Els EUA són diferents

En aquells dies, fa cinquanta anys, Dallas era una ciutat poc popular, sudista i encara sense reformar, racista, plena de prejudicis. Què en treia el President Kennedy de voler anar-hi? Avui en dia és molt diferent. Dallas, juntament amb les dues ciutats satèl.lits de Fort Worth (on jo visc) i Denton, totes dues lligads a la metròpoli per trens de rodalies i per moltíssimes autopistes, és molt diferent i ha esdevingut la capital indiscutida de Texas del Nord. En part la millora és deguda als dipòsits subterranis immensos de gas natural amb els ingressos derivats, a un plan hidrològic extraordinari digne d’Aràbia Saudita que ha convertit el desert en un paradís urbà verd amb arbres, flors, parcs, llacs i habitatges magnífics. Fins i tot hi viu el poc estimat George W Bush (el seu pare, també presidencial, en canvi viu a Houston, que és la ciutat més gran de Texas però està molt lluny). Fort Worth (700 o 800,000 residents) no és Dallas però es mereixeria més respecte i reconeixement del que rep. En JFK hi va passar la darrera nit. El seu assassí Lee Harvey Oswald hi està enterrat. I la nova superlínia aèria acabada de fundar per l’AAA estarà basada a Fort Worth i no a Dallas com ha dit tota la premsa del món. No hi ha dret.

La pregunta que plantejava al començament és fàcil de respondre. En JFK va venir a Texas del Nord perquè s’acostaven les eleccions i ell es preocupava amb raó. Es llegien i s’escoltaven moltes mostres d’hostilitat i insults contra ell, sovint amenaçadors i violents.  El Vicepresident Johnson (d’Austin, Capital de l’Estat de Texas) li assegurava que guanyaria molt amb el viatge i que també hi havia texans que se l’estimaven i l’admiraven de debò (No pas ell)

Els germans Kennedy i també Lady Jacqueline, la Primera Dama, s’havien beneficiat d’una propaganda extraordinària de les seves persones practicada conjuntament de forma habilíssima (tots ells tres persones ben atractives i molt educades, ben vestides i agradables, intel.ligents sens dubte), del curiós accent de JFK i de la seva imatge i estil oratori en general. Sens dubte JFK fou un President important, però fou ell també un gran President? O només un Playboy ric de  l’Alta Societat que sabia fer molt de teatre? Va guanyar o perdre el país amb la pujada al poder de Lyndon Johnson? Molts periodistes tracten en JFK de gran home sense oferir cap detall en suport d’aquesta opinió.  Vet aquí les tres àrees principals de a seva gestió que jo destacaria:

1)  Sense dret, ni raó, ni justícia, ni necessitat ni seny va encetar la Guerra fatal del Vietnam. Al final, 25,000 soldats americans i moltíssims més militars i civils vietnamites moririen. Va fer destituir i probablement assassinar el President Diem, que se li hava sublevat i va crear una tragèdia als EUA que va enterbolir el mandat dels seus successors Johnson i Nixon. Els drets civils de molts ciutadans van ser violats. Hi hagué molts ferits i algun mort civil. Els ciutadans es van radicalitzar i l’odi es va escampar per tot el país. Al final, fou la primera gran desfeta nordamericana en segles. I avui en dia, els EUA manté relacions poítiques i econòmiques excel.lents amb el Vietnam comunista! probablement gràcies al patrocini del Senador John McCain, símbol del patiment sense objectiu ni benefici. Què en va treure, Sr President?

