Els EUA són diferents

Què cal fer amb un pederasta perillós

Jo vivia feliçment al meu pis a Manhattan sense embolicar-me en res ni complicar-me la vida quan un dia inesperadament el Fiscal General de l’Estat de Nova York em va demanar permís per tancar un criminal perillós a una gàbia per sempre més. No hi ha dret. Potser és escaient que això es faci i potser a Catalunya caldria fer el mateix però no veig perquè ha de ser una responsabilitat meva.

El sistema americà de jurats

La Constitució Federal americana diu expressament que tothom té el dret de ser jutjat pels seus iguals. Si un acusat ho prefereix, pot renunciar al dret i acceptar ser jutjat per un sol jutge, cosa que pocs volen. L’únic problema amb el sistema és que cal  trobar els jurats i assegurar-se que són imparcials. I se’n necessiten molts cada dia.

No expliquen mai com trien els noms dels jurats potencials. Diuen que utilitzen les llistes de votants, els carnets de conduir i  la declaració de la renda.  Jo surto a les tres. A poca gent li agrada fer de jurat perquè fan perdre molt de temps, com a mínim dos dies. Si reps la carta (molt fàcil d’identificar sense haver-la d’obrir) et deixen negociar les dates però és molt difícil sortir-se´n. Ara fa uns anys li va tocar a Bill Clinton que es va presentar al jutjat somrient tan content, com fa sempre. No el van triar per cap dels processos que començaven aquell dia. Si algú no es presenta, s’exposa a una multa de $1000 o més i dos mesos de presó. Durant el temps de servei, hom perd la llibertat personal i cal obeir com si estiguéssim a l’exèrcit. Si el ciutadà jurat perd dies de sou, l’Estat el compensarà amb un màxim de $40 al dia. La situació em recorda la dels esclaus. Et fan anar a un lloc, et prohibeixen parlar del cas ni amb els companys ni amb la família, hi ha una pausa i t´has de tornar a presentar als 40 minuts i després una de dues hores i has de tornar l’endemà i no demanen perdó mai. Has de tornar de debò l’endemà? Com que no ho sap ningú, el  jurat té l’obligació de trucar un número de telèfon el vespre  i un ordinador et donarà instruccions. El sistema legal americà segueix sempre les tradicions medievals anglo-saxones de la monarquia anglesa. Fa anys escrivien a la citació “en el nom del vostre senyor (dux) us manem que us presenteu…” L’Estat com a  un successor dels reis d’Anglaterra és el nostre senyor ara. Però amb ordinadors i tanta policia, aquest d’ara són molt mes perillosos.

Un cop arribat, com funciona?

Al carrer cal passar per la seguretat amb detectors de metall, inbterrogacions i de tot. Un cop dintre del jutjat, tothom s’aplega a una gran sala d’espera amb tele, ordinadors, Wi-Fi, màquines venedores, lavabos, etc. La senyora en càrrec de la sala simplement diu que esperem, fins que algú es presenti a cridar-nos. Impossible obtenir cap informació addicional sobre res. Està clar, el nostre senyor feudal ens ha manat seure i callar o si no fem bondat, rebrem.

Al nostre Estat, als processos criminals hi ha 12 jurats amb un màxim de sis suplents, a les accions civils són 6 amb tres o quatre substituts. Al palau de justícia on hem quedat empresonats fan les dues coses o sigui que cal esperar a veure què passa.

Poc a poc es presenten policies judicials uniformats venint de la part d’un jutge que està a punt de començar un procés. Cada agent ha vingut a buscar un ramat d’uns seixanta possibles jurats que l’hauran de seguir-lo a una sala d’audiències. La idea és que amb 60 n’hi haura prou per poder triar-ne els 18 o 10 que de debò fan falta. Al moment que el jutge ja ha triat tots els jurats que necessita, engega a tots els que no han estat elegits, que han de tornar a la sala d’espera a veure si algú els vol prendre. S’estan guanyant els $40.

