Els EUA són diferents

Jo sento una gran feblesa per les orquestres grans, que en el cas de Carnegie Hall també vol dir les grans orquestres. Carnegie Hall no té orquestra pròpia des de fa molts anys, però els millors artistes del món fan cua per venir a tocar. Els Filharmònics de Viena, aquest cop dirigits pel gran Daniel Barenboim tornen a donar tres concerts com cada any. Tant de debò pogués anar als tres, però almenys una vegada he d’anar-hi.

A Àustria, els Filharmònics, una de les orquestres més velles i importants del món, són una institució pública importantíssima amb un estil propi, molt esplèndid i luxuriós, dedicada sobre tot a enaltir i protegir els grans moments de la tradició vienesa. Fins i tot la gent comú del carrer parla dels seus problemes. Si passa alguna cosa o es tornen a barallar amb algú, és perfectament possible que surtin a la primera plana dels diaris. Diuen que els professors titulars guanyen d’entrada com a mínim uns 150,000 Euros. Però ser admès no té res de fàcil. Com diem els catalans, hi ha bufetades.

Daniel Barenboim

En Barenboim és el Director titular de la Deutsche Oper Unter Den Linden, i de la Staaskapelle de Berlín, però increïblement troba el temps per passejar-se pel món. Molta gent el va veure a la TV al Concert d’Any Nou fent bromes amb els músics que se n’anaven de l’escenari. No és que sigui una cosa nova perquè li ha agradat fer el pallasso sempre, però ara es veu que està decidit a encetar una nova carrera de còmic. Un home com ell pot fer com vulgui i tothom li riurà les gràcies.

L´he vist moltes vegades en persona, però la darrera vegada,fa unes setmanes, va ser a la sala de projeccions del Symphony Space  a la Upper West Side, on feien (per només $25) la transmissió directa de l’apertura de l’Scala de Milà, amb una nova Carmen interessantíssima cantada per una mezzo soprano nova georgiana de la cantera local que tenia una veu fabulosa. El bon Daniel Barenboim sortia al començament dels actes dirigint les obertures i   el qual sabent-se davant la càmera no podia resistir la temptació de fer el ximple amb al·lusions a la seva edat avençada. La primera actuació extramusical fou la qüestió de la banqueta d’esquena al públic on seia. Després d’instal·lar-s´hi va començar a fer cara d’estar incòmode amb els pantalons i la cua del frac, estirant-los, i després, com si el molestés alguna cosa al darrere va començar a fer bellugar en cercles la part inferior del seu cos fregant contra la cadira com si el molestés alguna cosa. El públic novaiorquès, consistnt en gran part de jubilats, perquè la transmissió en directe era a migdia hora local, va esclatar en rialles. Noi, quina sensibilitat tan fina. Llàstima que aquesta mitja part no es veiés a Milà. Després al començament de la darrera obertura, l’orquestra va començar a tocar tota sola i en Barenboim va fer com si estigués dormit i no ho sentís. Quan l’orquestra inesperadament va pujar, en Barenboim, fent cara d’espantat va obrir els ulls i bellugar el bastó. Un altre cop, els espectadors locals no van poder resistir. El públic a Milà, està clar tampoc veia res d’això. Quan aquest senyor (per a mi el conductor i pianista més gran que hi ha) surt al programa, alguna cosa passarà. No m´ho havia pensat mai que la Carmen fos una òpera còmica.

Carnegie Hall, ple de gom a gom

Com de costum. Hi ha sempre gent del país dels intèrprets.  Aquest vespre, a més del japonès, francès i italià (i angès) se sentia molt l’alemany amb el divertit accent austríac. Davant meu seu un matrimoni gran amb un accent austríac terrible que parla amb una altra senyora americana . Els accents són sempre terribles. Només les orquestres poden tenir un so personal i distingit. Feu cas de qui us parla…

Quin miracle! M´han venut una butaca al rengle B, el segon, una miqueta a l’esquerra. Fa anys vaig veure una vegada en James Levine, el Director del Met, assegut a aquest lloc amb la seva dona. Ara podré veure en Barenboim a un pam de nassos i amb l’angle podré també veure la seva cara quan està dirigint d’esquena al públic. Super!, com diuen els Americans.

