Els EUA són diferents

Me´n vaig anar a passar unes setmanes amb la família a un suburbi de Washington DC que va poder acabar molt malament per culpa d’un dels excessos meteorològics que aquest país pateix de tant en tant. Una franja de territori enorme estesa des de Carolina del Nord a Nova Jersey amb centre a Washington va patir sota els efectes d’un derecho, una tempesta estival molt rara que en general només es forma a l’Oest, sobre tot a l’estat de Nou Mèxic. A la sortida del sol, quedarien uns 40 morts, gairebé tots víctimes d’arbres caiguts i una apagada de llum que a alguns llocs arribaria a durar una setmana degut als pals elèctrics destruíts.

Un Avís de la Tele

Per ara, el temps no es pot influenciar ni canviar i les tempestes arriben amb molt poc avís. El servei d’avisos d’emergència del Govern federal funciona força bé, però no disposa de prou temps per alertar. Ningú pot avisar d’una cosa que ni existeix ni encara es pot veure.  Diuen que  gràcies a instruments de radar Doppler van fent progrès.

Eren ja dos quarts d’onze i jo estava mig adormit al meu cottage (una casona petita situada a un racó del jardí, fora de la casa principal) estirat a una butaca mirant la Tele. Feien a la CBS el “Blue Bloods” un programa de dretes destinat a glorificar la policia novaiorquesa. Vaig veure com sortia una franja roja al peu de la pantalla amb un missatge que no em vaig molestar a llegir. Sovint porta anuncis de tràfic i problemes que mai m’afecten. Però la franja no desapareixia i se li va afegir un so estrany, com de clàxon de cotxe, que no deixava entendre el programa, i lletres grosses es movien per sobre de l’escena, molestant-me. I això ara què és? Però l’alerta no va arribar a despertar-me del tot i vaig seguir mirant el programa. Que pleguin fent aquests sorolls, pensava.

De sobte un quadrat roig va ocupar gairebé mitja pantalla i un locutor va aparèixer. Va explicar que una formació tempestuosa molt perillosa s’havia format als cels damunt la nostra regió i que el servei aconsellava sortir immediatament del carrer, assegurar la casa contra temporals si es podia i si no, fugir, i baixar al celler a protegir-se. Jo, adormit encara, vaig pensar: Apa, ximples, deixeu-me acabar de veure la peli!

Però no em van deixar. Aviat ens vam quedar a les fosques, jo tot sol al meu cottage. Vaig sentir una pluja fortíssima dirigida contra les finestres i portes. Feia por fins i tot anar al llit. Vaig sentir una ventada esfereïdora i cops molt forts com martellades picant sobre la teulada, que eren causats per branques d’arbre caient. I ara què? De moment la primera necessitat era trobar una llaterna. I anar al llit. El sostre no es va ensorrar i fora tot era molt fosc amb aigua per terra. I malgrat la tempesta feia calor i havíem perdut l’aire condicionat.

El derecho, identificat i presentat al públic de Washington

L’endemà, per la ràdio de piles vaig sentir que la tempesta fou identificada com un derecho, una cosa que ningú recordava haver vist mai a la regió. No ho sabia de segur ningú, però sembla que el nom fou donat per colonialistes europeus a l’oest volent contrastar i marcar la diferència amb els tornados, molt més comuns i generalment perillosos. (Vegeu una nota meva sobre això al final) Rars a Europa, aquí els derechos apareixen a un corredor que va desde el Golf de Mèxic i Califòrnia al Nord-Est Atlàntic, on visc jo. Vegem què són les dues formes de tempesta:

Tornado. Un tornado sembla com si fos un embut amb parets rotatòries fetes de material de núvol. Comença amb un núvol relativament baix i paral.lel a la terra del qual, en un moment surt una mena de cilindre fet de núvol que té una cavitat al centre i comença a allargar-se cap al sòl, semblant-se cada moment més i més a un embut o potser a una d’aquestes llaunes tancades de lubricar amb oli. En el moment que toca terra, la formació esdevé un tornado oficial. La paret de l’embut consisteix, com queda dit, de núvol: vapor d’aigua, aigua, materials diversos, etc i gira a una velocitat extraordinària, com si fos una perforadora, però amb una obertura cilíndrica a l’interior que va des del sòl probablement fins al núvol, com si fos una palla. L’obertura és relativament petita (potser 1 o 2 qm) i està envoltada d’un buit molt fort generat localment. I com que sobre el sòl la pressió és o alta o normal, el buit de l’embut funciona degut a la diferència de presió com una aspiradora treballant de terra cap amunt que ho aixeca i llença tot per l’aire. Potser algun lector haurà vist films de vaques i camions volant per l’aire sota la punxa de l’embut. Hi ha pocs tornados tan poderosos, però cal no oblidar el perill tan gran que hi ha sempre. El tornado va saltant d’un lloc a l’altre com si fos una peça d’un joc de dames i destrueix tot allò que toca. El grau de destroça en aquest moment està només en mans del cel. Encara que la formació és perillossísima, la majoria d tornados no progressen gaire sobre el sòl, potser només un parell de quilòmetres.  El tornado pitjor registrat als anys 1920′ no obstant va arribar a marxar prop de 400 qm abans de disoldre’s causant danys immensos. Tot això vol dir que per molt més aviat que es poguessin detectar els tornados, un cop vist no es pot fer gran cosa per predir quant de mal farà ni encara menys per aturar-lo o desviar-lo. Hi ha gent que pretenen haver vist l’interior (l’ull) del tornado i diuen que és un lloc preciós amb llum i estrelles. Qui sap, però els homes de ciència es pensen que l’interior de l’ull deu ser completament fosc com la nit degut a la impenetrabilitat per la llum de les parets.