Com de costum la saleta és massa petita i no hi cabem els 60, però els policies ens troben un seient incòmode a tots. Aleshores el jutge ja assegut al seu púlpit tan alt i vestit amb una toga negra, ens saluda i explica de què va.

Presentació d’un indesitjable

Això sí que ningú s´ho esperava. No es tracta de condemnar a ningú sinó d’adjudicar una queixa d’un criminal ja condemnat contra el Departament de Justícia de l’Estat de Nova York que ha manat que l’individu sigui tancat per la resta de la seva vida natural a un manicomi per a gent perillosa (“for the criminally insane”). El demandant, en canvi, exigeix ser alliberat un cop hagi servit la sentència. Potser seria el moment d’explicar que a aquest estat l’Attorney General, o Conseller de Justícia, que és membre del Govern de l’Estat no és anomenat pel Governador sinó elegit pel poble per 4 anys. Amb això se´l fa independent dels polítics.

El jutge fa que l’home s’aixequi perquè tots els veiem. Ell mira de somriure però aviat tothom se´l mirarà amb fàstic. Ningú li dirigira la paraula, encara que molts parlaran d’ell en to vexatori. Quina situació! Va vestit de presidiari, de color taronja. Al seu costat té una lletrada, darrere seu tres policies. Es un home gran, prim, d’ètnia difícil d’identificar.

El cas

El demandant és un pederasta violent i repetidor ja condemnat tres vegades. La primera vegada, havia seduït nens, la segona havia utilitzat amenaces i forca, a la tercera havia estat ja molt violent arribant a raptar la seva víctima, un malson molt gran per als pares de la víctima. Potser, avisava el jutge, al procés caldria ensenyar detalls explícits dels crims però en cap cas hauríem de decidir si l’home era culpable perquè ell ja ho havia confessat tot i havia estat sentenciat.

La decisió del Fiscal General…

…havia estat que aquest individu, un pederasta violent, patia d’un defecte mental que li feia impossible conviure com un home lliure a la societat, per la qual cosa ell sempre representaria una amenaça intolerable. Enlloc de servir una sentència i ser alliberat, hauria de ser tancat per sempre a una institució per a malalts mentals d’instints criminals. Segons vaig entendre, la llei de l’estat de Nova York li permetia queixar-se contra la Conselleria i demanar que un jurat anul·lés la condemna. I això seria la feina dels jurats en aquest cas. Com que el procés era criminal, la sentència sobre si tenia un defecte mental o no hauria de ser per unanimitat. No hi havia forma d’escapar-se. Tots els jurats havien de firmar o si només un es negava, l’individu guanyaria.

En aquest moment jo ja m’imagino la totalitat dels lectors cridant que molt ben fet i que a Catalunya caldria fer el mateix i que en el nostre lloc ningú dubtaria a votar contra el presidiari.

A mí també em sembla bé però francament preferiria que s´ho fessin sense la meva participació. És que cal jurar que la decisió es basarà exclusivament en les proves presentades sense cap mena de prejudici i que en qualsevol cas, la responsabilitat és molt gran. Tothom dirà quan li preguntin (veieu més avall) que com a jurat serà responsable i imparcial però penso que tothom mentirà. Potser s´ho pensen de debò els companys d’aventura però les deliberacions seran una forma legal de linxament. Serà així com ha de ser? L’individu demandant no inspira cap compassió. Fa fàstic i evito mirar-lo.

L’al·legació de l’Estat de NY i les complicacions

L’Estat no afirma de cap manera que el criminal estigui malalt. Per diagnosticar una malaltia cal anar al metge i no pas a un tribunal de justícia i la cosa no interessaria gens al govern.

