Els EUA són diferents

Hi ha moltes coses dels Americans que són difícils d’entendre pels estrangers que no coneixen a fons ni la història i la mentalitat nord-americanes, ni la desesperació dels llibertaris del Tea Party per haver perdut l’estàndard d’or del dòlar (que ja han tingut anys per anar-se acostumant però es veu que no poden per raons ideològiques) Diuen, com tanta altra gent, que pagar amb bitllets de banc és un robatori i una estafa i que caldria ficar a la presó o executar tots els funcionaris de la Banca Federal a Washington per fer de lladres imprimint notes de banc, que són paper mullat sense vàlua. Això ja dura segles de lluita contínua que no s’acaba mai, com allò del dret de tothom a comprar armes. De fet el Congrés va tancar el primer i el segon bancs federals negant-se a allargar la llicència de 10 anys atorgada inicialment pel govern per poder obrir fent de bancs. És difícil que torni a passar però ja veurem, sobretot si l’extrema dreta torna al poder. Parlen sempre d’executar en Bernanke, Governador del Banc Federal per traïció al seu país, no se sap si seriosament o no. En qualsevol cas, vegeu el comentari al final.

Un país independent necessita moneda. Els Americans, com els Anglesos abans, s´ho van passar malament perquè no s´havien trobat mines ni  d’or ni de plata als territoris americans. En la mentalitat del temps, un home honrat ha de pagar deutes amb silver o or amb un canvi acceptable però mai amb paper o metalls barats. En aquests moment es van presentar els encunyadors de monedetes del Mèxic, els cèlebres “conquistadores”que van descobrir que era possible enviar vaixells carregats de monedes de plata i d’or mexicanes als ports del nord, els quals tornarien carregats de productes i d’articles bons i interessants. Aquest tracte semblava bo, però a la llarga era molt millor pels Americans que pels Espanyols. Això no tenia res a veure amb la independència i va seguir funcionant després de la marxa dels Anglesos

Però no podia durar per sempre.llEvidentment va arribar el moment que calia tenir denominacions de diners altes per pagar preus elevats (diguem per comprar una casa) Els bancs privats van començar a imprimir notes firmades pel director banc oferint el pagament al portador de diguem mil dòlars en al canvi oficial de 20$/onça, que estava imprès. Molts ciutadans, insultats, respongueren que això de l’equivalència en or s’ho creuria potser la seva tieta però ells no. I hi va haver almenys una execució d’un ciutadà que es va negar a acceptar paper. Amb el temps cada dia hi havia més institucions que oferien cèdules contra préstecs cobertes pels depòsits en or (o no) i el govern no tenia més remei que oferir notes federals impreses per bancs federals. Però aquest sistema no funcionava, degut a l’hostilitat i desconfiança de la ciutadania.

Or, or, or i tothom canta feliç

Malgrat tota l´hostilitat contra el paper i les monedes de llauna, a primers del segle XX evidentment els pagaments en or ja no eren comuns, però fins als temps del President Franklin D Roosevelt (FDR) la llei permetia a qualsevol creditor exigir el pagament del deute de més de $100 en or. Com queda dit, el ciutadà podia anar al seu banc i canviar els seus diners per bulló d’or (en monedes d’or) al preu fixe d’uns $35 per onça. En cas d’una gran depressió, com la del 1929, evidentment tothom volia canviar el paper per or i es formaven cues davant

+-de les institucions financeres. Per tant una de les primeres mesures de Roosevelt per combatre la creixent fallida bancària durant la Gran Recessió després de la seva elecció fou eliminar el canvi lliure de l’or.

L’hora del famós decret executiu, infame per a molta gent que encara no s´ho han empassat (una mena de”REAL DECRETO”) #6102 amb data del 5 d’abril de 1933 contra l’acumulació d’or havia arribat. Aquest decret de fet prohibia el canvi de paper per or, l’ús d’aquest metall per transaccions i de fet comprar o tenir a casa depòsits d’or. Les caixes de depòsit serien segellades pels bancs i no es van poden obrir per anys sinó per vendre l’or al govern federal.