Vigilen

A la meva esquerra seu una una senyora americana d’uns cinquanta que no diu res però es queda dormida. Al final, oh horror, comença a roncar en veu baixa. El senyor de la dreta i uns de darrere se la miren espantats. Jo també tinc por. En Barenboim la podria sentir. I si es gira, es pensa que sóc jo i em tira la batuta pel cap? Estem massa a prop. Hauria hagut de considerar els perills. El soroll augmenta, amenaçador. Per sort la música també i ho tapa. És com una cursa. Qui guanyarà? El programa em rellisca de la mà. Els seients són més aviat estrets i incòmodes. Va a parar a la faldilla de la bella dorment. M’atreveixo a recuperar-lo o no? M’agradaria poder demanar altres opinions abans d’actuar, però no es pot parlar. Som-hi, m’atreveixo. Avanço la mà lentament cap a la senyora. Sorpresa! Un mig segon abans que la meva mà hi arribés, la mà dreta de la senyora se m’adelanta, pren el programa i me’l ofereix sense bellugar ni dir res més. Noi, no ho hauria dit mai. Em recupero. Em porto la mà al nas. Ara és el senyor de la dreta qui gira el cap, visiblement espantat, en la meva direcció. Es temia que anava a burxar-me el nas. No, senyor no, que jo em vaig educar a una escola molt bona a Barcelona i ja sóc gran.

Serà el primer atac de paranoia? Quan en Barenboim entrava, els seus ulls passejant-se per l’audiència es van fixar en els meus per un segon, com si em reconeixés. L´he vist moltes vegades, potser hauria d’anar a saludar-lo a la mitja part.

Hi ha també senyores professores a Viena?

Noi, quina pregunta! Però els Filharmònics són molt especials. Quan hi ha una vacant a la plantilla titular, en general aquesta feina tan cobejada la donen a un músic que ja coneixen per haver fet suplències i els professors es presenten a les audicions i després voten entre ells a qui volen prendre. La direcció es guardaria molt de contrariar-los. I als professors no els agrada tenir dones a l’orquestra. A moltes orquestres es veuen més dones que homes però a Viena es veu que no hi ha res a fer. Fa anys al final en van admetre unaper primera vegadaen laseva història centenària, cosa que va sortir a tots els diaris (fins i tot al NYTimes) com una sensació. L’última vegada que els vaig veure, en tenien tres de dones, però no se sap mai si eren titulars o suplents. Abans de començar, quan els músics ja estan asseguts, sento com el senyor austríac del davant li explica la història a la seva muller. Caram, és austríaca i no ho sabia? El senyor diu que avui n´ha contat dues. No és veritat. Em fico a la conversa en alemany, cosa que els sorprèn. No senyor. N´hi ha quatre, tres violins i un clarinet. Però probablement toquen igual de bé, no s’amoïni. .Amb aquesta informació tan crucial, la parella es tranquil·litza. Em donen les gràcies. El nombre total de músics varia segons la peça que toquen, però jo crec que deuen ser al voltant dels 80. És curiós que passi això a Àustria, que és una mena de cosí germà dels alemanys i que a Alemanya sigui on viuen les dones més alliberades del continent. Que provin a fer-ho això a Berlín.

Ser músic pot ser perillós

Veig un senyor jove que toca el cello i seu al darrer rengle de l’orquestra, davant meu. Té al davant la partitura que comparteix amb un altre cello. En Barenboim dirigeix de memòria, però aquest senyor és encara jove i es veu que no pot. Sovint només toca les cordes de l’instrument amb la mà esquerra, però a vegades colpeix les  cordes amb l’arc, com si fos un martell i alguna vegada, ben poques, frega amb l’arc. De sobte…. Ai, ai, pobret. S´ha empatollat amb la mà i l’arc o potser no pagava prou atenció a la partitura, però ha anat a girar el full i l’arc ha tocat lleugerament el pedestal i ha fet soroll. L´he sentit perfectament. Era poquet, però m’estranyaria que el gran home no l’hagués sentit també. El músic se´l mira espantat però Barenboim l’ignora. El jove fa com si s’estigués concentrant però segueix mirant el Director de reüll. Es veu que no passa res, però hi ha el descans… Deu ser un substitut. Ai, quan votin per tu…

