20 des. 2013
El Cap de la Nació Zulu AJ Lutuli, un Nobel oblidat
Amb motiu de la mort de Nelson Mandela, no he sentit a ningú parlar del seu predecessor com a President del Congrés Nacional Africà (ANC en anglès), Albert John Lutuli, guardonat amb el Premi Nobel de la Pau de 1960. L’home s’ho hauria merescut. Era un Zulu, fill de predicadors cristians, que es va distingir com a mestre (la seva ocupació primària) i sindicalista. Va guanyar tant respecte que el consell de la nació Zulu li va oferir el comand suprem, que ell va acceptar després de pensar-s’ho per dos anys. Anys després, fou destituit pel Govern de l’Apartheid. Nascut a Zimbabwe (Rhodesia en aquells temps) va viure sempre a Sud-Africa. Molt afectat pel tractament que rebien els negres indígenes, que en aquell temps abans de l’Apartheid era degut sobretot a les lleis de propietat de la terra (els indígenes eren el 80% de la població però només tenien dret al 7.3 % de la terra), va esdevenir un dels primers presidents de l’ANC. Va rebre el Nobel per ser un dirigent que va haver de defensar amb mètodes pacífics drets fonamentals de la seva gent contra el seu propi Govern.
Lutuli es va declarar un deixeble de Mohatmas Ghandi i va instituir un programa de Desobediència Civil Pacífica contra l’Apartheid, un cop el sistema fou introduït. L’Apartheid consistia de moltes lleis i disposicions separades, però Lutuli i el seu ANC en van triar sis que semblaven particularment ofensives. Una d’elles era que hi havia portes separades per negres i blancs; en Lutuli enviaria tota una manifestació a ficar-se per la porta reservada als blancs. Igualment, enviaria gent als llocs prohibits pels negres, etc. La policia i els polítics cada dia estaven més enrabiats. Cal recordar que en aquesta lluita només són pacífics els manifestants: el govern i els seus agents sempre es tornen violents.
Així és com un dia arribà la massacre horrible de Sharpeville, descrita a l’apunt anterior. Estava prohibit als negres entrar a certs llocs, les ciutats blanques sobretot, sense dur un document d’identitat que donava la policia. Una manifestació de 4 o 5,000 negres cantant es va dirigir a un d’aquests llocs prohibits sense cap mena de papers i van marxar cap a la comissaria de policia a veure si els detenien. Prop de la seu de la policia, s’hi van afegir potser 7 o 8,000 més negres, tots sense papers. En aquell moment va aparèixer el tanc de la policia envoltat d’agents i sense dir res van obrir foc amb fusells de repetició matant 69 persones, moltes d’elles amb un tret a l’esquena i ferint 187. L’incident fou filmat i va horroritzar el món. El càstic, naturalment, fou contra els negres. l’ANC fou prohibit, en Lutuli destituit de tots els càrrecs! Tots els activistes coneguts foren empresonats i torturats. Els africans no van oblidar mai i molts anys després Nelson Mandela va triar Sharpeville per signar la nova Constitució
Fou després de Sharpeville que Mandela decidí fundar la branca militar de l’ANC. Sota la seva direcció personal van arribar a posar tres bombes a Johannesburg, sense víctimes. El primer grup de guerrers fou arrestat per la policia amb ajut de la CIA a una granja on treballaven amagats. Era propietat de l’ANC, però com que els negres no podien tenir propietats figurava de propietari un home blanc del Partit Comunista. La branca militar va seguir creixent i prosperant amb Mandela a la presó. Van fer molts atacs a Sud-Àfrica, però sobretot van anar a Angola i Moçambic i a Zimbabwe a lluitar al costat dels negres contra els colons blancs, al costat dels Cubans que Fidel Castro havia enviat, aprenent de tothom. Quan en Mandela va sortir de la presó, un exèrcit negre ben organitzat estava a Angola preparat a envair Sud-Àfrica. El perill de guerra civil era transparent. Cal agrair a Mandela que no va passar res.
Potser l’altre cas de fracàs de mètods pacífics contra un govern incivilitzat fou la sublevació dels nens estudiants d’escola del suburbi negre de Soweto. Era una qüestió lingüística al començament. Els holandesos foren els primers invasors blancs, després reduits pels anglesos que eren més civilitzats. Els nois negres es negaven a estudiar Afrikaans que era obligatori i veien sempre l’Anglès com la llengua de l’alliberació. Com de costum la sublevació esdevingué violenta i s’hi va afegir tot el ANC i va acabar amb més dirigents a l’illa Robben. En Mandela ja tenia amb ell els dirigents de les repressions de Sharpeville i de Soweto. La presó esdevindria una mena d’Universitat Mandela. Per cert, avui en dia la República Sud-africana reconeix oficialment dues llengües blanques i nou llengües bantús. I els espanyols es queixen de nosaltres….
===========
A mi el tema de la Resistència Civil Pacífica de Ghandi, de Lutuli, de ML King sempre m’ha interessat molt perquè és una sublevació del poble contra l’estat totpoderós, que pretén representar-los però fa el contrari degut a deficiències constitucionals o lleis injustes. En Ghandi, que per cert era un Indi també sudafricà, va lluitar contra el Regne Unit, un país molt imperialista però també civilitzat i amb tradició democràtica i probablement per això va poder guanyar; en MLK estava contra el blancs racistes del Sud que eren molt incivilitats i perillosos, però tenia al darrere seu la resta del poble americà i el Govern Federal, que no van voler tolerar el racisme al seu país; Lutuli fou derrotat completament per la salvatjada de Sharpeville. Fins i tot Mandela li va girar l’esquena.
Passarà això a Catalunya algun dia? No sé i preferiria que Déu no ho volgués perquè la repressió sempre és violenta. Només els lluitadors són pacífics i si comencen, cal que sàpiguen què els pot passar. Si guanyen o no, a mí m’ha semblat sempre que depén sobretot de la natura i el caràcter de l’adversari.
JOANOT
No hi ha resposta