Els EUA són diferents

Permeteu-me oferir un resum bastant fidel de l'excel·lent article de Wikipèdia "Québec souvereign nationalism", escrit sens dubte per un acadèmic honest i neutral anònim, que és la millor font d'informació que he pogut trobar sobre el cas i també es pot llegir en francès. Hi he afegit alguna memòria personal meva de poca importància. Els independentistes quebequesos s'han comparat sempre amb Catalunya i el Tibet. Que el lector decideixi si nosaltres ens hem de comparar amb ells.

Una nota final: les divisions territorials dintre d'un estat tenen diferents noms a diferents països: a Alemanya i Austria hi ha Länder, a l'Est d'Europa Repúbliques, a Suïssa Cantons, als EUA Estats. Però en anglès d'Anglaterra l'única designació acceptada és Províncies, que és descriptiu però ni ofensiu ni menystenidor. Els australians i americans ho van canviar a Estats, però els canadencs no ho han fet mai. El que segueix és la història dels esforços sobiranistes dels francòfons de la Província del Québec, que no ha tingut mai cap altre nom.

El "Dominion" del Canadà

A finals del S.XVIII, havent perdut una guerra, França va haver de cedir tots els seus territoris colonials americans amb residents al Regne Unit, que els va vincular als que ja tenia. Molts anys després, en 1868 els territoris es van federar formant el Dominion del Canadà, encara depenent de Londres però amb autonomia considerable. La colònia seria angloparlant, amb els francòfons reduïts a una minoria en vies d'extinció.  Poc a poc, com els EUA a l'altre costat de la frontera, el Dominion va créixer cap a l'Oest fins arribar a l'Oceà Pacífic i al Pol Nord i el nombre de províncies va augmentar. Per descomptat, els francòfons foren ignorats pel Canadà. L´"hivern del nostre descontent" com va escriure en Shakespeare, va nàixer aquell any a la Província del Québec i no ha acabat mai.

En 1931 finalment el Parlament Britànic va aprovar l'Acta de la Nord-Amèrica Britànica amb la qual Canadà va guanyar amb petitíssimes limitacions i sense haver de lluitar, la Independència, immediatament reconeguda pels EUA i pel món. Cal notar, no obstant, que aquesta Acta reconeixia explícitament el dret de qualsevol Província a declarar la Independència després de fer-ho aprovar per referèndum. Diuen que això era necessari perquè no hi havia altra forma de què els francòfons aprovessin la independència. És una clàusula que en Rajoy deia que no existeix en cap Constitució. Quan Canadà va finalment arribar a escriure una Constitució canadenca en 1982, el Regne Unit va aprovar immediatament una nova Acta del Canadà que deia que tots els lligams legals quedaven tallats i que ja us les arreglareu. Les relacions entre els dos països segueixen han estat sempre molt amistoses i Canadà segueix essent una monarquia nominalment dirigida per l'estimada Elizabeth II, representada a Ottawa per un Governador General elegit pel poble.

De l'agitació pel carrer al Parti Québecois de Levesque

El francès es parla a tot el Québec i a algunes parts de la Província de New Brunswick. A més hi ha gent francòfona a molts altres llocs canadencs, sobretot ciutats grans. El moviment de resistència contra els anglos establerts a la província i per tant contra el Canadà va anar creixent des del primer dia. Hi van haver diferents organitzacions radicals que no eren partits. Feien desobediència pacífica, algun atac violent, manifestacions i sabotatge. Va costar feina lliurar-se de la gent violenta, que no tenien cap lloc a ocupar ni feien res de bo.