El segon incident no l’entenc. No sé de què va.  No en sé prou de música. El públic no ho pot veure, però jo estudio la cara de Barenboim  girat a l’orquestra i les coses que fa. De sobte se’l veu molt enfadat. Amb la mà dreta segueix dirigint però la seva mà esquerra ha quedat immòbil en l’aire, els cinc dits separats i rígids, en un caire clarament amenaçador, apuntant en una direcció. No puc veure qui és que l’ha ofès perquè no està a léndavant, però la mà acusadora segueix immòbil. Ja passaran comptes. Al final, oh horror, la seva boca s’obre i diu alguna cosa en veu baixa de cara al pecador, amb ulls mig tancats de ràbia. Què deu haver fet el desventurat senyor? I ara on ha anat a parar aquell vellet petit i grassó tan simpàtic que feia tanta broma?

En Barenboim segueix dirigint, alguna vegada amb els llavis. Els forma com una O, com si s’admirés, i el to puja. Fa relliscar el llavi superior sobre l’inferior i la música baixa…  Noi, quin poder tan gran.  Quan jo ho provo  no passa res.

Programa

Els programes dels Filharmònics no sempre són fàcils, però avui comencen amb la Pastoral (la sisena simfonia) de Beethoven. Això és un goig molt gran per a tothom, sense qualificatius. Qui diu que l’art de debò no està a l’abast de la gent senzilla sense estudis? Noi, quins solistes té aquesta orquestra! Sentint aquesta simfonia deliciosa, ho veiem tot, els pastors saltant alegrement entre els camps verds, la tempesta amb trons i llamps, la reunió i el cant al costat de la riera…

Molt ben fet, Daniel.

La segona peça és el Liebestod, una adaptació orquestral molt popular de la obertura i l’escena final de Tristan i Isolda. Aquesta òpera té una història curiosa. En Wagner no tenia ni cinc (vivia explotant dones grans que l’admiraven) i se li va acudir que podia aprofitar-se de l’anomenada que ja tenia escrivint una òpera senzilleta sobre un tema popular que fos barata de representar. Però  el Tristan va acabar essent una de les seves obres més complexes i a vegades difícils i va trigar sis anys per trobar qui li estrenés.

Però a Israel encara no volen  saber res ni escoltar en Wagner perquè era un antisemita molt gran. Això sí que és veritat. Ho va deixar ben clar per escrit. En molts altres sentits en Wagner era una mala bèstia però així i tot l’home ja fa molt de temps que és mort i les seves obres són el que són. En Barenboim, un jueu argentí que sempre ha estat a favor d’una resolució justa del problema palestí, un dia dirigint l’Orquestra Nacional Israeliana va posar una composició de Wagner al programa. Hi va haver l’explosió d’invectives i articles insultants de diari que eren d’esperar. En Barenboim només va anunciar que hi hauria una discussió amb el públic dirigida per ell abans de tocar, cosa que va fer. Després de sentir tota mena de crits i protestes al final no es van posar d’acord i ell va dirigir la peça. Alguns van sortir de la sala. Wagner fou interpretat a Israel per primera vegada.