2) Els cas tan perillós dels 13 dies crítics de la crisi de Cuba i els missils nuclears soviètics a l’illa de Fidel Castro tingué lloc durant el mandat de JFK. Aquí sí que cal donar a JFK un premi d’honor. Els missils soviètics enviats per Khrustxev eren inacceptables, naturalment, i calia fer-los treure. Però com? El líder soviètic ja havia semblat divertir-se fent el boig més d’una vegada i aquesta provocació tan absurda podria ser-ne la prova final en el sentit més estricte de la araula “final”. La majoria de caps militars i consellers presidencials americans eren anticomunistes rabiosos que volien bombardejar els missils soviètics a Cuba. Aquest atac hauria desfermat una confrontació suïcida impossible de guanyar amb la URSS, que podria haver dut el món  fàcilment un holocaust nuclear, i potser si haguessin guanyat ni jo estaria escrivint aquí ara ni els lectors estarien llegint res. En JFK va aconseguir fer callar a tothom i va analitzar la situació fredament. Al final va aconseguir la retirada dels missils a canvi només de la retirada de les bases de missils americanes a Turquia que estaven també a la frontera soviètica però que amb l’abast limitat dels missils d’aquells anys importaven poc. Ni JFK ni el seu germà acceptarien el joc de “Dare” (atreviment) contra les armes soviètiques a veure qui perdia els nervis abans. Els nens americans a tot el país (i probablement a la URSS) ja estaven aprenent del mestre com calia protegir-se de les bombes atòmiques i els refugis ja nuclears s’estaven omplint de queviures en llaunes i aigua. I en JFK i en Khruitxov van dir NO a la guerra. El món no havia  viscut mai en un perill similar. Valia l’incident de Cuba la destrucció del món? JFK va imposar en aquell moment tant el seu lideratge com el seu seny. Per la resolució d’aquest incident, en JFK rep cent punts. Nikita Khrutxov fou destituït de tots els seus càrrecs al poc temps. Jo li hauria pintat a més les orelles de Mickey Mouse a la calba… I potser l’hauria tancat a un manicomi.

3) En JFK va perdre o rebutjar l’oportunitat d’esdevenir l’heroi dels drets civils dels ciutadans negres americans. El lector que s’hi interessi pot trobar a un apunt meu recent la història de Martin Luther King i la Gran Marxa sobre Washington per Jobs i Drets Civils, que tingué lloc pocs mesos abans del magnicidi. La resposta del Govern fou un xic absurda, si no plenament ridícula, fortificant la capital per por que la marxa intentés enderrocar el Govern dels EUA. I ara, Sr Kennedy! Quines coses de pensar! Al President, el moviment pels drets civils i en Martin Luther King no li feien cap gràcia però amb el sentit comú que sens dubte tenia per la política, JFK havia arribat a la conclusió que no hi havia més remei que negociar amb ells degut a la força, el nombre de negres, la raó i les raons que tenien.  Aquesta conclusió fou una victòria immensa per Martin Luther King i per la Desobediència Civil Pacífica, que havia pogut derrotar una altra vegada com abans a l’Índia lleis abusives, inhumanes i injustes sense necessitat de recórrer a la violència. El govern se sentia obligat contra ka seva voluntat a negociar amb ells i el seu exèrcit pacífic victoriós. I per això el President Kennedy va rebre els dirigents de la marxa prometent una Llei de Drets Civils que acabaria amb la discriminació racial. Però no va donar detalls i no estava gens clar que estigués disposat a anar a torçar braços al Congrés per aconseguir una bona llei.  Retrospectivament, les seves interaccions amb el Congrés no li van sortir mai gens bé i en aquest cas a més la confrontació havia de ser (i va ser al final) molt dura. Els congressistes no es deixaven impressionar per la propaganda del famós Camelot ni per la bellesa indiscutible de la primera parella.

Al final, els Drets Civils van esdevenir el clam a la glòria, ben merescuda, del seu successor Lyndon Johnson. En Johnson va patir al poc temps d’un infart de miocardi del que es va recuperar bé. En JFK no ho hauria ni volgut ni pogut fer igual.

********************************************************************************

Com és de terrible un magnicidi. Quina commoció produeix! Aquell dia, em diuen que totes les botigues van tancar espontàniament. I hi havia colles de gent que atacaven les  que encara estaven obertes. I altres anaven cridant pel carrer enlairant  banderes americanes. Apart i més enllà de la violència i el vessament de sang, sempre indignes de la nissaga humana, hi ha l’aspecte polític de la violació dels drets de la nació. Qui era un jove desequilibrat per decidir tot sol sense discussions i imposar a tothom la seva voluntat de canviar el destí d’una nació tan gran i poderosa? Era una figura fosca i perillosa d’intencions inescrutables que s’havia alçat tot sol contra la seva pàtria, la seva constitució i tots i cadascun dels seus conciutadans. Només així es pot entendre la ràbia i la desesperació d’aquell dia ara fa 50 anys.