Al final l'ex ministre Canadenc René Levesque va aparèixer a l'escena. Era allò que voldríem els Catalans: un progressiu moderat, un home de seny i de gran sentit polític i coneixement de l'Estat, un orador convencent i un polític respectat i estimat. Era un verdader líder! Va fundar una agrupació pròpia que va atreure molts nacionalistes descontents. Quedaven dues organitzacions importants separades de Levesque, que aviat van començar a ensorrar-se degut a la competició enlluernadora. Una es va fondre amb Levesque i l'altre es va dissoldre. El Parti Québecois, un partit unitari, acabava de nàixer i aviat va guanyar electoralment prou pes i representació per parlar amb el govern central. En Levesque exigia la independència amb el suport probable de la gran majoria de québecois francòfons. Me'n recordo molt d'un dels seus arguments: que els molts immigrants arribats a Montréal de tot el món només aprenien anglès i que la fi de la llengua i la cultura franceses semblava inevitable si tot seguia igual. El partit havia identificat la llengua amb la nacionalitat, amb la cultura i l´essència nacional, com fem tant els catalans com els castellans.

Els mitjans catalans parlen amb molta simpatia del Canadà, una lloança merescuda si es refereixen només al govern federal, molt més amistós i tolerant que l'espanyol, però en canvi entre el poble canadenc hi ha va haver molta hostilitat contra les pretensions del Québec, que ha anat empitjorant amb els anys. És la "quebecophòbia", com diríem nosaltres. Una vegada el parlament provincial de Winnipeg fou l'únic que va rebutjar la ratificació d'una llei que oficialitzava el francès a tota la federació, malgrat els molts francòfons que hi ha a Manitoba, que s'ho van prendre com una bufetada i no tenien res a veure amb el Québec.

El referèndum de 1980 i l'Associació fallida entre els estats sobirans de Québec i Canadà

Dintre de la legalitat contundent de l'Acta Britànica de Nord-Amèrica, el Parti Q. va convocar un referèndum limitat a la Província molt semblant al Català  d'ara per establir la sobirania. Contràriament al que va dir la premsa espanyola i de gairebé tot el món, la pregunta no era si el Québec havia de declarar la independència o no, sinó autoritzar al govern de la província a negociar amb Canadà un estatut especial d'associació amb sobirania (potser confederal seria el mot que jo triaria) on la província acceptaria en principi la legislació canadenca però reservant-se el dret d'anular les lleis que els semblés oportú, una exigència cabdal. A més el Québec esdevindria una entitat diferent i separada que en el llenguatge comú de l'època volia dir que serien una altra nació. El referèndum fou perdut pels québequesos per una majoria considerable de més del 60%, tant per part dels anglos com dels francòfons. Segons sembla tant els desenganyats independentistes com els qui no volien canviar res van fer pinya. Al poc temps el Parti Q , no obstant tot, va guanyar la majoria absoluta al seu parlament i durant més de deu anys va governar sense tornar a parlar de la independència. Calia reflexionar.

La Constitució Canadenca i el pintoresc Pierre Trudeau

Tinc  memòries de Pierre Trudeau, el Primer Ministre canadenc d'origen quebequés (a diferència d'Espanya, n'hi ha hagut uns quants). Era un polític divertit, que parlava molt bé, un playboy sempre ben vestit i un governant molt hàbil i capaç de protegir i promoure  els seus interessos pro-canadencs, sobretot ensorrant el separatisme de sa terra natal. A vegades sortia als diaris per les relacions entre sa muller i un director-cantant d'una banda de música molt conegut, cosa que li esqueia perfectament. Un cop els periodistes van enxampar la senyora un vespre a un hotel lluny de la capital amb el cantant. Quan al final en Trudeau va plegar, va fer dos tombs per la rotunda de la casa de govern conduint un cotxe descapotable petit agitant un braç per l'aire aplaudit pels seus subordinats que havien sortit a l'exterior a acomiadar-lo. Quina escena. Però fem enrere fins l'any 1982.

En Trudeau no va poder aturar el Referèndum però se li va acudir dir que ell no toleraria mai la independència, que per cert ningú estava demanant en aquell vot. Sens dubte la seva campanya contra la demanda va contribuir al resultat negatiu, però tal com havia promès es va posar a treballar en una verdadera Constitució federal que ell es pensava ingènuament que satisfaria als seus antics compatriotes. La Constitució fou aprovada en 1982 pel Parlament central gràcies a un esforç titànic de Trudeau però havia de ser ratificada per tots els parlaments provincials.

