Els EUA són diferents

Beisbol

El beisbol és l’esport americà per excel.lència, ja des de fa més d’un segle, i Babe Ruth, afectuosament anomenat el “Babe” o mes sovint el “Bambino” és el jugador més famós de tots els temps, una verdadera figura “Folk” ja fa temps barrejada amb l’essència del poble americà, conegut per tots els ciutadans i nens del país. Sense ell, l’esport seria molt diferent. De fet, abans de Ruth el beisbol era un esport conegut; ara es l’esport nacional

http://blogs.avui.cat/joanot/files/2010/10/455px-Babe_Ruth21.jpg

Quan el Babe va començar, el beisbol s’estava morint d’avorriment. Era un joc lent, de posicions i estratègia que no duraria gaire. En Ruth el va transformar en un joc agressiu, ràpid amb molts punts com vol el públic. Els rècords establerts per ell ja foren superats fa temps però la seva memòria no n’ha patit gens. Els seus records personals són memòries i relíquies sacrosantes de preu incalculable. En futbol, no s’ha vist mai res semblant. Conegut per la seva vitalitat, eficacia, energia i excessos, hom pot creure qualsevol cosa que es digui d’ell. Aixi es com va acabar essent un fantasma venjatiu al Yankee Stadium del Bronx.

Babe Ruth
George Herman Ruth vingué al món i als EUA a la ciutat de Baltimore, estat de Maryland, l’any 1895, primer fill d’un matrimoni d’immigrants alemanys molt pobres que no van aixecar mai el cap. A l’edat de 7 anys, els pares el van ficar a un orfanatge catòlic, on va crèixer fins que algú es va adonar de la seva habilitat jugant a beisbol. Després d’algunes vicissituds es va trobar als Boston Red Sox, on va demostrar de sobres la seva qualitat extraordinaria. Aleshores, però…

La perdició dels RS estava escrita. Dues generations de Bostonians pagarien el preu pel sacrilegi que van cometre.

La infàmia
El propietari dels Red Sox va vendre en Babe als Yankees, cosa que el jove Babe va interpretar com un insult personal.

Que ningú s’estranyi si un dia un nen torna de l’escola dient que el professor d’història ha explicat que la venda d’Alaska per Russia als EUA fou el negoci més absurd i desigual de tots els temps… amb l’excepció de la venda de Babe Ruth, el Bambino, als Yankees. Hi ha pocs Americans que no sàpiguen de que va.

Hi ha hagut investigació universitària per esbrinar les verdaderes causes d’aquesta tragèdia. Al començament tothom deia que el propietari necessitava diners perque els havia perdut amb la financiació d’una certa revista musical que va fracassar. Però resulta que la revista en qüestió fou estrenada cinc anys després de l’incident. Aleshores els especialistes van concloure que el Bambino, poc conegut per la seva diplomàcia potser havia alçat la veu demanant massa dòlars. En l’actualitat científics han descobert que de fet el propietari si que havia investit en un musical malhaurat d’un nom similar al que abans es citava, que es va estrenar l’any del traspàs tan desventurat. Res d’aixo serviria d’excusa acceptable

La maledicció del Bambino
El Babe es va declarar ofès, sobretot perquè en aquells moments els Yankees eren un equip moribund que jugava a un petit camp llogat. Però el Babe va crèixer i florir molt a Nova York. Gràcies a ell i als jugadors extraordinaris i llegendaris que els Yankees van contractar, els Yankees van esdevenir i són encara l’equip de beisbol millor, més ric i poderós del món. El Babe és commemorat (recordeu-lo per més avall) amb una placa de bronze al costat del camp de joc, dintre l’estadi.

Però el Babe va jurar que els RS la pagarien cara. Els va maleir dient que no aconseguirien mai derrotar els Yankees als playoffs i entrar a la World Series (la sèrie final del campionat entre els campions de l’American i la National League, que es juga cada tardor, com ara). Tant els RS com els Yankees juguen a l’American, o sigui que cal passar per damunt dels Yankees per arribar a la World Series, cosa que els els Red Sox trobarien impossible per mes de 80 anys, fins fa molt poc. Així de poderós és el Bambino!

Perquè el Babe esdevingué tan famós? Era el seu caràcter, la seva efervescència amistosa, la seva simplicitat, la seva camaraderia i respecte als altres jugadors,  el seu amor als nens i als febles. Un cop es va presentar torrat a jugar. Li van voler prohibir l’entrada però ell va insistir i va fer una actuació memorable. Va visitar un nen molt malalt i li va prometre i complir que faria dos Home Runs (quadrangulars, en diuen els portorriquenys) en el seu honor. La seva anèctoda més memorable és que un cop quan batejava va assenyalar al pitcher descaradament que la pròxima seria un Home Run i fins i tot per on sortiria la pilota (una cosa impossible de predir, per molt bo que hom sigui).  Un altre cop va llençar la pilota no sols més enllà de la barrera sinó per damunt de la tribuna al carrer, cosa que ningú més ha aconseugit fer fins ara.

En la seva vida privada era com calia esperar. Estava casat però empaitava totes les faldilles que veia a prop i amb prohibició d’alcohol o sense, bevia molt.

Simpàtic com era, no va oblidar mai la seva maledicció i fins i tot després de la mort va seguir barrant els Red Sox de la World Series.

