Els EUA són diferents

Sovint confiem en les descripcions dels països estrangers que ens donen els visitants i corresponsals. Però hi ha coses que només les entenem els que hem viscut a un país per molts anys o en som ciutadans. Pregunteu a un estudiant català de Columbia University pel sistema de pensions, de salut i d’hipoteques dels EUA i ja veureu què poc en sap. Jo vaig viure un grapat d’anys a Barcelona però no vaig entendre mai que després de patir un desnonament i desallotjament de la casa o pis propis, encara calia seguir pagant al banc.

I ara! Això crea una verdadera situació d’esclavatge. Un home ha de seguir treballant per donar una part important del seu sou a un banc per molts anys. El més probable és que la víctima no aconsegueixi mai alçar el cap i  no podrà tornar a comprar un habitatge. És exactament allò que anomenem esclavitud, l’obligació de treballar per a un altre sense treure’n res. No he sentit mai dir que una cosa així passi a cap dels països on he viscut i ben segur que no ha  passat mai als EUA durant els meus anys. Una hipoteca no és un préstec personal: és un préstec per comprar un pis o una casa i està garantit exclusivament per la propietat. N’havia sentit parlar però no m´ho volia creure fins que he pogut llegir l’article il·lustrat sobre l’assumpte publicat aquest dissabte 14 de juliol al New York Times (Foreclosure protesters in Spain´s cities now go door to door). L’article descriu els esforços de certs grups a Madrid que impedeixen el desallotjament de ciutadans necessitats bloquejant les entrades a la casa quan arriben els policies. Expliquen que el ciutadà desallotjat segueix essent responsable no sols per la resta de la hipoteca, sinó també per l’afegit dels interessos, sobrecàrregues i de les despeses de jutjat. El sistema és el més dur de tota Europa, diu el NYT. I el més injust també, afegiria jo.

L’Amèrica feliç de fa anys

Hi va haver un temps durant la postguerra amb els seus anys de prosperitat al món capitalista, que semblava que no s’acabarien mai, quan la vida a aquest país era senzilla i els bancs decents. Ser propietari de la casa on hom viu és sempre important a tot arreu, però encara més als EUA, on tenir casa pròpia ha estat sempre part del somni americà. No arribar-hi mai és gairebé un fracàs personal.

En aquells temps els bancs tenien un sistema que anava molt bé: el sol.licitant tenia l’obligació de pagar una entrada entre 20-30% del preu. Els perits experts del banc anaven a veure la casa i en determinaven el preu basat en comparacions amb recents vendes de cases similars al mateix barri, per evitar enganys. Si algú no hi arribava, el banc es reservava el dret de fer una excepció i acceptar una entrada més baixa, però l’interès apujaria i a més s’exigiria una assegurança contra alts riscs. En qualsevol cas, la hipoteca no hauria de passar del 150 o 200% dels ingressos anuals bruts del comprador.La hipoteca seria casi sempre per 30 anys i l’interès quedava fixat per tot aquest temps. I no passava res. En aquells temps, a diferència del que passa ara, hi havia poques regulacions. El govern vigilava com un pare just i amorós, avisant quan alguna cosa no anava bé. Si el sistema no s’hagués canviat, ens hauríem estalviat moltes coses.

Tot empitjora. Els bancs guanyen més, els ciutadans perden

La primera deterioració fou la introducció dels tipus d’interès variable, que no havien existit mai. Si et donaven una hipoteca diguem al 3.5%, així es quedaria pels 30 anys. Però els bancs es veu que això no ho volien. Van començar a dir que et pots estalviar tants diners amb un interès variable, que estaria lligat a un cert índex públic i pujaria o baixaria un cop a l’any. En general el primer any era veritat que t’estalviaves diners, però el segon i els següents, ai las! Els agents hipotecaris seriosos i els advocats bé que et recomanaven que no hi pensessis ni en broma. Però els bancs cada dia promovien més els seus interessos variables. I els clients hi perdien. No calia ni mentir perquè la gent no ho entenia i només veia els estalvis del primer any.

La bombolla. El President Bush II i la societat de propietaris

En algun moment cap als 80 o 90 va semblar com si els bancs s’haguessin tornat bojos. Jo veiea els anuncis que feien a la tele, la ràdio, els diaris i no podia creure. Estaven oferint hipoteques amb entrades mínimes, al final fins i tot més grans que el preu verdader. Oferien segones hipoteques per “desfermar” la vàlua amagada de la casa i anar de vacances o comprar cotxes. Sobretot aprovaven tothom, animant la gent a comprar habitatges molt pel damunt de les seves possibilitats reals. Als EUA tenim un sistema de vigilància del crèdit molt dur, amb tres agències que mantenen fitxers i avaluen cada ciutadà que viu al país. Abans una família amb crèdit dolent, no podia comprar res a terminis ni prendre una hipoteca, però en algun moment els bancs es van deixar de manies. Deien clarament a la tele que crèdit dolent no importava, si de cas caldria pagar interessos més cars, però poc.

Com podien els bancs ser tan temeraris! Ells ho veien molt clar: Mentre el client tingui una casa, el banc està ben cobert. Si no paga, el desnonem i el fotem fora i ja està. En aquest moment, l’Administració de Baby Bush es va afegir al concert. En Bush volia fer propietaris de tots els ciutadans americans (com en Hitler volia que tots els alemanys tinguessin un Volkswagen). Una tal societat seria estable i conservadora. I feliç.