Aquesta mesura va valer a Franklin Roosevelt l’odi inexhaurible de la dreta americana per sempre més.  No fa gaire anys va circular a l’Internet la mentida que Roosevelt havia encautat el contingut de totes les caixes de dipòsit, cosa que era el robatori més gran de la història del país. No se sap bé d’on va sortir la mentida sinó és de gent afiliada amb el Tea Party que ho veuen com un acte greument inconstitucional, com si fos atribuïble a Catalunya. Fins ara ningú ha trobat proves. Es coneixen només dues apropiacions del contingut de caixes de dipòsit contra la voluntat dels propietaris degut a ordres judicials. Altrament, Roosevelt fou classificat immediatament com cap de l’esquerra americana i sens dubte comunista o socialista o europeu, que és tot el mateix com sabem els supervivents del franquisme i en van treure la conclusió tràgica que tot el nostre govern actual de lladres comunistes arribant fins a l’Obama és inconstitucional. Que ens tornin l’or!, criden sense esperança.

És que n´hi ha molt d’or a Manhattan. I d’això mateix voldria parlar, de quant or hi ha, què en fan i on està.

Or Americà i Or Estranger

Així és com es responen moltes d’aquestes preguntes. Si l’or és de propietat estrangera, els lingots (“builló”) d’or estan emmagatzemats a 32 Liberty Street, a la Ciutat Vella de Downtown, més o menys al nivell del Ground Zero però a l’altre costat de Broadway, com el gratacels de 80 tants pisos fet per en Gehry, ocupant un bloc sencer de la ciutat. És un edifici relativament venerable de primers del segle XX, d’estiu italià renaixença. La part més important no són evidentment les oficines damunt del sòl sinó les cambres cuirassades subterrànies que mesuren de profunditat 80 peus (24 metres) sota el nivell del terra i 50 peus (15 m) sota el nivell de l’aigua, ben propera. Hi ha unes quantes portes més aviat petites i els garatges tenen portes d’acer.  Potser algú se´n recordarà de la peli de 1995 Die Hard with a Vengeance de Bruce Willis i Jeremy Irons que pretenia escenificar un robatori absurd. No s´ha intentat mai. Diuen que l’edifici, anomenat formalment Banc de la Reserva Federal de Nova York conté un 80% de les reserves d’or conegudes del món occidental, dipositades voluntàriament. Com que aquests països utilitzen el dòlar com a moneda de reserva, els EUA no cobren pel dipòsit (els lingots estan identificats individualment com cotxes al garatge) però sí per examinacions i estudis especials (concentració, puresa, pes, etc)  Cobren uns $1.75 per lingot. Tot plegat hi ha unes 7,000 tones d’or. No es pot passar la porta sense autorització prèvia. Els camions per exemple, han d’anar a una revisió a un garatge a poca distància abans d’acostar-se a l’edifici, altrament les portes d’acer es tanquen. No obstant, contràriament al que tothom esperaria, les visites són permeses, però cal organitzar-les per grups a dates concertades. A vegades fins i tot donen records i deixen veure l’or des de molt aprop. No es pot, en canvi, acostar-se i comprar una entrada. Els americans no són els únics que accepten prendre lingots en custòdia. Els Francesos i els Anglesos també ho fan d’ençà de la II Guerra Mundial però tenen poc. Dels Suïssos no se sap res, perquè no en volen parlar.

L’Or de Propietat Americana descansa a Fort Knox, Kentucky

Fort Knox a l’Estat de Kentucky és una antiga base militar transformada en una Cambra Cuirassada que, de forma molt sorprenent, conté tots els lingots de propietat americana a més d’articles molt cars que no tenen cap altre lloc segur (per exemple la corona de St Esteve dels Hongaresos, depositada allí perque no la prenguessin els soviètics). Al darrer cens publicat fa uns anys hi havia unes 4,600 tones contra les 7,000 a Downtown Manhattan. Aquest or el va començar a acumular en Roosevelt amb la seva confiscació i el seu decret executiu (si és que hi va a haver confiscació, que el govern americà segueix negant) però a més a més aviat hi va haver una gran discussió sobre la necessitat de comprar or addicional al mercat lliure. Aquesta decisió, presa per FDR en persona, que va resultar en el comiat de gent al seu equip financer, estava basada en la idea que l’acumulació d’or pel govern evitava la deflació, la caiguda de preus que es veu que calia evitar a qualsevol preu. Potser en parlarem un altre dia però amb això en Roosevelt va augmentar molt considerablement la quantitat d’or present a la reserva nord-americana amb gran ràbia de la dreta, perquè evidentment calia apujar el preu o si no, ningú volia vendre. Fins el dia d’avui ningú sap si la compra d’or va tenir algun efecte o no sobre la deflació.