Al final del programa, Barenboim fa la seva gràcia

L’últim component del programa era un recull de composicions orquestrals dodecafòniques d’Arnold Schönberg. És una història molt complicada. La gent sovint no pot aguantar ni la música atonal ni la dodecafònica, totes dues inventades pel vienès Schönberg, un gran mestre de la teoria musical. Ara bé: els músics de carrera insisteixen que Schönberg fou l´home més original, creatiu i meritori del segle XX i insisteixen a tocar-lo per fer-nos empassar-lo tant si volem com si no. De fet els tres concerts dels Filharmònics d’aquest any acaben amb peces de  Schönberg, que els vienesos veuen com part integral de la seva herència. És una mica com quan la mare vol fer prendre una purga als nens, que se l´han de prendre perquè es bona per a la salut tant si volen com si no. Hi ha gent que es pensa que la música de Schönberg i els seus còmplices és moderna. Estan de broma: ja té uns cent anys d’edat i la baralla no s’acaba. M’ha alegrat molt que el crític del NYTimes també s’ha sortit amb els cent anys, perquè jo ho dic sovint. Alguns compositors van aconseguir programar un concert exclusiu (“el concert de l’escàndol”) a una de les millors sales de Viena al voltant dels anys 20′. El públic justament enrabiat posant-se dempeus i enfilant-se a les cadires va interrompre la funció i alguns ciutadans ofesos van empaitar els compositors (si se´n podia dir així) fora del temple de la música pels carrers de Viena. M´hi afegeixo espiritualment. No es va resoldre res ni s´ha resolt encara.

Com passa sempre, durant la interpretació uns quants espectadors se´n van anar a mig concert, uns altres abans i hi va haver al final molt poc aplaudiment. En Barenboim va saludar, com ho fa sempre, una mica irritat i indiferent. No li agraden les ovacions ni les necessita. De sobte va assenyalar a l’orquestra que volia tocar una peça extra, un encore. I girant-se cap al públic, va dir en un anglès molt correcte: “I ara vull tocar una peça per enrabiar tots els que s’en van anar a mig Schönberg que s´ho perdran: Una polka vienesa de Johann Strauss”

Encara va acabar bé

JOANOT

Tags: Arnold Schönberg, Carnegie Hall, Daniel Barenboim, música, Nova York

Hi ha gent que té mala memòria de la cacera de bruixes i la histèria anticomunista promoguda pel Comitè d’Activitats Antiamericanes de la Cambra de Representants (amb en Richard Nixon) i després pel Comitè McCarthy del Senat. Van fer molt de mal, tot plegat per res. Si veieu les pel·lícules de Hollywood d’aquell temps fetes per gent que tenien molta por, ja veureu el problema: presentaven històries d’una ama de casa completament normal, que fins i tot repartia galetes amb llet al nens del veïnat, però que era una comunista amagada, amb el cervell sota el control del partit. Un dia, la dona rebia una trucada telefònica anònima, feia cara de dolenta o de boja davant la càmera, treia una pistola amagada, assassinava per ordres del Partit el seu marit i fills i intentava matar el Governador de l’Estat amb la intenció d’implantar la tirania comunista als Estats Units i enderrocar la Constitució. Al final, algun ciutadà heroic i creient en  Déu salvava la pàtria i la comunista era morta a trets com un gos. Noi, quin realisme! Peró cal afegir que així ho veien el McCarthystes. I molta altra gent pel mon, per difícil que sembli creure-s’ho.

Aquesta idea tan popular, que tots els militants comunistes havien sofert un rentat de cervell i eren com robots automàtics molt perillosos sotmesos cegament a les ordres criminals del Partit per establir-ne el terror universal, va arribar a estar molt estesa. Fins i tot a Catalunya es deia. Si hagués estat possible aconseguir-ho, això de poder dominar a distància la voluntat dels membres per fer-los obeir fins i tot contra al seva voluntat, segur que a l’Stalin (i molts altres cap s de partit en els nostres dies) li hauria interessat. Un amic em deia que li semblava mentida que els polítics a vegades gosen dir coses que no poden ser veritat i que això és una ximpleria que els desprestigiaria. No sé. En aquells temps la CIA va anar al campus de la Universitat de Pensilvània a Filadèlfia i amb l’ajut d’un professor van distribuir ocultament LSD a estudiants que no en sabien res per veure si els podien fer obeir i seguir ordres. Al final van haver de pagar molts diners en concepte d’indemnització, però el cas demostra que hom pot escriure o dir en públic qualsevol beneiteria i per absurda que sigui, sempre hi ha algú que s’ho creu.

