan comencin les discussions polítiques i públiques inevitables sobre el tema. A un dels Estats Units, quan van sortir els primers cotxes motoritzats, van obligar a fer córrer un home amb una bandera avisant del perill al davant del cotxe.

I localment, què passa? Va bé, però no tant com caldria per poder fiar-se’n. El problema són les coses inesperades que passen sempre a la ciutat i els acudits que te la gent pel carrer, que no es poden preveure i és molt difícil escriure programari de reacció. En un article, un periodista explicava com va acompanyar al director d’un programa de casa seva a la feina i que hi arribava cada dia sense problemes ni necessitar intervencions humanes fins que un dia va haver de fer una intervenció d’emergència perquè el cotxe no sabia què fer. Arribat al despatx, el tècnic es va posar a treballar en l’acte en un “patch” al codi per corregir el problema dient que tots els conductors de prova tenien instruccions d’escriure els detalls de l’incident i enviar-li en l’acte. Les coses inesperades que passen als llocs on viuen i es belluguen homes, vet aquí un problema difícil.

Atropellant un ninot
Hi ha una demostració que agrada sempre molt als experts. Un periodista que va anar al laboratori de Volvo ho explica així: el van dur a una pista de proves i el van fer seure al volant d’un cotxe preparat. Un empleat va treure un ninot molt realista vestit com un nen de 10 o 12 anys i el va plantar al mig de la pista, dient al periodista que posés en marxa el cotxe i atropellés el “nen”. Fou impossible. El cotxe tot sol o s’aturava davant del nin o feia un arc al voltant i recuperava la direcció original després d’evitar-lo. Almenys per ara això s’aconsegueix gràcies a l’escombrat per un raig de sonar que registra l’existència i posició exacta de l’obstacle. En aquest moment, sembla que aquesta millora, ja existent des de fa temps per la marxa enrere, pot ser implementada de forma tan fàcil com segura, però a un preu considerable que sens dubte baixarà. Acabara essent obligatòria.

Prediccions
Ja s’ha adonat molta gent que el futur no el pot predir ningú. No obstant es pot explicar allò que els experts es pensen. Diuen que hi ha un nombre de procediments automàtics que poc a poc, com totes les innovacions, s’aniran introduint als nous models. Els motors actuals són molt diferents dels que hi havia fa vint anys. L’aparcament i la prevenció de col·lisions en són exemples clars de coses que ja es poden fer sense problemes. La qüestió del preu sens dubte reduirà la velocitat d’aquestes innovacions sense aturar-les.

I quan podrem pujar al cotxe, triar a la pantalla l’opció “A visitar en Jordi”, prémer un botó i anar-hi com si s’estigués al metro? Ells diuen que potser arribarà als anys 20, i si no als 30. Però arribarà, encara que sigui als 40, perquè les morts i altres calamitats del tràfic s’han d’acabar. Per ara, si veieu que s’acosta un cotxe amb una petita torre de metall al sostre i un conductor llegint l’AVUI, sisplau, no us poseu a córrer que no hi ha perill.

Joan Gil

Tragèdia a Chapel Hill
El President Obama ja fa temps que va aconseguir desenganyar a tots els progressius (que és com l’esquerra és anomenada als EUA), sense els quals no hauria arribat mai al poder. Feia discursos fantàstics, posant-se al nivell dels millors oradors que aquest país ha conegut, va anar al Cairo a prometre una era i una política noves i la fi de la guerra impopular de l’Iraq. Un acadèmic va escriure recentment a la famosa revista Harper que ens va enredar a tots (fins i tot inesperadament al Comitè Nobel) presentant-se, abans que el coneguéssim, com una cosa que ell no era i que de fet ha resultat el President més imperialista de la història dels darrers temps. El drama tan recent a la ciutat on està situada la famosa Duke University a Carolina del Nord, ens ha tornat a fer pensar que o ell o els seus consellers o no toquen o no es preocupen per la tragèdia de la conversió al Gihadisme dels nostres ciutadans joves musulmans.

