Els EUA són diferents

Fa algun temps vaig assistir a les Grand Rounds a un gran Hospital de Nova York. Com de costum, un ponent havia resumit un tema mèdic important en vista de progressos recents, cosa seguida per una discussió general. Un senyor de l’audiència va atacar les conclusions del ponent, el qual, visiblement enfadat, finalment va respondre amb el fatal  “I on ho ha llegit això vostè?” Sense pensar-s´ho, l’altre respongué “Al New York Times”

La rialla gairebé ensorrà l’auditori. La resposta era insòlita i per això va fer riure, però ningú va pensar que el cas era absurd ni que la font citada no tingués autoritat. En temps recents els escriptors de divulgació científica del Times han publicat articles il·luminants sobre molts del temes més importants de la ciència i medicina modernes, formulats en una forma que una persona culta pot entendre. Com s´ho fan? El secret és que qualsevol periodista pot trucar al científic més famós del món  identificant-se com a periodista del Times, i tothom troba el temps per parlar amb ell i explicar-li coses.

Oferir coneixement al públic és una tasca fundamental. No hi ha ni llibertat ni democràcia si la gent non entén què és el que voten.  El munt de persones que es passen la vida manipulant l’opinió pública prou que ho saben. Si es pot evitar que els ciutadans entenguin un problema o que puguin esbrinar a quin costat es troben els interessos del poble, és fàcil escapar l’escrutini i mantenir la seva dominació.

Com GE va millorar el disseny de les centrals nuclears

Ningú ho entén. Massa complicat. Només els experts poden parlar-ne. El govern invariablement diu El que va passar al Japó, no pot passar aquí. Les nostres plantes són diferents i molt més segures. No hi ha ni el perill més remot. No és veritat mai

Avui el NYTimes ens ha tornat a fer un altre favor amb un article breu i un dibuix publicat (almenys a Nova York) el diumenge a la secció amb el resum de la setmana. Us recomano que aneu a veure´l. Es pot llegir a l’Internet:

http://www.nytimes.com/interactive/2011/03/19/world/asia/reactordesign.html?ref=weekinreview

Resulta que hi ha dos tipus principals de reactors, els de pressió i els d’aigua bullent. Tots els reactors americans actuals són, com el Japonès, del tipus aigua bullent.

Probablement tots els lectors saben que no es pot generar electricitat directament i sense intermediaris des d’un reactor de fissió nuclear. Electricitat industrial només la sabem produir fent girar les rodes d’una turbina, igual que a les centrals hidroelèctriques o les que cremen carbó o gas. Aleshores el que fa un reactor és simplement escalfar l’aigua continguda a un sistema tancat que passa per l’interior, fent-la circular cap a  la turbina. Després de fer la feina, l’aigua, ja menys calenta torna a l’interior del reactor a escalfar-se un altre cop i ja està. Tot això és fàcil de dir, però construir un model que vagi bé és una altra història.

Model d’abans i model d’ara

Les persones innocents es pensen que els canvis de disseny es fan per augmentar la seguretat, rendiment i eficiència. En realitat gairebé sempre es tracta d’estalviar-se diners i fer pagar a l’usuari quie no entén res. La famosa GE és una de les empreses constructores d’alta tecnologia més importants del món. Fan míssils, satèl·lits, scàners per l´Hospital, màquines Röntgen, neveres, microones, ràdios de butxaca. De tot.

Els reactors originals, com el de Three Mile Islander eren del tipus d’aigua a pressió, intuïtivament el més simple, amb tubs d’aigua tancats hermèticament i enterrament del reactor sota terra. Com que el model és relativament petit, la cambra de conteniment (perquè radioactivitat no s’ha d’escapar en cap cas) té un preu acceptable. A TMI no fou ferit ningú i els danys materials foren modests, o sigui que el sistema era molt segur.