En va haver molts de comunistes als EUA que en general eren simplement intel·lectuals i joves angoixats pel drama humà de la misèria durant la Gran Depressió que es reunien per parlar i a vegades feien manifestacions o escrivien articles, com era el seu dret ciutadà sota la Constitució, en un temps quan la Unió Soviètica era una aliada dels EUA contra el feixisme. Però la famosa conspiració comunista per subvertir el govern dels EUA de la què la dreta sempre parlava no va existir mai i la histèria, de la que molts es van aprofitar, va fer mal a molta gent  que es van veure perseguits i inscrits a la llista negra establerta pel Comitè d’Activitats Antiamericanes. La posició demagògica dels McCarthystes a l’opinió publica era tan forta i estesa que les bestieses que deien es prenien com articles de fe. I als periodistes els semblava prudent callar i participar en el joc, si tenien família per alimentar. Voldria recordar en aquest apunt com i amb quin coratge i nervi van actuar a la ciutat de Nova York dos antics amics, grans homes de bàndols oposats: Elia Kazan i Arthur Miller.

Elia Kazan

Aquest director, el millor de meitat del segle XX als EUA era un grec nascut a la Turquia, immigrat de nen amb els pares i que va anar a l’escola a Nova York. Aviat va esdevenir  primer un actor notable, co-fundador a Nova York de l’escola del famós “Mètode Stanislavsky” que va arrasar el món de la interpretació, després un director d’escena genial que va estrenar a Broadway i dur a la fama mondial Tennessee Williams (A Streetcar named Desire) i Arthur Miller  (Death of a Salesman) i un Director de film que va guanyar ell mateix tres Oscars al millor director però va dirigir pel·lícules que en van guanyar 21 i van ser nominades per més de 40. Com és que no té una estàtua enlloc i que tanta gent el va odiar a mort intensament fins a la seva mort? Ai, la política!

L’ex-comunista Kazan es penedeix i denuncia els seus companys

És que un home de la intel·ligència de Kazan s’interessava de debò per la política o només volia seguir treballant i estava disposat a ballar qualsevol música que toquessin? Ell havia estat membre fundador d’un grup teatral molt progressiu a Nova York, el Group Theatre, tots els membres del qual eren simpatitzants o militants comunistes, inclòs l’Elia Kazan mateix. El Comitè d’Activitats Antiamericanes ja havia fitxat aquest grup com a subversiu i perillós. En qualsevol cas, el Comitè inquisitorial ja tenia els noms de tothom quan van cridar a Elia Kazan a donar testimoni.

El gran director es va baixar els pantalons confessant els seus errors passats i demanant perdó. I a diferència de molts altres que havien callat orgullosament davant les acusacions disbaratades, va repetir o confirmar de fet o donat els noms dels seus companys comunistes al grup teatral, tots amics i col·laboradors de molts anys, demanant-ne el càstig, la depuració i la inscripció a la llista negra. A més hi va afegir dos noms més (i això sí que molta gent s’ho va prendre malament) que havia reclutat pel comunisme ell mateix! Aquests s’ho van passar molt malament: foren denunciats, insultats, difamats i se’ls va fer impossible trobar feina.  En Zero Mostel, un gran actor còmic jueu  va filmar molts anys després una pel·lícula interpretant una víctima del “blacklisting” que acaba suïcidant-se quan ja no pot mantenir la seva família. Va passar més d’una vegada. Si a algú l’interessa, el nom dels inscrits a la llista negra es pot trobar a la Wikipedia principal.

L’odi de Hollywood contra Elia Kazan fou profund i silenciós. No se’n podia parlar en públic. Molts anys després, el 2002 quan a punt de morir se li va concedir un Òscar en reconeixement de la seva carrera, encara hi va haver manifestants amb pancartes al carrer fora del teatre demanant el seu cap pel que havia fet i per les vides i carreres que havia destruït, després de prop de 50 anys.

