05 jul. 2013
València Mon Amour, Terra d’Ibers
Jo, com la llengua valenciana, també sóc mes aviat antic. Al voltant dels 1890′ els meus avis van marxar de Castellnou, ara anomenat Castellnovo perquè nomes s’hi parla castellà, un petit poble d’origen molt àrab malgrat un castell romà situat a la comarca de l’Alta Palància, a la vista de Sogorb. Els avis encara parlaven valencià però ara ja no ho fa ningú malgrat unes restes arqueològiques que podrien ser molt bé iberes. Els ancestres no hi van tornar més. Van marxar perquè a finals del S.XIX, com ara, era més fàcil guanyar-se modestament la vida a Barcelona que a l’Alta Palància i també, perquè no dir-ho, per la germanor que ha existit sempre entre els pobles català i valencià. No era com anar a l’estranger.
Vistes les similituds entre Catalunya i el País Valencià i la bona economia que en general existeix a ambdós ja de petit m’estranyava que no hi hagués lligams oficials, que la primera autopista entre les dues capitals la van construir tard, que les comunicacions per tren eren tan dolentes, les marítimes inexistents i a l’escola València no s’explicava diferent de qualsevol altra província insignificant de la gloriosa Espanya. Després de la mort del Dictador, un polític de Madrid ho va explicar a un periodista: Mira, és que els valencians i els catalans se semblen massa, tenen peles tots dos, parlen la mateixa llengua, són molt treballadors i algun dia podrien fer pinya contra Espanya. La raó del govern central per boicotejar tots els lligams dintre els Països Catalans era por, nua i freda. El que no havia passat és que un partit votat pels valencians participés en els insults més frenètics i odiosos de l’anticatalanisme, un virus del centralisme espanyol. Perquè ho faran això els PPeros valencians? Què en treuen ells? Que els diuen a Madrid? Voldria saber-ho. Que potser cobren per qualsevol iniciativa local anti-catalana exitosa? I, trist com és, una darrera pregunta: perquè ho toleren els votants valencians?
Dues generacions nascudes a Barcelona i encara em miro a l’internet les fotos de Castellnou i penso que és el meu poble perquè sense la determinació dels avis el meu pare i jo hi hauríem nascut. I és precisament per això que algunes de les coses que el PP fa per desfer els meus lligams familiars em fan angúnia. De segur que hi ha gent ferma que diuen que no val la pena amoïnar-se’n. Els PPeros encenen i atien un foc que només pren mentre el segueixin atiant, però tot sol es mor tan aviat com queda oblidat. Cal riure només.
Però fins a cert punt, hom voldria sempre veure els dirigents lliurement elegits del país com a gent educada, amb aprenentatge i educació, nomes bones intencions i assessorament superiors incapaços de fer bestieses com si no haguessin anat a l’escola elemental. Ho compararia amb el sentiment d’una persona que veu com els seus pares o germans han fet una ximpleria i s’han posat en ridícul en públic exposats a un càstig or intervenció policial o a que tothom es mofi d’ells. És fàcil dir que els germans o cosins són grans, que ja se les arreglaran i que a tu no t’ha de venir a emprenyar ningú. Però, però… en el fons cou sempre i fa mal.
Considerem la bestiesa de dir que la llengua valenciana és d’origen ibèric al segle VI abans de Crist i que han enviat una carta signada i aprovada pel Parlament per a la Reial Acadèmia de la Llengua a Madrid per fer retirar del diccionari oficial (com diu ara) que el valencià és una variant del català. Jo em pregunto: perquè la Reial Acadèmia i no pas els editors d’Enciclopèdies i llibres de text que diuen el mateix? No van afegir (perquè no en sabien res probablement) que el valencià és la variant catalana oriental del sud. Com reaccionarà l’RAL en rebre aquest escrit? Essent a Madrid sempre és difícil de predir, però que jo sàpiga, la RAL és una institució científica seriosa i honesta. No ha ser condemnada només perquè no és dels nostres. El cas els deu haver posat en un compromís. Normalment, en un cas sensible i preocupant d’aquesta natura algú amb ma esquerra pren el telèfon, parla discretament amb ells i la carta és retirada. La retirarien els peperos? No se, Déu n’hi do la perseverança que tenen.
Si els de la RAL no entenen aquesta llengua tan antiga i venerable, sempre hi ha traductors a alguns dels ministeris. Se les donen d’erudits. Pretenen que la seva opinió, un disbarat complet de l’A a la Z, és compartida per filòlegs i científics, que jo voldria veure en un debat públic amb científics de debò. Saben ells que la llengua ibera que potser parlava la Dama d’Elx fins ara no ha pogut mai ser ben desxifrada? Només hi ha classificacions dels signes alfabètics i identificacions d’inscripcions funeràries i noms gràcies a alguna inscripció militar llatina bilingual, sense que la llengua o llengües hagin pogut ser estudiades clarament per falta d’un text bilingual avençat. La comunicació que la llengua ibera de fet és valencià (arcaic, potser) si es confirmés seria una de les descobertes filològiques més importants dels darrers segles. Felicitats, Fabra. Sou l’orgull de totes les modestes províncies de la Comunitat. Caldria afegir, no obstant, que a València hi ha poques inscripcions comparades amb les que hi ha a Catalunya. Diguem que el ibero-valencià potser era una variant de l’ibero-català.
Com era el món al segle VI abans de Crist? Molt diferent. Com es que no ho expliquen? Roma era una petita monarquia en una ciutat-estat, que ni tan sols somniava en esdevenir un Imperi. Les destrals de pedra ja no estaven de moda però hi havia productes industrials: els etruscs propers als romans per exemple feien pots molt macos. A Espanya arribarien els segles pròxims moltes llengües tant locals com imperials, mentre que el valencià sobrevivia calladament entre els universitaris i erudits espanyols.
Vaig començar pensant que en el fons el tema és avorrit i no serveix de res. Ara veig que això no és veritat del tot. Si hom troba filòlegs seriosos i de bon humor a la UE, se’ls podria passar la carta com a un dYocument governamental important (que n’és), jurant que és veritat i invitant-los a fer-ne el que vulguin. Aleshores sí que riuríem tots plegats i fortament. Fins i tot m’imagino alguns dels pròcers científics davant nostre vestits en calçotets rosa, nas pintat de vermell, cabells verds i ulleres de savi. Jo recomanaria fins i tot triar al començament un grup alemany per allò del sentit de l’humor.
Joanot
No hi ha resposta