Els EUA són diferents

Jo sento una gran feblesa per les orquestres grans, que en el cas de Carnegie Hall també vol dir les grans orquestres. Carnegie Hall no té orquestra pròpia des de fa molts anys, però els millors artistes del món fan cua per venir a tocar. Els Filharmònics de Viena, aquest cop dirigits pel gran Daniel Barenboim tornen a donar tres concerts com cada any. Tant de debò pogués anar als tres, però almenys una vegada he d’anar-hi.

A Àustria, els Filharmònics, una de les orquestres més velles i importants del món, són una institució pública importantíssima amb un estil propi, molt esplèndid i luxuriós, dedicada sobre tot a enaltir i protegir els grans moments de la tradició vienesa. Fins i tot la gent comú del carrer parla dels seus problemes. Si passa alguna cosa o es tornen a barallar amb algú, és perfectament possible que surtin a la primera plana dels diaris. Diuen que els professors titulars guanyen d’entrada com a mínim uns 150,000 Euros. Però ser admès no té res de fàcil. Com diem els catalans, hi ha bufetades.

Daniel Barenboim

En Barenboim és el Director titular de la Deutsche Oper Unter Den Linden, i de la Staaskapelle de Berlín, però increïblement troba el temps per passejar-se pel món. Molta gent el va veure a la TV al Concert d’Any Nou fent bromes amb els músics que se n’anaven de l’escenari. No és que sigui una cosa nova perquè li ha agradat fer el pallasso sempre, però ara es veu que està decidit a encetar una nova carrera de còmic. Un home com ell pot fer com vulgui i tothom li riurà les gràcies.

L´he vist moltes vegades en persona, però la darrera vegada,fa unes setmanes, va ser a la sala de projeccions del Symphony Space  a la Upper West Side, on feien (per només $25) la transmissió directa de l’apertura de l’Scala de Milà, amb una nova Carmen interessantíssima cantada per una mezzo soprano nova georgiana de la cantera local que tenia una veu fabulosa. El bon Daniel Barenboim sortia al començament dels actes dirigint les obertures i   el qual sabent-se davant la càmera no podia resistir la temptació de fer el ximple amb al·lusions a la seva edat avençada. La primera actuació extramusical fou la qüestió de la banqueta d’esquena al públic on seia. Després d’instal·lar-s´hi va començar a fer cara d’estar incòmode amb els pantalons i la cua del frac, estirant-los, i després, com si el molestés alguna cosa al darrere va començar a fer bellugar en cercles la part inferior del seu cos fregant contra la cadira com si el molestés alguna cosa. El públic novaiorquès, consistnt en gran part de jubilats, perquè la transmissió en directe era a migdia hora local, va esclatar en rialles. Noi, quina sensibilitat tan fina. Llàstima que aquesta mitja part no es veiés a Milà. Després al començament de la darrera obertura, l’orquestra va començar a tocar tota sola i en Barenboim va fer com si estigués dormit i no ho sentís. Quan l’orquestra inesperadament va pujar, en Barenboim, fent cara d’espantat va obrir els ulls i bellugar el bastó. Un altre cop, els espectadors locals no van poder resistir. El públic a Milà, està clar tampoc veia res d’això. Quan aquest senyor (per a mi el conductor i pianista més gran que hi ha) surt al programa, alguna cosa passarà. No m´ho havia pensat mai que la Carmen fos una òpera còmica.

Carnegie Hall, ple de gom a gom

Com de costum. Hi ha sempre gent del país dels intèrprets.  Aquest vespre, a més del japonès, francès i italià (i angès) se sentia molt l’alemany amb el divertit accent austríac. Davant meu seu un matrimoni gran amb un accent austríac terrible que parla amb una altra senyora americana . Els accents són sempre terribles. Només les orquestres poden tenir un so personal i distingit. Feu cas de qui us parla…

Quin miracle! M´han venut una butaca al rengle B, el segon, una miqueta a l’esquerra. Fa anys vaig veure una vegada en James Levine, el Director del Met, assegut a aquest lloc amb la seva dona. Ara podré veure en Barenboim a un pam de nassos i amb l’angle podré també veure la seva cara quan està dirigint d’esquena al públic. Super!, com diuen els Americans.