General Electric va canviar el model per raons que no venen al cas, però que no tenien res a veure amb seguretat, ben al contrari. Van aconseguir convèncer la NCR, una agència federal, que en vista del nou disseny i seguretat augmentada (!) es podrien estalviar diners en seguretat, deixar el reactor a l’exterior i fer una cambra de conteniment no tan forta com abans

Des de fa temps tots els reactors nous són del tipus de l’aigua bullent. El que van fer fou introduir un torus, una forma geomètrica tridimensional amb forat, que sembla un donut molt ben fet. En física nuclear, un dels usos del torus seria el futur reactor de fusió (inventat per la figura de la guerra freda Andrej Sakharov), si és que arriba algun dia però en aquest cas tot el que el Torus fa és permetre als operadors controlar la pressió del vapor i per tant el voltatge produït. La resta seria igual com abans, excepte que afegir el torus ocupa molt espai, cosa que fa l’excavació sota la terra difícil i cara. La solució és soterrar NO el reactor, com es pensa tothom, sinó el torus, deixant el reactor damunt el sòl. I això no és tot: cal posar la piscina amb els cilindres gastats a algun lloc i l’únic lloc que queda és damunt del reactor. Potser algú s’ha preguntat perquè al Japó aquestes piscines de magatzematge tan perilloses estaven al damunt i no al costat del reactor i ningú ha volgut explicar-ho. Amb aquest disseny no hi ha cap alternativa sense exposar-se a deixar escapar la radioactivitat a l’exterior. A més d’això caldria afegir que la torre de la planta acaba essent molt més alta que la d’abans, i que a més a més oscil·la molt durant un terratrèmol.

L’estructaura de conteniment t’e una importància enorme. A Txernòbil no n´hi havia i l’accident va acabar amb un desastre històric. A Three Mile Island hi havia una estructura de conteniment fortíssima al voltant del reactor que era subterrani i per això no va passar res. Diuen que ni una bomba H explotant dintre hauria pogut trencar-la.

I ara al Japó, què? Doncs resulta que un i probament dos dels edificis de conteniment van ser destruïts per explosions, deixant sortir radiació a l’exterior, cosa que té i tindrà encara moltes conseqüències i probablement acabarà fent construir un sarcòfag com a Txernòbil.

Sabent tot i això, canviar el model dels reactors es va fer per augmentar la seguretat o per estalviar-se diners i feina? I això no ho haurien de poder discutir els ciutadans que acaben pagant-ho tot sempre i rebent moltes vegades?

Discussions racionals…

…només són possibles quan  és possible trobar tota la informació rellevant sobre un problema a algun lloc accessible. Avui en dia sentim coses absurdes: què preferiu, el perill tan remot, gairebé impossible, d’un accident nuclear o seguir pagant diners als saudites? No seria més fàcil que us atropellés un cotxe? Que un accident greu és científicament impossible. Que ja hi ha al govern gent competent que vigilen.

Seria molt més efectiu dividir el problema en parts i estudiar-les una per una. Volem informació sobre el tipus que reactors que tenim a casa, com funcionen i quants incidents han tingut. Després les formes, avantatges i desavantatges  de cada tupus de central. Quin carburant usen i quant costa. Quin serien els pitjors problemes possibles. Hi ha prou tècnics (com l’Homer Simpson) entrenats? Quina recerca s’està fent? Plans d’evacuació aprovats (molt important malgrat que ningú vol que se´n parli) Com està l’assumpte del magatzematge de residus? Fa anys deien que la reutilització seria aviat total, després que la reutilització era un fracàs total, ara tornen a suggerir que la reutilització va molt bé. Podria ensenyar algú una taula amb els fets? Les nostres centrals encara conserven tots els cilindres gastats? Al final és quan sabent-ho tot, seria possible votar sobre si volem o no volem reactors nuclears: Hi ha perills i hi ha beneficis. Cal comparar-los i decidir. Vull dir nosaltres, no pas els propietaris de centrals nuclears.

Probablement falten moltes coses a la llista. Per tallar en sec qualsevol possibilitat d’anàlisi pels usuaris només cal confondre la gent amb dades contradictòries que no volen dir res i guiar les discussions  a carrerons sense sortida.

No és veritat que la cosa sigui massa complicada per ser explicada i jo personalment no voldria deixar la resposta en mans de polítics, que són els que entenen menys de tot, però es deixen sovint convèncer pels rics i poderosos. Qualsevol professor  sovint es troba en la situació d’haver d’explicar coses difícils a una classe d’estudiants que ho han d’aprendre. Hi ha professors que saben com fer-ho i hi ha professors que són impossibles d’entendre. Vet aquí una funció nova per a la premsa: aclarir i explicar al públic coses difícils d’entendre, com la gent del NY Times saben fer. Hi ha qui ho entén: un altre diari a Barcelona ofereix blocs de ciència diaris.