Arthur Miller respon

El  més prudent era tancar la boca hermèticament i mirar d’escapar-se sense fer soroll, però no seria pas l’escriptor teatral Arthur Miller qui seguiria aquest consell. Cal saber que Miller i Kazan havien estat amics íntims, col·laboradors freqüents que s’entenien perfectament. Com queda dit abans, en Kazan havia dirigit les estrenes a Broadway de All my sons i The Death of a Salesman i estava a punt de filmar un llibret d’Arthur Miller. Artísticament, aquests dos genis ho compartien tot.

Però en Miller era un intel·lectual d’esquerres orgullós que no va poder pair les activitats de Kazan ni les denúncies difamatòries d’antics amics. Arthur Miller era novaiorquès,nascut al carrer E110, prop d’on està ara l’Hospital de Mount Sinai. Els seus javien estat gent benestant, jueus polonesos immigrats, que s’havien arruïnat completament durant la crisi del 1929 i en Miller havia crescut molt pobre. L’última vegada que Miller i Kazan van parlar, ja després de les denúncies, en Miller es va acomiadar de mala manera i va anar a Salem MA a investigar un incident de bruixes que havia passat al segle XVII (veieu més abaix què en volia fer). No tornarien a trobar-se ni a parlar mai més, no obstant haver estat amics íntims per molts anys i no obstant viure en Kazan a Manhattan i en Miller a Connecticut, un Estat que és una mena de suburbi molt ric de la gran ciutat.

Arthur Miller passa a l’atac en públic: Les Bruixes de Salem

En general ser crític teatral a uns dels diaris o revistes de Nova York és una feina molt agradable i de molt prestigi. Imagineu-vos l’horror i la consternació d’aquests dissortats periodistes quan van assistir a l’estrena a Broadway de The Crucible  (traduïda a les llengües ibèriques com a Les bruixes de Salem). L’obra reprodueix un episodi més o menys autèntic de la primera època colonial a Massachussetts entre cristians integristes fanàtics. Un grup de nenes, per amagar una cosa que havien fet i per por de ser castigades, s’inventen que certes dones del poble tenien tractes amb el dimoni i havien proferit maleficis secrets per fer morir i patir als ciutadans creients del poble. La gent i l’Església s’ho creuen: persones innocents són perseguides, torturades i executades per una mena de tribunal de la inquisició, víctimes d’una mentida absurda i de la histèria generalitzada.

Suor freda va cobrir les fronts dels crítics. Calia ser totxo per no entendre què estava dient en Miller. Quin desgraciat! I ara ell què volia que escriguessin als diaris? És que els crítics tenien família i fills i una feina per protegir. No hi havia dret. L’endemà, els crítics unànimement van fer com si fossin retardats mentals: era una obra històrica interessant, parlant dels problemes de la societat d’immigrants i d’actituds religioses ja superades i sense importància i prou. No calia parlar-ne mai més. L’obra no va tenir gaire èxit a Broadway però fou traduïda i representada a tot el món. A Barcelona la van fer en castellà al Teatre Comèdia, a la cantonada Passeig de Gracia/Gran-via. La censura del règim es veu que tampoc ho entenia. En qualsevol cas, l’expressió “Cacera de Bruixes” havia entrat i quedaria per sempre  per sempre al discurs polític. The Crucible no es la millor obra de Miller però segueix sent molt famosa i ha estat represa sovint tant a l’escena com a la pantalla.

Kazan respon i arrasa als Òscars: On the Waterfront

En Kazan es veu que es va prendre malament la bufetada que li havien administrat les bruixes i va voler respondre en la mateixa moneda. On the Waterfront, un nom que no he sabut mai com es va traduir a l’estat, és una de les millors pel·lícules de tots els temps, una obra mestra sobretot personalment de Kazan com a director i de Marlon Brando com a actor. En Brando va dir sempre que va tenir molt dubtes abans de participar per la seva ideologia  però ell havia estat educat a l’escola del “Mètode” (que era l’art d’expressar emocions amb participació de la veu i de tots els moviments del cos) mig creada per Kazan i es pensava (amb tota la raó) que hi hauria oportunitats per a ell. En Marlon era un jove molt pràctic.