Però és que hi havia prou diners per donar una casa a tothom? En W era molt optimista. Fins i tot avui en dia hi ha gent que dona la culpa del desastre que va passar als ciutadans que prenien aquestes hipoteques que no es podien permetre i compraven cases palacials  que no eren per a ells. La gent de seny prou que ho veia, però el poble senzill no entén gaire de matemàtiques i només veia l’oferta a l’abast.

El preu de les cases va començar a pujar i pujar. Nova York, sobretot Manhattan, Washington DC i San Francisco eren els llocs més absurdament cars. Tots vam veure que en un any la vàlua dels pisos pujava en 10, 20%, fins i tot un cop 30%. La gran vida! Els venedors immobiliaris disfrutaven!

Els derivatius. Wall Street emplea doctors en física

Els bancs fan el seu negoci trobant clients, escrivint la hipoteca i venent-se-la a inversors. Pocs bancs es queden ells mateixos la hipoteca. I va ser en aquest moment quan els senyors banquers novaiorquesos van tenir una idea genial: empaquetarien hipoteques en cistelles d’hipoteques i les vendrien com a productes d’inversió d’alta qualitat. Després hi hauria una segona capa de derivatius amb diversos derivatius de la primera generació etc, i les tornarien a vendre encara per més diners fins crear una situació on ningú entenia res.

I no era per casualitat que ningú ho entenia. Un banc va tenir la idea de contractar doctors en física per escriure i aplicar les fòrmules matemàtiques que definien la vàlua i repartiment de les hipoteques a les noves cèdules d’inversió. Ningú ho entenia, però el Banc X deia que eren de bona qualitat i les agències de crèdit deien que si Banc X les oferia, havien de ser bones i els agents les venien com productes de primeríssima qualitat perquè les agències de crèdit les havien aprovat. Un esquema de Ponzi de primeríssima qualitat és el que era.

Quan amb la quasi depressió les hipoteques van començar a caure, el desgavell que hi havia als bancs es va fer palès. Havien de processar tants casos al dia que no hi havia prou personal. Enlloc de fimes requerides, hi posaven estampetes o deixaven en blanc, no sabien ni on buscar els títols de les propietats. Molts jutges es van emprenyar tant, que van començar a multar i castigar els bancs. I els inversors van descobrir que els seus derivatius no valien res, que havien esdevingut propietats tòxiques. Què havia passat amb els seus diners? Els inversors havien pagat i ara no tenien res. Els propietaris d’habitages havien perdut la casa que per altra banda ningú volia o podia comprar. Qui es va embutxacar els dinerets? Endevineu, endevineu… Com és que no ha anat ningú a la presó?

El lladre que roba a altres lladres, què es mereix?

Me’n recordo d’un cas que va passar a Califòrnia al començament de la crisi i va aparèixer a tots els diaris. Una dona va anar a un banc i va contractar una hipoteca per 120% de la vàlua de la casa que volia comprar. Li van donar. Ella va prendre possessió de l’habitatge amb 20% de més per a les despeses. No tenia cap intenció de pagar la hipoteca. El banc va amenaçar amb el desnonament, però això triga sempre més d’un any i ella va seguir vivint de franc a la casa. Quan va veure que sí que aviat la desallotjarien per força, com que estava sota l’aigua (que vol dir que la hipoteca excedia el preu de la casa que la garantia) que és la situació actual de més d’un milió de cases, va empaquetar, va tornar les claus al banc i se’n va anar, cosa que era perfectament legal. Potser se n’hauria sortit, però havia quedat tan contenta amb el sistema, que ho va repetir per segona vegada. Aquest cop sí que fou detinguda per estafa. Jo crec que el banc era un lladre molt més perillós que ella.

Perquè els banquers no han anat a la presó?

Això té una resposta molt fàcil: perquè ni l’administració de Bush II ni la d’Obama ho han volgut. Potser eren ells, potser els parlamentaris que reben tants diners de la banca. Ara ja fa dos anys el govern va repartir els casos dubtosos denunciats entre les fiscalies federals del país. Cal explicar que com que els afers de Wall Street són tan complicats l’única fiscalia que hi entén és la del districte de Nova York-Sud domiciliat a Manhattan.  I New York-Sud no va rebre mai cap cas d’aquests, els quals van ser investigats per juristes que no hi entenien prou.

Però així i tot, la cèlebre “dació en pagament” (jo vaig haver de consultar el diccionari de l’IEC per assegurar-me que es pot dir en català) és la regla en tots els casos. La pèrdua de la casa sempre significa l’extinció de la hipoteca. Per descomptat hi ha gent que tenen la intenció d’anar-se’n si el preu cau sota l’aigua però és per això mateix que un banc raonable haurà insistit en tenir en casos de pagament d’una entrada molt petita una assegurança de risc. I en qualsevol cas en temps normals està calculat que el client pot fer això quan cauen els preus dels habitatges. El govern federal insisteix en fer pagar impostos de regal als qui abandonen la casa en aquestes condicions, considerant que la diferència de preu és un regal de capital. I el crèdit personal de qui ho hagi fet quedarà molt damnificat i potser no podria trobar mai més cap altra hipoteca.

Però de treballar com a esclaus del banc, res. Això, que jo sàpiga, només passa a Espanya

Saluts

Joanot

Tags: Anglès

URI del Retroenllaç | Comentaris RSS