Vigilen

A la meva esquerra seu una una senyora americana d’uns cinquanta que no diu res però es queda dormida. Al final, oh horror, comença a roncar en veu baixa. El senyor de la dreta i uns de darrere se la miren espantats. Jo també tinc por. En Barenboim la podria sentir. I si es gira, es pensa que sóc jo i em tira la batuta pel cap? Estem massa a prop. Hauria hagut de considerar els perills. El soroll augmenta, amenaçador. Per sort la música també i ho tapa. És com una cursa. Qui guanyarà? El programa em rellisca de la mà. Els seients són més aviat estrets i incòmodes. Va a parar a la faldilla de la bella dorment. M’atreveixo a recuperar-lo o no? M’agradaria poder demanar altres opinions abans d’actuar, però no es pot parlar. Som-hi, m’atreveixo. Avanço la mà lentament cap a la senyora. Sorpresa! Un mig segon abans que la meva mà hi arribés, la mà dreta de la senyora se m’adelanta, pren el programa i me’l ofereix sense bellugar ni dir res més. Noi, no ho hauria dit mai. Em recupero. Em porto la mà al nas. Ara és el senyor de la dreta qui gira el cap, visiblement espantat, en la meva direcció. Es temia que anava a burxar-me el nas. No, senyor no, que jo em vaig educar a una escola molt bona a Barcelona i ja sóc gran.

Serà el primer atac de paranoia? Quan en Barenboim entrava, els seus ulls passejant-se per l’audiència es van fixar en els meus per un segon, com si em reconeixés. L´he vist moltes vegades, potser hauria d’anar a saludar-lo a la mitja part.

Hi ha també senyores professores a Viena?

Noi, quina pregunta! Però els Filharmònics són molt especials. Quan hi ha una vacant a la plantilla titular, en general aquesta feina tan cobejada la donen a un músic que ja coneixen per haver fet suplències i els professors es presenten a les audicions i després voten entre ells a qui volen prendre. La direcció es guardaria molt de contrariar-los. I als professors no els agrada tenir dones a l’orquestra. A moltes orquestres es veuen més dones que homes però a Viena es veu que no hi ha res a fer. Fa anys al final en van admetre unaper primera vegadaen laseva història centenària, cosa que va sortir a tots els diaris (fins i tot al NYTimes) com una sensació. L’última vegada que els vaig veure, en tenien tres de dones, però no se sap mai si eren titulars o suplents. Abans de començar, quan els músics ja estan asseguts, sento com el senyor austríac del davant li explica la història a la seva muller. Caram, és austríaca i no ho sabia? El senyor diu que avui n´ha contat dues. No és veritat. Em fico a la conversa en alemany, cosa que els sorprèn. No senyor. N´hi ha quatre, tres violins i un clarinet. Però probablement toquen igual de bé, no s’amoïni. .Amb aquesta informació tan crucial, la parella es tranquil·litza. Em donen les gràcies. El nombre total de músics varia segons la peça que toquen, però jo crec que deuen ser al voltant dels 80. És curiós que passi això a Àustria, que és una mena de cosí germà dels alemanys i que a Alemanya sigui on viuen les dones més alliberades del continent. Que provin a fer-ho això a Berlín.

Ser músic pot ser perillós

Veig un senyor jove que toca el cello i seu al darrer rengle de l’orquestra, davant meu. Té al davant la partitura que comparteix amb un altre cello. En Barenboim dirigeix de memòria, però aquest senyor és encara jove i es veu que no pot. Sovint només toca les cordes de l’instrument amb la mà esquerra, però a vegades colpeix les  cordes amb l’arc, com si fos un martell i alguna vegada, ben poques, frega amb l’arc. De sobte…. Ai, ai, pobret. S´ha empatollat amb la mà i l’arc o potser no pagava prou atenció a la partitura, però ha anat a girar el full i l’arc ha tocat lleugerament el pedestal i ha fet soroll. L´he sentit perfectament. Era poquet, però m’estranyaria que el gran home no l’hagués sentit també. El músic se´l mira espantat però Barenboim l’ignora. El jove fa com si s’estigués concentrant però segueix mirant el Director de reüll. Es veu que no passa res, però hi ha el descans… Deu ser un substitut. Ai, quan votin per tu…

El segon incident no l’entenc. No sé de què va.  No en sé prou de música. El públic no ho pot veure, però jo estudio la cara de Barenboim  girat a l’orquestra i les coses que fa. De sobte se’l veu molt enfadat. Amb la mà dreta segueix dirigint però la seva mà esquerra ha quedat immòbil en l’aire, els cinc dits separats i rígids, en un caire clarament amenaçador, apuntant en una direcció. No puc veure qui és que l’ha ofès perquè no està a léndavant, però la mà acusadora segueix immòbil. Ja passaran comptes. Al final, oh horror, la seva boca s’obre i diu alguna cosa en veu baixa de cara al pecador, amb ulls mig tancats de ràbia. Què deu haver fet el desventurat senyor? I ara on ha anat a parar aquell vellet petit i grassó tan simpàtic que feia tanta broma?