El joc de les probabilitats: un, dos, tres

Es qüestió de temps fins que algun dels governants que patim a la península surti i ens asseguri que les mesures de seguretat a Catalunya i a l’Estat són tan impressionants que no poden fallar (com van fallar a països tan poderosos com la URSS, els EUA o Japó). Més que falta de vericitat, el que passa és que el mateix polític  que dóna aquestes assegurances NO HO SAP NI HO ENTÉN ELL MATEIX. I professionalment, els polítics són la gent que menteixen millor.

Es veritat que totes les centrals  tenen  múltiple mecanismes protectius automàtics que s’activen tots. Un per un és poc probable que Nr 1 falli, però que aleshores falli el segon és massa difícil, gairebé impossible i encara el tercer seria un miracle satànic, absolutament impossible. L’accident éno pot passar. Tant el PSOE com el PP us ho garanteixen. Tothom a dormir tranquil.

Això ens porta al problema famós del 1, 2, 3 en seqüència, que a molta gent es creu que donen seguretat absoluta. Si expresséssim aquesta probabilitat en números, resultaria que la probabilitat d’un accident greu és més gran que la de guanyar a la loteria. I molts que asseguren a la ràdio que 1,2,3 és impossible no dubten en comprar participacions de loteria o anar a jugar al Casino, on encara és molt més difícuil guanyar, pensant que el món natural suspendrà les lleis de la probabilitat matemàtica pel seu benefici. A més un cop 1 ja ha passat, les probabilitats que 2 arribi ja són incomparablement més grans, etc.

I sobretot, és que l’ 1,2,3 ja ha tingut lloc a tres centrals a tres països diferents, on era igual d’impossible. Es de debò tan impossible com ens volen fer creure?

Els accidents passen sovint per coses que a ningú se li havien acudit mai. Sempre és una cosa nova. Hi ha altres coses molt més previsibles. Es pensa algú que no es poden repetir?:

*Els operadors vigilant dia i nit al control són pocs i estan mal preparats per tal d’estalviar diners (Tot arreu)

*Triguen tres hores (de les quatre a les set del matí) abans de trobar una persona competent per dirigir la resposta (Three Mile Island)

*Els operadors fan coses temeràries. (Txernòbil) Un problema freqüent. Qui entén els conductors de cotxe tan perillosos que hi ha a les carreteres?

*Treball de manteniment ajornat per falta de diners

*Governants que no entenen res i donen a la premsa respostes estereotipades inventades sense relació amb la realitat

*L’empresa ha decidit que certa mesura de seguretat és massa cara i en realitat no es necessita per res.

Tornem a Nova York

Al meu post anterior ja havia mencionat el problema d’Indian Point, la central termonuclear al nord de Nova York, que ha estat sempre l’objectiu preferent dels activistes ambientals.

Es veu que els geòlegs de les universitats de NY estan fent hores extres, perquè ja havien dit que han trobat una fault line (fractura en la placa continental d’on surten els sismes) exactament sota el reactor. Ara ja resulta que són dues línies que es creuen exactament sota la central, cosa que augmenta el perill i fa qualsevol sisme encara més amenaçador.  I perquè no poguem dormir en pau, també n´han trobat una altra dintre la ciutat, a Harlem, exactament sota el Carrer 125th, artèria principal de Harlem.

Ara fa uns dies el govern americà va aconsellar als compatriotes residents al Japó que no s’acostessin a més de 8o milles de la central avariada. Doncs mira, si és que són conseqüents dintre aquest ràdius al voltant d’ Indian Point hi vivim vint-i-tants milions. On aniríem? Podríeu ensenyar sisplau el pla d’evacuació? Fins i tot el cercle més íntim al voltant de la central japonesa, totalment evacuat  on està prohibit entrar sense autorització, està ocupat per mig milió.

El moviment antinuclear a la ciutat ha estat sempre molt fort. Hi ha qui es recorda d’una manifestació de més de mig milió de persones a la part baixa de Manhattan, fa anys quan encara hi havia Twin Towers. El moviment ressuscitarà.

QUE NINGÚ ES DEIXI ENREDAR: TOTHOM TÉ DRET A EXIGIR  QUE LI EXPLIQUIN CLARAMENT SITUACIONS QUE AFECTEN LA SEGURETAT PÚBLICA

Saluts. Ben cordialment

JOANOT

URI del Retroenllaç | Comentaris RSS