Els EUA són diferents

La capital està bé. Per cotxe des de Nova York s´hi arriba en 4 hores. El tren és més ràpid però costa massa dòlars i està gairebé sempre molt ple. Potser a WDC fa massa calor els estius. No és endebades una ciutat del Sud. Permeteu-me que parli de les coses que personalment m’interessen

Història. Perquè Washington?

Després de la Revolució, la capital natural hauria estat sempre Nova York, que havia estat sota dominació britànica tota la contesa. Era una ciutat gran, rica, plena de comerciants, amb un port molt gran… Aquestes coses no han canviat gens. La nova Constitució de la República no havia triat capital. Naturalment, les noves autoritats es van establir a la Big Apple i és allí, davant la el que és la Borsa de Wall Street (en els nostres dies) on George Washington va jurar el càrrec i el Govern i el Congrés es van establir. Però els Sudistes no volien aguantar cap capital al Nord i el debat es va obrir. No volien una ciutat gran per por que es repetís un incident que havia passat a Filadèlfia: un motí de soldats va amenaçar el govern, que va haver de fugir. Al final van decidir tornar-se provisionalment a Filadèlfia i triar un lloc nou per bastir una capital nova permanent a la frontera entre els estats de Virgínia i Maryland que s’anomenaria Districte de Colúmbia i tindria una superfície de 17 quilòmetres cuadrats. El lloc precís, lleig i pantanós, fou triat pel President Washington en persona (que havia nascut a prop) i aviat la gent va començar a parlar de Washington City. Al final va quedar Washington DC. En els nostres dies, els edificis federals també s’estenen per àrees de Virgínia i de Maryland

Comparar? Amb què?

És una temptació molt gran comparar aquesta ciutat amb Madrid. El Districte és molt més maco i espectacular amb el seu disseny i els edificis neoclàssics d’estil grec. Però la cosa més valuosa de Washington DC són els museus meravellosos, fins ara tots d’entrada gratuïta (encara que ai las, ja n´hi ha dos que han començat a cobrar). La National Gallery és un Museu d’Art de classe mundial; els increïbles Smithsonians us familiaritzaran amb ciéncia, història i tecnologia, el Museu d´Història Natural és incomparable, el de l’Indi Americà  i el d’Aeronàutica no tenen igual. I el Govern central se segueix gastant fortunes en la infraestructura. Deixant de banda el metro, ara hi ha tantes autopistes que jo dic que aviat cobriran el 95% del territori (si no s’aturen a temps) I no s´hi entén ningú. Si no fos pel GPS, jo no seria capaç de conduir al lloc.

La capital és una colònia

En una cosa sí que Madrid els guanya: Washington DC no és lliure sinó que està sotmesa a la jurisdicció i autoritat del Congrés en gairebé tot. Els ciutadans de WDC no tenen representants amb vot cap de les dues cambres federals, encara que des de fa uns anys se´ls permet enviar representants amb vot al Col·legi  Electoral que tria el President. Ara fa uns anys se´ls va concedir a més generosament el dret de triar per vot universal l’alcalde i els regidors (!) que fins aquell moment eren anomenats pel Senat. Que perquè passa una cosa que no passa a cap altra capital del món? És difícil escoltar una bona explicació. Fa mig segle potser haurien confessat que té alguna cosa a veure amb la raça negra de la majoria de ciutadans. Ara no s’atreveixen a dir una cosa així però en la posició del Partit Republicà, no els agradaria tenir un estat que triaria representants sempre demòcrates.

Visites. La meva tria

El final de juny i primers de Juliol és mala època per anar-hi. Moltes escoles de nen celebren la fi de curs amb una visita al Districte i no s´hi cap enlloc. La  Mall és la gespa famosa amb un estany d’aigua entre el Capitoli i el Monument a Lincoln. Era un lloc preciós, però el cap de setmana està tan ple que no s´hi pot caminar. I també s´hi fan moltes manifestacions: 50,000 pels avortaments, 55,000 en contra, 46,000 contra la guerra… La Mall era un espai obert impressionant però en mala hora van començar a alçar-hi monuments als soldats morts. El del Vietnam és molt bo i va ser un gran èxit i està mig amagat. Però el de la Guerra Mundial… quin bunyol tan lleig i cursi! On posaran el de l’Orient Mig? Potser no han matat prou gent per pensar-hi encara.

Aquest any no he volgut entrar al centre turístic, excepte per tres llocs que havia  volgut sempre veure: l’Arxiu Nacional amb els documents sacrosants, sobre tot la Declaració de la Independència original firmada per tots els pares fundadors (ara en perill; s´hi ha fet una còpia exacta perquè l’original ja és difícil de llegir) i la Constitució. Només n´hi ha hagut una de Constitució en més de dos cents anys. És possible? Quan es va aprovar, tothom deia que la república no duraria gaire.