El Fiscal General diu que es tracta d’un defecte mental. Es com un client que ha comprat un article i troba que ve amb un defecte de fàbrica i no funciona. Decideix tornar-lo a la botiga. Igualment, aquest home té un cervell que no és normal sinó que funciona malament i per tal de protegir la societat no se li pot permetre sortir en llibertat al carrer. Faria mal a innocents, sense remei o esperança de millora. Té la culpa o no de les salvatjades que ha fet? No es pot resoldre ni té interès. Cal retirar-lo de la circulació perquè és un perill públic. Certs portadors d’infeccions també poden ser tancats contra la seva voluntat per tal de protegir el públic encara que siguin innocents. Penseu si us plau en el cas de la Typhoid Mary (apunt a aquest bloc del 8 Novembre de 2008), una cuinera immigrant irlandesa innocent que acabà tancada per tota la vida a una illa amb un Hospital del Bronx perquè sense estar malalta era portadora del tifus sense saber-ho.

El voir dire o exhibicionisme públic obligatori

Així mateix s’anomena, voir dire, en francès i correctament pronunciat (que passa poc). Els jurats potencials són cridats i un per un han de seure a la caixa dels jurats i respondre preguntes del jutge i dels advocats de les dues parts. Algunes preguntes estan bé, altres em semblen tafaneria, per divertir els espectadors. On has nascut, on vius, si vius sol (em sorprèn veure quanta gent respon que viuen amb un company o companyona; deu ser molt comú a Manhattan), si algú de la família ha estat víctima d’un crim, on treballes, si et farà angúnia sentir una descripció de crims contra nens, si et sembla que pots ser imparcial… Els advocats prenen notes, però a més sovint tenen experts en selecció de jurats que prediuen com cadascú votarà i aconsella acceptar o rebutjar cada candidat. Dos dels testimonis són evidentment inacceptables: una noia és una fiscal del departament de lluita contra les drogues, un altre és un professor de Dret retirat. Es impossible que els prenguin, però han hagut de venir i aguantar-se com tothom.

La psiquiatria vista pel públic

El jutge adverteix que els únics testimonis que hi haurà seran experts psiquiatres que declararan sobre l’estat mental del criminal i que probablement el jurat haurà de prendre una decisió basada en això només. Estarien els jurats disposats a acceptar testimoni de psiquiatres? La pregunta em sembla una bestiesa, però resulta que el jutge coneix el públic de Nova York millor que jo. Hi ha rialles a la sala. Molts ni en fas cas dels psiquiatres, que no saben mai ni de què parlen. Tot és teatre i no entenen res. Quina diferència hi ha entre psicologia i psiquiatria? Parlen de la psiquiatria com si fos una secta religiosa. Jo crec que estan influenciats pel que veuen a la tele i al cinema. No hi ha dret. Si em criden, protestaré. Quatre anys de Facultat de Medicina, tres o quatre anys de residència, un o dos de fellowship i els psiquiatres han d’aguantar ser tractats d’aquesta manera? Tenen la culpa que les seves malalties siguin sovint incurables? Què farien les famílies dels malalts si no hi hagués psiquiatres? Si em criden, protestaré enèrgicament.

Intents d’escapar-se

Després de les explicacions inicials, el jutge va dir abans d’aixecar la sessió que ai a algú li semblava, havent escoltat de què va, que no podia ser un bon jurat per raons personals, que es quedés a parlar amb ell. Vaig decidir provar-ho. Resulta que hi havia una cua enorme. Dels 60, gairebé 40 volien parlar amb el jutge per sortir-se´n. Es que aquest cas, francament…

Jo em pensava que em farien entrar al despatx del jutge per parlar en privat amb ell, però res d’això. Entro a la sala i veig el jutge assegut a la trona, amb tots els advocats i policies i el criminal mirant-s´ho tot i una dona al costat meu prenent notes de tot el que dic. El jutge ha fet acordonar el passadís central i cal parlar amb ell en veu molt alta davant de tothom. Immediatament canvio el tema i no vull dir en aquestes condicions el que tenia pensat dir. El jutge gairebé no em deixa parlar. Però vostè pot ser objectiu i imparcial o no? Doncs a fer punyetes. Sí, amo i senyor, com vostè mani…

Consideracions finals

El meu nom no va sortir mai. Després d’aguantar per dos dies, em van certificar que ja havia servit sense fer res i me’n vaig anar. Les coses que pensava me les vaig haver de guardar.