JOANOT

Fa poc vaig haver d’anar en persona a fer una gestió a una oficina del Govern de Texas.  Hi havia poca gent, cosa ben poc comú.  A l’aparcament vaig veure tres Mexicans (dos homes i una dona) que sortien d’un cotxe vell i estartalit. L’home més gran duia un barret negre i un bigoti espès; el més jove era un veritable indígena, fort, de pèl negre i pell fosca i anava en una camisa blanca mig cordada. Qualsevol Americà els hauria identificat “il-legals” o “wetbacks” (que es van  mullar quan van entrar al país pel Rio Grande). Ara que jo sempre m’he preguntat com pot ser “il.legal” un ésser humà? I com pot ser “il.legítim” un nen? Però el que jo volia explicar avui és que aquests tres havien entrat a l’oficina unes passes davant meu. Hi havia a l’interior senyals bilinguals indicant que calia formar una cua a certa distància del mostrador de la recepcionista (per no poder sentir de què es parlava), momés que jo estava badant com sempre i enlloc de formar cua darrere els mexicans, me’n vaig anar directament al mostrador. Com reaccionen els Catalans quan algú, ni que sigui un vellet com jo, es cola descaradament? Més val ni preguntar, però quan em vaig girar a disculpar-me, els tres Mexicans m’estaven guaitant amb els ulls fixos, sense dir res, ni tan sols parlant entre ells. Vaig intentar disculpar-me dient alguna coseta en anglès i fins i tot en mexicà però no em van respondre ni tan sols amb un moviment del cap. Em va costar, però al final els vaig entendre. Estaven dient que per favor no digués res ni em queixés, perquè no era culpa seva ni ells havien fet res. Així de trista podia ser la vida d’un il.legal. Passés el que passés, ells no tindrien mai raó i més valia que no es queixessin o encara podrien rebre o ser deportats. Callar i aguantar era sempre la millor opció. La raó, la llei, la justícia, la democràcia, la llibertat eren paraules buides amb poc significat. El SrNavarro, representant i líder màxim del PSOE a Catalunya em va recordar diafanament aquest incident perquè ell va descriure als Catalans com a criatures subordinades que si ens trobessim en la situació d’aquells desventurats Mexicans, que com tants indígenes i alguns Catalans ni tan sols parlaven bé l’espanyol,  faríem el mateix. El Sr Navarro, que pocs dies abans havia vessat llàgrimes d’emoció en esbrinar-se que els barons del seu partit, que poc abans l’insultaven, l’havien perdonat i readmès dintre el si de la lluita incondicional per la mare pàtria espanyola i el seu Estat, que pel PSOE i els altres partits estatals són com Déu i el Sant Pare per als Jesuïtes. Les llàgrimes adelantades ja a les que es vessaran després de la pròxima elecció, semblen haver inspirat la resolució ferma i transparent del seu Consell Nacional (nacional, provincial, autonòmic, subservient?) per escrit: el seu partit no acceptaria mai qualsevol vot no aprovat prèviament pel Govern d ‘Espanya, sigui qui sigui. Fixeu-vos bé: mani qui mani al seu Estat, tant si és el PSOE de Rubalcaba o el de qualsevol adversari, o la Rosa Diez o els comunistes o la LOPE o l’Opus una altra vegada, o Rajoy, els Catalans com qualsevol altre poble oprimit sense drets teníem l’obligació d’ajupir-nos, creure, callar i seguir treballant obedientment pel benestar econòmic de l’Estat suprem. I ell mateix i els seus acòlits? Jo no passo de politòleg aficionat però tant els Partits antigament socialistes com la dreta incivilitzada estil PP tenen en comú una fe en l’estat fort i totpoderós estil stalinista o hitlerià, al que els subjectes s’han de sotmetre sense qüestions pel bé comú a l’Estat. Ens pensàvem que els temps havien canviat però el Sr Navarro ens hi ha tornat a portar, enlairant amb llàgrimes  la bandera de la seva prioritat absoluta. Abans de qualsevol ideologia, del socialisme, de la religió, abans de tot, obediència total i cega a l’estat, mani qui mani. Els qui manan no seran mai els Catalans perquè som i serem sempre una minoria. L’Estat totpoderós del PSOE i del PP no ens permetrà a nosaltres Catalans mai recuperar la llibertat i votar per controlar el nostre destí. No cal que ens fem il.lusions. Mai, mai, mai, ni ara ni mai si depén de Navarro i el seu PSOE. 

Joanot