Quan els Alemanys recorden el Rheingold!

Agafeu-vos, que venen voltes!, avisen molts conductors quan el cotxe entra a una regió de muntanya amb moltes voltes a la carretera. Quan no es tracta de salvaguardar els passatgers d’un automòbil, el problema podrien ser no les voltes sinó els banquers alemanys preocupats pel seu or. L’amor que els ciutadans d’aquest país senten pel seu or no és avarícia, sinó un sentiment d’arrels molt profundes, com el d’un nen per les seves joguines més estimades o fins i tot per la mare. Es com el sumari de tota la seva feina, de tots els seus sacrificis, el resultat dels seus estalvis. De primer sentien una cosa similar pel Mark Alemany i probablement sense tenir l’or com a consol no haurien acceptat mai el canvi en euros. En l’actualitat tenen uns 183 mil milions de $ americans en builló d’or. D’on han sortit? Al final de la guerra quedava molt poc or al III Reich i el poc que quedava va desaparèixer misteriosament i encara hi ha qui el busca al fons de llacs o coves. Particularment memorable  és el transport d’or nazi a la Península Ibèrica via Canfranch  i , acabant sigui en els braços acollidors del Generalíssimo Franco o a Portugal a Can Oliveira Salazar. No s´ha sabut mai i és poc probable que se sàpiga. Si es troba quelcom, potser es podria usar per finançar el corredor interior que volen els espanyols. L’or actual germànic ve de la gran superproducció d’articles de gran qualitat per l’Alemanya de la Postguerra. El món occidental, fins i tot els EUA es barallava per comprar productes alemanys. I a Europa sempre hi havia el perill, una miqueta imaginari, d’una invasió soviètica. Evidentment els bancs centrals americans semblaven el lloc més escaient i segur.

Per sort, després de la guerra ja hi havia un Banc Central Americà, la Fed o Banc de Reserva. No fou gens fàcil tenir-ne una degut a la constant oposició dels polítics i el Congrés que només ho veien com un esquema per robar i malbaratar els estalvis del poble americà.  Els banquers en canvi entenien molt bé que amb política o sense, calia tenir un banc central i havien anant fundant bancs de reserva regionals a dotze grans regions geogràfiques. La mes important i prominent fou sempre la Reserva de Nova York. Un cap de setmana es van reunir en privat els governadors dels 12 sistemes regionals i van fundar sobre base exclusivament privada el Banc Federal de Reserva. Evidentment cal tenir un Banc Central, tant si els polítics ho volen com si no.

El Governador (en Bernanke ara) seria nomenat pel President i confirmat pel Senat. El VicePresident seria sempre el cap de Nova York, que igualment esdevindria el braç executiu del Banc Central Federal. Els polítics no van tenir més remei que confirmar-ho tot. Així segueix encara. A Washington només hi ha les oficines i la gent que dirigeix la política financera però quan volen fer alguna cosa han de telefonar a Nova York perquè es faci.

Tornant als Alemanys, en l’actualitat els seus  184 mil milions els tenen distribuïts: el 50% a Nova York, el 13% a Londres, un 11 % a París i la resta a casa a Frankfurt. Un dia al Bundestag se´n va armar una de grossa amb diputats cridant que ningú s’0cupava de l’or alemany i que el Govern ni sabia si estava ben cuidat o no i potser fins i tot s´havia perdut o robat. Quin escàndol tan gran! Van iniciar un estudi del seu or que està durant anys i no s’acaba mai. En un moment van muntar una demostració a Frankfurt ensenyant als diputats els instruments que tenen i com es fan els mesuraments i tothom es va tranquilitzar. Ara el NYTimes acaba de publicar un article dient que els alemanys estan a punt de retirar tot l’or de França, reduiran una mica l’or britànic i reduiran a la meitat l’or que tenen a Nova York.

Perquè ho fan això? Serà possible que no es fiïn dels seus amics i aliats? I l’Estat Espanyol, què? Quants lingots tenen? Perquè no en parla mai ningú? Què se sap de l’or alemany després de la Guerra Mundial?

JOANOT

URI del Retroenllaç | Comentaris RSS