24 març 2011
Qui té la culpa dels accidents nuclears?
Qüestió d’importància cabal! Sovint la culpa no és de ningú i ningú pot fer res per evitar terratrèmols. Caldria substituir la pregunta per una altra: Qui té la culpa que hagin fallat els mecanismes de protecció?
Superficialment, sembla que un accident desastrós resulti sempre d’una intromissió inevitable del destí que ha neutralitzat totes les previsions, treballs i inversions fetes per evitar-los. Per això mateix en anglès nord-americà, l’accident es sempre un Act of God, una decisió impenetrable de la divinitat que ens cal acceptar. L’accident, no pas les seves conseqüències.
Us torno a recomanar un article molt recent del New York Times publicat el 22 de març del que no s’ha parlat prou (ni se’n parlara probablement):
Hi ha coses que es poden prevenir i altres no perquè ni han passat mai ni se li ha acudit a ningú que la possibilitat existeix. Els reactors estaven protegits contra terratrèmols i tsunamis, però no contra les dues coses a la vegada.
Encara que no sigui possible evitar l’incident que ho posa tot en marxa, sí que es poden limitar les seves conseqüències. Comenci per les raons que sigui, el desastre acaba fent mal gràcies una cadena d’esglaons, els quals ofereixen oportunitats d’e fer una intervenció preventiva. El tsunami i el sisme no es podien evitar, però sí en canvi la fusió i liqüefacció dels cilindres del reactor. I si això també arribes a passar, l’alliberació i escampament dels materials radioactius també es podrien evitar. Quan algú parla de la seguretat de la planta, es tracta sempre dels mecanismes que existeixen per tallar el mal i prevenir un desastre quan hi ha hagut un incident, no pas per prevenir amb despreses extraordinàries mals inimaginables.
Refrigeració
Només apagar el reactor, en cas d’una irregularitat greu, encara no ha fallat mai , però dissortadament no n´hi ha prou per tallar en sec el problema. Per anar bé i que no passi res, cal iniciar la refrigeració gairebé en l’acte, en segons, cosa que necessita electricitat.
En el cas d’un sisme el més probable es que la xarxa elèctrica hagi caigut, o sigui que cal disposar d’una altra font d’energia. Això ho fan els generadors dièsel, necessaris per fer activar les bombes i fer circular el fluid refrigerant. Aquí és precisament on cal llegir l’article del Times.
Resulta que els inspectors del govern japonès que havien vingut a informar si la llicència dels reactor es podia estendre o no per 10 anys, van veure problemes amb la integritat de les parets que envoltaven els motors dièsel i alguns signes de deterioració en els motors mateixos. Ho van dir a l’empresa i l’empresa no va fer res. El terratrèmol va fer aturar el reactor i el tsunami va destruir el que quedava dels dièsels i com a conseqüència la planta va mig volar enlaire. Ningú sabrà mai que hauria passat si els motors haguessin estat en bones condicions. Potser el tsunami hauria destruït els generadors dièsel igual i potser el resultat hauria estat el mateix. I potser no, no se sabrà mai. En qualsevol cas hi havia negligència de la companyia en el manteniment d’equipament sensitiu obligatori que hauria pogut limitar el problema. Les inspeccions de manteniment internes del reactor havien disminuït i no es feien com cal. La companyia propietària ha d’acceptar responsabilitat. I a altres llocs cal assegurar-se que la temptació d’estalviar-se diners no existeixi.
L’edifici de conteniment
Els conteniments són una mena de cúpules que ho resisteixen i són impermeables a tot. La majoria estan fets per capes concèntriques d’acer dur i de formigó. Són molt cares de construir. Un dels grans avantatges del model actual de plantes nuclears fetes per GE (apunts anteriors), anomenat d’aigua bullent es que, tal com GE va demostrar brillantment a la NRC nord-americana, no necessiten un conteniment tan fort (i car) com les que hi havia abans. La NRC hi va estar d’acord.
La funció dels conteniments és transparent. Si malgrat totes les precaucions el reactor no es pot refredar i el combustible es fon a milers de graus de temperatura, el conteniment és la darrera defensa per evitar un desastre molt gran, com el que esta tenint lloc al Japó en aquests moments.
Una prova contundent de la utilitat dels conteniments: a Three Mile Island va tenir lloc una fusió del combustible parcial molt greu però no va passar gairebé res fora de l’ensurt perquè el conteniment subterrani ho va aguantar tot sense esquerdar-se ni deixar sortir la radioactivitat. A Txernòbil no hi ha havia conteniment (per què gastar-se rubles en una cosa tan cara quan de fet el reactor és molt segur i no podia passar res, devien pensar els Soviètics). Ara al Japó sembla que entre el tsunami i les explosions degudes a l’escalfament de les piscines on estava emmagatzemat el combustible ja gastat, parts del conteniment han estat destruïdes. I per això la tragèdia dura tant, i el menjar esta contaminat i no es pot donar aigua de l’aixeta a un bebè.
El futur nostre
No en tinc cap dubte. Aviat, els inefables Presidents de tots els països locals afectats mirant amb els ulls a la càmera i somrient ens asseguraran que les centrals nuclears espanyoles són absolutament segures i que aquí no pot passar res. M’estranya que triguin tant a donar aquesta assegurança, donat que tot el public votant ho espera.
Al meu parer, a mes de la integritat estructural, un dels problemes principals és que les companyies elèctriques estiguin obligades a mantenir les nuclears com cal i que facin revisions periòdiques (encara que es pensin que és impossible que passi res) i que la discussió es centri en el tipus de central en servei (més que l’edat) i en els mecanismes de protecció, sobretot la refrigeració i el conteniment.
Peró també exigiria que ensenyessin el pla d’evacuació que han presentat a les autoritats i si s’han fet mai assaigs d’evacuació i si això ha estat explicat al públic com cal. Es curiós que tants governs de la terra acceptin plans d’evacuació sense fer res, sense ensenyar-los al públic ni als Parlaments ni posar-los en efecte. Potser aquests plans són una mena de tendó d’Aquil.les que tothom ha de tenir a algun lloc. Després de veure el pla dévacuació el més probable és que tothom es posi a riure frenèticament, però potser algú enlloc de riure plorara de ràbia.
Pels qui decideixen que és millor combatre les centrals nuclears que intentar millorar-les (dues opcions possibles), que pensin que als EUA és la qüestió de les evacuacions la que ha tingut sempre un èxit contundent convencent l’opinió publica. Aquí a Nova York, la central de Shoreham a Long island no va poder ser oberta mai degut al pla estúpid d’evacuació. Ara ja cada dia es veuen més articles a la premsa sobre la central de Indian Point situada a uns quaranta qm de NY i es sobretot el problema de l’evacuació el que irrita tothom. Evacuar la Westchester County o la ciutat de Nova York?
Deu ser el dia dels Innocents avui.
Adeu-siau
JOANOT
No hi ha resposta