Doncs això no és el que va passar durant la meva estada a Washington però deixeu-me aclarir quelcom que tothom ha entès sempre malament: l’origen del nom tornado, que és castellà però no té res a veure amb la rotació perquè es deia originalment per escrit tronado, en referència a l’aparell de llamps i trons que l’acompanyen sempre, paraula que en aquells temps era d’ús freqüent. Però com que era molt evident que el vent i l’aigua es giraven (en sentit contrari a les agulles del rellotge a l’hemisferi nord) els indis sotmesos a la immersió lingüística escolar encara incompleta, el va convertir en tornado, mot inventat que invocava el moviment. Per a les tempestes que no es giraven, a l’inrevès, va quedar la designació derecho Hem arribat

Derecho. Això és el que vam patir tots nosaltres aquell vespre a Washington, un derecho. Com que els Americans no saben pronunciar-ho, en diuen quelcom que se sembla a darishu, que jo voldria preservar per accentuar la proximitat creixent entre la llengua anglesa i la del PP.

Un darishu és com el nom indica, una tempesta horitzontal, sense parts que girin. Es gairebé estacionari (amb totes les excepcions que volgueu) i el nostre era com una catifa màgica volant, format per l’enganxament d’unes nou tempestes d’estiu que quedaven com cosides una a l’altre. Per dir-ho més clarament, al final és com si en període d’una o dues hores nou tempestes fortes descarreguessin al mateix temps damunt el mateix territori, causant el dany que hom es pot imaginar per l’aigua i les caigudes d’arbres i branques. Deixant de banda les morts, la destrucció al sòl no passava de moderada. El problema era la temperatura d’estiu (entre els mig 80 i els 100 Fahrenheit) i la manca d’aire condicionat domèstic que va fer partir molt a tothom i podia ser perillosa per a la gent d’edat, els malalts crònics i els nens menuts. Fou molt fotut haver d’aguantar 4 dies.

En un moment donat el primer dia, carregats amb ordinadors, revistes i llibres, i sobretot un xic preocupats pel benestar del nen petit que tenim a casa vam decidir anar a un refugi de la Creu Roja al nostre barri. No hi havia gaire gent, i els pocs eren hispans o negres. S´hi estava bé. Hi havia aire condicionat molt fort, tota mena de jocs per als nens, màquines venedores de begudes fredes, dutxes amb aigua calenta i la Red Cross fins i tot distribuïa menjar, cafè i altres begudes. Tenien per tot arreu una mena de llits de campanya pels que hi volien passar la nit. Una dona negra amb nens es va acostar prop meu al mostrador. Va preguntar amb angoixa evident quant calia pagar per dia. Va respirar fortament en sentir la resposta. A mí ni se m’havia acudit que potser caldria pagar però els pobres sempre acaben obligats a pagar en efectiuper tot. La dóna que sembla dirigir l’operació és una senyora de la raça blanca, d’uns cinquanta, amb un somriure molt ampli que desarma. Res, lady, aquí no es paga per res i tenim coses que potser l’interessarien. Què estan bé els nens? Que els falta alguna cosa? Quin món tan terrible. Vaig fer bé de no voler prendre la pizza que oferia la Creu Roja.

El segon dia, un parent  que viu a Virgínia, al Sud del Districte de Colúmbia, ens va trucar dient que ja tenia corrent a casa seva i a més havia decidit anar-se amb la seva muller a les muntanyes d’un Parc Nacional a passar’hi la festa del 4 de Juliol. Si volíem, posava la seva casa a la nostra disposició. No ens ho va haver de repetir dues vegades. El darishu s’havia acabat.

Adéu-siau

JOANOT

URI del Retroenllaç | Comentaris RSS