En Barenboim segueix dirigint, alguna vegada amb els llavis. Els forma com una O, com si s’admirés, i el to puja. Fa relliscar el llavi superior sobre l’inferior i la música baixa…  Noi, quin poder tan gran.  Quan jo ho provo  no passa res.

Programa

Els programes dels Filharmònics no sempre són fàcils, però avui comencen amb la Pastoral (la sisena simfonia) de Beethoven. Això és un goig molt gran per a tothom, sense qualificatius. Qui diu que l’art de debò no està a l’abast de la gent senzilla sense estudis? Noi, quins solistes té aquesta orquestra! Sentint aquesta simfonia deliciosa, ho veiem tot, els pastors saltant alegrement entre els camps verds, la tempesta amb trons i llamps, la reunió i el cant al costat de la riera…

Molt ben fet, Daniel.

La segona peça és el Liebestod, una adaptació orquestral molt popular de la obertura i l’escena final de Tristan i Isolda. Aquesta òpera té una història curiosa. En Wagner no tenia ni cinc (vivia explotant dones grans que l’admiraven) i se li va acudir que podia aprofitar-se de l’anomenada que ja tenia escrivint una òpera senzilleta sobre un tema popular que fos barata de representar. Però  el Tristan va acabar essent una de les seves obres més complexes i a vegades difícils i va trigar sis anys per trobar qui li estrenés.

Però a Israel encara no volen  saber res ni escoltar en Wagner perquè era un antisemita molt gran. Això sí que és veritat. Ho va deixar ben clar per escrit. En molts altres sentits en Wagner era una mala bèstia però així i tot l’home ja fa molt de temps que és mort i les seves obres són el que són. En Barenboim, un jueu argentí que sempre ha estat a favor d’una resolució justa del problema palestí, un dia dirigint l’Orquestra Nacional Israeliana va posar una composició de Wagner al programa. Hi va haver l’explosió d’invectives i articles insultants de diari que eren d’esperar. En Barenboim només va anunciar que hi hauria una discussió amb el públic dirigida per ell abans de tocar, cosa que va fer. Després de sentir tota mena de crits i protestes al final no es van posar d’acord i ell va dirigir la peça. Alguns van sortir de la sala. Wagner fou interpretat a Israel per primera vegada.

Al final del programa, Barenboim fa la seva gràcia

L’últim component del programa era un recull de composicions orquestrals dodecafòniques d’Arnold Schönberg. És una història molt complicada. La gent sovint no pot aguantar ni la música atonal ni la dodecafònica, totes dues inventades pel vienès Schönberg, un gran mestre de la teoria musical. Ara bé: els músics de carrera insisteixen que Schönberg fou l´home més original, creatiu i meritori del segle XX i insisteixen a tocar-lo per fer-nos empassar-lo tant si volem com si no. De fet els tres concerts dels Filharmònics d’aquest any acaben amb peces de  Schönberg, que els vienesos veuen com part integral de la seva herència. És una mica com quan la mare vol fer prendre una purga als nens, que se l´han de prendre perquè es bona per a la salut tant si volen com si no. Hi ha gent que es pensa que la música de Schönberg i els seus còmplices és moderna. Estan de broma: ja té uns cent anys d’edat i la baralla no s’acaba. M’ha alegrat molt que el crític del NYTimes també s’ha sortit amb els cent anys, perquè jo ho dic sovint. Alguns compositors van aconseguir programar un concert exclusiu (“el concert de l’escàndol”) a una de les millors sales de Viena al voltant dels anys 20′. El públic justament enrabiat posant-se dempeus i enfilant-se a les cadires va interrompre la funció i alguns ciutadans ofesos van empaitar els compositors (si se´n podia dir així) fora del temple de la música pels carrers de Viena. M´hi afegeixo espiritualment. No es va resoldre res ni s´ha resolt encara.

Com passa sempre, durant la interpretació uns quants espectadors se´n van anar a mig concert, uns altres abans i hi va haver al final molt poc aplaudiment. En Barenboim va saludar, com ho fa sempre, una mica irritat i indiferent. No li agraden les ovacions ni les necessita. De sobte va assenyalar a l’orquestra que volia tocar una peça extra, un encore. I girant-se cap al públic, va dir en un anglès molt correcte: “I ara vull tocar una peça per enrabiar tots els que s’en van anar a mig Schönberg que s´ho perdran: Una polka vienesa de Johann Strauss”

Encara va acabar bé

JOANOT

Tags: Arnold Schönberg, Carnegie Hall, Daniel Barenboim, música, Nova York

URI del Retroenllaç | Comentaris RSS