El film, rodat al port de Newark a Nova Jersey, davant de Nova York però a l’altre vora del riu Hudson, en part amb comparses reals, explicava la història d’un xicot crescut al si del Sindicat d’Estibadors (treballadors de càrrega de vaixells al Port), que estava dominat per una mena de màfia criminal (cosa que verdaderament passava amb aquest sindicat). Els membres del sindicat li recorden que tant ell com la seva família són companys de tota la vida, crescuts junts, que el seu sistema està basat en la lleialtat de la que tots viuen i que li calia callar encara que no vulgués participar en els crims. Amb grans sacrificis i voluntat de ferro, en Brandon els planta cara i va a la policia i a declarar al jutjat a ensorrar-los jugant-s’ho tot. Més clar, aigua…

L’Elia Kazan es va quedar descansat després de dir això. Com està escrit més amunt, l’èxit fou grandiós. En Brandon va quedar consagrat com el gran actor de “mètode”. Hi ha qui el veu com el millor actor de tots els temps, sense especificacions. Fou capaç d’anar-se del pisset petit on vivia a l’edifici de Carnegie Hall (prop de Robert Redford) i va encetar una carrera gloriosa a Hollywood.

Arthur Miller torna a la càrrega: A View from the Bridge

No ha estat mai una de les millors obres de Miller, potser perquè fou escrita i estrenada a corre-cuita, primer en un acte, després en dos però va demostrar la voluntat indomtable de l’escriptor,. L’obra, ara convertida en una dels òperes americanes mes exitoses dels anys recents i crec que ara fins i tot en una pel·lícula a punt de ser estrenada, explica la història d’un xicot a Brooklyn que pateix la temptació de voler separar-se de la seva gent i anar-se’n per sempre a través del pont cap a Manhattan, però que al final tria la lleialtat als companys de tota la vida i es queda amb ells. Explicat sense embuts.

Esdeveniment inesperat: Marilyn Monroe entra en acció i salva a Arthur Miller

A Hollywood la Marilyn, un gran símbol sexual era el prototip de les dones rosses ben desenvolupades i tontetes que nomes sabien fer bé una cosa que no anomenaré. Però potser caldria recordar que el paper de tonta era només el que la Marilyn Monroe feia davant les càmeres de cinema. La Marilyn, ja en els seus trenta-tants, havia estat una noia pobre amb molt poca educació formal, però cal distingir entre falta d’instrucció i estupidesa o banalitat que són dues coses molt diferents. Ella tenia els seus principis i els seus neguits. Es va dir sempre, tant si es veritat com si no, que en els bons temps de l’amistat entre Elia i Arthur ella era compartida per tots dos i que els tres s’entenien molt bé.

Al poc temps de l’estrena de la View  from the Bridge, en Miller estava arruïnat i ensorrat i no trobava feina. Vivia de fet dels diners de la Marilyn, que sense dubtar un segon s’havia posat al seu costat malgrat el perill transparent. L’hora de passar comptes amb el descarat Arthur Miller s’acostava i Miller va rebre l’ordre de presentar-se davant Comitè d’Activitats Antiamericanes. Va acceptar amb la condició que no li demanessin noms i es va presentar acompanyat inesperadament per la Marilyn que feia gràcies i guinyols a tothom i la sessió esdevingué un circ. Quin homenot era aquell Arthur Miller! Tothom vivia terroritzat pel Comitè, que podia fer tant de mal però en Miller es va presentar a burlar-se d’ells en públic davant les càmeres de TV i els micròfons de ràdio. El cas havia d’acabar molt malament perquè ell no estava disposat a col·laborar en res. El Comitè tenia el poder d’enviar-lo a la presó. Li havien promès que no demanarien noms, però es exactament el que van fer amb gran indignació d’Arthur Miller que es va negar a cantar res. Arthur Miller, que sense els diners de la Monroe ni tan sols tenia els mitjans de defensar-se perquè era gairebé indigent, fou sentenciat a un mínim de 30 dies de presó i a la llista negra. Va apel·lar a un jutge però la cosa es veia tan negra com la llista a la què havia quedat inscrit.