Segon, vaig visitar el Tribunal Suprem. Ara ja no deixen entrar per l’escalinata original sota les columnes gregues, però a l’interior et deixen veure per una porta la sala d’audiències amb els seients i la taula tan alta dels nou Suprems.

I al final, vaig aconseguir finalment entrar a la Llibreria del Congrés, enfront del Suprem, que ara ja és la més important del món. No es que es vegi gran cosa però saps on has estat i te’n recordaràs sempre. Al costat hi ha la Folger´s Library, probablement la millor lliberia Shakesperiana fora d’Anglaterra.

El Capitoli, un edifici magnífic que tothom ha vist en foto i en film moltes vegades, ja no es pot visitar lliurement. Cal tenir una carta d’invitació del  congressista. Pel públic general ara han bastit un centre de Visitants subterrani a una de les dues portes. Fa anys, s’hi podia entrar i visitar lliurement. Tot ha empitjorat.

I la Casa Blanca? La primera vegada que vaig visitar Washington, ja fa anys, era fàcil ficar-s´hi. A la tarda calia posar-se a una cua i ja estava. En els anys de Nixon, com que a aquest senyor la oficina oval, seu oficial del poder, no li agradava i treballava a un altre lloc, la Oficina Oval podia ser visitada i jo hi he estat dintre. Cosa que potser pot dir també el Rei però no en Rodríguez Zapatero, perquè pocs visitants hi entren en els nostres dies.

Decideixo tornar també a Mount Vernon

Mount Vernon, la plantació de George Washington

És sens dubte el meu lloc predilecte a la capital. Està a l’Estat de Virgínia, unes deu milles als Sud del Districte. En cotxe (no hi ha res més per anar-hi) cal només recordar quin pont cal creuar i si hom tria malament cal patir molt.

Independentment de l vàlua històrica del lloc pel seu lligam amb el Primer President, és un lloc preciós per passejar-s´hi.  Una altra vegada voldria repetir que estava molt millor abans quan no hi havia tants edificis, centres interpretatius i restaurants com ara. Conté la casa original amb el dormitori on el gran home va morir d’una infecció a la gola. Està arrenglada paral·lela al riu Potomac, del que hi ha una vista fantàstica, i també deixen visitar  les cases i tallers dels esclaus. EXstà permès passejar pel bosc i naturalment visitar la Tomba de l’heroi nacional i la seva muller.

Enxufat

Hi vaig amb tota la família local. Resulta  que una senyora de la família hi treballa unes hores a la setmana de guia. No ho sabia. Ens rep amb grans senyals d’alegria. Podem comprar els bitllets amb el 10% que també treiem a la botiga de records. Molt bé, molt bé. Ens posem a la cua llarguíssima per entrar a visitar la mansió, que sembla un cuc gran esmorteït. El sol que cau és de justícia. La senyora ens fa que no, que no, que potser no caldria esperar a la cua. Ens podrem colar? Em pensava que això només passava a l’estat espanyol. Ens condueix a la part de darrera de la casa, on la cua comença. Negocia amb una altra senyorade la mateixa edat, la qual ens mira a tots i fa que sí, que naturalment. Gairebé sembla indignada que hàgim de preguntar. Només faltaria. Per primera vegada durant la meva estada al país, resulta que estic “enxufat“. La co-conspiradora deixa entrar un grupet que s’atura a la primera sala a escoltar una presentació avorrida sobre l’arquitectura i les decoracions. La desconeguda ens assenyala entrar amb els darrers, quedar-nos enrera i barrejar-nos quan el moviment comenci dintre la casa. Així ho fem. És una casa autèntica més o menys del segle XVIII però de camp, sense luxes o peces d’art notables. Resulta que en Washington hi destil·lava bourbon. el whisky americà. No va estar mai a la plantació durant els seus 8 anys al poder a Nova York, però quan s´hi va retirar, gent de tot el món, tant americans com europeus van venir a visitar-lo.

En Washington era un white knight, el cavaller impecable i sense falta, defensor de vídues i protector dels nens. No s’hauria embolicat fàcilment a l’Iraq. Històricament en Washington fou un representant molt típic i iniciador de la successió d’aristòcrates terratinents que van compartir el poder al començament de la República, la van crear i salvar. Van passar molts anys abans que el darrer aristòcrata fos derrotat i un home del poble, Andrew Jackson, fundador del Partit demòcrata entrés a la Casa Blanca.

Ben cordialment i suant molt

Joanot

URI del Retroenllaç | Comentaris RSS