El procés estic segur que s’ha acabat i no m´he preocupat mai d’investigar com va anar la sentència, però prou que m´ho imagino. Estic segur que aquest home ja no tornarà a molestar cap nen i el més probable és que la gran majoria de ciutadans pensi que el govern ha fet bé de tancar-lo per sempre. Jo també hi estic d’acord. S´ha demostrat moltes vegades que els pederastes són incurables. Gairebé sense excepcions tornen a repetir. Si a més són violents. com aquest home sembla que era, el cas és sense  esperança. Precisament és això allò que l’Església catòlica sembla que no pugui entendre. Quan denunciaven a un Bisbe que un capellà era un pederasta, li semblava que això era com un pecadet i que el bisbe tenia el dret d’absoldre i fer-li prometre que no ho faria més i que tot estava acabat. Però encara que el pedòfil juri amb bones intencions que no ho farà mai més, el perill de què ho faci és molt gran. Com a mínim, si se´l deixa anar, cal posar-lo a un lloc fora de temptacions i sota vigilància. Fer resar un parenostre no resol res ni satisfà les obligacions d’un superior. Si el pederasta resulta que és violent i ha ferit físicament o segrestat les víctimes, dissortadament al meu parer cal protegir d’alguna forma la societat perquè l’home és massa perillós. Hauria estat jo un jurat imparcial?

Però el cas fa reflexionar molt

Què deu voler dir que un home té un defecte mental? És una cosa de naixement?

Tots els nadons són molt macos… Hi ha alguna forma de saber si té el cervell d’un ésser humà normal o defectuós? Potser amb anàlisi de l’ADN. Si hi hagués alguna forma, es podria fer una intervenció preventiva, com deixar-lo viure lliurement per uns anys i després tancar-lo abans que pogués fer mal? Recentment, vaig veure una pel·lícula on el govern prevenia crims enxampant el futur criminal abans que passés res. I els altres drets que un home té, se li haurien de prendre també’ Podria casar-se? Votar? Viatjar o treballar on volgués? I què passaria amb els règims polítics opressius? Adversaris polítics han estat sotmès per força a tractaments psiquiàtrics a molts llocs. La Unió Soviètica em ve a la memòria

Quan hom parla ‘aquestes coses, sempre surt algú que pregunta si és legítim enviar a la presó un home que ha fet certes coses perquè està malament del cap, volent dir que caldria fer-lo tractar per metges  enlloc de castigar-lo. Amb el sistema americà, això no pot passar mai, perquè la llei només pregunta al jurat si el culpable podia distingir entre el bé i el mal. Per molt malalt que estigui, si un home sap que allò que fa és dolent i està prohibit, no es pot escapar del càstig. De fet pràcticament tots els criminals que fan salvatjades incomprensibles com ara obrir foc en públic sobre desconeguts, o matar estudiants o polítics. són gairebé tots esquizofrènics. Rarament s’escapen d’una condemna com a criminals comuns.

Però per dir-ho tot, vista la formulació d’aquest cas del què he parlat, hi havia sobretot una cosa que em molestava: si es tractava de determinar que l’individu tenia un defecte mental, vistes les conseqüències tan greus d’aquesta determinació, a mí em sembla que caldria un sistema millor de fer-ho que no pas triar casualment dotze ciutadans i fer-los votar. Es que un ciutadà, encara que estigui a favor de la pena de mort, pot ser obligat a fer de botxí?

I que a mi em semblaria que el govern m’estava utilitzant per cobrir una cosa que ells ja havien decidit fer. Em vaig quedar amb les ganes de dir-li al jutge.

Joanot

wq

Tags: Eleccions Americanes