Marilyn, Marilyn, temptació i somni de tants homes! Per casualitat la Marylin estava divorciada en aquell moment, i es van casar tots dos a Nova York. A partir d’aquest moment els agents de relacions públiques de la Monroe van prendre la direcció del contraatac mediàtic. La primera conferència de premsa semblava com si hagués anat malament. La Monroe va repetir somrient i fent petonets  com s’estimava a l’Arthur i que anirien de lluna de mel al Carib i serien tan feliços. Els periodistes se’n burlaven, dient que potser passarien la lluna de mel a la presó, si el Comitè ho permetia. Però la Marilyn, que seguia pagant tots els comptes, sabia molt bé el que feia i com fer-ho. Es va limitar a seguir interpretant el mateix paper d’estrella tonteta i enamorada: donava entrevistes explicant com tots dos s’estimaven i quant la feien patir per coses que no tenen res a veure. Una vegada i una altra i una altra… L’opinió pública al final va començar a girar-se contra el Comitè i a favor de la parelleta de coloms.  En aquest clima, el jutge va donar la raó en tot a Arthur Miller que no va anar a la presó. El seu nom fou esborrat de  la llista.  Ningú va haver d’anar a la presó. Al Comitè també li va semblar que més valia aquesta sortida, que ja tenien altres preocupacions.

En Miller i la Monroe no van durar gaire. Van anar a Hollywood a filmar la pel·lícula The Misfits escrita per ell i interpretada per ella. El rodatge va esdevenir un malson. El film fou dolent en tots els sentits i tot va acabar malament. Es van divorciar aviat. Dinou mesos després la Marilyn Monroe es va suïcidar quan encara era  jove i estava en tractament psiquiàtric.

Conclusions

A diferència d’altres apunts que he escrit en aquest bloc, aquesta vegada no hi ha finals inesperats. La cosa es va acabar com queda dit abans. Al final els McCarthystes i el Comitè van caure, la guerra freda i la histèria anticomunista també es van aturar i els membres de la llista negra que van sobreviure van tornar a treballar. La llista negra, una violació gairebé inconcebible de procés degut i de tots els drets constitucionals, havia estat feta pel Govern i fou pública i oficial fins que un jutge la va declarar  il·legal manant que quelcom que la observés quedaria obligat a pagar indemnitzacions econòmiques als llistats. Alguns es van recuperar, però no pas tots i havien passat desgràcies personals que no es podien resoldre.  I les ames de casa sota control del Partit amb designis secrets d’assassinar el President dels EUA també van desaparèixer de la pantalla. Només el Manchurian Candidate ha sobreviscut fins als nostres dies.

Com cal jutjar l’Elia Kazan? Perquè va denunciar i vilificar amics i companys de tota la vida ensorrant-los i posant-los en una situació tan greu? És que era un home de dretes i es pensava de debò que els denunciats representaven un perill per a les llibertats públiques i polítiques del poble Americà, com pretenia el Comitè? Potser la bestiesa era massa grossa per a un home amb el seu intel·lecte. Com podia ser ell tant de dretes si havia militat lliurement al Partit Comunista per anys i fins i tot havia reclutat gent? Era un vulgar oportunista? Ric i poderós com era, havia de tenir tanta por del Comitè? La natura humana es molt difícil de copsar. Al món a vegades hi ha topades molt fortes que fan mal a gent innocent. Quan el conflicte s’acaba, resulta sempre que gent innocent van patir per res, que molts van prendre partit per coses que no eren importants i es van emocionar i van acabar lluitar per causes sense mèrit. La política sempre ha estat molt més emocional que racional. Ves a saber que creu la gent! Una raó molt gran per adherir-se al pacifisme.

Que parlin tant com vulguin els poderosos però que no facin guerres. Els morts no ressusciten. Els poderosos segueixen vivint i maldant

BON ANY 2010

us desitja de tot cor

JOANOT