Els Quebequesos, indignats, van rebutjar immediatament i per primera vegada la nova Constitució i, si aquest escriptor ho entén bé, cosa que no és gens segura, sembla que segueixen anant per l'Acta de la Nord Amèrica-Britànica. Potser algú podria aclarir aquest detall.

En Trudeau va seguir lluitant però va plegar el 1984. El seu successor Mulroney va convocar dramàticament tots els Primers Ministres provincials a una conferència tancada al públic a Meech Lake, on va intentar introduir a la Constitució moltes de les  coses que els quebequesos havien exigit, sobretot que ells constituïen una societat diferent amb certes coses protegides. Segons sembla uns quants Primers Ministres se li van anar de la taula i la ratificació pels Parlaments provincials fou un fracàs. En Trudeau ja havia patit molt per fer aprovar la Constitució tal com estava als parlamentaris federals (havia hagut de lluitar durant tota "la nit dels ganivets" escridassant a tot pulmó adversaris al parlament d'Ottawa)  i amb aquest final de la trobada no quedava res a fer. En canvi,  la Carta dels Drets i Llibertats que feia del francès una llengua oficial a tota la Federació Canadenca va anar bé excepte com queda dit al Winnipeg, que s'ho va prendre a l'extremenya. La hostilitat popular contra el Québec i contra els francòfons va créixer molt en aquells anys. Trobarem els Catalans algú a Espanya disposat a fer el mateix per nosaltres?

Quan el General  Charles de Gaulle va anar a Montréal abans del primer referèndum se li va acudir declarar en public que ensumava la mateixa olor com a França abans de ser alliberada dels nazis pel seu exèrcit. Un periòdic de Madrid va escriure que "els generals vells haurien de retirar-se a temps" i el règim va empresonar el Director, i multar el diari tan fortament que va haver de plegar. Amb el Caudillo no es feien bromes. En els nostres dies, no obstant, el President Sarkozy va condemnar el moviment separatista del Québec. Els temps canvien. Els generals ja no hi son.

El segon Referèndum de 1995

Durant tots els anys de les activitats de Trudeau i els seus successors, el Parti Q. es va dedicar a governar sense voler parlar de l'assumpte. Encara que no s'havien separat del seu Estat, les coses econòmiques van anar malament. Moltes companyies, entre elles dues grans multinacionals, se'n van anar i els ingressos van caure perillosament. Fins i tot molts retreuen al Québec la caiguda vertiginosa del dòlar canadenc en aquells temps (molt recuperat en l'actualitat). Una picabaralla inesperada amb el Govern federal tingué lloc quan el Parlament del Québec es va tornar a negar per segona vegada a ratificar la Constitució federal de 1982. En peu de guerra, el Parti Québecois, no obstant l'emergència perillosa a la província de formacions anti-sobiranistes que aglutinaven molta gent cansada de seguir escoltant el mateix sense que passés res, va convocar el segon referèndum que aquesta vegada sí que clarament demanava la independència total sense lligams al Canadà.

Va anar de molt poc. Va ser gairebé un empat: prop del 50%, però guanyant els Nos per decimals. Les opinions i porcentatges dels anglos i dels francòfons van tornar a ser similars.

Aquí s'acaba la història, per ara. Tot ha quedat sense resoldre, tant al Québec com a Catalunya, com a Escòcia i com al Tibet, que diuen ells. Nou anys després del segon vot, el Parti Q. acaba de patir fa uns dies un daltabaix electoral molt greu. Ahir un editorialista del Pais escrivia gratuïtament que això fou degut al cansament dels ciutadans amb el separatisme; sens dubte quan el seu PSOE i la seva agrupació regional catalana aviat pateixin una puntada de peu similar al lloc on l'esquena canvia de nom, serà degut al fracàs de l'estat de les autonomies.

És fàcil parlar del futur, però com deia un professor meu "el futur, exactament, no el coneix ningú" He d'acabar amb aquest signe per triplicat, com demana la burocràcia:                                                                                              ???

El vostre