L’incident va començar a una urbanització de condominis (pisos i habitatges de propietat individual) a Chapel Hill, una ciutat molt tranquil·la amb universitats i instituts de recerca famosos. És un lloc agradable, més aviat pla i molt verd amb bon clima. Al lloc vivia un home desagradable, divorciat, de cinquanta-tants anys, que sempre publicava al seu Facebook fotos del fusell automàtic del que era propietari i de fet a vegades trucava a la porta de veïns que l’havien molestat amb el fusell a la mà. Era molt mal vist perquè confrontava als residents amb amenaces, queixes i ordres. Curiosament, ningú es va queixar mai a la policia. Sobretot semblava vigilar molt l’aparcament. Com que els habitatges són de propietat, no hauria estat fàcil treure’l fora.

L’home va veure arribar un mal dia el cotxe d’uns veïns musulmans acomodats i amb carreres, ocupat per tres joves estudiants, tots d’uns vint anys, que eren un matrimoni recentment casat i una germana de la dona. Va sortir amb el seu fusell i aviat es va desenvolupar una disputa amb els joves sobre si el lloc on havien aparcat era per residents o reservat per visitants, un tema que era una de les seves obsessions. L’home va disparar el seu fusell tres vegades i els tres joves musulmans, que naturalment anaven desarmats, van caure abatuts.

La Policia i la Casa Blanca no s’ho prenen seriosament
Per a la policia es tractava simplement d’una disputa entre veïns per un aparcament de cotxes, i van decidir ignorar el caràcter racista i xenofòbic del crim, que a tothom li semblava transparent. I si els tres morts haguessin estats negres enlloc de ser musulmans d’arrels al Pakistan? Curiosament la Casa Blanca, que fa tants sermons sobre la convivència i la tolerància tampoc s’hi volia ficar. Cal ser molt ignorant per no veure immediatament el perill, no sols pel gran nombre de musulmans que viuen al país, sinó també perquè els webs gihadistes a l’internet contínuament repeteixen al seu jovent que els musulmans són odiats i maltractats a tots els països occidentals i que no hi ha més remei que escapar per salvar la vida i lluitar a mort. El cas de la presó d’Abu Graib i les morts de civils al Mig Orient pels drons i atacs aeris dels EUA són dos dels arguments principals usats amb tant èxit pels reclutadors gihadistes que viuen entre nosaltres. Ara ja en tenen un altre.

Als dos dies del crim,i quan ja arribaven les queixes i els avisos de tot arreu, finalment a la Casa Blanca ho van entendre. Al funeral de les tres víctimes a Chapel Hill es va presentar tanta gent, que van haver de traslladar-ho a un camp de futbol. Musulmans van començar a manifestar-se a tot arreu i de sobte una multitud es va presentar fent una sessió de precs musulmans tocant el sòl amb el cap al Parc Lafayette davant de la Casa Blanca. Ara es veu que al final sí que el President ho ha entès i s’ha dignat fer una condemnació pública. Massa tard. Els gihadistes han tornat a marcar. Una disputa a un parking i si no, res?

Guerres, guerres i més guerres
El Sr Obama es va fer elegir amb la promesa d’acabar amb la guerra d’Iraq, cosa que va aconseguir molt poc a poc i tal com veiem ara, molt incompletament. Va encetar i no ha acabat mai la guerra d’Afganistan, que ja dura uns deu anys. A Palestina sí que va intentar imposar a Israel un tractat de pau, però el van fer recular amb la cua entre les cames. Noves guerres van esclatar a Síria, al Iemen, a Somàlia, al Caucas rús, al Líban, a Nigèria, a Cameroon, a Chad a Niger, a Mali, a Algèria, a Líbia, cada dia hi ha més conflictes i més règims que trontollen a Aràbia, i els israelians segueixen boicotejant qualsevol negociació am Iran, insistint en un bombardeig i una nova guerra. El Sr Obama ha presidit sobre tot això de forma molt impotent, simplement responent amb força i encara més violència. No es pot negar que certes coses necessitaven una resposta militar, però ningú viu sota la impressió que hi hagi també una resposta política contundent ni un anàlisi digne de crèdit de la situació. Seguirem veient guerres i destrucció fins i tot a l’Occident per molts anys. I l’esperit i els canvis anunciats al Cairo, on són? Tot sembla com un vaixell al mig d’una tempesta, que no pot anar on vol ni fixar la seva destinació. Si els temps feliços del President Bush poguessin tornar, quan nomes hi havia una sola guerra…