Tardor de 2003 . Miracle a l’Estadi dels Yankees.
Vuitanta anys sense guanyar la competició. Imagineu que el Barça no pogués guanyar la lliga o el campeonat d’Europa per vuitanta-tants anys seguits, perquè guanyava sempre el Madrid. I no és que els RS fossin un equip feble. Ben al contrari foren sovint un equip fantàstic que ho guanyava tot menys els playoffs contra els Yankees, on la maledicció de Babe Ruth els ho impedia.

Mentretant els Yankees esdevenien l’equip més fort del món. Fins ara han jugat la World Series 40 vegades i guanyat 29. I els BS res de res de res. Quina lliçó!!

Però l’any 2003 les coses només anaven bé a mitges i els RS tenien un equip fenomenal. Com tantes altres vegades, el playoff pel campionat de l’American League va tenir lloc a set partits entre els Yankees i els Red Sox de Boston.
Els Yankees trontollaven contra un equip superior. Van aconseguir arribar al setè partit, empatats a tres guanys i tres derrotes contra els RS. La confrontació final, el setè i darrer partit tindria lloc al Yankee Stadium, als sud del Bronx. El guanyador aniria a la Word Series. El cor dels bostonians bategava amb força. Finalment! Avui no ens ho impedira ni el Bambino, deien, pobrets.

L’inning final
Cal dir que els novaiorquesos ho veien també negre. L’equip tenia massa problemes. El Babe està enterrat a un gran cementiri a Queens. Molta gent hi va encara en peregrinació a visitar l’enterrament i dipositar-hi flors. Mentre la final tan perillosa s’acostava, els novaiorquesos van dipositar la seva fe en la protecció i promesa del Sant Bambino. Tothom va començar a parlar-ne. No, el Babe no abandonaria la seva ciutat.

Les flors van proliferar damunt la tomba i les pregaries es repetien. Els diaris en publicaven fotos i s’unien a la invocació del sant fantasma protector. A moltes botigues, la foto del gran home va aparèixer a l’aparador. El Babe va esdevenir el tòpic general de conversació a la ciutat, a la TV local, als diaris. El Babe els salvaria !!!! Visca el Bambino!!!!

El dia fatal va arribar. Al camp de joc, les coses no anaven bé. Gens bé. Preocupadissims , alguns locutors van fer notar que si el Babe no feia alguna cosa aviat… Però l’esperit benvolent no feia res i el desastre s’acostava. Els Yankees van entrar al darrer Inning perdent 5-2 . Es dificil pero tres carreres en principi es poden superar, nomes que en aquest cas  els bostonians eren massa forts.

Apoteosi
No se sap qui va cometre el gran error, però probablement fou un locutor de Boston que no savia el que deia. Mentre els bostonians ja encenien els puros, bevien cervesa i preparaven la desfilada a Boston, algú va burlar-se del Babe. Aquesta vegada, ho, ho, ho, ni el Babe us pot salvar. On està el vostre Babe?

Bogeria, imprudència! Perquè parla la gent de coses que no entenen? Com pot gosar algú provocar forces misterioses que controlen la nostra existència? L’esperit flotant del Babe va veure el patiment i les cares músties dels afeccionats i va decidir intervenir.

Al començament del darrer inning, la placa metàl.lica honrant el Babe es va il.luminar misteriosament, emitint un llum verd. Era el senyal a l’atac general cap a la victòria. Els jugadors Yankees semblaven posseits: ho feien tot. Un hit, un altre, un altre, bases robades, home run… Eren com un exèrcit celestial lluitant per una causa divina.

Jo havia canviat d’emissora perquè havia perdut la fe quan un locutor va dir una cosa inimaginable: que potser els espectadors preferirien canviar d’estació per veure què passava al Bronx, que ells no podien transmetre.

Al Bronx, tots els assistents estaven dempeus, afònics de tant cridar. Els cartells invocant l’ajut del Babe onejaven per l’aire. Fins i tot Giuliani i l’alcalde Bloomberg estaven ballant i cridant. Cal dir que l’alcalde Bloomberg es un senyor de seny que no s’excita gairebe mai i no se l’ha vist ballar i cridar mai mes.

5-2, 5-3, 5-4, 5-5, 5-6 i els Yankees acabaven de guanyar davant d’uns Red Sox impotents, aixafats. El llum verd, vam veure tots a la TV es va apagar. L’alcalde va declarar que l’estadi havia viscut un moment històric. Els bostonians es mossegaven els llavis de ràbia i alguns ploraven. Una altra vehgada! Els jugadors Yankees estaven per terra cridant d’alegria. La maledicció del Bambino vivia.

El Babe al final perdona
Més de vuitanta anys sense titol havien estat un càstig molt fort! Al capdavall, en Ruth era catòlic i estava disposat a perdonar, però no quan jugaven contra els seus Yankees.

L’any següent els Yankees, vivint una fase dolenta, no van arribar a la final. Els Red Sox sí que hi van arribar. Al final van aconseguir entrar a la World Series i van guanyar el campionat de la Lliga Americana i la World Series.

Les escenes d’alegria a Boston aquell any van ser indescriptibles. Havia plogut despres de mes de 80 anys de sequera. Cap persona vivent ho havia conegut. Un periodista va recordar que el seu avi morí feia molts anys somiant en una victòria dels seus Red Sox.

Somrient, des del cel, el gran Babe Ruth s’ho va mirar perdonant. Tot per la gloria de l’esport america.

Ara que, aixo si, els Boston Red Sox s’ho pensen molt abans de vendre jugadors.

Saluts

Joanot

URI del Retroenllaç | Comentaris RSS