L’esquerra americana i Obama
El President no fa gaires conferències de premsa, preferint en canvi viatjar a ciutats provincials i presentar- se a”town meetings” (reunions i respostes a preguntes de gent suposadament comú, que no es preocupen d’assumptes massa complicats). No obstant, els periodistes han aconseguit preguntar-li la seva opinió sobre la hostilitat creixent dels cercles progressius a la seva política, ja tan dolenta com la dels Republicans. Ell contesta sempre de forma molt arrogant, com un emperador ofès per súbdits desvergonyits. Però, deixant de banda la qüestió completament descontrolada de les guerres gihadistes, hi ha altres coses:

Un exemple és la qüestió de la protecció de la intimitat i el magatzematge de trucades telefòniques, que ha posat els dos gegants de la indústria, Google i Apple, en peu de guerra. Imagineu-vos la seva ràbia i sorpresa quan fa unes setmanes, després de l’incident amb el Dictador Nord-Koreà, agents del govern es van presentar a la seu d’aquestes companyies a obrir físicament certs ordenadors i ficar-hi per força “chips” propis dient que els necessitaven per saber d’on havien vingut els atacs en defensa del Dictador. Tant Google com Apple han respost desenvolupant un sistema d’encriptació impossible de penetrar i negant la clau al govern sempre que el Congrés no faci una llei exigint-lo, cosa molt poc probable. I Obama segueix parlant d’Edward Snowden com un traïdor i un delinqüent que hauria d’anar a la presó per espionatge. Cada dia hi ha més gent que ho veu de forma diferent.

Un altre exemple seria l’assumpte de la llei establint l’assegurança obligatòria de malaltia, l’únic èxit legislatiu d’Obama. En principi, fou un succés notable però mirant els detalls, no sembla gens ben feta. Els qui no reben una assegurança de malaltia de l’empresa (com la que jo vaig tenir sempre durant tota la carrera) tenen l’obligació de comprar-ne una sempre d’una companyia privada, que només vol guanyar diners. Si no ho fan han de pagar una multa en forma d impostos addicionals. Ofereixen alguns plans a bon preu que exclouen moltes coses i sobre tot exigeixen co-pagaments enormes, de $7,000 en el pitjor cas (molt freqüent) Hi havia sempre l’alternativa de simplement admetre malalts més joves a Medicare, l’assegurança federal per als ancians de més de 65 anys, que funciona força bé. Enlloc d’això, el govern va oferir un negoci fabulós de milions de pòlisses noves obligatòries a una indústria privada, que segur que no farà res per controlar els preus cada dia més astronòmics. Podria ser molt be que el Tribunal Federal Suprem acabes amb un aspecte fonamental del programa ben aviat.

I l’assumpte de la falta de càstig o processaments contra els directors de bancs que van causar el desastre de 2008 i segueixen guanyant feliçment molts milions de sou? No són com l’Snowden, que cal empresonar.

Jo sempre dic que els polítics no han estat mai el millor que tenim als EUA. En qualsevol cas, ja queden menys de dos anys? Serà millor el successor? Ai, ai…

Joan Gil

Tornem als anys 70' als EUA. En aquell temps, el cor dels Americans, castigats per una guerra absurda, l'inici del problema de les drogues, mala situació econòmica, problemes polítics i una ona de crims, es va endurir. Tothom demanava càstigs durs, empresonament, més policia, lluita contra el problema de les drogues. Si algú trenca la llei enlloc de treballar, fiqueu-lo a una gàbia i llenceu les claus. Al poc temps una innovació horrible i inhumana fou inventada: les lleis del tercer cop, adoptades per molts estats. Qualsevol persona que fos condemnat per qualsevol delicte per tercera vegada, desapareixeria a una presó per la resta de la seva vida natural. Alguns criminals potser s'ho mereixien, però també van rebre la presó a perpetuitat pobres desgraciats que havien robat menjar per sobreviure. A Nova York hi va haver les Lleis Rockefeller: penes duríssimes per molts anys si la policia enxampava algú amb estufaents a la butxaca, per poc que fos. El resultat final de tot plegat: avui en dia als EUA hi ha uns dos milions de presoners, més per habitant que qualsevol altre país del món

Joan Gil

Tags: Justícia Nord-Americana, Presó a perpetuitat, Tres cops